El cant del grill

L'hereu de casa, el Miquel, està en ruta. Des d'ahir al migdia, una escapada al Pirineu, al Carlit, un fals 3.000 (2.921m), el cim més alt de la Cerdanya i del Pirineu oriental.
Van sortir en tromba cinc joves de 20 anys, en cotxe -això sempre fa patir una mica!-, a menjar-se el món sense coberts i amb pocs calés a la cartera. 
Tot ha anat bé. Ja són de camí i fins i tot tenen el sopar a punt, a casa, que això sempre reconforta després d'un bon dia de muntanya i d'un viatge prou llarg.
Fins fa una hora no hem tingut notícies seves. Quan ha sonat el grill, el so del meu mòbil, i he llegit la pantalla s'ha esvaït el neguit vague i dispers que sempre t'acompanya en aquests casos.
Un bonic haiku de Josep Masats:
Que canti un grill 
no et fa sentir
tan sol a l'infinit.

Com que demà divendres serem nosaltres qui estarem en ruta (Sant Pere de Casserres, ermita de Sant Sebastià, Vic) aprofitem la tarda per anar a buscar la farigola pels voltants. 
I no només trobem farigola sinó que gaudim de les vinyes -les ja brotades fan molt de goig- i de les roselles. Quina meravella!

Persones brúixola

La Marina Garcés -gran, gran- parla al seu llibre Fora de classe dels textos brúixola, aquells que guardem per rellegir quan necessitem orientació.
I és ben cert. Tenim unes lectures recurrents, de capçalera, a les quals tornem tot sovint a la recerca de pensaments oportuns. D'un temps ençà els meus textos recurrents són dietaris -els de Josep Pairolí a tall d'exemple- i llibres de tota una fornada de pensadors contemporanis de solvència contrastada: Marina Garcés, Xavier Antich, Josep Maria Esquirol, Joan Carles Mèlich...

A un altre nivell jo parlaria també de persones brúixola. Persones amigues i pròximes amb les quals, de tant en tant, atures el temps i celebres el retrobament.
Aquest migdia, al restaurant del Club Nàutic de Sitges, cinc mariners d'aigua dolça hem dinat plàcidament gaudint de les vacances, ran d'aigua salada. Fa 35 anys, si no 50, que la ballem plegats, a les verdes i a les madures, com ho fan les millors companyies. 
A 10 pams de l'aigua les onades, sense gaire força ni convenciment, espetegaven suament contra el terra del restaurant. Que n'és de relaxant el mar! I les vacances!

República catalana

República catalana. L'afegitó que vol compartir sobiranies amb l'Estat espanyol plurinacional a mi no em fa cap mena de falta, ans al contrari.
No aporta cap relat de futur ni és cap punt de trobada.
Mai no pots descobrir el teu joc abans d'hora ni avançar-te als esdeveniments. 
No era (tan) lluny ni (tan) difícil. O si? 

Rinitis al·lèrgica

Avui al migdia, fent el vermut al Coro, sota els plàtans, l'al·lèrgia respiratòria, la punyetera rinitis al·lèrgica -el nom no presagia res de bo- m'ha tornat a tocar els nassos... i mai més ben dit.

Aquesta setmana he anat a cal metge. El segon episodi d'al·lèrgia d'aquest any m'ha obligat a passar pels serveis mèdics. He sortit de dubtes i la doctora, amb calma i un to divulgatiu, em comunica que això és el que hi ha i que, a part de prendre antihistamínics i mantenir ben netes les cavitats nasals i/o posar-me en braços de l'homeopatia amb dos o tres setmanes d'antelació, poca cosa més puc fer -que no sigui fugir dels plàtans d'ombra i de la parietària-.

El Punt Avui d'avui publica un article sobre el tema que m'il·lumina definitivament Més de 13.000 persones, en llista d'espera per al·lèrgia Ben documentat i amb un gràfic a tot color del tot entenedor. Ve a dir que l'al·lèrgia no és sinó una reacció atípica del sistema immunitari, que intenta defensar-se contra una substància, en aquest cas el pol·len, que interpreta erròniament com perjudicial. 

És a dir que la congestió nasal, el malestar i la sensació que de coll en amunt tot és una zona catastròfica és causa d'un error d'interpretació del nostres sistema immunològic! 

Un dany col·lateral, vaja. Com tants d'altres m'atrevirira a dir. Cagontot! 

Si la vida tingués llibre de reclamacions un servidor, al·lèrgic al pol·len del plàtan d'ombra i de la parietària -que jo sàpiga- hi deixaria escrit un apunt al memorial de greuges. Segur que ja no en ve d'un. 

La memòria de l'arbre

Dijous passat, a l'Agrícol, la Tina Vallès ens va presentar el seu darrer llibre La memòria de l'arbre, Premi Llibres Anagrama de Novel·la, en un format de conversa amb el professor i crític literari Jaume Ferrer. I tot just ara fa uns minuts l'acabo de llegir.

La memòria de l’arbre és una novel·la bellament escrita i construïda que aconsegueix col·locar el lector en la pell d’un nen i que parla de la transmissió dels records, de com es fabriquen i com es conserven, d’on es guarden i com es poden perdre. Un llibre memorable que suposa també la confirmació del talent com a narradora de Tina Vallès. 

L'Eva Piquer al Llegim de l'ARA el passat 18 de febrer ja en parlava:
Una novel·la delicada i deliciosa. Un història tranquil·la feta de records i de silencis, d'entrepans i de peles de taronja, de desmais que et salven i de comiats a miques. De respostes no desitjades que tard o d'hora arriben soles. De pèrdues i d'amor.

Novel·la preciosa sobre la memòria i el temps. Càlida, amable, de diversos nivells de lectura. Un artefacte literari precís, ben travat, que funciona com un rellotge suís dels d'abans.
Els lectors que hem viscut de prop l'Alzheimer d'alguna persona estimada i que, a sobre, no hem pogut gaudir dels nostres avis, valorarem encara més aquesta novel·la. 
Molt recomanable per a tots els públics. Som la nostra memòria. O no?