28 de juliol de 2015

Àreu - la Pica d'Estats - Sant Pere del Burgal - Museu de les papallones

Cap de setmana de descompressió. El Pirineu, per sobre dels 1000 m , és el paisatge natural que em permet desconnectar de tot. Ni les vinyes, ni el pi blanc, ni el mar, ni la plana...
Enfilem els 240 km que ens separen, com fa 35 anys vaig fer per primer cop, per la ruta d'abans, que fa una pila d'anys que no faig: Igualada, Tàrrega, Artesa de Segre, port de Comiols, Tremp, la Pobla de Segur, Sort, Llavorsí, Alins, Àreu.
Des de la conca de Tremp que ja s'albira i es palpa el Pirineu. I això té un efecte relaxant immediat. L'entorn ens enbolcalla. A ran de riu, de la Noguera Pallaresa i la Noguera de Vallferrera, anem avançant per carreteres cada cop més angostes, amb tots els colors del verd a banda i banda.
Àreu ha crescut. Ja no és aquell poblet petitó de 35 anys enrera. Hotel, càmping, cases de turisme rural... De tot una mica, com a les cases bones de pagès.

Ens llevem a les 4 de la matinada. Tenim 3/4 d'hora d'aproximació fins a l'aparcament del refugi de la Vallferrera. Transitem per una pista tant dolenta com fa tres dècades. "No hi ha diners.  Ningú no ens escolta" diuen els residents de la zona.
Aquesta serà la meva tercera pujada. El 1985 la vam fer un parell de vegades, des del refugi el primer cop i des de l'estany de Sotllo la segona vegada. El record em fa pensar que la caminada serà llarga i complicada... però endavant.
I així és, us ho ben asseguro. El primer tram, de pujada llarga i sostinguda, és preciós. Amb aquella remor dels salts d'aigua que t'acompanyen en tot moment, a mode de banda sonora relaxant i tonificant.
Arribem als estanys de Sotllo i d'Estats, al peu de la paret sud de la Pica, a la meitat de l'itinerari. S'intensifica el pendent i l'accés final del coll es torna fatigós. Una tartera vertical que només pots superar fent ziga-zagues a pas de pardal.
Arribem al port de Sotllo. Perdem altitud pel costat francès i encara hem de superar congestes glaçades tot pujant per una petita vall fins arribar al coll que hi ha entre el Verdaguer i la Pica d'Estats, d'on cal resseguir un tram curt de cresta fins al cim (3.143 m), cota màxima de Catalunya.
Una odissea. 5h i 1/4 de pujada, com diu la guia Alpina. Una matada. El dia està emboirat, per sort, i no patim mes calor del compte. Per contra, les vistes des del cim són inexistents. Llàstima.
Esmorzem i refem el camí. Ara sí que patirem. Les baixades sempre són temudes. L'esgotament acumulat ja castiga els músculs i les articulacions i les forces s'esgoten. Arriba un punt en què ja camines com d'esma. Ho tinc comprovat. L'esgotament és tal que la irrigació sanguínia del cervell és ben justa i això em provoca un lleuger maldecap i una activitat mental mínima. Les funcions bàsiques i prou. No tens ni ganes de parlar.
4 h i 1/2 fins al refugi. I del refugi a l'aparcament. Tot plegat 10h de trescar amunt i avall, com les cabres, amb un esgotament extraordinari, excessiu.
Manifesto el meu determini de no tornar a pujar la Pica. Sense cap mena de dubte. No en aquestes condicions. I això no vol dir que no estiguem contents i satisfets d'haver fet el cim, naturalment. No renuncio a fer algun 5.000 o 6.000 pero d'una altra manera. Amb calma i sense presses.

Diumenge  26 ens plantegem el matí en clau cultural. Anem d'Escaló (Vall d'Àneu) al monestir romànic de Sant Pere de Burgal. Una caminada de 20 minuts.
Sant Pere del Burgal és un monestir amagat. Si heu llegit  Jo confesso de Jaume Cabré ja sabreu de què us parlo: "tot va comaneçar, en el fons, quan aquell home turmentat va decidir demanar l'ingrés al monestir de Sant Pere del Burgal".
Restaurat amb criteri i bon gust, era una visita obligada. Val la pena. Un monestir romànic benedictí, que avui són les ruïnes d'un cenobi medieval, un conjunt de pedres que consoliden el record d'un racó d'esperitualitat extrema, entre les boires de l'Alt Pirineu.

Per acabar de rematar la jornada matinal ens dirigim al Museu de les papallones de Catalunya, a Pujalt, prop de Sort. Una petita joia. Un dels millors d'Europa en la seva especialitat, es veu. L'entomologia és apassionant, i us ho dic des de la ignorància sobre el tema. 
Des de la porta del museu veiem, en l'horitzó, el Monteixo, el Verdaguer, la Pica d'Estats i el Sotllo. És la postal de final de viatge.