Llegeixo al Món que Ayuso aterra a “Tabàrnia” i reivindica Madrid contra el “deliri separatista”. La presidenta de la Comunitat de Madrid demana als independentistes un "diàleg" entre catalans i treu pit de la fiscalitat madrilenya. “Benvinguda a Tabàrnia, presidenta”. D’aquesta forma Albert Boadella donava la benvinguda a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a la capital de Catalunya, Barcelona. “Necessitem una Isabel Díaz Ayuso i de moment no la tenim”, deia el vicepresident del Círculo, Enrique Lacalle, amb un somriure d’orella a orella. Madrid, terra de “llibertat”; Catalunya, “deliri separatista”. La presidenta de la Comunitat de Madrid demana als independentistes un "diàleg" entre catalans i treu pit de la fiscalitat madrilenya.
Que l’Ayuso aterri a casa nostra i reivindiqui Madrid contra el “deliri separatista” ja és tenir nassos. Que tota una colla de pallussos la inviti, se t'escoltin i li riguin les gràcies fa pena i que a sobre tots plegats ens vulguin donar lliçons d’economia i de cosmopolitisme no té perdó. A cagar a la via!
28 de febrer del 2023
24 de febrer del 2023
Madrid (1980-2023)
De novembre de 1980 a novembre de 1981 vaig fer el servei militar a Madrid. De l’11 al 13 de setembre de 2009 vam fer una escapada a la capital i aquest cap de setmana, del 24 al 26 de febrer de 2023 hi tornem, ara amb la colla d’amics que compartim taula un cop al mes des de fa gairebé 30 anysHe estat a Madrid doncs en tres moments ben diferents de la meva vida i també en tres etapes històriques ben diferents de la capital.
Al viatge d’anada cap a Madrid, a les acaballes de 1980, vaig coincidir al vagó del tren amb tres reclutes més. El Jaume, l’Àngel i el Salvador. Va ser l’inici d’una amistat que va perdurar durant tot el servei militar.
Després d’un mes d’instrucció ens van destinar a diferents casernes pels voltants de Madrid. L’Àngel i jo vam anar a raure a l’agrupació logística núm. 1 depenent de la divisió cuirassada Brunete, a tocar de la Universitat Autònoma de Madrid, on se suposava que en cas de conflicte s’havien de dur a terme les tasques logístiques. Mai no agrairé prou que no fos el cas, que no hi hagués cap necessitat de demostrar les suposades capacitats logístiques, del tot virtuals pel que vaig constatar en pròpia pell. L’episodi del 23F va ser definitiu i paradigmàtic.
A l’agrupació logística, curta de personal (una dotzena de comandaments i una altra de soldats pencaires) i de gambals la meva trasca durant 11 mesos va consistir en cosir a màquina tota mena d’artefactes militars: tendes de campanya, toldos de camions, cinturons… A fer de vaster militar, vaja. Sense cap mena d’experiència prèvia però com que ningú més estava interessat i a mi ja m’estava bé estalviar-me la instrucció militar i l’ús d’armes de foc doncs aixì va anar. I la veritat és que va ser la millor manera de passar el temps, talment com si fos un operari que treballa de 9 a 2 i de 3 a 5 de la tarda. Vaig descobrir la ràdio, que escoltava tota la jornada laboral, tot el dia, i que des de llavors sempre m'ha acompanyat. Algunes tardes ens arribàvem amb l’Àngel a la biblioteca de la Universitat Autònoma, a 15 minuts a peu. Era la nostra vàlvula d’escapament entre setmana doncs no teníem un bona comunicació amb la capital.
Cada quinze dies teníem el cap de setmana lliure. Un cap de setmana al mes tornàvem cap a casa amb autocar i un altre ens quedàvem a Madrid. Un company madrileny director de cinema ens feia de guia i ens va acomboiar durant molt de temps. Ens va fer descobrir el cinema d’autor i vam ser clients habituals dels cinemes Alphaville.
La nostra estada va ser laboriosa, tranquil·la i rutinària, la qual cosa va ser molt d'agrair, sobretot si la comparem amb altres casos dels quals vam tenir constància, amb maniobres constants, instrucció militar, maltractes psicològics i tedi constant.
L’episodi del cop d’estat del 23F ens va fer adonar de la fragilitat de la situació i de qui manava en realitat. Aquella tarda quan cap a les 6 vaig escoltar la ràdio i sentir els comentaris dels comandaments vaig ser conscient de la magnitud de la tragèdia i el primer que em va passar pel cap va ser pensar en el rastre documental que havia deixat del meu pas per la Joventut Comunista de Catalunya i pel PSUC. Al vespre vaig servir el sopar a la dotzena de comandaments de l'agrupació, de coronel a caporal. El sopar i una infinitat de licors de tota mena que es van multiplicar exponencialment a partir de quarts d’1 de la matinada després del missatge televisat del rei. Tothom pendent de la trucada que havien de rebre de les altes esferes i fent comentaris desafortunats i antidemocràtics sense cap mena d’escrúpol.
El Madrid d’aquella època no era el Madrid mastodòntic i devorador d’ara. La petja franquista era ben visible, com a Barcelona, i encara hi havia barris i zones depauperades. Una visita a les casetes del Pozo del Tío Raimundo, a Vallecas, encara el tinc present després de més de quaranta anys.
No era un Madrid xulesc, ni la megaciutat actual, ni la seu de tots els poders fàctics. Tenia un alcalde de prestigi, el professor Tierno Galván, i una certa complicitat amb els moviments culturals catalans. No hi havia l’animadversió ni els conflictes enquistats d’ara.
A poc a poc van anar passant les setmanes i els mesos. En acabat cadascú de nosaltres quatre va reconduir la seva vida. L’Àngel com a alt càrrec d’Aigües de Barcelona; el Jaume com a jurista, secretari d’ajuntament i dirigent d’ERC i el Salvador com a líder veïnal i sindical. Amb l’Àngel vam fer alguna trobada i amb el Jaume ens hem anat veient de tant en tant. Tinc un bon record, dins de la gravetat del que suposava un servei militar, de l’estada a Madrid i estic convençut que la nostra estada va ser molt més profitosa i satisfactòria que la de la majoria de gent que es trobava a la nostra situació.
L’estada a Madrid, de l’11 al 13 de setembre de 2009, va suposar el retrobament i la constatació dels canvis experimentats per la capital després de 28 anys. Vam estrenar l’AVE i el viatge de 3 hores se’m va fer curt. Madrid no és precisament la ciutat que més m’agradi però, com totes, també es mereix una visita.
Avui, 42 anys després, torno a Madrid. Ni Madrid ni jo som els mateixos que a la primera o a la segona estada Estic convençut que .l’escapada anirà bé. Espero que el temps acompanyi. És dels pocs lloc on he passat fred. Acabo amb una frase feta recurrent i expiatòria per alguns: “tant de dia com de nit tot el mal ve de Madrid.”
Al viatge d’anada cap a Madrid, a les acaballes de 1980, vaig coincidir al vagó del tren amb tres reclutes més. El Jaume, l’Àngel i el Salvador. Va ser l’inici d’una amistat que va perdurar durant tot el servei militar.
Després d’un mes d’instrucció ens van destinar a diferents casernes pels voltants de Madrid. L’Àngel i jo vam anar a raure a l’agrupació logística núm. 1 depenent de la divisió cuirassada Brunete, a tocar de la Universitat Autònoma de Madrid, on se suposava que en cas de conflicte s’havien de dur a terme les tasques logístiques. Mai no agrairé prou que no fos el cas, que no hi hagués cap necessitat de demostrar les suposades capacitats logístiques, del tot virtuals pel que vaig constatar en pròpia pell. L’episodi del 23F va ser definitiu i paradigmàtic.
A l’agrupació logística, curta de personal (una dotzena de comandaments i una altra de soldats pencaires) i de gambals la meva trasca durant 11 mesos va consistir en cosir a màquina tota mena d’artefactes militars: tendes de campanya, toldos de camions, cinturons… A fer de vaster militar, vaja. Sense cap mena d’experiència prèvia però com que ningú més estava interessat i a mi ja m’estava bé estalviar-me la instrucció militar i l’ús d’armes de foc doncs aixì va anar. I la veritat és que va ser la millor manera de passar el temps, talment com si fos un operari que treballa de 9 a 2 i de 3 a 5 de la tarda. Vaig descobrir la ràdio, que escoltava tota la jornada laboral, tot el dia, i que des de llavors sempre m'ha acompanyat. Algunes tardes ens arribàvem amb l’Àngel a la biblioteca de la Universitat Autònoma, a 15 minuts a peu. Era la nostra vàlvula d’escapament entre setmana doncs no teníem un bona comunicació amb la capital.
Cada quinze dies teníem el cap de setmana lliure. Un cap de setmana al mes tornàvem cap a casa amb autocar i un altre ens quedàvem a Madrid. Un company madrileny director de cinema ens feia de guia i ens va acomboiar durant molt de temps. Ens va fer descobrir el cinema d’autor i vam ser clients habituals dels cinemes Alphaville.
La nostra estada va ser laboriosa, tranquil·la i rutinària, la qual cosa va ser molt d'agrair, sobretot si la comparem amb altres casos dels quals vam tenir constància, amb maniobres constants, instrucció militar, maltractes psicològics i tedi constant.
L’episodi del cop d’estat del 23F ens va fer adonar de la fragilitat de la situació i de qui manava en realitat. Aquella tarda quan cap a les 6 vaig escoltar la ràdio i sentir els comentaris dels comandaments vaig ser conscient de la magnitud de la tragèdia i el primer que em va passar pel cap va ser pensar en el rastre documental que havia deixat del meu pas per la Joventut Comunista de Catalunya i pel PSUC. Al vespre vaig servir el sopar a la dotzena de comandaments de l'agrupació, de coronel a caporal. El sopar i una infinitat de licors de tota mena que es van multiplicar exponencialment a partir de quarts d’1 de la matinada després del missatge televisat del rei. Tothom pendent de la trucada que havien de rebre de les altes esferes i fent comentaris desafortunats i antidemocràtics sense cap mena d’escrúpol.
El Madrid d’aquella època no era el Madrid mastodòntic i devorador d’ara. La petja franquista era ben visible, com a Barcelona, i encara hi havia barris i zones depauperades. Una visita a les casetes del Pozo del Tío Raimundo, a Vallecas, encara el tinc present després de més de quaranta anys.
No era un Madrid xulesc, ni la megaciutat actual, ni la seu de tots els poders fàctics. Tenia un alcalde de prestigi, el professor Tierno Galván, i una certa complicitat amb els moviments culturals catalans. No hi havia l’animadversió ni els conflictes enquistats d’ara.
A poc a poc van anar passant les setmanes i els mesos. En acabat cadascú de nosaltres quatre va reconduir la seva vida. L’Àngel com a alt càrrec d’Aigües de Barcelona; el Jaume com a jurista, secretari d’ajuntament i dirigent d’ERC i el Salvador com a líder veïnal i sindical. Amb l’Àngel vam fer alguna trobada i amb el Jaume ens hem anat veient de tant en tant. Tinc un bon record, dins de la gravetat del que suposava un servei militar, de l’estada a Madrid i estic convençut que la nostra estada va ser molt més profitosa i satisfactòria que la de la majoria de gent que es trobava a la nostra situació.
L’estada a Madrid, de l’11 al 13 de setembre de 2009, va suposar el retrobament i la constatació dels canvis experimentats per la capital després de 28 anys. Vam estrenar l’AVE i el viatge de 3 hores se’m va fer curt. Madrid no és precisament la ciutat que més m’agradi però, com totes, també es mereix una visita.
Avui, 42 anys després, torno a Madrid. Ni Madrid ni jo som els mateixos que a la primera o a la segona estada Estic convençut que .l’escapada anirà bé. Espero que el temps acompanyi. És dels pocs lloc on he passat fred. Acabo amb una frase feta recurrent i expiatòria per alguns: “tant de dia com de nit tot el mal ve de Madrid.”
23 de febrer del 2023
23F
Llegeixo amb interès l'editorial del Vicent Partal al Vilaweb del 19 de febrer. “Despullar, i documentar, el 'deep state' espanyol”. Demolidora. Totalment d’acord: El ‘deep state’ espanyol no tan sols representa un estat dins l'estat, sinó també la pervivència del franquisme dins un estat que es diu i es vol fer passar per democràtic. El 23F va anar d’això.
La idea que hi ha un deep state ha estat molt acceptada de fa dècades per a descriure l’existència dins l’estat d’una mena de “estat profund” que funciona al marge dels polítics elegits per la població; que, a diferència d’ells, és permanent i estable i determina les polítiques més fonamentals de l’estat, les quals, per tant, resten fora de l’abast d’allò que els ciutadans poden modificar amb la participació política. Militars, policies, jutges, alts funcionaris…: tot això i més és el deep state, un entramat de persones i interessos que poden arribar a convertir la política en una simple màscara utilitària que els recobreix i que legitima les seues pràctiques, per definició antidemocràtiques.El deep state existeix més o menys a tot el món.
Però en el nostre cas hi ha una diferència fonamental: el deep state espanyol no tan sols representa un estat dins l’estat, sinó que representa la pervivència del franquisme dins un estat que es diu i es fa passar per democràtic.
La idea que hi ha un deep state ha estat molt acceptada de fa dècades per a descriure l’existència dins l’estat d’una mena de “estat profund” que funciona al marge dels polítics elegits per la població; que, a diferència d’ells, és permanent i estable i determina les polítiques més fonamentals de l’estat, les quals, per tant, resten fora de l’abast d’allò que els ciutadans poden modificar amb la participació política. Militars, policies, jutges, alts funcionaris…: tot això i més és el deep state, un entramat de persones i interessos que poden arribar a convertir la política en una simple màscara utilitària que els recobreix i que legitima les seues pràctiques, per definició antidemocràtiques.El deep state existeix més o menys a tot el món.
Però en el nostre cas hi ha una diferència fonamental: el deep state espanyol no tan sols representa un estat dins l’estat, sinó que representa la pervivència del franquisme dins un estat que es diu i es fa passar per democràtic.
22 de febrer del 2023
La importància del relat… a les municipals
S’acosten les municipals. Ja fa setmanes que els partits vilafranquins s’ho treballen a les xarxes socials, i això promet. Tots som conscients de la importància del relat, independentment dels fets reals, que és el que arriba al cor i pot incidir en la nostra voluntat.
El més prolífic, l’Aureli. Ens ha obsequiat amb 3 videoclips promocionals que no tenen desperdici.
Capítol 1 https://twitter.com/AureliRuizMila/status/1619796198193520642?s=20
Capìtol 2 https://twitter.com/JuntsxCatVila/status/1623721607725305862?s=20
El més prolífic, l’Aureli. Ens ha obsequiat amb 3 videoclips promocionals que no tenen desperdici.
Capítol 1 https://twitter.com/AureliRuizMila/status/1619796198193520642?s=20
Capìtol 2 https://twitter.com/JuntsxCatVila/status/1623721607725305862?s=20
15 de febrer del 2023
El català, cosa de tots -i totes-
Llegeixo al Vilaweb aquest titular: “Llistes d’espera de més de dues mil persones per a aprendre català: Sembla una cursa d’obstacles”. Alguns fragments sucosos de la notícia.“A Catalunya hi ha, pel cap baix, més de dues mil persones que volen aprendre català i no ho poden fer.
Però el fet és que darrerament la demanda supera de llarg l’oferta i això ha deixat milers d’alumnes sense plaça.
Al Consorci expliquen que la demanda dels futurs alumnes té moltes variables –nivell dels cursos, modalitat, horari i àrea geogràfica– i que és difícil de satisfer totes les necessitats individuals:
La manca de places, doncs, en molts casos va lligada a una manca de professionals.
Tenint en compte la situació d’emergència lingüística que viu el català, la Plataforma per la Llengua critica aquesta manca de places: Una persona que vol aprendre català hauria de tenir les portes obertes i això sembla una cursa d’obstacles.
Caldria revisar les modalita. Es podrien fer les classes en l’entorn de treball, a les entitats on participen aquestes persones. En definitiva, facilitar-hi l’accés perquè s’adeqüessin més a les necessitats individuals de cadascú.
Els recursos no arriben per a gestionar les necessitats actuals. Sense una millora en la resta d’agents de l’entorn –socials i educatius– és impossible que es capgiri la realitat actual: S’ha de fer tant com calgui per garantir que aquesta gent pugui tenir uns referents lingüístics fora del curs i que puguin tenir espais per a practicar el català; i això ara mateix sabem que no passa.”
En resum: entenc que estem necessitats d’estructures d’estat. Poble català, posa’t a caminar! Ara i sempre.
Però el fet és que darrerament la demanda supera de llarg l’oferta i això ha deixat milers d’alumnes sense plaça.
Al Consorci expliquen que la demanda dels futurs alumnes té moltes variables –nivell dels cursos, modalitat, horari i àrea geogràfica– i que és difícil de satisfer totes les necessitats individuals:
La manca de places, doncs, en molts casos va lligada a una manca de professionals.
Tenint en compte la situació d’emergència lingüística que viu el català, la Plataforma per la Llengua critica aquesta manca de places: Una persona que vol aprendre català hauria de tenir les portes obertes i això sembla una cursa d’obstacles.
Caldria revisar les modalita. Es podrien fer les classes en l’entorn de treball, a les entitats on participen aquestes persones. En definitiva, facilitar-hi l’accés perquè s’adeqüessin més a les necessitats individuals de cadascú.
Els recursos no arriben per a gestionar les necessitats actuals. Sense una millora en la resta d’agents de l’entorn –socials i educatius– és impossible que es capgiri la realitat actual: S’ha de fer tant com calgui per garantir que aquesta gent pugui tenir uns referents lingüístics fora del curs i que puguin tenir espais per a practicar el català; i això ara mateix sabem que no passa.”
En resum: entenc que estem necessitats d’estructures d’estat. Poble català, posa’t a caminar! Ara i sempre.
14 de febrer del 2023
Dies de ràdio
Ahir, dia mundial de la ràdio. Cada dia és el dia de la ràdio, trobo jo. Ens acompanya de matí a vespre, ja sigui en directe o en podcast. La programació d’ahir, a la majoria d’emissores, diferent i divertida en general. Sentir la Mariola Dinarès des d’Estònia -el país més digital del món- o la tropa del Búnquer des dels estudis centrals va ser genuí i llaminer.
Vaig començar a escoltar la ràdio a diari i de manera sistemàtica el 1980, a Madrid, fent el servei militar. Les llargues hores de treball cosint a màquina es veien acolorides per la companyia de la ràdio. A partir de llavors ja vaig incorporar aquest hàbit al meu dia a dia.Vaig col·laborar i fins i tot codirigir Ràdio Montblanc (1984-1989); vaig fer programes a Ràdio Vilafranca del 1990 al 1992; vam posar en marxa l’emissora escolar Ràdio Ràpia a l’escola Sant Domènec de la Ràpita. I fins i tot durant uns mesos (de febrer a juny de 2003) vaig treballar en un projecte per tal de fer ràdio a les escoles i instituts. http://www.xtec.cat/~rvillalb/radioweb/
Vaig començar a escoltar la ràdio a diari i de manera sistemàtica el 1980, a Madrid, fent el servei militar. Les llargues hores de treball cosint a màquina es veien acolorides per la companyia de la ràdio. A partir de llavors ja vaig incorporar aquest hàbit al meu dia a dia.Vaig col·laborar i fins i tot codirigir Ràdio Montblanc (1984-1989); vaig fer programes a Ràdio Vilafranca del 1990 al 1992; vam posar en marxa l’emissora escolar Ràdio Ràpia a l’escola Sant Domènec de la Ràpita. I fins i tot durant uns mesos (de febrer a juny de 2003) vaig treballar en un projecte per tal de fer ràdio a les escoles i instituts. http://www.xtec.cat/~rvillalb/radioweb/
10 de febrer del 2023
Subscriu-te. Consum cultural
A fi d’any vaig decidir les subscripcions del 2023. No s’hi pot arribar a tot arreu i calia triar i descartar. Sóc fidel al diari ARA des dels seus inicis -els caps de setmana en format paper- i al VILAWEB. Els digitals de cultura CATORZE i NÚVOL també han estat els escollits. I, a través de l’hereu de casa, estems subscrits a la DIRECTA, que aporta la quota alternativa si no antisistèmica.
Penso que és una bona tria i que també és una manera de col·laborar econòmicament amb la gent que, amb empenta, audàcia i molts maldecaps, tira endavant projectes periodístics i culturals d'envergadura i tremp en català. Són una finestra oberta al món en la meva llengua, amb una mirada pròxima i desacomplexada. Llarga vida a tots ells i a la resta, que n’hi ha més per sort.
PD El 20/2/2023 rm dono d’alta com a soci d’Ômnium. I fins aquí hem arribat.
Penso que és una bona tria i que també és una manera de col·laborar econòmicament amb la gent que, amb empenta, audàcia i molts maldecaps, tira endavant projectes periodístics i culturals d'envergadura i tremp en català. Són una finestra oberta al món en la meva llengua, amb una mirada pròxima i desacomplexada. Llarga vida a tots ells i a la resta, que n’hi ha més per sort.
PD El 20/2/2023 rm dono d’alta com a soci d’Ômnium. I fins aquí hem arribat.
9 de febrer del 2023
Carles Capdevila & Eva Piquer. Aterratge
Eva Piquer retorna a la ficció i obre una nova etapa literària. "Sempre m’explico a mi mateixa i faig les paus amb mi mateixa escrivint. És la meva manera de situar-me al món. La meva supervivència passava per escriure aquest llibre", explica Piquer (Núria Juanico, ARA, 31/1/2023). "És la història d'un renaixement després de la catàstrofe. Davant la intempèrie moral, la supervivència tard o d’hora sempre arriba".La novel·la s'aproxima al dol i en relata els efectes en primera persona.
“Un aterratge literal i un aterratge emocional. Una construcció després de la destrucció. De com ens ho fem per sobreviure a les catàstrofes. També tracta de la intempèrie moral, que tard o d’hora sempre arriba.” (Montserrat Serra, Vilaweb, 8/2/2023).
I també conté un dietari de lectures “La narradora es repenja –diu– en els llibres que llegeix, que l’ajuden a aterrar al món dels vius.” Hi ha una frase de Primo Levi que és important: “La infelicitat perfecta no existeix.”
«Ni viatjar ni beure. El truc més eficaç que conec per escapar del brogit del món passa per llegir i escriure». La seva taula de salvació. (Ignasi Aragay, ARA, 2/2/2023)
Des dels llunyants temps de l’AVUI que són un lector fidel i entusiasta de l’Eva Piquer. Les seves col·laboracions a la secció “He llegit no sé on” de l’ARA han estat font de plaer i de coneixement. El digital de cultura CATORZE, una meravella.
Acabo de llegir el seu darrer llibre, “Aterratge” i la veritat és que és una molt bona lectura. La darrera afirmació, categòrica i vital: “No deixaré mai d’escriure”.
En paral·lel rellegeixo “La vida que aprenc” (Carles Capdevila, Arcàdia, 2017). un recull d’articles vitals sobre els temes que li eren essencials. Periodisme i literatura d’alçada. Alguns d’antològics, exemplars, com ara “Fa de mal dir que tens càncer” (ARA 30/8/2015 https://www.ara.cat/opinio/mal-dir-que-tens-cancer-carles-capdevila_129_1757847.html ), una punyent obra mestra del periodisme de la sinceritat, la confiança, la fortalesa d’anim i la intimitat transcendent, fruit d’un atac sobtat de realisme mèdic (J.M. Casasús, ARA, 13/8/2023)
Sóc subscriptor de l’ARA i del CATORZE, les dues obres majúscules del Carles i l’Eva.
“Un aterratge literal i un aterratge emocional. Una construcció després de la destrucció. De com ens ho fem per sobreviure a les catàstrofes. També tracta de la intempèrie moral, que tard o d’hora sempre arriba.” (Montserrat Serra, Vilaweb, 8/2/2023).
I també conté un dietari de lectures “La narradora es repenja –diu– en els llibres que llegeix, que l’ajuden a aterrar al món dels vius.” Hi ha una frase de Primo Levi que és important: “La infelicitat perfecta no existeix.”
«Ni viatjar ni beure. El truc més eficaç que conec per escapar del brogit del món passa per llegir i escriure». La seva taula de salvació. (Ignasi Aragay, ARA, 2/2/2023)
Des dels llunyants temps de l’AVUI que són un lector fidel i entusiasta de l’Eva Piquer. Les seves col·laboracions a la secció “He llegit no sé on” de l’ARA han estat font de plaer i de coneixement. El digital de cultura CATORZE, una meravella.
Acabo de llegir el seu darrer llibre, “Aterratge” i la veritat és que és una molt bona lectura. La darrera afirmació, categòrica i vital: “No deixaré mai d’escriure”.
En paral·lel rellegeixo “La vida que aprenc” (Carles Capdevila, Arcàdia, 2017). un recull d’articles vitals sobre els temes que li eren essencials. Periodisme i literatura d’alçada. Alguns d’antològics, exemplars, com ara “Fa de mal dir que tens càncer” (ARA 30/8/2015 https://www.ara.cat/opinio/mal-dir-que-tens-cancer-carles-capdevila_129_1757847.html ), una punyent obra mestra del periodisme de la sinceritat, la confiança, la fortalesa d’anim i la intimitat transcendent, fruit d’un atac sobtat de realisme mèdic (J.M. Casasús, ARA, 13/8/2023)
Sóc subscriptor de l’ARA i del CATORZE, les dues obres majúscules del Carles i l’Eva.
8 de febrer del 2023
Quin desastre!
A poc a poc ens anem assabentant de la magnitud de la tragèdia dels terratrèmols de Líbia i Turquia. Milers de morts i desapareguts i una població d’uns 3 milions de persones afectades que durant anys patiran les conseqüències. Som espectadors d’un desastre, d’un més dels molts desastres que ens envolten.
La Mònica Planas ens dóna pautes sobre com explicar la catàstrofe a través dels nens (ARA). Cal ser curosos i oferir la informació amb bon criteri. “La tragèdia pel terratrèmol de Turquia i Síria ens ha portat fins a casa imatges corprenedores. L’abast de la catàstrofe, la desesperació dels habitants i els rescats angoixants fan que sigui molt dificultós afrontar una informació sense estalviar el drama a l’audiència. Però la realitat és així de crua i dolorosa i no podem pretendre que les televisions ens dibuixin un món irreal o que no existeix”.
Demà m’incorporaré a un grup de debat que ja fa anys que funciona quinzenalment. El tema serà els migrants climàtics i de ben segur que serà profitós. Tots som o hem estat migrants. Les emocions són el llenguatge comú dels processos migratoris.
Rellegeixo un breu apunt del llibre “Ni l’apuntador” de Pep Quintana: La barcassa. “De sempre que han anat mal dades. Tenien fam. I la Mediterrània de l’estret se’ls va engolir”.
La Mònica Planas ens dóna pautes sobre com explicar la catàstrofe a través dels nens (ARA). Cal ser curosos i oferir la informació amb bon criteri. “La tragèdia pel terratrèmol de Turquia i Síria ens ha portat fins a casa imatges corprenedores. L’abast de la catàstrofe, la desesperació dels habitants i els rescats angoixants fan que sigui molt dificultós afrontar una informació sense estalviar el drama a l’audiència. Però la realitat és així de crua i dolorosa i no podem pretendre que les televisions ens dibuixin un món irreal o que no existeix”.
Demà m’incorporaré a un grup de debat que ja fa anys que funciona quinzenalment. El tema serà els migrants climàtics i de ben segur que serà profitós. Tots som o hem estat migrants. Les emocions són el llenguatge comú dels processos migratoris.
Rellegeixo un breu apunt del llibre “Ni l’apuntador” de Pep Quintana: La barcassa. “De sempre que han anat mal dades. Tenien fam. I la Mediterrània de l’estret se’ls va engolir”.
7 de febrer del 2023
Raimon - Al vent 60 anys
A Catalunya Ràdio entrevisten Raimon amb motiu dels 60 anys de la publicació de “Al vent”. Sempre fa de bon sentir el Raimon. A les festes de Treball dels anys 80, a Montjuïc, era un dels cantants habituals. El darrer cop que el vaig veure en directe, a Vilafranca, ara fa 6 o 7 anys, poc abans del seu retir. Tan essencial i íntegre com sempre, de negre i vermell com de costum. Totalment d’acord amb el titular d’una entrevista recent: “Ens hem adaptat al confort. Si tens alguna cosa no la vols perdre”.
Ens caldrien uns quants Raimons i no tants xarlatans papanates ni tants intrusos en tots els àmbits de la vida. Començant pels artistes i acabant per la classe política i administrativa.
Bon vent i barca nova!
Ens caldrien uns quants Raimons i no tants xarlatans papanates ni tants intrusos en tots els àmbits de la vida. Començant pels artistes i acabant per la classe política i administrativa.
Bon vent i barca nova!
6 de febrer del 2023
Espinàs
Se'n va un dels escriptors més llegits de les lletres catalanes, grandíssim prosista, amant de la llengua, apassionat pel país i la seva gent. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i autèntica estructura d’estat. Extraordinari conversador i una bona persona: Espinàs. Subscric literalment les paraules del Xavier Antich.
El meu Espinàs és articulista de l’Avui, amb una capacitat d’observació extraordinària. Durant molt de temps era el primer text que llegia en comprar el diari. I el de “El teu nom és Olga”. «La tarda d’avui no existeix»: 14 reflexions de l'escriptor, que deia que «les persones estem condemnades a ser el que som». Catorze, cultura viva https://www.catorze.cat/biblioteca/mor-espinas-99408/
El meu Espinàs és articulista de l’Avui, amb una capacitat d’observació extraordinària. Durant molt de temps era el primer text que llegia en comprar el diari. I el de “El teu nom és Olga”. «La tarda d’avui no existeix»: 14 reflexions de l'escriptor, que deia que «les persones estem condemnades a ser el que som». Catorze, cultura viva https://www.catorze.cat/biblioteca/mor-espinas-99408/
5 de febrer del 2023
Espionatge sense límits
El reportatge de la Directa núm 562 és demolidor. “espionatge sense límits”. Va d’un agent de la policia espanyola que s’infiltra durant tres anys en l’activisme de Barcelona mitjançant la construcció de relacions sexeafectives. Es tracta -diuen- de Daniel Hernández Pons, el segon talp d’estat per espiar l’activisme, que va encadenar i superposar relacions amb dones de diferents projectes polítics de la ciutat de BCN per afermar-se en determinats espais i donar credibilitat al seu personatge.
L’article “Abusos sexuals” de l’Empar Moliner a l’ARA del 4 de febrer és molt clarificador pel que fa al terme abusos sexuals. Planteja un dubte majúscul i definitiu: ¿Mentir per endur-se algú al catre o a l’altar és abús sexual?”
Algunes de les afectades ja han portat el cas als tribunals espanyols que molt em temo que no estaran a l'alçada de les circumstàncies. Hi ha un precedent britànic considerat una vulneració dels drets fonamentals. Una sentència de 2021 va determinar que el desplegament de l’oficial encobert va violar els drets humans i polítics de l’activista.
Llegeixo que el Ministeri d’Interior espanyol ha premiat l’agent de la policia i que ara treballa en una ambaixada. Les places en ambaixades són les més sol·licitades pels agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil perquè tenen sous superiors als 10.000 euros mensuals. El “tot per la pàtria” és inadmissible i injustificable. Trista és l’època en que s’ha de lluitar per coses evidents.
L’article “Abusos sexuals” de l’Empar Moliner a l’ARA del 4 de febrer és molt clarificador pel que fa al terme abusos sexuals. Planteja un dubte majúscul i definitiu: ¿Mentir per endur-se algú al catre o a l’altar és abús sexual?”
Algunes de les afectades ja han portat el cas als tribunals espanyols que molt em temo que no estaran a l'alçada de les circumstàncies. Hi ha un precedent britànic considerat una vulneració dels drets fonamentals. Una sentència de 2021 va determinar que el desplegament de l’oficial encobert va violar els drets humans i polítics de l’activista.
Llegeixo que el Ministeri d’Interior espanyol ha premiat l’agent de la policia i que ara treballa en una ambaixada. Les places en ambaixades són les més sol·licitades pels agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil perquè tenen sous superiors als 10.000 euros mensuals. El “tot per la pàtria” és inadmissible i injustificable. Trista és l’època en que s’ha de lluitar per coses evidents.
3 de febrer del 2023
Llibres - Periscopi 10 anys
La mort d'un enginyer de mines jubilat fa aparèixer una enorme col·lecció de llibres, que s'ha quedat sense bibliotecari. 70.000 llibres en una casa: descobreixen la biblioteca domèstica més gran d'Alemanya.
L'enginyer de mines jubilat Bruno Schröder va convertir casa seva en una gran biblioteca. L'home tenia 88 anys, vivia tot sol i era un amant de la literatura.Només tenia un armari per a la roba que trencava amb la biblioteca Una de les poques persones amb qui es relacionava era el llibreter del poble, Silke Meyer. Cada setmana li encarregava i comprava entre 20 i 30 llibres de tots els gèneres excepte de novel·la rosa.
Amb la mort de Schröder, la biblioteca ha quedat sense bibliotecari ni ningú que se'n faci càrrec. La dona de l'enginyer viu en una residència per a gent gran i la dona que la cuida està buscant persones interessades en aquesta enorme col·lecció literària.
(Núria Juanico Llumà, ARA)
L’editorial Periscopi ha fet 10 anys. La feina feta pel que fa sobretot a la publicació en català d’autors d’arreu del mòn ha estat fantàstica. És l’editorial de capçalera de l’hereu de casa i n’estic convençut que si és un bon lector és en bona part gràcies a Periscopi. Uns quants dels llibres que tomben per casa: Nascut de cap dona; L’ala esquerra; Bona sort; Capvespre; Aprendre a parlar amb les plantes; Un cor massa gran; Canteu, esperits, canteu; Terra somnàmbula… L'enhorabona i per molts anys!
L'enginyer de mines jubilat Bruno Schröder va convertir casa seva en una gran biblioteca. L'home tenia 88 anys, vivia tot sol i era un amant de la literatura.Només tenia un armari per a la roba que trencava amb la biblioteca Una de les poques persones amb qui es relacionava era el llibreter del poble, Silke Meyer. Cada setmana li encarregava i comprava entre 20 i 30 llibres de tots els gèneres excepte de novel·la rosa.
Amb la mort de Schröder, la biblioteca ha quedat sense bibliotecari ni ningú que se'n faci càrrec. La dona de l'enginyer viu en una residència per a gent gran i la dona que la cuida està buscant persones interessades en aquesta enorme col·lecció literària.
(Núria Juanico Llumà, ARA)
L’editorial Periscopi ha fet 10 anys. La feina feta pel que fa sobretot a la publicació en català d’autors d’arreu del mòn ha estat fantàstica. És l’editorial de capçalera de l’hereu de casa i n’estic convençut que si és un bon lector és en bona part gràcies a Periscopi. Uns quants dels llibres que tomben per casa: Nascut de cap dona; L’ala esquerra; Bona sort; Capvespre; Aprendre a parlar amb les plantes; Un cor massa gran; Canteu, esperits, canteu; Terra somnàmbula… L'enhorabona i per molts anys!
2 de febrer del 2023
Xat GPT
Fa dies que sento parlar i, encuriosit, m’endinso -a les beceroles- del xat GPT, un sistema de xat amb intel·ligència artificial -IA- que ens està sorprenent a tots. Es tracta d'un dels sistemes d'IA més capaços provat els darrers temps, que pot respondre moltes coses que li demanis.Es tracta d'una IA que està entrenada per mantenir converses, de manera que només li has de fer preguntes convencionals i les entendrà.
El poso a prova i, a tall d'exemple, escric “Estar enamorat és” i el xat GPT continua l’escrit d’aquesta manera: “un sentiment meravellós. És una sensació que et fa sentir com si estiguessis en un núvol i et fa sentir viu i feliç. Estàs encantat amb la persona que estima i amb tot el que està passant en la teva vida. És una experiència única i molt especial que et fa sentir que tot és possible.” No em direu que no és prosa poètica en estat pur!
A parer d’alguns entesos les potencialitats del dit artefacte són enormes. Com molts altres aparells arribaran a fer la feina bruta que a hores d’ara fan molts operaris no especialment qualificats i això pot arribar a ser un problema. És clar que també seran una bona ajuda per molta altra gent. Coses de la vida!
El poso a prova i, a tall d'exemple, escric “Estar enamorat és” i el xat GPT continua l’escrit d’aquesta manera: “un sentiment meravellós. És una sensació que et fa sentir com si estiguessis en un núvol i et fa sentir viu i feliç. Estàs encantat amb la persona que estima i amb tot el que està passant en la teva vida. És una experiència única i molt especial que et fa sentir que tot és possible.” No em direu que no és prosa poètica en estat pur!
A parer d’alguns entesos les potencialitats del dit artefacte són enormes. Com molts altres aparells arribaran a fer la feina bruta que a hores d’ara fan molts operaris no especialment qualificats i això pot arribar a ser un problema. És clar que també seran una bona ajuda per molta altra gent. Coses de la vida!
Un apunt final del Jordi Viladrosa, pedagog @jordiviladrosa: la IA entra a les aules de professors i estimula el dabat sobre què cal fer, i com, a partir d’ara els centres educatius. La indiferència o ignorar-ho és, des del meu punt de vista la pitjor resposta.
1 de febrer del 2023
Foc
Ahir vam fer un bon foc a l’hort. Des de la primavera de l’any passat que no estava permès i l’acumulació de restes orgàniques era considerable. Ara sí, i la veritat és que la pila feia muntanya.Foc purificador, foc entotsolador. Les flames atrauen i es fan mirar. T’abduexen i et fan badar. Durant una bona estona vam goaitar les flames i la veritat és que és tot un espectacle enlluernador. L'escalfor durarà un parell de dies i caldrà estar al cas, per tal d’evitar problemes.
Em ve al cap la pel·licula “La recerca del foc” (La Guerre du feu) del 1981. Una pel·lícula d'aventures prehistòriques franco-canadenca dirigida per Jean-Jacques Annaud. És una adaptació de la novel·la homònima escrita l'any 1909 per J.-H. Rosny. Si alguna cosa queda clara és la importància del domini del foc. Al neolític i també a hores d’ara.
Em ve al cap la pel·licula “La recerca del foc” (La Guerre du feu) del 1981. Una pel·lícula d'aventures prehistòriques franco-canadenca dirigida per Jean-Jacques Annaud. És una adaptació de la novel·la homònima escrita l'any 1909 per J.-H. Rosny. Si alguna cosa queda clara és la importància del domini del foc. Al neolític i també a hores d’ara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)