14 de desembre de 2016

Lluna plena

Nit de lluna plena. Llàstima que el cel tapat ens l'amagui de totes totes. La darrera superlluna de tot just fa uns dies va ser espaterrant però avui ens l'estafen.

Ens espia o ens il·lumina la lluna? Dubte etern i irresoluble. 
Marià Manent també en parla, amb veu poètica naturalment,
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em segueix.

Podem estar de mala lluna, a la lluna de València...
Recordo la lectura de la novela juvenil Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Raimon Esplugafreda. I el disc La cara oculta de la lluna de Pink Floid.

Ens captiva, ens atrau i condiciona de mil maneres -encara que no en siguem conscients- el nostre dia a dia. Atrafegats com anem, ni la veiem. Mare meva!

Aquest migdia, tot caminant, em trobo la Lluna, una noia extraordinària de 15 anys amb una història singular. Va arribar a l'escola procedent de la Xina fa 7 anys, el setembre, i fins a l'abril que no va badar boca la punyetera. Si no fos que ja se la veia espavilada i feliç m'hagués fet partir d'allò més, sense ser patidor de mena. A partir de l'abril, com aquelles joguines amb corda d'abans, tot va ser bufar i fer ampolles. 
Ha crescut però continua sent una persona fantàstica amb la qual encara, de tant en tant, ens aturem i parlem de com va la vida. I jo li recordo, només de tant en tant també, el meu intent d'aprendre la mecànica de la multiplicació i la divisió a la xinesa, i uns quants ideogrames, ja de pas. No en vaig tenir prou amb quatre mesos...

11 de desembre de 2016

5è aniversari de La Cultural

Per tal de festejar el 5è aniversari de la llibreria vilafranquina La Cultural visitem l’estudi del Fèlix Plantalech, pintor, escultor i autor del logo de la llibreria. 
Els copartíceps de l'aventura libretera anem arribant, cap a les 12, i rebem l'acollida amistosa i cordial del Fèlix. Encaixades de mans, petons i salutacions. 
El nostre amfitrió ens parla de la seva obra, de les seves rutines, de la seva vida.
S'aprofita l'avinentesa per presentar i lliurar-nos en primícia. Un conte inèdit del Jordi Llavina intitulat La promesa. Un conte preciós, dur, tel·lúric, rodó. Una petita joia que tenim la sort de poder escoltar molt ben llegit pel seu autor.
S'anuncia també la propera publicació d'un altre llibre del Fèlix, Roc i soca. Un llibre per sentir. 14 obres de Fèlix Plantalech. 14 versicles del Llibre d'amic e amat de Ramon Llull.
Brindem pel 5è aniversari. I per molts anys!

Tot just aterrat al Penedès ja vaig tenir l'oportunitat de conéixer el Fèlix. Un bona persona. Un artista de proximitat, de km 0 que es diu ara. Sense soroll, sense estridències, autèntic.

Sóc un admirador de la seva obra. He tingut l'oportunitat de visitar uns quants cops el seu taller i fer-la petar una estona. I tinc molt bons records. 

10 de desembre de 2016

El món és un aquari

Ara que la Patti Smith fa de Bob Dylan em ve al cap la pel·lícula argentina El ciudadano ilustre, que aquest cap de setmana hem pogut veure al Cine Club. Una delirant i lúcida comèdia sobre els inconvenients de la fama i la cultura. Va d'un premi Nobel de literatura. Esplèndida i reconfortant.

He acabat de llegir L'Aquari, de David Vann. Molt bona! Avui justament l'Eva Piquer en torna a parlar a l'arallegim. Novel·la dura, duríssima en alguns moments, sense anestèsia. 
Amb un pròleg molt encertat i entenedor de Jordi Puntí, especialment pels que no hem estat mai a Seattle. Una trama molt ben travada i uns personatges de carn i ossos, especialment la Caitlin, una noia de 12 anys que narra la història.
La novel·la va de relacions familiars, i de la dificultat de perdonar segons quines coses a segons quin familiar. Va d'amors incondicionals esquerdats o trencats per sempre. Va d'unes proves duríssimes que la mare fa passar a la filla perquè aquesta senti el que aquella va sentir. El mòn és un aquari. I les relacions humanes, malgrat l'ordre quotidià, tenen un cost salvatge que al final sempre acaba sobreeixint.
Em venen al cap, per alguna associació d'idees, unes paraules de Flannery O'Connor: tant ser val el que facis, robar un cotxe o matar un home, perquè tard o d'hora te n'oblidaràs. Justament el contrari del que parlàvem.

No cal patir, però, que fem el que fem una nova aplicació gratuita per a mòbils, Confesor GO, et connecta en temps real amb un confessor que et facilitarà la declaració voluntària dels pecats a fi de rebre d'immediat l'absolució. Potser hem perdut l'oremus?



8 de desembre de 2016

Postveritat a Sitges

Ja tenim la paraula del 2016, postveritat, que és quan les emocions pesen més que els fets per crear opinió. Neologisme creat el 1992 per Steve Tesich, en referència a la guerra del Golf, ara ha triomfat definitivament.
Ja no cal argumentar amb xifres, considerar els fets. No: n'hi ha prou a confondre, mentir, deixar anar el rumor. I com més bèstica sigui tot plegat, millor.
És sorprenent com aquesta societat nostra de pensament prim i líquid, tan relativista, sembla que preferixi viure en la comoditat de la postveritat.
La cosa ve de lluny. A la Ilíada uns grecs van declarar, per interessos i amb falsedats, la guerra a uns altres grecs amb l'excusa del rapte d'Helena. Els debats electorals entre Clinton i Trump han escenificat aquesta defunció de la veritat. La postveritat espanyola diu que Catalunya no existia abans de la Constitució.

En Carles Capdevila reevindica les veritats íntimes. Creu que les úniques veritats d'aquest món que s'han definit com les de la postveritat són les íntimes: estar enamorat, estar malalt, ser voluntari...
Avui, a les 12 del migdia, a la terrassa del Club Nàutic de Sitges, fent el vermut, amb la remor de fons de le onades que espeteguen a tocar dels peus, un té la certesa que si hi ha alguna cosa pitjor que una mitja veritat és el voler viure enganyat, penjant d'una postveritat. I que la mentida només és una postveritat. 




6 de desembre de 2016

Si no fos...

Diada assenyalada la d'avui. Si no fos per la constitució que tenim a sobre hauria estat un dia com qualsevol altre, que és el que tocaria.

Aprofito l'avinentesa per anar a veure el pare a Montblanc. Desorientat com va amb el pas del temps, ha "acomiadat" la Maria, la dona que el treu a pasturar cada dia al matí una bona estona per tal que s'airegi i li toqui el sol i l'aire, portes enllà de la residència. 
Hem de refer ponts, dialogar que diuen ara a Madrid. Avui el trec jo. Fa un dia espaterrant. Primer aclarim el tema de la Maria i després d'escoltar la tirallonga de greuges i d'històries llunyanes de cada setmana el porto a la placeta del carrer de la Fusteria, al costat de l'església de sant Miquel. 
Un cop hi arribem, a les cadires del si no fos  es retroba amb les set o vuit persones de la seva edat, i s'ho enrraonen. A l'altra banda, un parell de jubilats més, un català de socarel i un castellà de pura cepa que es fan entendre, només faltaria, cadascú amb un accent i un deix d'allò més nostrat. Jo, al bell mig, escolto les converses de banda i banda. La curiositat intel·lectual no té límits. I me n'adono qué és ben fotut això de fer-se gran. Cagontot! Llegeixo el Punt Avui en paper i l'ARA en digital.

Unes quantes notícies sucoses:
· Anglès per als taxistes a costa de la taxa turística. Ja m'està bé. Res com saber idiomes.
· L'Andreu Genís, de Mollet del Vallès, al Lector escriu proposa fer una acció popular, tipus La Marató, per recaptar els 5,8 milions d'euros que costarà el referèndum.
· La nena malalta de Fígols va anar al curandero i no pas a Houston. Ni cova de l'Afganistan, ni tractaments experimentals ni hòsties. Alguna gent es creu, sense cap mena de sentit comú, tot allò que circula per la xarxa. I paga! Això deu ser la postvevitat?
· Constituïm s'implica amb els debats en la campanya del referèndum. És un grup de 17 juristes compromesos. I jo que em pensava que eren setze els jutges d'un jutjat que menjaven fetge d'un penjat. 
3 Bob Dylan envia el seu discurs d'agraïment a la Fundació Nobel. Cada dia que passa estic més decebut del Dylan. Tant de bo haguessin atorgat el Nobel exaequo a ell i al Leonard Cohen. Massa tonteria i massa postureig. I a sobre hi farà anar la Patti Smith a cantar el tema A hard rain's a gonna fall, ni de bon tros dels que més m'agraden. 
Proposo unes quantes alternatives: si hi va la Patti, que canti alguna de les seves cançons més marxoses com ara Gloria o Horses; o que hi vagi algun altre rocker com ara Billy Joel i ens canti el seu Piano man o ressucitin America i el seu A horse a whith no name. Fins i tot m'estaria bé el Wish you were here interpretat per David Gilmour. Si no fos perquè això no serà així...

Dinem a la Punta de la Mora, a prop d'Altafula, als Margallons, la casa del Jaume i la Hyejeong. Compartim taula amb l'Hèctor López Bofill, professor de Dret constitucional a la Pompeu Fabra i poeta imparable. Cap a les acaballes del dinar acabem parlant de política casolana, naturalment. 
Em destrossen, com a bons juristes que són, l'opció del referèndum unilateral d'autodeterminació -RUA- i pronostiquen uns anys de sobirania intervinguda per part de l'Estat. Ni el pica pica d'entrada ni l'escudella patriòtica em treuen del cap la seva sentència. Si no fos que tot és tant complicat...






Va d'indis

A Standing Rock, Dakota del Nord, hi ha garrotades. Els sioux han guanyat una batalla, que no la guerra.  Un esclat d'alegria els invaeix, i motius n'hi ha: han aconseguit aturar la construcció d'un oleoducte de 1.886 km que havia de dur 570.000 barrils de petroli diaris des de Dakota del Nord fins Illinois. La confirmació de la suspensió i l'aturada completa de la construcció fins a trobar un nou traçat es va celebrar amb focs artificials.
L'oleoducte, que passaria a pocs metres de la llera del riu Missouri, font principal d'aigua de les comunitats indígenes, suposaria una catàstofe en cas de qualsevol vessament.
Indígenes de més de 200 tribus fa mesos que estan acampats en un terreny pròxim. Diuen que és la concentració d'indis més gran dels últims temps. 
La lluita a Standing Rock és la fonamental. El xoc ha estat ferotge: una lluita de més de deu hores amb centenars de detinguts, bales de goma, gossos, gasos lacrimògins i ràbia, molta ràbia.
La saviesa dels indis nordamericans és l'orgull per la dignitat del seu poble, que no han perdut tot i el pas dels segles i les penúries viscudes. Sembla que ressoni una de les frases més cèlebres de Cavall Roig, un dels històrics líders sioux: Que els meus enemics siguin poderosos perquè no em senti malament quan els venci. Més informació

Vull creure que el poble català, que hi té molt a veure amb els pobles indis com molt bé diu la Trinca, tindrà una constitució amb uns drets i uns deures que en el seu conjunt no es troben en cap altra constitució. Per exemple: els que es refereixen als béns comuns naturals; el dret de captar, transformar i fer servir l'energia del sol; la defensa dels principis ètics de la Carta de la Terra...   Poble català, posa't a caminar.



4 de desembre de 2016

Urgències

Divendres 2, a Cal Bolet, el Marc Martínez es buida en un espectacle total, Humor i hòsties, un viatge vital en part compartit per molts de nosaltres -els que ja tenim una edat, els joves dels 70 i els 80-. Unes 8.500 paraules molt ben dites en una hora i mitja mal comptada. Adolescència per la vena amb llimonades de Mirinda per atenuar els cops de la vida, de la dura vida al Raval. La conversa amb ell a posteriori, espòntània i vital, a estones punyent. Fantàstic tot plegat.

El dissabte al matí, trobada municipalista de VeC a l'Escorxador. Es podrien dir moltes coses però al capdavall, com va dir Gramsci, la veritat és revolucionària.
A la tarda, a BCN, m'acosto al MNAC. És el meu museu i no em vull perdre Picasso - Romànic. Separadament ja valen molt la pena l'un i l'altre. Junts no perden, no es fan nosa, no es maten. La veritat és que veure un crani de Picasso al costat d'una Mare de Déu de Gerri de la Sal té la seva eròtica, a tall d'exemple.
Al CaixaForum sempre hi ha alguna cosa d'interès. Un Thyssen mai vist és una mostra variada, una selecció de 63 obres triades especialment per a l'ocasió. 

Fa bonança. Riuades de gent pul·lulen amunt i avall. El pessebre de la Colau -perdó, la instal·lació conceptual per un cicle nadalenc-, trencador i més concurregut que mai. Els ocells il·lluminats que pengen dels arbres de la rambla, ordinaris. Cap motiu explícitament nadalenc. Ara bé, els textos, ben friquis: mua-mua, xing-xing, nyam-nyam...  Mare de Déu!
A la terrassa del cafè Zurich s'està la mar de bé. És un mirador excepcional de tota la parròquia que desfila pel davant. Començo a llegir L'aquari, la darrera novel·la de David Vann. La setmana passada l'Eva Piquer en parlava molt bé a l'ARA i un dels meus llibreters - farmacèutics de l'ànima de confiança me'l recomana decididament. Ahir l'estrevistaven precisament a l'ARA llegim. Preciós, una meravella. 

Al vespre la tropa del 10+2 que ara ja som 18 sopem a Cal Ton Xacó. Un sopar excel·lent, amb maridatge inclòs, aquest cop guiats pel sommelier de la casa.  
Rebem, com cada any, la nadala de la Neus, la primera, la més maca de totes. Aquest any s'ha superat, aerodinàmica i volàtil.
I, passada la mitjanit, l'imprevist. Miqueljaime "el setrill" ens dóna un bon ensurt. I cap a Urgències en comitiva i ben aliniats. La mala estona no te la treu ningú però el fet d'anar en grup fa més suportable l'espera.
Torno a Urgències de l'Hospital Comarcal de l'Alt Penedès. No hi havia posat els peus des del 30 d'agost de 2011. L'ingrès per coma etíl·lic d'un amic de l'hereu de casa ens hi va dur i us ben asseguro que va ser una experiència inoblidable.

Urgències també són les que té el Barça. Una lliga en mans del Madrid, que la guanyarà o no però que és a les seves mans. No va bé la cosa, no.

Avui diumenge ha estat un dia ben tranquil. Una caminada d'un parell d'hores, un partit d'hoquei, el vermut al Coro i un dinar de rovellons. A la tarda, al Casal, i gràcies a Cineclub Vilafranca, Después de nosotros.  Bon cinema belga, honest i sense pretensions. De bona factura, que mostra amb detall la dissecció d'un procés de separació en tota la seva dimensió.

I demà, dilluns. La setmana pont ens espera. La Puríssima Constitució. 

26 de novembre de 2016

Viure mata

Setmana mortífera aquesta. Morts de tota mena i condició. La Rita, mare de  Déu! quant de cinisme i hipocresia de mala qualitat. El Fidel (el Fidel se'n va però Cuba es queda). El Marcos Ana, el poeta que més temps ha passat a les presons franquistes. El Jaume, més proper, que ha mantingut en guàrdia tota la família durant un grapat d'anys.

Altres morts més llunyanes en el temps també es fan presents. Aquests dies la justícia sueca ha decidit reobrir la investigació de l'assasinat d'Olof Palme, mort a Estocolm fa 30 anys, quan era primer ministre, el 28 de febrer de 1986. 
El 10 de setembre de 1986 era assessinada a Ordizia la Dolores González Katarain, àlies Yoyes, que fou una dirigent d'ETA famosa per haver estat la primera dona dirigent d'ETA i la primera morta per la banda sota acusació de traïció. Passejant pel lloc del crim, a Ordizia, encara et tremola el cor. 
Aquestes morts (d'Olof Palme i la Yoyes) són les primeres morts que, des de la distància, he viscut amb consciència política i van ser com un parell de bofetades que van fer trontollar alguns dels meus esquemes mentals d'aleshores.

En Jaume Cela diu que els éssers humans tenim data de caducitat i només sóm eterns en el record, i sort en tenim.
Thèkhov és contundent: enterrem el morts i rescatem els vius.
En Pep Quintana, al seu recull de contes Ni l'apuntador fa una dedicatòria rellevant: a tots els estimats difunts que m'han precedit.
Joan Fuster, més càustic i trencador, deia que morir deu ser deixar d'escriure.
La Sílvia Soler també vol dir la seva: pels que falten, pels que hi som, pels que vindran.

23 de novembre de 2016

Ara és demà

Sóc a la biblioteca Agustí Centelles, al carrer Compte d'Urgell 145, a quatre passes del Clínic. Tot el recinte (el centre cultural Teresa Pàmies, el centre cívic i la biblioteca) semblen uns equipaments esplèndids. Què bé!
Disposo d'unes hores d'espera hospitalària. L'espai és acollidor i funcional. S'hi respira pau i tranquilitat. Som colla i, cadascú al nostre aire i en silenci, feinegem sobre afers diversos, de ben segur. Gent jove i alguna persona jubilada, majoritàriament.

Aprofito l'estona per a fer una primera lectura del document Ara és demà,
un encàrrec de la consellera d’Ensenyament al Consell Escolar de Catalunya de “dur a terme un estudi sobre com el sistema educatiu de Catalunya afronta els reptes emergents, per avançar en qualitat i equitat al servei d’un nou país i n’elabori l’informe corresponent”.
Cinc ponències de 12 a 18 pàgines cadascuna, de perfil ben diferent i amb alguns plantejaments coincidents.
"El Consell Escolar de Catalunya us proposa fer una reflexió sincera, en profunditat i compartida amb tots els sectors de la comunitat educativa sobre el futur de l'educació. Ens interessa molt conèixer el vostre punt de vista sobre qüestions cabdals que afecten l’ensenyar i l’aprendre, per això us invitem a participar en aquest debat a través de les diverses vies que hem obert". Ai las!

Temps d'incerteses educatives a casa nostra. Una allau de convocatòries i de propostes ens reclamen. La innovació, el trencament de l'espai i el temps educatius ens arriba de moltes maneres i ens provoca una certa perplexitat i desconcert. No val a badar. I que no ens falli la toma de terra.

Ara és demà... però demà és avui quan et lleves. Amunt els cors i campi qui pugui.






16 de novembre de 2016

Les veritats íntimes

Carles Capdevila, Premi Nacional 2016 de comunicació. L'enhorabona!
Reevindica l'ètica i la dignitat a la vida i al periodisme en un discurs memorable.
Reevindico les veritats íntimes. Les úniques veritats d'aquest món amb valor per a la postveritat són les íntimes: estar enamorat, estar malalt, ser voluntari...
En part pel fet que parli d'educació i de la vida quotidina. L'Eduquem les criatures d'ara fa una dècada va ser trencador, memorable. Encara recordo la xerrada Educar de molt bon humor, a l'antiga taverna de Vinseum, el 5 d'octubre de 2007. Una gentada que va omplir de gom a gom la taverna, de bon humor, de somriures, de sana complicitat.
Al davant de l'ARA, una trajectòria modèlica. Sis anys al peu del canó en què fins i tot ha creat un estil propi. I els darrers 16 mesos, la frenada vital. Una situació molt dura i, alhora, molt priviligiada. A tots, en algun moment, la vida ens despulla i ens posa davant de les nostres veritats.
Llegint els seus articles i els de l'Eva Piquer anem seguint, sense cap mena de voyeurisme però amb amb un interès vital, l'evolució de la frenada. 
Amunt les atxes i que no ens passi res!

13 d’octubre de 2016

Els temps estan canviant...

Sento a la ràdio matinal, amb una certa perplexitat, la notícia del Nobel de literatura atorgat a Bob Dylan. Com canvien els temps!
I me n'alegro, què coi! O és que els centenars de temes que ha fet al llarg de 55 anys no són mereixedors d'aital reconeixement? O és que no és un gran poeta en llengua anglesa?
Més enllà de la polèmica, inevitable d'altra banda, me n'alegro també pel que té de trencador i de novetós en el panorama carrincló i previsible dels Nobel.
Des del 1975 que em van regalar un casset seu "Hurricane" amb aquest tema de 8 minuts de durada i que vaig sentir repetidament fins a fer malbé la cinta magnètica  que m'agrada i l'escolto. L'enhorabona!  

19 de juny de 2016

Màrius Serra - Les entranyes de l'EVA

S'acaba la 12a edició del festival En Veu Alta 2016 (EVA Penedès). S'ha convertit gairebé en una franquícia social, amb ramificacions al Priorat i a Osona.
Del 10 al 19 de juny, amb 38 actes vinculats a la narració i la tradició oral a 10 municipis de l'Alt Penedès, amb Sant Sadurní d'Anoia com a marc de 9 propostes. Hi ha hagut trencadissa amb l'ajuntament de Vilafranca pel que sembla: s'ha dit que això que fèiem nosaltres no era important i no interessava a ningú /.../ no entràvem dins l'ordre de les coses ni necessàries ni importants. Aquests paràgrafs de l'escrit de benvinguda del programa de mà, si no m'erro, ja suposo a qui van dirigits. Sense conèixer els detalls de tot plegat, sap greu tot l'afer.
A les 7 de la tarda, al conjunt monumental d'Olèrdola, amb el Penedès com a teló de fons i un sol que encara escalfa i reconforta, un Màrius Serra enorme a les entranyes de l'EVA, que narra en primera persona la seva experiència en una situacio singular, excepcional.
Explica el per què de tot plegat, les entranyes del llibre. Quiet  (Empúries, 2008) cobreix set anys de la vida del seu fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia, amb paràlisi cerebral vaja.
Ens llegeix quatre narracions breus (Distinció, Ràbia, Vergonya i alguns dels recordo de Córrer). Comenta la moralina de cadascun d'ells, i d'altres. I afegeix un conte que no apareix al llibre, el conte de la cadira, deliciós tot ell.
Escoltem atentament com un fill amb diversitat funcional -molta diversitat funcional- els canvia la vida. Com els ha ajudat a valorar la joia de viure, a gestionar la ràbia, a no tenyir la mirada de colors foscos, a superar l'estat d'excepció que comportar la vida diària...
Màrius Serra troba una forma narrativa idònia, la distància òptima i elabora un relat en què predomina la joia i un cert embadaliment malgrat la duresa de la realitat.
És un llibre que no té fi. A les darreres pàgines, en un màgic foliscopi, podem veure córrer el Lluís, gràcies a les lleis de l'òptica i al talent del fotògraf Jordi Ribó i del dissenyador Miquel Llach.
Una hora amable i punyent alhora, amb tota una llicó de vida. Llarga vida a l'EVA!

13 de juny de 2016

Trumbo

Hollywood revisa de tant en tant la caça de bruixes. La darrera aportació ha estat Trumbo: la lista negra de Hollywood. En VOS, al Casal. 
En el context de la guerra freda Hollywood també està dividit entra patriotes sense gaires escrúpols i les persones amb consciència social.
Bona ambientació, una mena de fresc de l'era del cinema clàssic, un guió correcte i prou ... Massa academicista pel meu gust, una divisió un pèl maniquea i estereotipada entre herois i malvats i falta de nervi narratiu, d'anima, tot i que hi ha diàlegs enginyosos i un parell d'al·legats d'alçada. Et quedes amb el dubte de quin profit n'hagués tret un altre director amb un pols narratiu més intens i una mica més d'èpica i de lírica.
En qualsevol cas, tot un personatge en Dalton Trumbo.
La caça de bruixes, la llei seca, la conquesta de l'oest, l'abolició de l'esclavitud... són temes recurrents que han generat pel·lícules esplèndides. Aquesta, al meu entendre, no estarà entre les millors. Què hi farem! 

8 de juny de 2016

Som una "road movie"

Gairebé dos anys de vertigen. Des de l'11 de setembre de 2012 que els esdeveniments s'han precipitat: manifestació extraordinària, eleccions del 25N, pacte CiU-ERC, declaracions de sobirania i guerres brutes... fins aquesta tarda amb la trencadissa de Junts x pel Si i la CUP. N'hi ha per llogar-hi cadires! Un se sent com els músics de l'orquestra del Titanic: impassibles mentre el vaixell s'enfonsa -o si més no les vies d'aigua proliferen-.

A nivell personal, avui toca fer de taxista i infermer del pare. Com demà. La feina s'acumula. Conduint de Vilafranca a Montblanc penso que  algunes de les més grans tradicions literàries comencen amb un viatge: Adam i Eva, Ulisses, Thelma i Louise...  
La road movie és la història més vella de totes les que es fan i es desfan.

Acabo de conéixer la mítica Ruta 66. De Boston a Los Angeles. 
Discorria des de Chicago (Illinois), a través MissouriKansasOklahomaTexasNou MèxicArizona iCalifòrnia, fins a finalitzar a Los Angeles amb un recorregut total de 2.448 milles (3.939 km).

Sigui com sigui,  pels quilòmetres que estic fent per raons humanitàries, pel record sempre gratificant de Thelma i Louise o pels cactus que em va regalar la nostra veïna Montse i que ara tenim al nostre petit jardí vertical de la terrassa, penso que un dia o altre faré aquesta ruta. Creuaré els Estats Units de costa a costa. Vull arribar a Ellis Island. De Nova Iork a Boston i de Boston, per la Ruta 66, fins a Hollywood. De pel·lícula!
Al capdavall, la vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada. O no?





7 de juny de 2016

Per molts anys!

Estem d'aniversaris aquests dies: els nois de la casa han fet 18 i 20 anys!
Fer-se gran -i això ja ho he comentat algun altre cop- és perdre futur i guanyar records. És, també, una cura d'humilitat, un màster en tocar de peus a terra. Entre moltes d'altres coses...

Tal dia com avui, el Corpus de sang del 1996 neixia l'hereu de la casa, en Miquel. I dos anys més tard, l'1 de juny del 98, en Martí. Ells són el millor patrimoni, el bo i millor de la casa. S'han fet grans i, a hores d'ara, tenen un pes tan rellevant que de cap de les maneres em puc imaginar la vida sense ells. Ni se m'acut pitjor infortuni que la seva absència.

Aprenents de músics com són, em venen al cap les paraules de Debussy que deien  que la música és una drecera directa al moll de l'ànima. Com els fills, o no?  Per molts anys!


5 de juny de 2016

Som o no som? Shakespeare etern

Divendres a les 9 del vespre, al claustre de sant Francesc, Al vostre gust, un Shakespeare de tragèdia, aventures i comèdia. De la mà de Parking Shakespeare, un grup d'actors que des del 2009 es troba sota dels eucaliptus del parc del Nord de BCN per representar Shakespeare. Realment bons. Una versió breu, moderna, àgil, dinàmica i fresca. 
En acabar, tot fent-la petar amb els protagonistes, te n'adones del potencial de gent amb empenta i nervi com ara ells, de la quantitat de gent que treballa en precari -i bé- per una bona causa. Del 14 al 30 de juliol tornaran a actuar al parc del Nord. I només al final passaran el cistell perquè hom posi el preu que consideri oportú. Molt recomanable.

A les antípodes, Victòria, de Pau Miró, al TNC, ahir dissabte. Fa patxoca el teatre. Amb unes condicions tècniques fabuloses. Els mecanismes hidràulics no paren, amunt i avall, en un drama que fa estremir. 
A la BCN dels cinquanta, en una barberia del Raval on sovintegen un falangista, una excantant del Parel·lel reciclada a costurera i Victòria, una vídua del barber que mira la manera de sobreviure i aprendre a escoltar el seu cor. Una BCN grisa, trista, pobre, on la dignitat ha quedat arraconada al fons d'un armari.
Un repartiment estelar amb un jove de la sèrie Polseres vermelles que és l'únic que coixeja. Bé tot plegat. Ni la bona interpretació no pot capgirar, però, l'amargor, la tristor i la por -sí la por omnipresent- que esguerra les vides dels protagonistes.

Però, per sobre de tot, Shakespeare. Un assaig publicat recentment -El món, un escenari. Shakespeare: el guionista invisible- ve a dir que avui dia Shakespeare es dedicaria a escriure per al cinema o la televisió. Que treballaria a Hollywood, vaja. De ben segur. Hi és omnipresent. La barreja de tons, de gèneres i de registres en una mateixa obra és del tot contempòrània. Tots estan en deute amb Shakespeare. És un geni d'una versatilitat i d'una potència extraordinària. La tesi és ben clara: en la narrativa audiovisual tot surt de l'obra de Shakesoeare perquè allà hi és tot i tothom... des de fa 400 anys. O no?

29 de maig de 2016

Vaig tard

A l'època d'estudiant i els primers anys de treball com a mestre (els darrers setanta i els primers vuitanta) l'1 de maig era diada assenyalada. El full de ruta era clar: calça curta, primer bany de l'any a la platja del Miracle i mani a les 12 a la rambla de Tarragona. Fes fred o calor, al marge de totes les consideracions. I a dinar a casa dels pares.

Ara les rutines són ben diferents. Els pantalons curts i el primer bany no han fet acte de presència fins avui 29 de maig i de manis, una a l'any -si res no es torça-.

No és només una qüestió del canvi climàtic, que potser també. És l'edat i les circumstàncies vitals.

Avui diumenge 29, horticultura i jardineria (a 2/4 de 8 del matí), cicloturisme pel Penedès (de 8 a 11), platja a Vilanova (de 12 a 1), correus electrònics (de 4 a 5) més horticultura i jardineria -encanyar tomaqueres i revifar alguns dels cactus plantats dies enrere- (de 5 a 7 de la tarda), un tomb per la rambla amb audició de sardanes i, per acabar, concert de la coral de l'Institut a l'Eugeni d'Ors (de 2/4 de 8 a 3/4 de 9 del vespre).

A les 9 del vespre, a taula, un té la sensació que un dia  de festa dóna molt de si i que canviar les rutines dels dies laborables és fantàstic. En calça curta, ni que sigui amb 4 setmanes de retard!




23 de març de 2016

Nosaltres refugiats

Esplendid l'article we refugees de Xavier Antich. Impecable l'Hannah  Arendt situant les coses al seu lloc.
Fantàstic el poema Podries de Joana Raspall.
Colpidor l'article Canadà. L'acollida en cinc fases o com fer bé les coses
Això no és una crisi de refugiats a Europa, sinó que és una crisi de les polítiques de la Unió Europea, i els refugiats en són les víctimes,  manifesta l'Andrew Geddes.
L'externalització de la gestió dels refugiats a Turquia fa evident la crisi moral i la desunió europea (editorial de l'ARA).
S'ha d'ajudar tothom i jo encara ho puc fer (Pau Casals, 1940).
La magnitud de la tragèdia és tal que se'm fa difícil fer-me càrrec. I tant és que parlem de Turquia, com de Grècia, Macedònia o el campament anomenat la Jungla a Calais. Amb l'ai al cor.
Podeu signar un manifest dels col·legis professionals de Catalunya que porta per títol "Vergonya, ni un minut més!, per una Europa de les persones". 





12 de gener de 2016

Al Palau de la Generalitat s'hi ha d'anar algun cop a la vida.

El 23 d'abril de 1999, amb motiu de la concessió del premi Civisme als mitjans de comunicació en l'àmbit ràdio, una cinquantena d'alumnes de l'escola Sant Domènec de La Ràpita vam desembarcar al Palau de la Generalitat. Va ser la culminació d'una dècada de ràdio escolar prodigiosa. El record, a molts anys vista, encara és inesborrable.

El 26 de juny de 2014, amb motiu del centenari de les Escoles d'Estiu, un grapat de docents del Penedès assistim a l'acte commemoratiu, al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, ple de gom a gom. En acabar, al Pati dels Tarongers, després d'una sessió fotogràfica amb el president Mas, la consellera Rigau i la resta de mestres renovadors -o no- de Catalunya, increïblement alegres i deixats anar, vam passar una estona irrepetible i fantàstica.

Avui, amb motiu de la presa de possessio del president de la Generalitat, he tornat -ni que sigui mentalment- al Palau. Al Palau de la Generalitat s'hi ha d'anar algun cop a la vida.

El nou president de la Generalitat ha tancat el seu discurs amb una frase de Gaziel: Sóc fal·lible però insubornable. I també  promet el càrrec amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel Parlament. Parla bé, que sempre és d'agrair, ni que sigui des de la discrepància.
Llegeixo molts comentaris sobre el president: No pararà d'imaginar projectes; és un tipus especial, visionari, que va a la seva: desconcertant; ha començat la partida, Rei i Constitució eliminats de la fórmula del president Puigdemont. Quina serà la reacció?...

I, talment com el juny de 2014 amb el centenari de les Escoles d'Estiu, som al cap del carrer: I ara què hem de fer?

11 de gener de 2016

Porteu-me el guionista sisplau !

La majoria dels docents comencem avui el 2n trimestre. Nou setmanes i mitja fins a la 2a llarga parada del curs, del 18 al 28 de març. És un guió ja escrit de fa anys, amb petites variacions de caire llunàtic. Començar és l'única manera d'anar acabant. O no? Ànims doncs que el trimestre ja fa baixada!

D'altres guions no del tot escrits no s'han materialitzat ben bé com semblava més creïble. Després d'un cap de setmana políticament d'infart a casa nostra, un té la sensació que la sabiduria popular és més sàvia i més popular que mai. No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat.

On és el guionista? Porteu-me'l, sisplau, que el vull conéixer! 
Quines giragonses, quines tombarelles amb i sense xarxa. Diria que es tracta d'un guionista tafur. Jugador experimentat al pòquer descobert. Únicament un jugador curtit i amb cara de pòquer és capaç de fer saltar la banca només amb vuits i nous i cartes que no lliguen, amb farol inclòs.

Ens estem acostumant a les emocions fortes. A hores d'ara ja no trobem a faltar l'oasi català. Si les parelles d'ocells també discuteixen, quelcom espectacular des d'un punt de vista etològic, per què coi ens ha d'estranyar el que ens està passant? 

El temps i l'espai ens dimensionen i ens acullen. El temps passa volant i l'espai més proper, l'ambit de tots els àmbits, és el nostre cavall de batalla.