31 de març de 2017

De cine @cineclubvila

Vaig descobrir el cinema que m'agrada a Madrid, el 1981, fent la mili. El Pablo, un madrileny de casa bona i amb estudis de cinematografia, ens feia de cicerone els caps de setmana alterns, quan lliuràvem, al petit grup de soldats catalans -l'Àngel, el Jaume, el Salvador i jo mateix.  Ens va anar la mar de bé tenir un amic de la capital. Vaig descobrir els cinemes Alphaville, el cinema d'autor, el cinema de qualitat. 
Posteriorment, de manera intermitent, el cinema Bogart va donar continuïtat a la meva afició. I a partir del 1990, ja com a vilafranquí, el Bogart, el Kubrick i sobretot el Cineclub Vilafranca són espais que formen part de la meva vida. 

Que avui el consell de ministres de l'Estat espanyol segueixi castigant el cinema -la rebaixa de l'IVA del 21 al 10% només arriba als espectacles en directe: als concerts, el teatre, la dansa... i els toros! i continuï aplicant el 21% al cinema i als llibres, revistes i diaris digitals, malgrat les protestes del sector, és un botó de mostra de l'estretor i del vol gallinaci del govern que ens malgoverna.
La cultura ha de ser concebuda com una inversió, no pas com una despesa. Pagar el 21% d'IVA quan a Franca, Alemania i altres països del nostre entorn es paga un 5,5% o un 7% és rellevant, paradigmàtic, eloqüent i definitiu.

En un tall d'informatiu recent sentia el president del govern estatal declarar, sense cap mena de rubor i amb una certa alegria, que ell no anava mai al cinema. Que no tenia temps i altres excuses de mal pagador. 
L'Olof Palme va morir asassinat a la sortida d'un cinema, sense escorta però amb una cultura cinematogràfica envejable que altres ni tan sols no arribaran mai a entendre. 



22 de març de 2017

Titina

Aquesta tarda vespre a @VINSEUM  acte de cloenda de l'exposició #Abansdelavinya El passat del Penedès a través de l'arqueologia. I homenatge a la M. Rosa Senabre, Titina.
Avui la Titina hagués celebrat el seu 51è aniversari. Una trompada vital se la va endur el 6 d'agost de 2005, a l'edat de 39 anys.

Si totes les morts són inevitables i tenen el seu punt de trencament, la mort d'una persona jove és molt més dolorosa. Un té la sensació que et prenen mitja vida, que la vida t'estafa, que és un acte contranatura.

Ha estat un acte emotiu i sentit. Amb un missatge compartit: et trobem a faltar. Com diu Joan Carles Mèlic a La prosa de la vida, Trobem a faltar, ens trobem a faltar, perquè ¿què som, en definitiva, sinó una suma mai del tot ben feta, mai del tot resolta, d'aquells llocs i aquells temps, d'aquelles relacions, d'aquelles presències absents?

Cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats. En Xavier Antich, al seu escrit Cada cop única, la fi del món ho deixa ben clar: cada mort que vivim és la desaparició irremissible de tot un món, únic, irrepetible.

En Miquel Pairolí en un dels seus dietaris, i a tall de comiat, és prou explícit: A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.

Poèticament parlant, i ho diu en Joan Margarit al seu poema Camins, un camí que no va fins a la mort és només un camí sense sortida.

No només et recordem, Titina, et tenim ben present.

21 de març de 2017

Sempre hi haurà poesia #DMP17

La poesia no és lletra escrita en vers. No és ofici, només, de poetes.
Filosofia i poesia /.../ són la combinació neessària de la insubmissió radical al sentit únic del món i d'una ampliació dels contorns de l'ànima humana. [Marina Garcés. Fora de classe]

Sempre hi haurà poesia... Fins i tot després d'Auswicht  #DMP17


20 de març de 2017

La felicitat entre parèntesis

20 de març. Ja és primavera! Dia Internacional de la Felicitat. Aquesta setmana se'ns acumulen les diades internacionals: demà el dia mundial de la Poesia -i també de la síndrome de Down-; dimecres dia mundial de l'Aigua... Les agendes no perdonen!
La felicitat és una construcció mental? 
Té alguna cosa a veure amb el control de la pròpia vida? 
És la distància que hi ha entre el que tens i el que vols? 
Té una fórmula secreta? 
És un invent del s. XVIII que funciona com una pastanaga davant d'un ase?
Si la infelicitat passa desapercebuda, pot dir-se infelicitat? Té sentit un parèntesi esquerre sense el dret? -Bones aquestes preguntes que es feia l'Eva Piquer!-.
Diu la Marina Garcés al seu llibre Fora de classe que la filosofia no promet la salvació ni la felicitat però que a ella l'ha salvat d'una mort en vida i la fa molt feliç. Li garanteix l'alegria de saber-se viva i dreta. No és això la felicitat?
Alguna estratègia per ser feliç? Diuen que gaudir de suports afectius i donar un sentit a la vida. Que tenim una sensació de veritable felicitat quan assolim un somni i quan tenim una relació d'amor, d'amistat, familiar, que ens provoca alegria, benestar, pau.

2 de març de 2017

La Competència

Sentir el programa de ràdio La Competència a RAC1 sempre és recomanable per a la salut. Solvència contrastada. Hauria de figurar en tots els vademècums dels professionals de la salut. 
Avui per exemple han estat prodigiosos. S'ha estrenat un nou personatge, en Fèlix Millet: Si no fos perquè veig com em surt el fum del puro pel nas dirira que estic mort. Genial!  Ironia i sàtira de gran calibre. Un guió d'extrema i rabiosa actualitat amb una emissió esplèndida.

En aquest dia festiu i una mica pocasolta, tornant de Montblanc, després d'un matí de gestions residencials, bancàries, de lleis de dependència i d'altres martingales pel pare i la germana, amb el cap emboirat i pesant, ha estat un bàlsam reparador. He somrigut i he rigut una barbaritat, que falta em feia. Ràdio en estat pur. No tenen competència. 





Mobile is everything

Tot és mòbil, o no? Després de resistir-me durant uns anys, aquest any sí. Aquest any he anat al Mobile World Congress amb una invitació del Departament d'Ensenyament. I al Mobile Social Congress, l'altra cara de la moneda, pel meu compte.
El MWC és un aparador amb xifres rècord: 2.200 expositors, més de 100.000 visitants, 8 pavellons cosmopolites i plens de vitalitat. I, en algun moment, una certa atmosfera futurista, amb pantalles enormes i llums de neó, que fan pensar en pel·lícules com ara Blade Runner.
Una experiència recomanable. Hem estat 3 hores de conferències i presentacions de temàtica educativa i 3 hores més deambulant per gairebé tots els pavellons. 
Hem vist tota mena de ginys. Tot i que els mòbils i les tauletes continuen acaparant la major part de l'atenció, cada any cedeixen espai a aparells que no fa pas gaire haurien semblat pura ciència ficció. 
Els drons, els més de moda, tenen el seu propi espai. Els robots, ara ja també humanoides com el Pepper, diuen que entenen les emocions i mantenen converses amb els usuaris. Un cotxe de slot que es desplaça pel circuit empès pel cervell humà. Les ulleres de realitat virtual... La tecnologia enlluerna. Pensant en el lema del Mobile em ve al cap el títol d'una pel·lícula del 2005 potent i entranyable: Everything is illuminated. Ben curiosa i sorprenent.
Amb tot, allò que m'ha interessat més a nivell personal ha estat una pantalla virtual, a l'estil de Minority report i una minicàmera que grava en 360 graus, i que s'acobla als dispositius mòbils d'Apple. 
Dinem dins del recinte, lluny de les llagostes i els llamàntols que comenta  Miquel Cuyàs en un article recent. S'estranya el Manel que tota aquesta gent que es passen tot l'any creant uns objectes comunicatius que estalvien le desplaçament fisic dels que els usen es desplacin físicament per presentar aquestes novetats i comunicar-se. Ben cert, com també ho és que amb la virtualitat i la distància no n'hi ha prou
A la tarda, i per compensar, m'acosto al Mobile Social Congress, al Pati Manning. Congrés alternatiu al MWC per a un model electrònic i econòmic més just. Trobada de petit format amb gent jove, combativa i convençuda, que posa en evidència l'ocultació de les cares controvertides de la indústria del mòbil. Admirable la seva empenta, el seu convenciment i la seva dedicació a una causa justa, minoritària i poc reconeguda.
Torno al Pati Manning després de molts anys. A la dècada dels 80 era un espai de trobada habitual de les emissores municipals de Catalunya. Tot torna. Ja l'enyorava.