31 de març de 2017

De cine @cineclubvila

Vaig descobrir el cinema que m'agrada a Madrid, el 1981, fent la mili. El Pablo, un madrileny de casa bona i amb estudis de cinematografia, ens feia de cicerone els caps de setmana alterns, quan lliuràvem, al petit grup de soldats catalans -l'Àngel, el Jaume, el Salvador i jo mateix.  Ens va anar la mar de bé tenir un amic de la capital. Vaig descobrir els cinemes Alphaville, el cinema d'autor, el cinema de qualitat. 
Posteriorment, de manera intermitent, el cinema Bogart va donar continuïtat a la meva afició. I a partir del 1990, ja com a vilafranquí, el Bogart, el Kubrick i sobretot el Cineclub Vilafranca són espais que formen part de la meva vida. 

Que avui el consell de ministres de l'Estat espanyol segueixi castigant el cinema -la rebaixa de l'IVA del 21 al 10% només arriba als espectacles en directe: als concerts, el teatre, la dansa... i els toros! i continuï aplicant el 21% al cinema i als llibres, revistes i diaris digitals, malgrat les protestes del sector, és un botó de mostra de l'estretor i del vol gallinaci del govern que ens malgoverna.
La cultura ha de ser concebuda com una inversió, no pas com una despesa. Pagar el 21% d'IVA quan a Franca, Alemania i altres països del nostre entorn es paga un 5,5% o un 7% és rellevant, paradigmàtic, eloqüent i definitiu.

En un tall d'informatiu recent sentia el president del govern estatal declarar, sense cap mena de rubor i amb una certa alegria, que ell no anava mai al cinema. Que no tenia temps i altres excuses de mal pagador. 
L'Olof Palme va morir asassinat a la sortida d'un cinema, sense escorta però amb una cultura cinematogràfica envejable que altres ni tan sols no arribaran mai a entendre.