Aquest any farem dues castanyades en lloc d’una. Som així de pinxos. I cap halloween!Castanyades de proximitat, l’una a casa i l’altra a 10 minuts caminant xino-xano.
L’origen de la castanyada sembla ser que l’hem d’anar a buscar al segle XVIII -com la felicitat, que diuen que també és un invent del mateix segle-.
Farem el sopar mensual de la colla, amb castanyada i celebració d’aniversari. Tot en un mateix paquet. Més pràctic impossible.
Aquesta matinada hem encetat l’horari d’hivern amb la polèmica habitual al voltant del tema. Amb un munt d’arguments a favor i en contra, naturalment. Ara bé, això no vol dir que no es pugui tenir clar del tot l’afer, sense fer escarafalls.
Jo, ras i curt, com el Gabriel Mayol tuitaire @bielxiu “El canvi d’hora no és un drama i l’horari bo és el d’hivern”. Més clar i català, impossible. Potser que no en fem un gra massa, que totes les polèmiques es poden estirar tant com es vulgui però que el tema dóna el que dóna.
Els que som matiners de mena (allò de llevar-se ben d'hora que deia en Guardiola) preferim anar amb uns horaris més europeus. Esmorzar, dinar i sopar a l’avançada (especialment que el sopar no sigui a quarts de nit).
El dinar d’avui, al restaurant el Gaucho Italiano, plàcid, agradable i de proximitat (a mig minut mal comptat de casa). Amb una estampa reconfortant i que val més que mil paraules. A la taula del costat una parella jove amb un parell de nens, de 3 a 5 anys a tot estirar, que amb total tranquil·litat pintaven i dibuixaven en uns àlbums, sense tauletes ni mòbils, tot parlant amb els pares. La situació, que feia anys que no recordava, m’ha reconciliat amb les parelles joves, a parer meu mes preocupades la majoria per la satisfacció immediata de les exigències dels plançons i per aplacar les demandes constans de la prole (ja sigui amb tauletes o amb les peticions a demanda) que per altres menesters. No tot està perdut encara!
El 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va proclamar que Catalunya esdevenia un estat independent en forma de república. Era la culminació del procés començat amb l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió, els dies 6 i 7 de setembre, i el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre.
El 28 d’octubre de 1982 el PSOE de Felipe González aconseguia una amplíssima majoria absoluta, ocupant 202 escons dels 350 dels que consta el Congrés de diputats amb el seu compromís de canviar-ho tot sense revolucionar res dins d'un projecte de regeneració de l'Estat i de la societat.
Per part meva, res a celebrar, ni la proclama interrupta d’una repúblics catalana irreal ni els 40 anys de la victòria històrica d’un partit socialista que, amb una certa perspectiva històrica, no va complir ni de lluny el seu compromís de canviar-ho tot sense revolucionar res dins d'un projecte de regeneració de l'Estat i de la societat
Cap dels problemes estructurals de l’estat es va abordar amb audàcia i determinació i, legislatura rere legislatura i al llarg dels 14 anys de govern del PSOE, la situació es va anar deteriorant fins arribar a quotes de podridura insuportables. Seguir el rastre dels principals protagonistes d’aquell cicle és desolador i significatiu. Se m’acut una consigna a mode de valoració final: partint del no res van arribar a les més alts cims de la misèria.
La tristor, el col·lapse i les misèries de la nostra situació actual són hereves en bona mesura de la impostura dels 14 anys dels governs de FG que, un cop feliçment “retirat” de la vida política, ha anat escalfant cadires dels consells d’administració d’algunes empreses de l’Ibex 35.
L’afer Dalmases reuneix tota una sèrie de requisits i d’implicacions de primera magnitud, més enllà de la pugna interna entre els diferents sectors de Junts x Catalunya, que el fan digne d’estudi i de reflexió política.
L’ànsia de poder, la fidelitat inequívoca a una persona o una causa (quelcom semblant a allò tan odiable del todo por la patria), el despotisme envers la discrepància, el maquiavelisme en la presa de decisions, l’arrogància, la crispació injustificada, la neurosi pel que fa a la percepció del món, l’ús delictiu de les xarxes socials…
La sensació d’impunitat manifesta que es desprén de tot aquest afer amb la subdirectora del programa FAQS que es va arribar a sentir intimidada, amb la Magda Oranich encarregada de l’elaboració de l’informe sobre el cas i, pel que sembla, la intimidació a altres diputades del seu mateix grup polític fan que aquest cas sigui paradigmàtic, exemplificant, lamentable, esperpèntic i repudiable. Qui paper més galdós de tota la gent implicada, per activa i per passiva.
Jo també li desitjo al Francesc de Dalmases una ràpida recuperació després de l'atac d'ansietat que es veu que va tenir ahir abans de l'executiva del partit. D'aquest ensurt se’n sortirà. I sospito que ho farà amb més celeritat que les seves víctimes
Políticament ja és un cadàver a parer meu. No ens fan cap falta polítics d’aquesta mena. Bon vent i barca nova!
Lectura Fàcil és una entitat sense ànim de lucre que treballa per fer accessible la lectura, la cultura i la informació a tothom, amb especial atenció a les persones amb dificultats lectores. Creada l'any 2003, s’ha consolidat com a centre d'informació i referència de la Lectura Fàcil (LF).A casa tenim uns quants exemplars de literatura juvenil en format LF i realment és una opció a considerar en segons quines edats i estats evolutius de la lectoescriptura.
En alguns països nòrdics el governs, l’administració pública en general, tenen l’obligació d’editar també en format LF totes les publicacions oficials. És una bona manera de facilitar l’accés a la informació i al món.
Sóc del parer que la brevetat és fonamental per fer-se entendre. La brevetat i la simplicitat, i aquí és on té cabuda el plantejament de LF Recordo un informe escolar d’una alumna de 8 anys acabada d’arribar a Catalunya d’un país eslau fa 20 anys. Una pàgina per una cara! El millor informe que escolar que vist mai.
La literatura fàtua, la tirallonga de mots totalment prescindibles, l’acumulació de pàgines i pàgines que se suposa que t’has de llegir per qualsevol gestió o actuació només s’expliquen des de la voluntat i la intenció inconfesable d’evitar justament la seva lectura.
Fem-ho fàcil, facilitem les coses i, també, tinguem en compte els consells de LF
Molts però que molts cops els trasbalsos del món són gramaticals. O no?
Recupero el darrer llibre de l’Arcadi Oliveres: Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar (Angle editorial, el fil d'Ariadna, 2021). Un compendi de reflexions sobre la globalització i les seves coordinades. L’Arcadi ens adverteix: estem obligats a l’esperança perquè l’esperança és l’únic motor per a l’acció.
Llavors d’Arcadi Oliveres és el títol de l’acte d’homenatge que retrà la comissió de solidaritat i cooperació de Vilafranca a l’economista, professor i activista social mort l’any passat. L’acte tindrà lloc aquest dimarts 25 d’octubre, a les 19h, a l’auditori del Vinseum i hi participaran l’historiador penedesenc Ramon Arnabat, entre d’altres.
Aquesta tarda m'he estrenat com a col·laborador del Rebost Solidari de Vilafranca del Penedès. Un parell d'hores que, setmanalment, dedicaré a la causa comuna. He conegut la mitja dotzena de voluntaris que coincidirem els dimarts a la tarda a l'avinguda del Garraf, 20.
A la vila unes 500 famílies són usuàries d'aquest servei. Avui n'he conegut unes quantes. I també he constatat amb quina dignitat es pot portar la pobresa: amb vestit d'home i corbata. I la mirada neta, sense cap ombra ni cap tel de vergonya.
A l'última entrevista de l'Arcadi Oliveres el març de 2021, ja deia que t'asseguro que perdrem la por; ja l'estem perdent tots. Paraula d'Arcadi!
Venir de l'hort, portar a l'hort... que n'hi ha de frases fetes. He anat a l’hort aquest matí a regar i a plantar més gènero. Més bròcolis, enciams, porros i cebes tendres. .
Quines bones vibracions quan constates com van creixent les plantes setmana a setmana! Per sort, i de moment, ni els talps ni els cargols ni els cucs ni els porcs senglars han fet cap malesa, que tot arribarà.
La ruta en bici ha estat aquesta: passar pels vivers, anar a l’hort a fer la feina i tornar cap a casa. Un parell d’hores tot plegat. He fet esport i he col·laborat una mica en la tasca tan necessària de tirar endavant una agricultura de proximitat i sostenible.
Ja comença a fer goig tot plegat!
A les 19h a l’Escorxador, conferència col·loqui a càrrec del Lluís Massana, professor d'història. Una cinquantena de persones amb ganes d'aprendre coses interessants. Ben documentat el Lluís ens situa en el context històric i aporta un seguit de dades cabdals per entendre el perquè de tot plegat. Molt interessant, molt globalitzat i molt preocupant. La connexió en directe amb un exalumne que actualment està treballant com a cirurgià a Ucraïna, definitiva i molt il·lustrativa.
Recupero un llibret comprat a Madrid el 29/8/1981 La guerre, de Gaston Bouthoul (col·lecció que sais je, Presses universitaires de France).La guerre est incontestablement le plus spectaculaire des phenomènes sociaux. Vaig descobrir la polemologia com a ciència de la guerra en general que estudia les seves formes, les causes i els efectes, les seves funcions com a fenomen social.
No he patit ni viscut en primera persona cap guerra. A tot estirar estem patint les seqüeles i les conseqüències de guerres passades i presents. I em temo que també en patirem de futures.
Amb una experiència de 13 mesos de servei militar obligatori, i tot i no haver disparat més d’una dotzena de bales amb un fusell Cetme, em considero capaç de certificar l’absurditat, la ignomínia, la crueltat i la futilitat de les guerres. Fem l’amor i no la guerra!
Llegeixo al Crític un article de l’Eudald Espluga: ens autoexplotem 24 hores al dia. Mai podem desconnectar Presenta el seu darrer llibre No siguis tu mateix. Apunts sobre una generació fatigada (Destino).
Cansats, fracassats, ansiosos, empresaris de si mateixos, precaris, narcisistes… Com es defineix una generació gestada a l’ombra del neoliberalisme? És la pregunta del llibre.
Rellegeixo en diagonal els fragments subratllats del llibre La societat del cansament de Byung-Chul Han (Herder, 2015). Segons l’autor, tota època té les seves malalties emblemàtiques. L’inici del s. XXI, des d’un punt de vista patològic, no seria ni bacterial ni viral sinó neuronal. Aquestes malalties no són infeccions, sinó estats patològics que segueixen el seu torn de dialèctica, però no una dialèctica de la negativitat, sinó de positivitat, fins el punt que se’ls hauria d’atribuir un excés d’aquesta.
Conec gent del meu entorn immersa en dinàmiques de treball alienadores i destructives i us asseguro que són històries lamentables, tòxiques i preocupants. La feina (tant si en tens com si no) no ho és tot però és un component molt important del nostre dia a dia. Paraula de jubilat acabat d’estrenar!
Diada assenyalada la d'avui. La pitjor de totes! Posats a fer jo tb faria caure unes quantes més: el 6 i 8 de desembre, l'1 de maig i l'1 de novembre... fins arribar a l'11 de setembre. Apa, que passeu un bon dia! #resacelebrar
Avui a les 20h a la biblioteca Torras i Bages, i dins del festival de poesia de Vilafranca del Penedès La vila en vers, la quarta sessió a càrrec de l’Àngels Marzo i el Jaume Pont.
Anem necessitats de poesia, segurament, de la bona. Perquè la vida, sense música ni poesia, només seria soroll.
A tall d’exemple, no són genials aquest parell de versos de Bartomeu Rosselló Pòrcel?
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
O aquest tema de Rimbaud / Josep Palau i Fabre, l’aventura, cantat per Ramon Muntaner https://www.youtube.com/watch?v=J5qxdSjAIic
Les celebracions internacionals no s’acaben mai. Aquesta setmana sense més en tenim unes quantes: Dia mundial contra la pena de mort; de la salut mental; de la nena; de l’artritis reumatoide; de la reducció de desastres; de la trombosi; de la costurera; de la rentada de mans; de la dona rural; del bastó blanc; de l’alimentació; de l’anestesiòleg… És un no parar!
Em quedo amb la salut mental. I amb aquesta reflexió del Jaume Funes: La salut mental està atrapada entre la suposada evidència científica (que redueix la complexitat de ser persona i viure a unes quantes variables) i les propostes «alternatives» plenes de falsedats, que busquen esdevenir rigoroses criticant, amb raó, la medicina oficial
El Twitter en va ple d’apunts: Els trastorns de salut mental són més comuns del que ens pensem. No donem l'esquena a la salut mental: ni ha de ser tabú, ni ha de ser un luxe.
#SalutMental #DiaMundialdelaSalutMental
L'educació emocional és clau per a un desenvolupament equilibrat en la infància i adolescència.
La Laia Soldevila a Crític fa unes reflexions a considerar sobre el tema: https://www.elcritic.cat/sobre-critic/novetats/per-que-costa-tant-parlar-de-salut-mental-142774Ens acostem a la fira ÀPAT, la fira professional de l'alimentació sostenible i la gastronomia catalana. A. terrat -la cúpula events- del centre comercial Les Arenes de BCN.
Aliments catalans de proximitat. Una oportunitat per impulsar el teu negoci, segons consta al programa de mà.
Tres espais on durant tres dies s’impartiran masterclass, tallers, xerrades i trobades. Una fira de petit format i de proximitat, ben lluny de la mastodòntica Alimentaria.
Hi ha una mica de tot, com a les cases de pagès. I tens la possibilitat de parlar, directament i sense haver de fer cua, amb les persones responsables dels estands. Moltes coses interessants i tot un món a l’abast.
A la tarda passo un parell d’hores a Vilanova. Tot sol. He acompanyat el Martí i l’haig de passar a recollir al cap d’una estona. Em retrobo amb la Vilanova -i la Geltrú!- després d’un temps d’absència.
Fa un temps tardoral. A partir de mitja tarda les terrasses s’omplen de gent i les botigues fan goig. Molt de trànsit. Una gentada pels carrers i les places. Es fa inevitable la comparança amb Vilafranca, a favor de mar val a dir.
De la Geltrú fins baix a mar. El mar! Sempre recomençant. Es troba a faltar, terra endins, de la mateixa manera que es troba a faltar l’ambient de les terrasses plenes a mitja tarda, la flaire de la mar salada i un cert cosmopolitisme en l’ambient. Molt més que el barri marítim de Vilafranca!
Amb el Ventura ens coneixem des de fa una pila d’anys, ni més ni menys que 49. Treballava amb els pares a Montblanc i algun cop havíem fet alguna caminada per la Conca i pels Pirineus.
Esl darrers 30 anys pràcticament no ens hem vist. Només hem parlat en moments d'infortuni, bàsicament en funerals familiars.
Me n’assabento que aquest estiu ha fet la matada de caminar 1.542 km, de Bèlgica fins a París, en dos mesos. Un final de tour espatarrant en solitari. Increïble al meu entendre!
Avui, dia plujós i tardoral, hem dinat plegats a casa i ens posat al dia. Mare meva!
Com ens ha canviat la vida en 30 anys! És bo retrobar-se al cap dels anys i connectar amb un passat comú, sense més nostàlgia del compte.
Dino amb la Montse i l’Àngels a cal Joanet, al carrer Comerç. Elles ja fa anys que estan jubilades i jo ara tot just m’estreno. Tots tres mestres que hem treballat al CRP de l’Alt Penedès.
Ens apreciem. Ens posem al dia i dinem sense pressa. Em regalen, amb motiu de la meva recent jubilació, el darrer llibre de la Delphine de Vigan, les gratituds, d’edicions 62.
De la Delphine he llegit Res no s’oposa a la nit (2012), una reflexió extraordinària sobre les relacions maternofilials, no sempre fàcils.
Com que això d’estar jubilat és una bicoca, en arribar a casa, em cruspeixo les 153 pàgines. Entenc que és una obra menor, delicada i tendra, que et permet llegir en horitzontal i en diagonal a estones.
El llibre és un himne a l’afecte, a l’agraïment, a tots aquells sentiments que ens uneixen i que ens fan humans.
Un fragment a tall d’exemple: T’has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debò? Un gràcies de veritat. L’expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement, del teu deute.
Gràcies!
Amb l’ajuda del Tomàs, el pagès titular, i després d’haver netejat la terra d’herbotes, escampat els fems i posat a punt el rec gota a gota, fem la primera plantada d’hortalisses a l’hort. Mitja dotzena d’enciams i d’escaroles, espinacs, cols, cebes i porros.
Això ja pren forma i comença a fer goig!
Ara que ja sóc gran cronològicament parlant em deixo aconsellar pels que encara són més grans que jo i em poso en contacte amb les persones responsables de l’aula d’extensió universitària de la gent gran de Vilafranca.
Fan xerrades de temàtica ben diversa, de proximitat i de cost zero. Em fan saber que ho tinc gens fàcil: la llista d’espera és ben llarga.
Així doncs m'hauré d‘acontentar amb sentir-ne parlar de les conferències. I, si per casualitat coincideixo passant per davant del Fòrum Berger quan s’acaba alguna de les sessions, observar amb atenció i sana curiositat la desfilada d’homes i dones d’edat avançada vestits de vint-i-un botons i ben arriades i endiumenjades que acaben de participar en un acte social. Una postal d’època, vintage, que capta la meva atenció amb una força i un magnetisme especials.
La Cultural és una llibreria de Vilafranca, amb 10 anys d’història. Una iniciativa cultural feta possible per una trentena de copartícips que vol créixer, que es vol fer gran.
Ara fa uns dies es va decidir que un petit escamot de membres exploressin la viabilitat de tirar endavant alguna proposta de futur que anés en la línia de la idea inicial de convertir la llibreria traspassada en un centre irradiador de cultura literària.
D’idees no en falten però l’empresa no és fàcil. Si no fos pels diners! L’economia mou el món i condiciona les nostres vides de cap a peus.
Tant de bo es trobi el desllorigador, alguna fórmula que faci viable un projecte de futur engrescador i rellevant.
Fem una escapada de cap de setmana a la Cerdanya. Una colla de 10 amics i una gosseta, la Boira, que anima el cotarro.
Sallagosa i les Angles són els llocs on fem estada. Millor acollida impossible. Veiem neu a l’horitzó, als cims que ens envoltem, tot i que el temps és del tot tardoral.
Tenim temps de fer uns bons àpats, d’anar a collir bolets, de banyar-nos en unes termes naturals i de passejar per unes muntanyes i llacs fantàstics.
Ja de tornada patim l’embús de la C16 És el peatge d’aquesta època de l’any.
Avui tindrà lloc un dels actes centrals de l’any Mir Geribert. El local sant Jaume de Moja acollirà la jornada d’estudi Mir Geribert, príncep d'Olèrdola, mil anys després.
No hi podré asistir-hi doncs de fa temps que tenim organitzada una escapada en grup de cap de setmana a la Cerdanya, tot i que la figura de Mir Geribert m’interessa, i molt!
L’any mil el Penedès era un territori fronterer dels cristians davant dels sarraïns.
Mir Geribert (?-1060) el 1041es proclamà príncep de la segona ciutat més gran de la Marca i va protagonitzar una de les revoltes feudals més llargues amb el compte de Barcelona Ramon Berenguer I el Vell. La cosa però es coia des de feia anys
El 1058 es redactà una sentència condemnatòria contra Mir Geribert i el 1060 va morir, formant part d’una expedició contra el castell de Mora d’Ebre.
Gairebé mil anys després, amb la mirada posada a la vegueria Penedès, penso en la necessitat de figures com ara la seva en el panorama polític de casa nostra.
I, per proximitat, em ve al cap el forn de pa Mir situat a la Parellada cantonada amb el carrer Pou de la Pina, tancat el 2015 després de 53 anys de servei comunitari. Quines coques! I quin personal tot sigui dit!
Tal dia com avui del 1966, a trenc d’alba, un camió de petit format va traslladar els pares i els seus fills, la meva germana i jo mateix, del petit poble de El Cubillo (Conca) a Montblanc, a la Conca de Barberà. Un viatge de més de 400 km per carreteres de trànsit escàs.
Amb tot a sobre: uns quants mobles imprescindibles, uns pocs estris i objectes personals i un determini ferm, ple de dubtes i carregat de nostàlgia. La decisió més valenta i ferma que van prendre els pares al llarg de la seva vida, amb tota seguretat, i de la qual mai no els estarem prou agraïts.
Els 43 anys del pare, els 48 de la mare, els 12 de la meva germana i els meus 6 anys es posaven en marxa cap a un destí desconegut i deixant enrere una vida ruda i difícil en un petit llogaret de la meseta castellana. Una vida de pagesos amb un ramat d’ovelles i sense cap mena de comoditat ni de perspectiva de futur. Supervivència en estat pur.
El canvi va ser radical. El Montblanc dels anys 60 res no tenia a veure amb el pueblo, que és com els pares es referien quan parlaven del seu poble natal. Els pares van fer de grangers avícoles i hortolans la resta de la seva vida laboral. Van reconduir la seva vida, es van reubicar i van tirar endavant, tot i que sense abandonar mai l’enyorança de la vida passada. Els fills vam canviar també radicalment les nostres rutines diàries.
Jo vaig començar a anar a escola doncs al poble no n’hi havia. El primer dia de classe, a l'hora del pati, aprofitant que la tanca estava feta malbé, em vaig escapar cap a casa, però de res no em va servir. Des de llavors i fins l’estiu passat que he anat a classe -ja sigui com alumne o com a mestre- excepte l’any que vaig fer els servei militar.
De vegades penso, com el Theodor Kallifatides a Una altra vida, encara, sobre el gran “i si?” de la meva vida. L’emigració. Quina vida hauria viscut si no hagués marxat de el Cubillo? Qui seria? Què seria? Tanmateix el gran “i si?” persisteix. Convé no oblidar els orígens.
A hores d’ara, ja com a mestre jubilat, torno als orígens, a l’agricultura, al cultiu de la terra. Com a pagès auxiliar i amb ganes d’aprendre l’ofici.
El vi forma part de la cultura, la tradició i el paisatge de Catalunya des de fa més de 2.300 anys. Catalunya té dotze Denominacions d’Origen amb una rica diversitat de vins i escumosos. Actualment el vins de Catalunya tenen el reconeixement i la valoració dels grans especialistes i crítics.
Estem parlant de 800 cellers embotelladors, 50.000ha (30% ecològiques), 8.500 viticultors i 4.800 persones que treballen directament en la indústria d’elaboració i de què s’exporten 204 milions d’ampolles de vi i cava a 140 països del món. Són xifres aproximades.
I tot i amb això, el llast, la rèmora secular. Els pagesos, el primer esglaó de la cadena, continuen -com sempre- abandonats a la seva sort -o dissort-. Venent el raïm a preus escandalosament baixos, sempre pendents del temps, amb els costos dels productes pels núvols, sense el suport necessari de les administracions i amb un envelliment generacional més que preocupant. Lluny, molt lluny, de la realitat d’altres països com ara França.
La pagesia vol viure amb dignitat i bé que s’ho mereix. Ens hi va la vida a tots plegats.
I tot i amb això el vi és mitja VIda.Dia mundial de l’Alzheimer. La mare el va patir i la resta de la família en vam ser testimonis i, d’una manera o altra, també.
Va morir el 7 d’abril de 2010 al Pius Hospital de Valls, de matinada. Es veia venir: els metges ja ens havien avisat que era qüestió de dies, d’hores. La vaig acompanyar tota la nit, ben desvetllat per les circumstàncies.
Li vaig parlar i vaig aprofitar per comentar coses en un monòleg sense altra resposta que la seva respiració somorta, per dir-li, ja les acaballes de la seva vida, coses que amb tota seguretat i malauradament no li havia dit prou fins llavors. Va ser com un balanç, un recordatori vital a mode de cloenda. Vaig plorar i em va anar bé.
Els darrers 10 anys de la seva vida (1918-2010) van ser un calvari. Des de 2001 que va patir un episodi de desorientació i va haver de ser ingressada uns dies a l’hospital que tot va anar pendent avall pel pedregar. Els símptomes de l’alzheimer es van anar manifestant de manera constant i galopant. A partir del 2007 va estar atesa a la unitat de memòria - alzheimer de l’hospital Joan XXIII de Tarragona; el març de 2010 va ingressar al centre sociosanitari de Valls i posteriorment a la residència sant Jordi de Montblanc fins a pocs dies abans de la seva mort el 7 d’abril de 2010.
Nova ser pas la seva una vida fàcil. La gran d’una colla de germans va viure en un petit poble de la meseta castellana els primers 20 anys de la seva vida treballant com un animal, com tothom d’altra banda. Sense estudis ni cap possibilitat de realització personal. A continuació una dècada ben bona fent de minyona a Barcelona per tal d’alleugerir les càrregues domèstiques de la família i estalviar uns diners pel matrimoni. Un matrimoni de llarga durada, 57 anys, no del tot feliç, amb molts angles morts i forats negres. Una vellesa complicada amb uns darrers anys en blanc, amb un alzheimer desbocat i despersonalizador que, en alguns moments, feia que es comportés com una persona maleducada i capritxosa. Increïble però cert! La celebració del seu 90è aniversari, el novembre de 2008,va ser l’última celebració familiar.
El Pep Garcia Orri va publica el 2018 un llibre breu i sentit, un petit tresor: Postals presents pe a una mare absent. Un recull de moments compartits entre el Pep i la seva mare, que patia alzheimer. Unes postals que ens ajuden a entrar en aquest lloc incomprensible de manera conscient.
Jo també hagués volgut escriure coses semblants en el seu moment. No ha estat possible per un doble motiu: ni jo escric amb la traça que escriu el Pep ni (i això sí que és molt més greu, trist i lamentable) la vida de la meva mare no van tan rica i plena com la de la seva.
Més informació: Una nova teoria suggereix que l’Alzheimer és una malaltia autoimmunitària.
Avui fa cinc anys de l'entrada de la Guàrdia Civil al Departament d'Economia i a una quarantena de llocs més per desmantellar el referèndum de l'1 d'octubre. El dia que va començar la repressió.
De seguida els dos Jordis -l'aleshores president de l'Assemblea Jordi Sànchez i el president d'Òmnium Cultural Jordi Cuixart- van fer una crida a concentrar-se davant el Departament d'Economia, és a dir, a Rambla Catalunya amb Gran Via de Barcelona. Una concentració que va reunir més de 40.000 persones i que va ser la justificació per acusar els Jordis de sedició.
Un té la sensació de què a partir d’aquell moment els esdeveniments es van precipitar meteoricament.
Com diu el Toni Soler a l’article Dins o fora (Ara 18/9/2022) Necessiten, però, un nou relat, agosarat però no fantasiós, tan allunyat del conformisme d’ERC com de la inconsistència de l’ANC. I no serà fàcil de trobar, perquè la realitat és de marbre.L'últim adéu a la reina Elisabet II (ja era hora!) gairebé ha eclipsat la meva incorporació a l'staff tècnic (en condició d'hortolà auxiliar) de l'hort de cal Ton Xacó. Començo a treballar en qualitat d’auxiliar de l’hortolà titular, el Tomàs. Espero que sigui l’inici d'una llarga etapa.
Una hora i mitja netejant d’herbes un tros d’hort amb l’aixada, la forca i el carretó. El pas previ a la llaura i l’adob. Durant el proper any aniré aprenent l’ofici, que és el que em ve de gust. La pagesia catalana té la continuïtat assegurada! La terra pel qui la treballa!
Avui no sortim en bici. A les 7h surto a caminar. Em decideixo per la ruta del colesterol, la ruta de la muntanya de sant Pau. El dia ja fa uns minuts que ha despuntat i estem a 18 graus de temperatura, genial. Només unes quantes garses cridaneres trenquen el silenci matinal. Ni cristo pel camí d’anada, de tornada, cap a les 8, sí que he trobat una dotzena de caminaires, un ciclista i un parell de gossos. I a les 8 i 5 minuts repiquen les campanes del monestir de Clausura. Les poques monges que encara hi queden de ben segur que ja fa hores que feinegen.
Del del balcó de les Clotes fins a casa, cap a ¼ de 9, encara trobo desenes de joves que no es decideixen a anar a dormir. Els seus cossos cansats es resisteixen a acabar la jornada d’oci nocturn.
Passo a buscar el diari pel quiosc i, rambla avall, constato un cop més que la venda de diaris en format paper ja fa anys que no és cap negoci.
L’organització del Vilapensa ofereix, en el marc del centenari del naixement i el 30è aniversari de la seva mort, un acte en homenatge a Joan Fuster: Reviure Joan Fuster. Un més dels molts actes programats aquest any Joan Fuster. A l’auditori de Vinseum.
Amb la participació de quatre persones ben coneixedores de l’homenatjat: Xavier Serra, Antoni Martí, Lola Badia i Raimon.
Un acte sentit, suggeridor i amable. Un pèl llarg posats a criticar alguna cosa, però vaja aquesta és una tendència que es repeteix constantment en el moment present.
Tot plegat ha estat profitós de cara a prende consciència de la figura polièdrica i de la vàlua moral de Joan Fuster, l’intel·lectual més rellevant del s. XX de l’àmbit català.
Personalment em quedo amb els seus aforismes, més vigents ue mai amb l’auge de les xarxes socials. Microtextos suggeridors, provocadors, contundents i aguts, càpsules de doctrina que tracten tota mena de temes humans des d’una perspectiva sincera, provocadora i divertida.
Uns quants a tall d'exemple:
Tot pensament és un mal pensament.
Un bon llibre sempre és una provocació.
Els llibres no supleixen la vida però la vida tampos no supleix els llibres.
Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.
De tota novel·la, sempre en so9bre la meitat.
Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: el primer que us negaran els vostres enemics.
Fa uns dies comentàvem la tasca d’aquesta parella. Dues persones de gran calibre.
Repassava el recull d’articles La vida que aprenc del Carles Capdevila. Un recull molt bo d’articles, una obra mestra del periodisme, especialment els dels darrers mesos de la seva vida. La sinceritat, la confiança, la fortalesa d’ànim i la intimitat trascendent són ben presents. El text que porta per títol Fa de mal dir que tens càncer és extraordinari.
Una peça que conhorta davant les maltempsades del destí, encomana esperança, injecta coratge, i fa un xic més planer el camí de la vida a persones que experimenten, com va dir ell, un atac sobtat de realisme mèdic (JM Casasús).
L’Eva Piquer, mare del fantàstic digital Catorze és una articulista molt però que molt solvent. Els seus articles, les seves ressenyes lectores són de primera. Amb reflexions que tomben. Només una a tall d’exemple: naixem sols, morim sols i entremig intentem een va entrar dins les solituds dels altres.La fundació Pinnae ens ofereix una conferència del David Bueno a una hora raonable, a les 19h al Fòrum Berger Balaguer.
No desaprofito l’ocasió. Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell una estona. Va fer una conferència al Servei Educatiu de l’Alt Penedès i, en acabar, vam anar a fer un beure al bar de la cantonada, tot esperant que parés de ploure.
És un bon comunicador i té les idees clares. El tema: el cervell dels adolescents. És el seu darrer llibre i s’entén que l’auditori estigui ple de gent. Els adolescents donen per això i per molt més!
Sóc conscient que la neurociència ha avançat -i molt- els darrers anys però tampoc no espero receptes ni avenços miraculosos. Sí que aporta el seu gra de sorra en la difícil tasca d’esbrinar el funcionament del nostre cervell i els enigmes de la nostra voluntat.
El David es posa la gent a la butxaca ja de bon començament i té l’habilitat de verbalitzar ordenadament i de forma entenedora moltes coses que ens pensem o que tenim en ment de manera desestructurada.
Aplica una bona dosi de sentit comú, no és pretensiós ni pedant i no pontifica, la qual cosa és molt d’agrair. Sempre fa de bon escoltar.
La competència és un programa radiofònic d'humor emès per l'emissora catalana RAC 1 des del setembre de 2009. Està dirigit i presentat per Òscar Andreu i Òscar Dalmau. Es tracta d'un programa d'humor basat en l'actualitat del dia emès de dilluns a divendres de 12 a 13h del
Amb els Òscars. Sempre amb els Òscars! Ens fan somriure a diari. La millor manera d’encaixar les peripècies del dia a dia. Què faríem sense la seva ironia fina i punyent! No cansa, i això té molt de mèrit.
Diuen que portar un hort és una afició i un estil de vida. I que la cura d’un hort és l’única afició que dóna més del que s’hi posa.
Ara que estic jubilar i tinc temps m’he proposat treballar un petit hort. Que vol dir aprendre dels que en saben. M’han ofert la possibilitat de disposar d’un bocí de terra i el Tomàs s’encarregarà d’ensenyar-me les arts de la pagesia. Què més es pot demanar!
El pare sempre havia tingut un hort però poca col·laboració havíem tingut pel que fa a les tasques hortolanes.
Ara em fa il·lusió aprendre a fer de pagès i sóc conscient que l’hort reclama un cert compromís i que un hort és un tros de terra que vol ser mimat, que cal vetllar de manera continuada.
Treballar la terra, tocar de peus i de mans a terra, i veure créixer i consumir els fruits de la terra segur que ha de ser una experiència plena. La terra, pel qui la treballa.
El hygge equival a sentir-se acollit, segur, còmode i protegit. Invita a ser, no a tenir, a la intimitat, a la connexió.
Durant molt de temps ha estat una pràctica i un símbol de la nació danesa. Es manifesta en el ritme de vida, en els hàbits, rutines i costums diàries de la gent.
Aquesta filosofia de la vida comporta una manera de ser amb la gent que ens envolta, una preocupació per ells i per nosaltres mateixos. Vol dir ser capaços d’apreciar i responsabilitzar-nos del benestar dels altres.
Els danesos, considerats un dels pobles més feliços del món, porten segles disfrutant del hygge. Apareix com una senzilla pràctica diària que els permet connectar amb el seu entorn, així com estar oberts i receptius a l’empatia i a la sorpresa.
L’hereu de casa, que va fer el 1r de batxillerat a Dinamarca ara fa una dècada, n’és coneixedor d’aquesta manera de ser i de fer i diria que, d’alguna manera, la va incorporar en el seu moment al seu ADN
Unes quantes reflexions, 36 retalls de procedència diversa i dels quals jo no en sóc l’autor, només n’he fet la tria.
Amb una mirada sobiranista i amb el convenciment que l’autonomia que ens cal… és la de Portugal.
L’independentisme és, fonamentalment, un moviment cívic, democràtic i progressista que busca ampliar l’esfera de drets i llibertats de la ciutadania.
L’independentisme ha comès algun errors que han de ser revisats críticament per poder avançar. El principal, la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, que mai no s’hauria d’haver produït. I no només perquè no es donessin les condicions per fer-la efectiva sinó perquè era una decisió mancada de la legitimitat necessària.
Va ser poc empàtic amb la resta del país i no va ser conscient de la correlació de forces ni dels riscos de divisió interna a la societat catalana.
Cal sentir empatia envers el teu adversari. L’empatia és el coneixement profund de l’altre, que et permet establir previsions raonables sobre les seves actuacions i reaccions, la qual cosa té una utilitat estratègica òbvia. Empatia amb d’adversari per avançar-nos a les seves intencions.
El principal error de l’estratègia de l’independentisme el 2017: la manca de consciència del dèficit de legitimitat que arrossegava per no haver obtingut un suport suficient, i no haver aconseguit generar un espai de decisio àmpliament compartit i reconegut.
La independència exprés ha estat el gran error, junt amb altres tres factors: el desconeixement de la mentalitat de les elits de Madrid (Por encima de la verdad está la unidad de Españ)., el fet de no valorar el que representa el monopoli de la violència en mans de l’estat, i un excés de confiança en el discurs sobre els interessos materials de la població per sobre dels sentiments de pertinença.
Un altre angle mort, un altre gran error de l'estratègia independentista ha estat subestimar el pes de les lleialtats de tipus emocional i sentimental d’un part de la població catalana amb arrels fora de Catalunya, i pensar que la insistència en els suposats beneficis materials d’un nou Estat portaria automàticament moltes persones a acceptar el divorci amb Espanya.
L’acceptació passiva del marc autonòmic sota un relat catalanista molt compartit no equivalia, per a aquests catalans, donar el vistiplau s la independència.
L’1 d’octubre sota l’aparença de la unitat hi havia tres interpretacions molt diferents sobre el que s’estava fent. Tres hipòtesis que no s’acabaven de fer explícites. O potser és que cadascú enteneia el que volia entendre. Negociació, insurrecció o desconnexió, cap de les quals no va triomfar.
L’1 d’octubre és el clímax del procés però és com una rotonda sense sortida. És una memòria que atrapa com un relat circular. Possibilita interpretacions infinites i encara no sabem desxifrar què va passar.
Aquesta és una possible interpretació: perquè fos políticament rendible, malgrat que els membres del govern sabien que no podrien implementar la llei del Referèndum, es va continuar fins al final amb una escenificació que tapava la competició interna entre els dos partits de govern.
Dit d’una altra manera, per forçar una negociació amb el poder central que la sentència de l’Estatut havia curtcircuitat, el Govern va optar per mentir a la seva ciutadania dient que la independència promesa estava a tocar.
La CUP ja en diu “autoengany” i d’aquí venen tantes confusions i ambigüitats. Enganyar els teus per enganyar els altres, dient que tenies un pòquer quan anaves de farol. Aquest va ser el doble engany de l’1 d’octubre.
Sobre la taula de joc els polítics van apostar el seu futur, l’autogovern i els consensos sobre els quals es funda la convivència. Va ser una aposta unilateral, arriscadíssima. I aquells dirigents, ells més que ningú, van perdre. Va ser una derrota estranya.
L’1 d’octubre va ser una escenificació, però no només. Per bona part de la ciutadania, també pels que es van quedar a casa honestament desemparats, va ser una experiència autènticament transformadora. Milers de persones es van trobar en una situació en què no s’havien imaginat mai.
Aquell capital polític, que va adquirir una dimensió insurreccional quan la desobediència civil va confluir amb la institucional, no era només un farol. Ho era i era una altra cosa.
La magnitud de la desobediència va ser tal que durant hores de caos va aconseguir: 1) posar en qüestió la idea de nació espanyola ortodoxa i 2) imposar una atmosfera prerevolucionària que al cor de l’Estat va crear un buit de poder.
Els dirigents independentistes, captius d’una deriva il·liberal, hi van quedar engolits i l’executiu de Mariano Rajoy, en xoc per la magnitud d’una desobediència duplicada per la catàstrofe del seu dispositiu policial, va quedar desbordat.
El caos institucional, constatat de facto pel discurs del Rei, va generar una onada nacionalista espanyola. La reacció es va posar en marxa. El buit el va ocupar primer l’alineament del poder legislatiu. Després el va sepultar la querella del fiscal general, amb l’ajuda soterrada d’altes instàncies del poder judicial.
I sota aquella llosa seguim, sense que la política ens pugui fer sortir d’una rotonda convertida en bucle de memòries contraposades.
Què va passar de debò? Hi ha molts angles morts. La veritat del procés no la sap ningú, tothom se la fa a mida de les seves necessitats. Tothom té el seu procés.L’excés d’informació ens distreu. Creiem saber el que va passar però no ho sabem.
En Xavier Melero, advocat defensor de Joaquim Form, té uns versió amb més pena que glòria i que no ha estat repetida, ni assumida, ni negada, ni rebatuda per cap dels acusats. No se’n parla i prou.
El procés, resumit a la manera de Melero, és un simulacre, una impostura, un decorat de cartró pedra. També és l’assaig general (improvisat i maldestre) d’una revolta. Té un efecte traumàtic en determinats ambients: els fets no són heroics ni són èpics.
Aquesta versió mena directament a la decepció, a la frustració. La bandera espanyola no va ser arriada. És el signe més clar que els fets i les paraules no lligaven de cap de les maneres.
Melero afirma que no va passar res, que tot va ser un brindis al sol. La declaració del 27 d’octubre va ser una resolució parlamentàroa carregada de simbolisme però sense efectes reals. Tots els actors que van anar al Parlament aquell 27 d’octubre i que van votar a favor, tots sabien que no tenia recorregut real. Prova d'això és que després d’una cosa tan important com una declaració d’independència, el Govern del país no es reuneix per prendre cap decisió. Semblava una declaració d’independència però no ho era. Va ser una DUI fake, una DUI retòrica.
Quina és la relació entre el que es va anunciar que es faria per assolir la independència, el que es va fer i el que s’ha explicat després que es va fer? Aquestes són les qüestions polítiques més difícils.
El procés és un relat que triomfa i una política que fracassa. I no fracassa només perquè el govern espanyol es nega a una solució a l’escocesa; també fracassa perquè els dirigents independentistes alimenten un malentès que, en les hores crítiques, fa impossible qualsevol correcció del rumb i qualssevol rectificació. Quin és aquest malentès? Junts pel sí va plantejar un full de ruta que van modificar després de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015. No van fer cas de les xifres reals i decideixen actuar com si haguessin guanyat el plebiscit.
El procés català és alhora un simulacre de desconnexió (revestoit d’una retòrica més o menys èpica) i un intent de negociació amb l’Estat per evitar el salt al buit. Les manifestacions i les mobilitzacions independentistes semblen moments d’una insurrecció pacífica, però de fet operen com un mecanisme de pressió.
Els dies 6, 7 i 8 de setembre de 2017, la majoria independentista del Parlament aprova la Llei del referèndum d’autodeterminació i la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, una decisió que trenca el reglament de la Cambra catalana i deixa sense drets els grups de l’oposició.
La Clara Ponsatí ho va reblar: estàvem jugant a pòquer i anàvem de farol. A qui vol enganyar? Als poders de l’Estat? El drama és que el farol també ha acabat enganyant les bases del moviment, perquè la partida se’ls va escapar de les mans.
Finalment, el president Puigdemont va declarar la independència perquè no tenia garanties que no s’aplicaria el 155 ni marge de rectificació sense ser acusat de traïció. Va ser una declaració feta a contracor, purament defensiva i reactiva, una declaració escut, feta només perquè no es digués que no s’havia volgut fer. No era una declaració d’independència.
La cúpula dirigent independentista no planteja una batalla sino que mira de trobar el botó per parar màquines, però ja és tard. I abandona després de la declaració fake.
L’assalt fracassat que va sr l’1 d’octubre va acabar amb un desdoblament generacional: els més grans van acceptar el límit del lliri a la mà que demanava el Tsunami Democràtic, mentre els més joves s’apuntaven als CDR al marge dels canals oficials, s’organitzaven a través de l’indomable compte de Telegram d’Anonymus Catalonia, i intentaven una forma de resistència activa que va acabar amb els focs d’Urquinaona.
Si tot plegat va quedar en res va ser per excés de bel·ligerància dels joves o per defecte dels grans? En l’hora més greu de l’independentisme que havia tornat a posar la política al centre de la vida, la bretxa generacional es va convertir en un abisme.
L’èxit electoral de Ciutadans la tardor de 2017, amb una participació del 82%, ens ofereix una fotografia que qüestiona un dels axiomes centrals de la Catalunya posterior a la dictadura: a partir del 1980 una part de les polítiques de la nova Generalitat van anar adreçades a cosir una societat amb orígens i referents diversos, alhora que els ajuntaments democràtics, a partir de 1979, van ser essencials per evitar que hi hagués catalans de primera i de segona.
El triomf de Ciutadans recol·loca la qüestió en el tauler de les identitats múltiples que cohabiten i s’expressen en una mateixa societat. També posa el focus sobre l’enorme força performativa de l’anomenat nacionalisme banal, el nacionalisme que no es considera com a tal, omnipresent però transparent, com ho és la bandera gegantina de la madrilenya plaça de Colón.
La idea d’un sol poble requereix esforç, generositat, ment oberta, prudència i abocar-hi molts recursos. Josep Benet, Jordi Pujol, el PSUC i el llibre Els altres catalans de Paco Candel formen part d’un vitrina que, a dia d’avui, no sabem si s’ha trencat o si només té unes petites esquerdes.
Josep Benet i Paco Candel han estat superats per nous fenòmens que no hem sabut preveure? Tocarà parlar de tot això per comprendre com és el país d’ara mateix. què ha passat amb una part de les noves generacions de catalans que se sentin atretes per un discurs tan desacomplexadament espanyolista? S’ha tendit a pensar que vivim en un país més cohesionat del que és en realitat?
No serà l’oasi català un lloc ple de silencis, falles, avaries i corrupteles?
La situació política catalana està en un bloqueig en el qual competeixen tres forces, cadascuna amb el seu objectiu: liquidar la catalanitat política i cultural de manera definitiva, aconseguir un acord mútuament satisfactori que ens permeti conviure més o menys com fins ara durant una altra generació i la independència.
Només la segona opció té possibilitats d’èxit a curt termini, perquè em fa l’efecte que bastaria que Catalunya rebés una oferta mínimament satisfactòria perquè la majoria de la població s’hi acomodés. Crec que aquesta oferta no es produirà a curt termini i, per tant, que les tres forces estan condemnades a una tensa espera fins que es donin les circumstàncies perquè una de les tres aconsegueixi el seu objectiu.
El sobiranisme polític ha dilapidat una energia social extraordinària que avui ha mutat, aquesta sí. El desencant i el descrèdit s’estenen, i ja sabem que l’energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma.
En temps de dificultats, vigilem que l’energia no es transformi en ràbia ni en antipolítica, perquè de solucions màgiques i dreceres ni n’hi havia ni n’hi ha. La política continua passant per les urnes i el bon govern, o per una rebel·lió de la qual molt pocs volen ser víctimes.
En aquesta situació hi ha dues opcions: persistir en els errors o canviar d’estratègia. Per sentit comú, s’ha de repensaf el Procés en la seva totalitat.
El conflicte català és polític i sense víctimes mortals, per fortuna, però mediàticament se situa també en el debat entre les propagandes creuades independentisme-Estat i els intents d’equidistància informativa, també criticats per uns i altres.
Tot i l’absència de violència sobiranista, a Espanya ha quallat la idea que aquí hi va haver un cop d’estat i que els polítics que van intentar la secessió són “colpistes”.
Per la seva banda, l’independentisme insisteix en la moral de victòria a partir de l’1-O, passant de llarg de l’evident derrota: no només Catalunya no és independent, sinó que ha vist retallada l’autonomia i tècnicament els catalans tenim menys drets i garanties que abans d’iniciar-se el Procés.
Evidentment, el relat propagandista no preveu l'autocrítica dels actors que van posar el fre de mà quan el motor tenia més força i que després són responsables de les batalles caïnites i la desmobilització, que suposen de facto una rendició tan incondicional que “el govern més progressista de la història” es pot permetre fer passar la taula de diàleg per les forques caudines.
El debat sobre “implementar” o “materialitzar” la República ignora la gran lliçó del mes d’octubre: Catalunya no disposa de la força coercitiva per fer complir les lleis que no comptin amb la cobertura del Tribunal Constitucional. El pitjor perill per al projecte de la República és, sens dubte, la nostàlgia d’una República que no va existir mai.
La democràcia tan sols cristal·litza quan ambdós principis –el democràtic i el de legalitat– es conjuguen sense detriment ni de l’un ni de l’altre.
El xoc de legitimitats es va aguditzar definitivament amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, quan un òrgan no electe va passar per sobre de la decisió de dos parlaments i del cos electoral en el referendum de 2006. Javier Pérez Royo qualifica la sentència de cop d’estat. Allò va contribuir decisivament a la tempesta perfecta.
No hi ha alternativa a la unilateralitat però aquesta tampoc és viable. La via unilateral només pot prosperar si compta amb una majoria social clarament hegemònica que permeti assajar de nou -aquesta vegada amb possibilitats d’èxit- la via unilateral.
És indubtable que, quan vas perdent i creus que tens la raó, la temptació de presentar una batalla a tot o res és molt gran, però sovint el que cal és estalviar forces, reorganitzar els efectius i esperar que les circumstàncies internacionals canviïn.
El trist epíleg del dia 27 va convertir una força multitudinària, tranquil·la i carregada d’il·lusió en una massa de desencantats i tristos ciutadans amb llaços grocs a la solapa.
Hem descobert que, com ja ens va passar el 1640, el 1714 i el 1931, Catalunya no té la força per decidir en solitari el seu futur polític. Sempre recordarem l’1 d’Octubre, perquè qui tasta la llibertat un sol dia l’enyora la resta de la seva vida.
Cal tenir objectius realistes, plantejar coses que es puguin aconseguir. El Procés ha de fugir del relat i tornar a la realitat.
La desobediència i la unilateralitat han fracassat.
Qualsevol govern necessita un relat clar i compartit que serveixi per explicar el que es vol fer i el sentit de l’acció política.
La principal feblesa que té avui el bloc independentista en conjunt és la manca d’una estratègia i d’un discurs per traslladar a la ciutadania.
Siguem o no independents, hem de deixar enrere la fatiga, repensar-nos des de la maduresa i recuperar la gent del Procés, que és una porció enorme del país, possiblement la més organitzada i la que té més fe en el futur de Catalunya. La manera de fer-ho és aprofitar tot allò que vam fer bé -que és molt-, repensar la resta i exigir als polítics que, si es torna a donar el cas, ens parlin de manera adulta.
El tomb que ha fet la societat catalana és irreversible.
L’independentisme mai no havia arribat tan lluny com ara.El suport difícilment s'esvairà per molt que insisteixin amb la repressió. És amb aquests aprenentatges que cal traçar el camí del futur. No hi ha solucions ràpides.
La capacitat de generar contradiccions i tensionar l’estat anirà creixent a mesura que l’independentisme sigui capaç de construir un nou relat, àmpliament compartit, sobre el futur del país que el faci créixer i allunyi el fantasma de la divisió interna.
I tard o d’hora, malgrat tot, haurà d’arribar el moment de la solució democràtica al conflicte. Perquè si no, es raonable esperar que, si no s’habilita una solució democràtica, l’octubre tornarà. La història és dinàmica i, afortunadament, el final no està escrit.
Sembla raonable que el sobiranisme intenti combinar el diàleg amb l’Estat i el govern de les institucions amb la mobilització i el manteniment de les estructures que ha anat construint aquests anys. Per al sobiranisme és important no deixar de ser un problema fins que no hi hagi una solució sobre la taula.
La solució democràtica al conflicte haurà de passar per alguna forma d’amnistia i per un referèndum en que s’hi pugui votar sobre la independència.
La Diada del 2022 ha estat marcada per un clima de tensió interna de l’independentisme. “Estic fins als collons de tots nosaltres”, deia una de les moltes pancartes que es van poder llegir diumenge a la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). La frase no és inèdita. S’atribueix a Estanislao Figueras, primer president de la Primera República espanyola, i va ser dita l’any 1873, poc abans que decidís presentar la dimissió i exiliar-se a França. La frase resumeix tot un estat d’ànim.
PS Com diu el Toni Soler a l’article Dins o fora (Ara 18/9/2022) Necessiten, però, un nou relat, agosarat però no fantasiós, tan allunyat del conformisme d’ERC com de la inconsistència de l’ANC. I no serà fàcil de trobar, perquè la realitat és de marbre.
Més informació:
https://www.ara.cat/opinio/miquel-puig-no-alternatives_129_2648065.html
https://www.ara.cat/opinio/turning-point_129_2646598.html
https://www.ara.cat/opinio/contradiccions-politiques_129_4262411.html
https://www.lavanguardia.com/edicion-impresa/20190930/47746272364/segona-memoria-de-l1-doctubre.html
https://www.ara.cat/opinio/nostalgia-l-epica_129_4292989.html
https://www.ara.cat/opinio/premsa-p-propaganda-antoni-batista_129_4399188.html
https://docs.google.com/document/d/1R4o6bg5CPoQFiEuBQj1yi-w50N5NKCsqVDLo3W7Dg9U/edit
https://docs.google.com/document/d/1R4o6bg5CPoQFiEuBQj1yi-w50N5NKCsqVDLo3W7Dg9U/edit
https://www.ara.ad/misc/lliures-dia_129_3305320.html
https://www.elcritic.cat/opinio/roger-pala/la-diada-dels-traidors-140313
La Diada, la Reina d’Anglaterra i com donar bona mort a les coses. Els partits han aprofitat del desig humà de continuïtat per deixar el Procés sense clausura: https://www.nuvol.com/pantalles/cultura-digital/la-diada-la-reina-danglaterra-i-com-donar-bona-mort-a-les-coses-273514?utm_source=SUBSCRIPTORS+DE+LA+NEWSLETTER&utm_campaign=20929d4aa5-EMAIL_CAMPAIGN_2020_01_31_08_48_COPY_01&utm_medium=email&utm_term=0_b03a8deaed-20929d4aa5-169442801
L’estranya família, Josep Ramoneda. https://www.ara.cat/opinio/estranya-familia-josep-ramoneda_129_4508337.html?utm_source=newsletter&utm_medium=cms&utm_campaign=firmes&utm_content=20221004firmes
Manifest d’intel·ligència republicana. Roger Palà. Crític https://www.elcritic.cat/opinio/roger-pala/manifest-dintel-ligencia-republicana-143401
Jordi Muñoz. Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés. L’Avenç, 2020
Francesc Marc Álvaro. Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català. Pòrtic, 2019
Vicenç Fisas Armengol. Repensar el “procés” a través del diálogo. Icaria, 2021.
