Fia-faia a Bagà

La nit de Nadal, aquest any sí, hem anat a la Fia-faia, a Bagà. Declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat el passat dia 1, juntament amb 63 festes del foc del Pirineu, és una festa que realment val la pena veure i viure en directe. 

De falles lligades al solstici d'hivern només en queden dues, la de Bagà i la de Sant Julià de Cerdanyola. Festa ancestral d'arrels precristianes que es remunta a antics ritus de culte al sol. Es pregava al sol per tal que aquest no escurcés més el dia i comecessin a créixer les hores de claror.

Per a poder participar activament cal tenir una faia, cal haver anat a colir l'herba amb temps i tenir traça per relligar els feixos fins aconseguir les faies. La Berta i el Llorenç, que són de la feina, ja ho tenen tot a punt i ens ensenyen a fer-les.
Des de l'estudi de casa seva, al carrer Sobirà de Bagà, a partir de les 6 de la tarda, les veiem. Les van encenent al Siti, un punt elevat proper al poble i, en processó, baixen les falles enceses cap a la Bagà (a Sant Julià baixen el foc del Clos). Uns sac de gemecs obre pas. És molt espectacular, de debò. 

Cap a 3/4 de 7 es fa la rebuda als faiers davant de l'església parroquial de Sant Esteve i a les 7, el toc d'oració, l'entrada dels faiers a la plaça de Catalunya i l'encesa de totes les fia-faies de la gent que fa estona que està esperant. El moment més emocionant i vibrant, sens dubte! Se't posa la pell de gallina, faci fred o no en faci.
Amb les faies a mig cremar, pujada pel carrer Major fins a la plaça Porxada. El jovent es va llençant les faies sense que no en caigui cap per terra, que té mèrit. Els més agosarats salten el foc de les fies que cremen al terra, que és una bona manera de fer net.
Per acabar, cançó i dansa de la Fia-faia alvoltant de la foguera i coca amb allioli de docony.
Una meravella, vaja. És d'aquelles festes que s'han de viure, ni que sigui un cop a la vida. 

El Calze (1)

Ara d'aquí a una estona, a les 8 del vespre, el Jordi Romeu presentarà el seu llibre El Calze a l'Agrícol.
Als copartíceps de la llibreria La Cultural ja ens van obsequiar amb el llibre el passat dia 13, amb motiu del 4t aniversari de l'empresa, de l'aventura, vaja.

Un bon llibre, una barreja d'assaig, dietari i crònica periodìstica amb anàlisi històrica. 
El Jordi és un molt bon viatger, observador perpicaç i analista punyent de la realitat que ens envolta. També és un bon historiador i com a periodista ha col·laborat en tota mena de publicacions penedesenques. 
Tot plegat, ben amanit amb una memòria prodigiosa i un bon criteri, ha donat vida i ànima a aquest llibre, el primer, i espero que no sigui l'últim.

L'octubre de 2014, dins del cicle Una nit amb els clàssics, que conjuga xerrades sobre grans obres de la literatura universal amb la projecció de la seva adaptació cinematogràfica, el Jordi va fer una xerrada-tertúlia literària sobre el novel·lista Humphrey Cobb. 
Un prodigi d'erudició. Una exposició  entenedora i radical d'un tema que no és gens fàcil d'entendre. En acabar la seva intervenció us asseguro vaig arribar a entendre la història europea -en un sentit ampli, abastant la mediterrània i l'orient- del s. XX, poca broma. 
La gent que en sap de vegades té l'habilitat de fer-se entendre. 

El llibre és un viatge literari per l'antiga Europa de l'Est, fruit de l'experiència personal i d'un pòsit de lectures ben assimilades. Especialment a la tercera part del llibre se'ns proposa una lectura gens convencional de novel·les d'autors ben diversos, que conviden a reflexionar sobre l'individu i la història europea del segle XX. 

Les reflexions que fa a partir d'algunes lectures són amenes, erudites, estan ben trabades i són del tot oportunes. Amb notes de fina ironia incorporades. No són  políticament correctes però sí que són hàbils i enginyoses. Ben llunyanes del pensament únic i de les modes i relats convencionals.

Un cop superat l'ensurt inicial de la dedicatòria "A la Maria" -per un moment vaig dubtar si el nom estava escrit en majúscula o minúscula-, ha estat una lectura amena i profitosa. Una troballa, vaja.

La descoberta de la ciutat de Praga l'agost de 1989, en el camí cap a l'URSS, la vam fer plegats -jo també formava part de l'expedició-. Sense saber-ho vam ser testimonis de la fi d'un món i Praga va ser el principi d'una gran amistat. 

Gràcies Jordi per aquest fantàstic regal.  

Diumenge 13

Començar la jornada dominical a 2/4 de 9 del matí, dalt de la bici, és una bona manera d'encarar el dia. Fa fred de debò però anem ben equipats. Poca gent pel món a aquestes hores intempestives de cap de setmana.
Fem una llarga aproximació a la riera de Marmellar: Vilafranca del Penedès, la Bleda, Sant Martí Sarroca, Torrelles de Foix. El sol es va deixant veure i la temperatura cada cop és més agradable. Riera avall -quin pendent més pronunciat i agraït!-,  a tot drap però amb compte, fins a les Cases Noves de la Riera. Per pistes i corriols arribem a Cal Ton Xacó, la Bleda i, a 1/4 de 12, a casa. Gairebé 3 hores dalt de la bici i una sensació de cansament moderat.

A les 12, celebrem el 4t aniversari de la Cultural a Sant Pau d'Ordal. A la casa taller Josep Massana. Ha estat una troballa. Les explicacions són entenedores i l'obra escultòrica que tenim al nostre abast, excel·lent. Hagués pres qualsevol peça cap a casa!
I un obsequi sorpresa per a tots nosaltres. Un llibre del Jordi Romeu, El calze. Sempre és un goig que alguna persona del teu entorn presenti un llibre. I, aquest cop, encara més. Serà un plaer llegir-lo. I ja en parlarem.

Després de dinar escolto els Recitals al Palau de Raimon. Una selecció dels enregistraments al Palau de la Música fets el maig i juny de 1977. 
El vaig disfrutar en directe per darrer cop el 30 de novembre de 2013, al Casal, i encara el tinc ben present.

A les 6 de la tarda, a Sitges, la Polifònica de Vilafranca fa el concert de Nadal a l'església de Sant Bartomeu. Una hora de bona música: fragments del Messies de Händel i cançons populars de Nadal. Solvència contrastada. Ve a ser com un assaig  general del concert de Sant Esteve. Un avançament del que ens espera d'aquí a dues setmanes.

Cap a les 8 del vespre, mig dia després d'haver sortit de casa dalt de la bici, tornem  a casa. Amb la sensació que ha estat un dia ben aprofitat. El cap de setmana ja ho té això: es trenca amb les rutines diàries, que ja convé. I demà, sant tornem-hi.

El pont de la puríssima constitució

Des de fa quaranta anys que arrosseguem aquest pont, que ni tota la patoleia socialista va tenir nassos de tombar. El día en que nos vayamos, a España no la va a conocer ni la madre que la parió va arribar a dir l'incombustible i impresentable Alfonso Guerra. 

Té pebrots que, a hores d'ara, encara siguin festius el 6 i el 8. Ni constitució ni maresdedéu no haurien de tenir cabuda en un calendari actual, al meu entendre.

El temps no ha acompanyat i hi ha hagut canvi de plans. L'alta muntanya quedarà per més endavant. Hem tingut temps  per anar de metges, endreçar racons, fer algun dinar prefestiu, fer passejades curtes, anar al cine, mirar algun aparador, llegir i escoltar música sense presses, anar amb bicicleta... 

El cap de setmana llarg s'acaba. A partir d'ara enfilem els quinze dies finals de trimestre abans de festes. Un pendent pronunciat i supersònic.

Després d'uns dies de fer campana, aquest matí, de 8 a 10, hem pedalat pel Penedès. 
Ben d'hora ben d'hora, amb un xirimiri i una boira baixa ben xopa, hem enfilat camins i pistes prou conegudes: de Vilafranca a les Cabanyes, un bocí de la Carrerada fins a Guardiola, els pèlags de Vilobí, la muntanya de sant Pau i tornada a Vilafranca. 
Una hora i tres quarts mal comptats. Una dutxa reparadora i un esmorzar de forquilla i ganivet. És una bona manera de començar el dia. A les 11 del matí un tenia la sensació que ja era molta la feina feta. I que el dia encara era viu. Com allarguen els dies de festa...

Fer la "perla"

Ho dèiem quan la moto ens deixava llençats. No pita, no corre, no accelera, fa la "perla"...

Divendres 27, dia del mestr@, la pel·lícula La profesora de parvulario ens va fer la "perla".
Una reflexió sobre les obsessions patològiques que ens fan perdre el nord de la pròpia vida.
No em va agradar. Sempre em passa quan no em crec el relat, no entro a la història. No la veig versemblant.

Dissabte 28 a les 6 de la tarda, a la Biblioteca de Catalunya, La Perla 29 també ens va  fer la "perla" amb el seu darrer espectacle Al nostre gust.
Per primer cop la decepció va ser majúscula. Tots els seus espectacles m'han agradat. I molt. Aquest cop han punxat. Ho vaig tenir clar minuts abans de l'inici de l'obra: que 2/3 de l'aforament estigués buit (a tot estirar érem un centenar de persones) era un senyal evident que alguna cosa no rutllava.
L'obra no rutlla. Ni brillant poema dramàtic de la factoria Broggi, ni un puzle amb tot l'univers d'Oriol Broggi, ni un espectacle 100% La Perla 29: autors clàssics, teatre comercial, austeritat escenogràfica, proximitat a l'actor, ni un cant a la llibertat, ni un poema escènic que cavalca sobre la paraula com a element cabdal del teatre, ni un dels espectcles més interessants d'Oriol Broggi. 
Ni foc, ni fum, ni cendra... m'atreviria a dir, i ja sé que és arriscat contradir el parer de tants crítics.
Una obra sense argument ni personatges concrets, sis actors en un espai i un temps indeterminat que van vestint peces que rescaten dels armaris de la companyia. Un espectacle de creació pròpia que parteix d'idees, escenes i frases d'una trentena d'autors clàssics de la literatura universal (Sòfocles, Txékhov, Ibsen Calderón de la Barca, Espriu, Shakespeare...). Però no n'hi ha prou, ho sento.
A parer meu, un patchwork textual amb retalls sense cosir, mancats d'un fil conductor, d'un relat aclaridor.  Sense moments màgics ni temps dramàtic, sense ànima al capdavall. Sap greu.

Dins del cicle d'activitats Convidats a mirar el dissabte 28, a les 12, al VINSEUM, el filòsof Josep Muñoz ens aporta la seva visió particular del museu i del món.
Realment interessant. Una mirada filosòfica que va a l'arrel de les coses. El mite de la caverna de Plató i els seus punts de connexió amb la cava, element cabdal del del vi i del cava.

Amb tot això ahir 28 també es va celebrar el 5è aniversari del diari ARA. Des del primer dia que sóc subscriptor. El dilluns 2 de novembre, al Palau de la Música, el concert de Jordi Savall ja va ser una celebració d'alta volda, meravellosa.
El discurs de Carles Capdevila  a la redacció el dimarts 24, emotiu i rellevant. Aquest filòsof que sempre ha treballat de periodista a qui li agrada pensar, parlar i riure és genial. Tenir idees i trobar les paraules per compartir-les amb la gent intel·ligent és la seva dèria.
Per molts anys, ARA! Gràcies Carles! I gràcies també a l'Albert Om que ahir feia un article sobre el Carles.   #ARAfem5anys @diariARA

Funeral

Avui he anat de funeral. Al funeral d'una persona que tenia 96 anys, que són molts, oi?
Una persona rellevant amb la qual, tot i haver parlat no més de mitja dotzena de vegades i haver compartit taula una sola vegada, tinc la sensació que, com moltes altres persones de la seva edat, ha estat una persona entranyable. Poeta i ciclista entre moltes d'altres coses.

Sento  una enorme consideració vital envers aquestes persones. Fills d'una època ben difícil, han dut una vida girebé èpica si la comparem amb la nostra, la dels seus fills o néts. 

A poc a poc ens van deixant. I van deixant un buit enorme, un forat còsmic que mai ningú 
-llei de vida- no podrà pas ocupar. La seva absència fa mal. I el tresor que s'emporten és una pèrdua valuosa.

Talment com quan desapareix una espècie, vegetal o animal, tinc la sensació que amb cada mort perdem un bocí de patrimoni natural irrecuperable. I m'emociona. 
És el moment zero, el moment que marca el traspàs. Una pèrdua ben real però, alhora, ambígua. Sempre serà viu mentre el tinguem present. 

Nosaltres no som el pam de net

L'intent d'Estat Islàmic de convertir les ciutats europees en escenaris de guerra fa por.
Es tracta de socialitzar el terror, de demostrar que les democràcies occidentals també són vulnerables. És un drama. Estem instal·lats en la quimera del risc zero. Pertorbats per una realitat demolidora.

No hi ha un conflicte bèl·lic, però sí un camp de batalla ben definit: el món mundial.
Un general retirat de la força aèria nord-americana deia fa poc que no veurem la fi d'això en tota la nostra vida. No hi haurà mai cap moment en què, de sobte, puguem dir "victòria".

"Amb cobertura internacional, legal, jurídica, política, amb un mandat de l'ONU o en el seu cas de la UE i si els nostres socis, amics i aliats ho decideixen i ho aprova el Parlament, Espanya estaria en la defensa de la civilització amb els nostres amics i aliats". 
Ho va dir ahir Jorge Fernández Díaz sobre una eventual entrada d'Espanya en guerra.  
És esfereïdor. Tota una declaració d'intencions, gairebé una declaració de guerra.

A l'estat espanyol ja som al nivell 4: atemptat molt probable. Al nivell 4 sobre 5 de protecció. I també al nivell 4/5 de literatura fàtua, de papanatisme, de soroll mediàtic compulsiu, de manca de rigor i d'objectivitat, de fanatisme i de sentimentalisme.

Com arran dels atemptats de l'11S, penso que estem donant la resposta equivocada. 
Què en queda de la primavera àrab? 
Serem capaços de substituir els interessos econòmics per una dimensió ètica de les relacions internacionals? 
Aquestes són algunes de les bones preguntes que ens planteja Antoni Segura en el seu article Una guerra amb tres fronts oberts.

Torno, altre cop, a Bertolt Brecht. Quan la hipocresia és de molt mala qualitat, s'ha de començar a dir la veritat.
I encara aniré més lluny. Les bones causes també tenen els seus canalles. O no?

El Most 2015 s'acaba amb un combinat de García Lorca i Leonard Cohen

Acabem de cloure la 5a edició del Most, el Penedès Festival Internacional de Cinema del Vi i del Cava.
Esplèndidament. Amb la pel·ícula La novia, de la Paula Ortiz. Una joia. Una veritable sorpresa. Adaptar al cine Bodas de sangre de García Lorca no és poca cosa. 
Fer-ho amb una mirada pròpia i actual, sense renunciar a res i incorporant Take this waltz de Leonard Cohen és un un atreviment del qual se'n surt amb nota, la directora.
La Paula Ortiz, present a la cloenda, breu i directa, ens ha fet una declaracio de principis abans del passi. Ha citat Leonard Cohen. Ha parlat de moure's en el petit marge de maniobra que hi ha entre la dignitat i la bellesa. 

L'oferta del Most s'ha anat consolidant. No m'ha estat impossible assistir a totes les pel·lícules que hagués volgut. Amb tot, aquests dies he gaudit de valent amb el que he vist.

Mustang, un al·legat sobre la condiciò femenina a la Turquia actual. 
Encadenados, tot i ser una obra menor d'Alfred Hitchcock, es deixa veure, malgrat el Cary Grant sigui un armari amb cara de pòquer, com sempre d'altra banda.
Mia madre, la darrera de Nanni Moretti, una molt bona pel·lícula plena d'ironia i delicadesa.
Un comentari a banda es mereix la instal·lació artística de Pep Puig Sento unes veus / un cinema sense sostre. A l'antic cinema Bogart. Una activitat paral·lela per a nostàlgics amb una banda sonora ja dilatada en el temps. Ben original.

Només algun però a la gala de cloenda. Grinyola una mica i es troba a faltar, com s'acostuma a fer en altres festivals similars, un comiat com Déu mana de tota l'organització, dalt de l'escenari. Jo tinc la sensació que no s'acaba bé.

Com a soci del Cineclub, amic de VINSEUM i consumidor no compulsiu de vi haig de felicitar l'organització. Gràcies per aquest festival. I per molts anys! 

Jardins verticals

Aprofitem aquest meravellós estiuet de sant Martí per a fer a la terrasseta de casa una instal·lació, una intervenció, una loop nature... un petit jardí vertical, vaja.

Ara estan de moda i s'han convertit en una pràctica habitual per a l'urbanita modern. Redueixen la contaminació sonora, regulen la temperatura i ocupen poc espai.  
Això útim és ben cert, us ho puc ben assegurar. 
I de pas trobes una utilitat del tot funcional a un parell de palets que tens a l'abast i amb els quals no saps ben bé què fer-ne.

Doncs això, visca la innovació, la sostenibilitat i la verticalitat. Com al futbol.

Divendres 13

Una trobada insòlita. Sento a 1/4 de 3 que em criden pel carrer. I, sorpresa majúscula, és el Jaume. Fa anys que no ens veiem i li havia perdut el rastre. Assisteix a una trobada de secretaris a Vilafranca i es dirigeix al dinar de treball.
Quina alegria! De veritat que me n'alegro. Ens passem els mòbils i quedem que ens trucarem. De fa anys que em ronda una pregunta pel cap que li faré a la primera oportunitat. Vull saber els detalls del viatge que va fer a Perpinyà el gener 2003 acompanyant en JL Carod i Rovira. Curiositat intel·lectual i prou, naturalment.

Avui divendres 13 -quina sort no ser supersticiós-, posposada la ruta de la Conca fins diumenge, trenco les rutines dels divendres a la tarda.
Anem de compres a l'Esclat. A quarts de 4 no hi ha ni cristo. Ben poca gent, vaja. 

Als vivers Torrents, a sant Martí Sarroca, omplim un parell de caixes de plantes per alegrar la terrassa de l'Ateneu 16. 
Romaní, pensaments, menta, espígol, sajolida, marialluïsa, curry, ciclàmens... i alguna altra planta que no recordo. Demà al matí farem una loop nature que s'hi cagarà la mosca.

Anem a fer un parell de copes a l'Àgora amb en Miquel Carrillo, gelidenc de pro, home de ràdio i exdiputat al Parlament de Catalunya. Ens posem al dia. El temps passa de pressa quan estàs bé amb gent que aprecies.
Ens coneixem des de fa més de 25 anys. A les reunions de les emissores municipals de Catalunya de 1989 i 90 vàrem coincidir i  des de llavors, amb més o menys intensitat, em mantingut una relació discontínua pero amical.

Parlem del be i del mal i, amb alguna que altra discrepància, convenim que més enllà de qualsevol moralina hom constata que la vida va com va i en queden poc més que quatre deixes.

Una mica de poesia sisplau

És temps d'incerteses, de frustració i d'empipament per a molta gent. De neguit i d'estats d'ànims desgavellats. Un escenari ben incert és el masteguem dia rere dia. 

I estem poc acostumats a jugar al pòquer. Un té la sensació que en aquesta partida hi ha massa 7 i 8 i cartes que no lliguen. És temps de farols i de cares de pòquer.

Una mica de poesia, en aquests casos, és més que recomanable. 
Abans d'ahir va fer 12 anys de la mort de Miquel Martí i Pol. 
Un parell de fragments que ens poden aportar una mica de llum. O no.

Vindran altres temps si ho volem tot plegats,
mai no ens han fet por l'esforç i la feina.

Que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una porta oberta.

Papers personals

L'August està preparant una xerrada sobre lectura i escriptura i s'ha planteja fer un petit sondeig sobre les raons que ens empenyen a escriure. És per això que jo també rebo la invitació a participar en la seva consulta. Ai las!

Jo no escric per connectar amb una tradició singular que es va estendre per Catalunya entre els segles XVII i XVIIII: els dietaris que escrivien els pagesos i gent culta per explicar la vida als masos.

Tampoc escric perquè explicant una història pugui suportar-la millor: no escric per poder suportar la vida.

Ni crec que sigui certa la màxima que diu que som el que escrivim.

Tampoc no escric per crear un món en el qual em sigui possible viure, un món per trascendir la realitat amb la imaginació. 

Hi ha qui diu que escriure és defensar la soledat en què s'està. Que escrivim i llegim per no estar sols.

Escric, i no gaire ni tant com jo voldria, perquè en un moment donat tinc la necessitat de posar, negre sobre blanc, una idea, un pensament, alguna cos que em ronda pel cap. 
I escriure-la m'obliga a pensar-la, a trabar-la, a endreçar-la.

Escric per a mi... i ja de pas per algú altre, si arriba el cas. Amb la màxima que diu que l'economia de mots i pàgines resulta fonamental per fer-se entendre.

No he tingut mai la síndrome del full de paper en blanc. No sóc de la feina.

I escric plenament conscient que no veiem les coses com són, sinó com som.

També sé que quan disposi de temps suficient, ja alliberat de les obligacions laborals, escriuré, i molt.  

Ran de les coses - Larkin... tota una Odissea

Lliurament del XVII premi del Lector de l'Odissea. Auditori de Vilafranca del Penedès, dijous 5 de novembre,  2/4 de 9 del vespre (3/4 en horari vilafranquí). 
Des de la distància -ja no hi participo en el projecte ni sóc client habitual de la llibreria- m'hi acosto.

Tin un doble motiu: l'hereu de casa forma part aquest any del jurat -és un dels dos representants del Consell dels 100 lectors- i, alhora, actua Ran de les coses, un escamot poèticomusical penedesenc de gran vàlua, amb el seu espectacle poètic sobre Philip Larkin. Què bons que són els tres Peps i l'August!

L'August em va introduir l'estiu passat en el món per a mi desconegut de Philip Larkin, poeta anglès ja mort. Un personatge ben curiós, un outsider que escriu sobre la condició humana amb multitud de registres i un to humorístic i existencialista.
I què diferent que es percep i se sent la poesia recitada i cantada per altri de com tu la sents quan fas la teva particular lectura!

Han estat 3/4 d'hora intensos, amb un repertori variat, llegit o cantat. Bona musicalitat i una proposta escènica minimalista i eficaç. Un espectacle del tot apropiat per a l'ocasió. 
Ja se'ns ha anunciat el següent projecte de Ran de les coses, a partir de la poesia de Jaume Subirana. El tast que hem assaborit avui, Sang, em fa pensar que la cosa promet, i molt.

El quart d'hora de ratard inicial, la presentació del lliurament del premi -amb un perfil vintage- (amb tants lectors com n'hi ha, cal anar a buscar presentadors foranis?) i alguna darrera intervenció fora de to han estat els elements desafortunats de la nit.

Més informaciò

Viatgers de l'ànima i del del temps

Avui, al Palau de la Música, hem celebrat el 5è aniversari de l'ARA.
Amb un espectacle superb: els diàlegs musicals entre l'Orient i l'Occident, entre l'Antic i el Nou Món (Viatgers de l'ànima i del temps).
Un espectacle d'Hespèrion XXI, Jordi Savall i un grapat de músics fenomenals.
Sensibilitat, una varietat de registres realment aclaparadora i un virtuosisme fora mida.
Gairebé un parell d'hores memorables. Música en estat pur.
Llarga vida a l'ARA ! Ha estat un bàlsam per l'esperit, un veritable plaer.

Everythings is illuminated

Uns quants anys després de l'estrena em decideixio a tornar a veure la pel·lícula Tot està il·luminat (Liev Scheiber, 2005). 
Aquesta curiosa tragicomèdia basada en una novel·la de Jonathan Safran Foer narra la hilarant recerca per part d'un jove, col·leccionista malaltís d'objectes de la seva infantesa i obsessionat en recordar el passat, que es proposa trobar la dona que va salvar la vida del seu avi en un petita localitat d'Ucraïna que va ser arrasada per l'exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial. 
En companyia d'uns personatges estrafolaris, el que comença sent un intent de recuperació de les arrels familiars acabarà convertint-se en una odissea destartalada i màgica amb una important sèrie de revelacions. La importància de la memòria, la perillosa naturalesa dels secrets, l'Holocaust, l'amistat, l'amor... 
Una delícia de pel·lícula, en definitiva. Amb una banda sonora que et fa vibrar d'emoció i uns recursos cinematogràfics molt dignes. Un bàlsam per a l'esperit.

Que connectarà de ple amb la recomanació que m'ha fet ara fa una estona el meu llibreter - farmacèutic de l'ànima: Una història d'amor i de foscor, de l'Amos Oz (La Magrana). 655 pàgines de memòries d'un escriptor que va ser testimoni del naixement de l'estat d'Israel i en va viure la seva història turbulenta.

Cinema i literatura, un bons companys de viatge.

Fira Mediterrània a Manresa

Manresa posa a l'aparador la cultura popular i els espectacles d'arrel i cultura tradicional a la Fira Mediterrània, del 15 al 18 d'octubre, amb més de cent companyies, prop de tres-centes activitats.  Sobre dos pilars: la cultura popular i les músiques del món.
Fira Mediterrània convida a la descontrucció. Que la cobla Sant Jordi i el hip hop de Kulbik acabin sent l'espectacle d'inauguració és una mostra evident.

Aquest any no m'ho perdo. Ahir 17, de la mà d'uns amfitrions de gala, l'Anna i el Jordi, ens endinsem, de les 5 de la tarda a la mitjanit, per tot l'entramat d'espectacles de carrer i en espais tancats. Realment desbordant, inabastable. I amb un temps molt agradable.

Carrers i places són plens de gom a gom i amb una varietat d'espectacles realment increïble. I bars musicals, i domicilis particulars... i el Kursaal, l'espai d'arts escèniques de Manresa, la joia de la corona.

Manresa torna a esdevenir l'epicentre cultural del país. I sento una enveja infinita. Un cop d'ull al llibret de la programació de la Fira i del Kursaal t'enlaria l'esperit i posa en evidència la petitesa, la ben poca cosa que tenim al Penedès, el que hagués pogut ser i no és ni serà.

Tàrrega, Igualada i Manresa representen les tres grans fires del món de l'espectacle de la Catalunya central, al marge de Barcelona que tot ho acapara. De totes, però, em quedo amb la Fira Mediterrània. De lluny. No hi ha color.
Sempre és un goig tornar a Manresa i gaudir del Kursaal i del seu dinamisme cultural, amb Fira o sense Fira.   

Chantal Akerman

Aquesta setmana ha mort la cineasta belga Chantal Akerman, als 65 anys.
Avui, un article de l'Àngel Quintana, La mirada lúcida de Chantal Akerman m'ha regirat la memòria.
A Madrid, a finals de 1980, fent el servei militar, i de la mà del nostre amfitrió madrileny, el Pablo, vam anar als cinemes Alphaville a veure Les rendez vous d'Anna (1978), una de les dues pel·lícules que la directora ha estrenat en les pantalles comercials.
Per a mi va ser una descoberta. Em vaig introduir en el cinema d'autor i em vaig convertir en un client assidu d'aquest tipus de cinema, costum que no he perdut amb el pas dels anys.
Els silencis, els temps morts, el cinema amb empremta pròpia més enllà dels cànons comercials... un nova forma de mirar les imatges.
La Chantal va fer altres aportacions al cinema i al gènere documental i -diuen els entesos- ens ha deixat un llegat -compromès, feminista i radical- que no pararà e créixer. 
A títol personal, però, em quedo amb Les rendez vous d'Anna. Fantàstica, potser pel que en el meu cas va tenir d'iniciàtica i trencadora.

Bany de tardor a Bagà

Avui, a Bagà, ens hem tret de sobre la síndrome del dèficit de tardor.
Cada any em passa el mateix. Arribat en aquest moment del calendari, cap a la meitat d'octubre, necessito de totes totes una immersió a fons de tardor, de natura pirinenca, d'alta muntanya. De fet això em passa tot sovint...
Un bany de tardor tardor, de tardor pirineca, amb tota la gamma d'ocres, grocs, marrons... ben diferents dels colors de la tardor penedesenca. 

Hem fet una ruta d'un parell d'hores pels voltants del refugi Rebost, ens hem empapat de tots els colors, les olors i les sensacions boscanes, hem trepitjat alta muntanya i hem comentat tot caminant sota els faigs i els roures, sense estridències, el present i el futut polític trepidant i inescrutable del nostre país, entre molts d'altres temes. 

Un bon dinar en bona companyia a l'hostal santuari del Paller ha estat l'element definitiu.  Bagà sempre reconforta. Pura natura. Sempre ens quedarà Bagà... 

I  

Anaven lents perquè anaven lluny

L'ARA es fa ressó de la campanya electoral a Youtube 

No hi ha color, realment. El relat de la CUP ha estat viral, letal, contundent i convincent, ben lluny del relat ensucrat i retòric de Junts pel sí

Alguns mitjans de comunicació s'han fet ressó. No n'hi ha per menys. El Punt Avui parla dels antiherois de la CUP  

Per primer cop s'utilitza l'humor i la caricatura pròpia per traslladar un missatge electoral. Amb un estil comunicatiu propi, un llenguatge humorístic i un estil narratiu que enganxa.

Darrera hi ha la productora Metromuster, autora del documental Ciutat Morta. I una ironia fina, subtil, calculada i engrescadora. 

Encara que no ho sembli això és un vídeo electoral. Set minuts i vint-i-sis segons de material sensible. Un híbrid entre l'spaghetti western i la road movie. Molt recomanable.

Un home gran, un gran home

Avui dia 15 hem enterrat Manel Cervera i Fita, l'avi Manel. Un home gran, un gran home.
Cent anys d'optimisme vital, d'entusiasme, d'harmonia, de cultura i esforç... de vida plena en definitiva.

Els darrers 25 anys he tingut la sort de tractar-lo, de conviure a estones i d'aprendre sempre de la seva immensa lliçó de vida. He estat un admirador de la seva persona: un homenot del tot rellevant com diria Josep Pla. D'un relleu immens, ple, suggeridor i compacte. Posseidor, al capdavall, de la fórmula secreta de la felicitat.

Una vida  joiosa i una mort ben plàcida. I, com a colofó, una funeral multitudinari amb una posada en escena preciosa, un tempo ajustat i res, absolutament res, sobrer.
Un recordatori bonic, un sermó contingut, unes lectures ben triades, unes breus paraules de comiat i l'acompanyament sempre gratificant de la música. 

Un salm del recordatori que és tota una declaració de principis: Deixeu veure al vostre servent la claror de la vostra mirada, salveu-me per l'amor que em teniu. Salm 31, 17

Per un moment m'ha passat pel cap un pensament bonic. He pensat en com de merescut, esclatant i estimulant hagués estat un aplaudiment espontani i sentit per part de tota la gent present a Santa Maria.

La tendresa de l'adéu no ens pot ocultar el record del teu mirar alegre i lluminós. 
(Del comiat al pare )

Descansi en pau. 

Via lliure a la República Catalana

La Via Lliure a la República Catalana s'ha consumat. Impressionant, un cop més.

La República Catalana és l'únic projecte creïble amb cara i ulls que hi ha sobre la taula.
I el repte és tan gran que, per anar bé, no hauríem de fallar. O malament rai!
Diu la Liz Castro que volem, senzillament, un estat propi independent. Quedi clar.

El 27-S hi haurà moltes coses en joc. No sé si aquesta convocatòria electoral serà el Rubicó català (recordeu que Juli Cèsar en creuar el riu Rubicó va pronunciar la famosa frase alea iacta est, per deixar ben clar que passés el que passés, ja no se'n podia desdir).
No sé si ja som a prop del riu; més aviat penso que encara no hem travessat els Pirineus. Ni som ben bé encara al moment zero, el punt que marca un abans i un despres. 

El que hem viscut és a la nostra memòria, el que hem de viure és a les nostres mans. Siguem arquitectes del nostre propi destí que deia Albert Einstein.

Posats a demanar i a afegir una quota de poesia, de la mà de Joan Margarit:
Hem escollit ser un poble sense herois. Just aquesta és, avui, la nostra força.
No badem. Tenim el que tenim, i prou.

Migracions i desmemòria

La bona gent de l'Amical Mauthausen ens recorda que Europa ha perdut la memòria del seu passat colonial i ha oblidat les lliçons que s'haurien d'haver tret del mortifer segle XX.
Aquesta Europa que davant una crisi humanitària de tanta envergadura es perd en disputes i xerrameca, s'obstina en aixecar murs en lloc de facilitar ponts als refugiats polítics.
Sentim tristesa, impotència i horror davant d'una realitat que ens recorda altres abandonaments: els republicans espanyols, jueus, gitanos, perseguits polítics... vagant i traspassant les fronteres, enmig de l'abandó dels estats anomenats democràtics.

Els acords internacionals diuen que les persones refugiades han de rebre ajuda econòmica, una llar i una educació per poder integrar-se bé a la societat, almenys durant dos anys.
Veient les imatges i escoltant algunes de les persones afectades se't fa un nus a l'estómac: no volíem venir a Europa, som aquí perquè ens mataven. Si acabeu la guerra a Síria tornarem al nostre país. Només busco una mica de seguretat. (Kinan Masalemehi, refugiat sirià de 13 anys).

La gent que fuig no hauria de morir al mar. I els negocis d'armes d'estats com ara el nostre fan mal, fan fàstic i són immorals.

Tot just ara que les orenetes s'agrupen per migrar cap al nord d'Àfrica aquesta crua realitat es fa més punyent i colpidora. I et venen ganes d'atrapar la bandera. De migrar a la Lluna, de marxar lluny d'aquest planeta nostre que, a pic i pala i sense escrúpols, anem fent miques a poc a poc i sense solta ni volta.

Polònia

2 de setembre de 2015. Darrer dia de la festa major i primer dia laborable del curs escolar, a Vilafranca del Penedès.

A primera hora, salutacions i petons a tort i a dret. A continuació, uns quants estiraments, no fos cas que els moviments bruscos ens fessin una mala passada. 
Som tres al despatx i fem una petita remodelació del mobiliari, tot buscant la plena funcionalitat.

A la tarda, comentant la jornada laboral amb el Jordi, ve a tomb un conte de l'escriptor, mestre de la narrativa breu, i dramaturg polonès Slawomir Mrozek, revolució. 
Una veritable joia de petit format. Un conte breu que ve com anell al dit a la remodelació del mobiliari matinal.

Em ve al cap, tot i que la meva memòria és de peix, una obra de teatre informal del també pintor, artista, director de teatre, escenògraf, escriptor, actor i teòric de l'art polonès Tadeusz Kantor, la classe morta, companyia Cricot 2, teatre Poliorama, Barcelona, marc de 1984. 
Una veritable troballa. El teatre informal en estat pur. Impactant. Encara avui, passats més de 30 anys, mantinc un viu record de l'obra.

El director de cinema Andrzej Wajda i les seves pel·lícules l'home de ferro, la massacre de Katyn; l'escriptor Milan Kundera i la insostenible lleugeresa del ser... també polacs, em ronden pel cap. Som la nostra memòria.

Carles Capdevila & Eva Piquer

Llegeixo ara fa una estona, a l'edició digital de l'ARA, l'escrit de Carles Capdevila fa de mal dir que tens càncer. 
Una perla. Sense desperdici. Començant pel títol i acabant per les darreres frases: La segona cinquantena comença costa amunt, la meva nova vida serà un pèl més complicada. Però complicada pot ser un adjectiu ben assumible, mentre acompanyi un substantiu deliciós: vida.

La curiositat intel·lectual m'empany a consultar Catorze  cultura viva, un magazin cultural de gamma extra que dirigeix amb molt de talent i encert l'Eva Piquer -parella del Carles- i trobo una entrada punyent i amb nervi: Ni amunt ni crits. Intueixes que no es tracta d'esquivar el dolor, sino d'intentar treure'n tot l'amor possible.
Una imatge preciosa i un escrit deliciós amb un final en clau de desig: la felicitat ja tornarà, potser, quan tot hagi anat bé.

Vaig conèixer personalment el Carles Capdevila ara fa una dècada. El vam portar a fer una xerrada per a mestres i professors a la Taverna del Museu de Vialfranca i ens va entusiasmar. He anat seguitn la seva trajectòria professional i llegeixo tots els seus escrits a l'ARA. L'admiro, vaja. I m'agrada la seva vitalitat i la manera d'afrontar els temes.

A l'Eva no la conec personalment. Sí que, professionalment, sóc un entusiasta de Catorze des dels seus inicis. I també m'agrada molt com escriu. Les seves col·laboracions a l'ARAllegim són veritables lliçons de vida amb un encant especial.
En aquests moments difícils m'atreveixo fins i tot a fer esment d'un dels seus escrits: El millor encara ha de passar, escrit el 12.05.2012.   

Si pot anar bé, anirà bé.  Sí o sí. Una abraçada immensa.

Diada castellera de somni amb pèrdues ambígües

La diada castellera d'ahir 30 d'agost a Vilafranca del Penedès va ser una fita mai vista. Quatre hores i mitja d'actuació, 13 castells de gamma extra, 3.500 castellers amb camisa, 10.000 persones a la plaça... Un banquet digne dels déus que escriu Joan Beumala.

I un fet inapel·lable: els Castelers de Vilafranca van quedar segons, cosa que no passava des de feia molts anys per sant Fèlix, i molt poques vegades els darrers 20 anys.
Es té la sensació que hi ha un canvi de cicle. Que l'hegemonia total de les dues darreres dècades s'ha acabat. I ja tocava, segurament.

L'experiència de la pèrdua és inevitable per a tots els éssers humans. I això malgrat el concepte de pèrdua no té bona premsa en el nostre entorn. Ens oblidem tot sovint que les pèrdues i els límits són inherets a la vulnerabilitat humana.

Una pèrdua ambígua potser? Alguna cosa s'ha perdut, però alguna cosa encara és aquí. Ara es tracta de crear una perpectiva futura, a partir de la nova realitat.  I continuar gaudint de les aptituds i qualitats que es cotinuen tenint, que en són moltes.

Per a mi també ha estat una diada castellera diferent. El meu amic Conti, company habitual a plaça dels darrers anys, no està en condicions d'anar a plaça. Un altre cas de manual de pèrdua ambígua: un ictus li ha canviat la vida. Sigui com sigui, i no sé ben bé quan, tornarem tots dos  a plaça.
Jo aquest any també he fet campana i m'he acomodat al sofà de casa, per primer cop en vint-i-cinc anys. I no és això, companys, no és això.

Flanagan

A l'època d'estudiant, a Tarragona, vam coincidir amb un company de les Terres de l'Ebre. El Flanagan. Personatge entranyable i ben pintoresc, tot sigui dit.

Acabo de llegir al diari que un tal Flanagan assassina en directe, a Virgínia, a la costa est dels EUA, una reportera i un càmera de TV, per una antiga disputa laboral. Una de la trentera de víctimes que diàriament hi ha als EUA amb armes de foc. 
S'autograva, penja les imatges al Facebook, intenta escapolir-se i, veient-se perdut i atrapat per la policia, s'engalta un tret que, ni que sigui amb un cert retard, acaba amb la seva vida. Realment increïble. O no, real com la vida mateixa.

Enllesteixo Mort d'un guia de riu, de Richard Flanagan (Longford, Austràlia, 1961). La seva primera novel·la, ben traduïda al català per Josefina Caball. 
Un aparador de la dura realitat australiana, explorada i recreada a partir d'un entramat magmàtic d'històries i de personatges que es desenvolupen i evolucionen enmig d'una atmosfera al·lucinada i atàvica.
Una novel·la que visualitza les contradiccions, els secrets i les brutalitats del continent australià. Amb el pecat de l'etnocidi dels aborígens i la vergonya d'haver estat fundada com una colònia penal.
Escrita en un prosa que s'encomana de l'exuberància asfixiant de la selva pluvial de Tasmània, és un poderós diluvi de revelacions sobre la vida i la mort, tan incontenibles com un parell de rius furiosos.
No m'ha acabat de fer el pes, ni de lluny. Amb molts episodis del tot prescindibles, va perdent pistonada ja de bon començament.

Ara fa uns 12 anys, de la mà de Xavier Moret i el seu llibre Bumerang, vaig descobrir Austràlia. Va ser una troballa i vaig fer algunes lectures que entcara tinc ben presents, com ara la novel·la Eucaliptus.
A nivell professional vam posar en marxa uns projectes telamàtics australians - penedesencs amb un protagonista aborigen, l'Anangu. 
I també vam descobrir l'horror i el drama de l'estructura social social cruelment racista i classista en què els descendents dels colons lliures acaparaven tots els privilegis, els descendents dels convictes feien la viu-viu u els que tenien sang aborigen estaven a baix de tot de la piràmide. 
Realment increïble. O no, real com la vida mateixa.

La Terra Alta (22, 23 i 24 d'agost de 2015)

La penya del biCISter fem una estada a la Terra Alta. Tres dies d'agost prenent la Fatarella, la Casa Ecològica, com a centre d'operacions.
Des dels anys 70 que havia sentit explicar  a l'Andreu Mayayo els fets de la Fatarella, un tràgic episodi de la guerra civil, del gener de 1937. Jo només hi havia fet una breu visita, a començament dels anys 80, als escenaris de la batalla de l'Ebre. Ja fa temps que tenia ganes de tornar-hi i realment ha valgut la pena.

Que alguna persona coneixedora de la zona et faci de guia és la millor garantia d'èxit. Poder parlar amb gent de la terra, imprescindible.Tres dies donen molt de si, si vas per feina. 
Hem visitat l'Ossera de Camposines, la Fatarella, el celler Bàrbara Forés i el celler cooperatiu modernista de Gandesa, el poble vell de  Corbera,  el celler de Pinell de Brai, el centre Picasso d'Horta de Sant Joan, Vilalba dels Arcs, la fundació el Solà de la Fatarella, la línia de defensa de la Fatarella, la "ciutat fortificada" -el campament del XVè Cos d'Exèrcit republicà-. I no hem anat a cap dels molts centres d'interpretació que hi ha, amb més cartró pedra i efectes especials que altra cosa.

El drama de la guerra civil com a teló de fons, les catedrals del vi com a decorat secular, la pedra seca com a element material més definitori, la Fatarella i les forces vives. 
La fundació el Solà com a element més significatiu, juntament amb l'empenta d'uns consistoris que durant la dècada dels 90 van apostar per desenvolupar un projecte cultural, social i econòmic de proximitat i d'arrel popular, realment envejable.

Vint-i-cinc anys després han canviat moltes coses, naturalment. Fa la impressiò que s'han perduts uns quants llençols en les múltiples bugades. La Casa Ecològica a hores d'ara ja no és gaire ecològica, la serra de la Fatarella és plena d'aerogeneradors -fer un tomb en bicicleta per la serra, envoltat de molins de vent ha estat tota una experìència - que li donen una fesomia gal·làctica i que és l'exemple més clar del fracàs del municipi a l'hora de gestionar el seu futur. 

Ha estat un bany de realitat realment interessant. Tant de bo no es perdi del tot aquella espurna, aquell tremp que va fer que la Fatarella fos un municipi amb voluntat de decidir el seu futur. Sense oblidar el passat, que encara pesa.

De Vilafranca a Montserrat en bicicleta

El 15 i 16 d'agost hem pedalat, en bicicleta de muntanya, de Vilafranca del Penedès a Montserrat. Anada i tornada. Ens hem dosificat, això sí: un dia per anar-hi i un altre per tornar.
Això no desmereix la matada que hem fet. Uns 120 km per pistes, camins i algun tram d'asfalt. Un desnivell acumulat més que considerable i un cos, superats els cinquanta, que aguanta, malgrat els grinyols. Fer aquest trajecte en 11h, 5h i 1/2 d'anada i el mateix temps de tornada, té molt de mèrit a la nostra edat. O no? 

Aquest estiu he experimentat en tres ocasions la sensació de forçar el cos fins gairebé el límit. Baixant del Pedraforca per l'alternativa a la tartera de tota la vida ja vaig quedar cruixit, amb unes agulletes que em van durar cinc dies.
Pujant i baixant a la Pica d'Estats des de l'aparcament, en 10h seguides i amb un sol de justicia,  va suposar un esforç titànic. Que no tornaré a fer, i això ja ho vaig deixar molt clar: aquest és el 3r cop - i l'últim- que faig el cim per aquesta via, des del refugi de la Vallferrera.
L'anada en bicicleta des de Vilafranca a Montserrat ha estat, d'una banda, una passejada esplèndida per les vinyes i boscos del Penedès, l'Anoia i el Bages. Ara bé, del Bruc fins dalt a la Maçana i fins al monestir, hem hagut de superar una paret. L'esforç ha estat gegantí i els músculs, les articulacions i el cul -ai pobres culs dels ciclistes!- han quedat adolorits durant una bona estona. Quina matxacada !
La baixada de Montserrat a Monistrol, 10 km pendent avall d'autèntica bogeria, sense haver de donar ni un cop de pedal i amb els frens sempre a punt.
La tornada, amb un temps ben variat -boira, núvols, sol- ha estat distreta. Fins arribar al Penedès. Els guals inundables propers a Ca l'Avi ens han tombat. Les pluges de la vigília els van convertir en uns dipòsits de fang, gairebé intransitables per les bicicletes. 
La feinada que hem tingut per a poder sortir d'un fangar en intentar travessar-lo tot caminant! Treure a la superfície una sabatilla d'esport que havia quedat colgada de fang ha estat una proesa que recordarem molt de temps.

Lectures d'estiu: Reparar els vius

De la pila de llibres de les lectures d'estiu començo -i acabo en un dia, que per això estic de vacances- Reparar els vius de Maylis de Kerangal, Angle Editorial, 2015.
És el XVI Premi Llibreter, i acostumo a llegir-los any rere any. Poques vegades m'han defraudat doncs està avalat per un grapat de bons de lectors.

La històra transcorre durant 24h d'un dia d'hivern. Un jove de 19 anys, a resultes d'un accident de trànsit, pateix una mort cerebral. 
Les 24h següents són la trama de la novela. Com viuen la família i l'entorn més proper de Simon Limbres la tràgica notícia. Com actua en aquests casos l'administració sanitaria per aconseguir la donación d'òrgans: cor, ronyons, pulmons, fetge...

Declarar mort un individu quan encara és viu (gracies a la maquinària que li manté la respiració i les constants vitals) és encara més difícil.
Mare i pare van metabolitzant aquest malson d'una maginitud desconeguda. 
El temps, 24 hores justes, es precipita i en qüestió d'hores cal prendre moltes decisions vitals.

Fa de on llegir, està ben ecrit, és un relat creïble i mèdicament interessant. Només la part final, quan parla de la persona receptora del cor, perd interès i es torna anodina i rutinària.
Els personantges estan ben perfilats. La trama és interessant i punyent. L'estructura del llibre combina bé els moments de tensió hospitalària amb altres moments de descompressió: la vida diària privada dels protagonistes.

Les contraportades dels llibres acostumen a ser excessivament generoses i mentideres: "una extraordinària novel·la que situa l'autora entre els més grans autors del s. XXI"; "amb una prosa que ens transtorna"... I, com bé sabem, no n'hi ha per tant.

En un moment donat s'esmenta un diàleg, del tot definitiu en aquesta història:
"Que hem de fer, Nicolas?
Enterrar les morts i reparar els vius".
La mort d'un fill deu ser de les pitjors experiències vitals, si no la pitjor de totes, de ben segur.

Sempre que penso sobre el tema em ve al cap una sèrie de culte i que jo vaig seguir en el seu moment -cosa inaudita!-: Dos metros bajo tierra. Una sèrie en que es mora un personatge en cada capítol i això feia reflexionar sobre la fugaci de la vida, sempre a partir de les circunstancies personals dels protagonistes de cada episodi.

Els Amics de les Arts 10

Ahir 30, a les 10 de la nit, concert Els Amics de les Arts10 anys al teatre GREC de BCN .
Un festival. Ple de gom a gom, unes 2.800 ànimes si no m'erro. Predominen les de 25 a 40 anys. Els cinquantenaris som un % residual, però hi som.

Els Amics de les Arts i la Dream Big Band. Bons músics. Són de la feina. Dues hores llargues de concert en un marc esplèndid, amb una temperatura prou agradable i una parròquia entusiasta. 

Repassen de dalt a baix el seu repertori. Una posada en escena pensada i elaborada.
Amb trajo i bones maneres.

La Big Band li dóna un caire ben diferent al concert habitual dels Amics. Peta fort i amb les mans lliures els Amics es mouen, canten i actuen amb tota lllibertat.
En algun moment la sonoritat gruinyola. La força orquestral es menja les veus i no se senten. No passa res, o si. El públic canta tots els temes sense cap problema, però no és això. La gent s'alça, balla a peu dret, contorsiona el cos i disfruta d'allò més.

Algunes lletres són especialment brillants i totes bones. Això del rock narratiu català dóna molt de si. Connecten fàcilment amb l'audiència i el repertori és ben variat. Les lletres i els recursos musicals, tot plegat.

Feia temps que no participava en un concert d'aquestes característiques, que no és el mateix que un concert a la rambla per la festa major. I molt content d'haver-ho fet.
Llarga vida als Amics i a la resta de grups que han fet possible que al notre imaginari col·lectiu tinguem un capital musical tan valuós i viu. Per molts anys!

Més informació

Àreu - la Pica d'Estats - Sant Pere del Burgal - Museu de les papallones

Cap de setmana de descompressió. El Pirineu, per sobre dels 1000 m , és el paisatge natural que em permet desconnectar de tot. Ni les vinyes, ni el pi blanc, ni el mar, ni la plana...
Enfilem els 240 km que ens separen, com fa 35 anys vaig fer per primer cop, per la ruta d'abans, que fa una pila d'anys que no faig: Igualada, Tàrrega, Artesa de Segre, port de Comiols, Tremp, la Pobla de Segur, Sort, Llavorsí, Alins, Àreu.
Des de la conca de Tremp que ja s'albira i es palpa el Pirineu. I això té un efecte relaxant immediat. L'entorn ens enbolcalla. A ran de riu, de la Noguera Pallaresa i la Noguera de Vallferrera, anem avançant per carreteres cada cop més angostes, amb tots els colors del verd a banda i banda.
Àreu ha crescut. Ja no és aquell poblet petitó de 35 anys enrera. Hotel, càmping, cases de turisme rural... De tot una mica, com a les cases bones de pagès.

Ens llevem a les 4 de la matinada. Tenim 3/4 d'hora d'aproximació fins a l'aparcament del refugi de la Vallferrera. Transitem per una pista tant dolenta com fa tres dècades. "No hi ha diners.  Ningú no ens escolta" diuen els residents de la zona.
Aquesta serà la meva tercera pujada. El 1985 la vam fer un parell de vegades, des del refugi el primer cop i des de l'estany de Sotllo la segona vegada. El record em fa pensar que la caminada serà llarga i complicada... però endavant.
I així és, us ho ben asseguro. El primer tram, de pujada llarga i sostinguda, és preciós. Amb aquella remor dels salts d'aigua que t'acompanyen en tot moment, a mode de banda sonora relaxant i tonificant.
Arribem als estanys de Sotllo i d'Estats, al peu de la paret sud de la Pica, a la meitat de l'itinerari. S'intensifica el pendent i l'accés final del coll es torna fatigós. Una tartera vertical que només pots superar fent ziga-zagues a pas de pardal.
Arribem al port de Sotllo. Perdem altitud pel costat francès i encara hem de superar congestes glaçades tot pujant per una petita vall fins arribar al coll que hi ha entre el Verdaguer i la Pica d'Estats, d'on cal resseguir un tram curt de cresta fins al cim (3.143 m), cota màxima de Catalunya.
Una odissea. 5h i 1/4 de pujada, com diu la guia Alpina. Una matada. El dia està emboirat, per sort, i no patim mes calor del compte. Per contra, les vistes des del cim són inexistents. Llàstima.
Esmorzem i refem el camí. Ara sí que patirem. Les baixades sempre són temudes. L'esgotament acumulat ja castiga els músculs i les articulacions i les forces s'esgoten. Arriba un punt en què ja camines com d'esma. Ho tinc comprovat. L'esgotament és tal que la irrigació sanguínia del cervell és ben justa i això em provoca un lleuger maldecap i una activitat mental mínima. Les funcions bàsiques i prou. No tens ni ganes de parlar.
4 h i 1/2 fins al refugi. I del refugi a l'aparcament. Tot plegat 10h de trescar amunt i avall, com les cabres, amb un esgotament extraordinari, excessiu.
Manifesto el meu determini de no tornar a pujar la Pica. Sense cap mena de dubte. No en aquestes condicions. I això no vol dir que no estiguem contents i satisfets d'haver fet el cim, naturalment. No renuncio a fer algun 5.000 o 6.000 pero d'una altra manera. Amb calma i sense presses.

Diumenge  26 ens plantegem el matí en clau cultural. Anem d'Escaló (Vall d'Àneu) al monestir romànic de Sant Pere de Burgal. Una caminada de 20 minuts.
Sant Pere del Burgal és un monestir amagat. Si heu llegit  Jo confesso de Jaume Cabré ja sabreu de què us parlo: "tot va comaneçar, en el fons, quan aquell home turmentat va decidir demanar l'ingrés al monestir de Sant Pere del Burgal".
Restaurat amb criteri i bon gust, era una visita obligada. Val la pena. Un monestir romànic benedictí, que avui són les ruïnes d'un cenobi medieval, un conjunt de pedres que consoliden el record d'un racó d'esperitualitat extrema, entre les boires de l'Alt Pirineu.

Per acabar de rematar la jornada matinal ens dirigim al Museu de les papallones de Catalunya, a Pujalt, prop de Sort. Una petita joia. Un dels millors d'Europa en la seva especialitat, es veu. L'entomologia és apassionant, i us ho dic des de la ignorància sobre el tema. 
Des de la porta del museu veiem, en l'horitzó, el Monteixo, el Verdaguer, la Pica d'Estats i el Sotllo. És la postal de final de viatge.