8 de desembre de 2016

Postveritat a Sitges

Ja tenim la paraula del 2016, postveritat, que és quan les emocions pesen més que els fets per crear opinió. Neologisme creat el 1992 per Steve Tesich, en referència a la guerra del Golf, ara ha triomfat definitivament.
Ja no cal argumentar amb xifres, considerar els fets. No: n'hi ha prou a confondre, mentir, deixar anar el rumor. I com més bèstica sigui tot plegat, millor.
És sorprenent com aquesta societat nostra de pensament prim i líquid, tan relativista, sembla que preferixi viure en la comoditat de la postveritat.
La cosa ve de lluny. A la Ilíada uns grecs van declarar, per interessos i amb falsedats, la guerra a uns altres grecs amb l'excusa del rapte d'Helena. Els debats electorals entre Clinton i Trump han escenificat aquesta defunció de la veritat. La postveritat espanyola diu que Catalunya no existia abans de la Constitució.

En Carles Capdevila reevindica les veritats íntimes. Creu que les úniques veritats d'aquest món que s'han definit com les de la postveritat són les íntimes: estar enamorat, estar malalt, ser voluntari...
Avui, a les 12 del migdia, a la terrassa del Club Nàutic de Sitges, fent el vermut, amb la remor de fons de le onades que espeteguen a tocar dels peus, un té la certesa que si hi ha alguna cosa pitjor que una mitja veritat és el voler viure enganyat, penjant d'una postveritat. I que la mentida només és una postveritat.