19 de juny de 2016

Màrius Serra - Les entranyes de l'EVA

S'acaba la 12a edició del festival En Veu Alta 2016 (EVA Penedès). S'ha convertit gairebé en una franquícia social, amb ramificacions al Priorat i a Osona.
Del 10 al 19 de juny, amb 38 actes vinculats a la narració i la tradició oral a 10 municipis de l'Alt Penedès, amb Sant Sadurní d'Anoia com a marc de 9 propostes. Hi ha hagut trencadissa amb l'ajuntament de Vilafranca pel que sembla: s'ha dit que això que fèiem nosaltres no era important i no interessava a ningú /.../ no entràvem dins l'ordre de les coses ni necessàries ni importants. Aquests paràgrafs de l'escrit de benvinguda del programa de mà, si no m'erro, ja suposo a qui van dirigits. Sense conèixer els detalls de tot plegat, sap greu tot l'afer.
A les 7 de la tarda, al conjunt monumental d'Olèrdola, amb el Penedès com a teló de fons i un sol que encara escalfa i reconforta, un Màrius Serra enorme a les entranyes de l'EVA, que narra en primera persona la seva experiència en una situacio singular, excepcional.
Explica el per què de tot plegat, les entranyes del llibre. Quiet  (Empúries, 2008) cobreix set anys de la vida del seu fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia, amb paràlisi cerebral vaja.
Ens llegeix quatre narracions breus (Distinció, Ràbia, Vergonya i alguns dels recordo de Córrer). Comenta la moralina de cadascun d'ells, i d'altres. I afegeix un conte que no apareix al llibre, el conte de la cadira, deliciós tot ell.
Escoltem atentament com un fill amb diversitat funcional -molta diversitat funcional- els canvia la vida. Com els ha ajudat a valorar la joia de viure, a gestionar la ràbia, a no tenyir la mirada de colors foscos, a superar l'estat d'excepció que comportar la vida diària...
Màrius Serra troba una forma narrativa idònia, la distància òptima i elabora un relat en què predomina la joia i un cert embadaliment malgrat la duresa de la realitat.
És un llibre que no té fi. A les darreres pàgines, en un màgic foliscopi, podem veure córrer el Lluís, gràcies a les lleis de l'òptica i al talent del fotògraf Jordi Ribó i del dissenyador Miquel Llach.
Una hora amable i punyent alhora, amb tota una llicó de vida. Llarga vida a l'EVA!

13 de juny de 2016

Trumbo

Hollywood revisa de tant en tant la caça de bruixes. La darrera aportació ha estat Trumbo: la lista negra de Hollywood. En VOS, al Casal. 
En el context de la guerra freda Hollywood també està dividit entra patriotes sense gaires escrúpols i les persones amb consciència social.
Bona ambientació, una mena de fresc de l'era del cinema clàssic, un guió correcte i prou ... Massa academicista pel meu gust, una divisió un pèl maniquea i estereotipada entre herois i malvats i falta de nervi narratiu, d'anima, tot i que hi ha diàlegs enginyosos i un parell d'al·legats d'alçada. Et quedes amb el dubte de quin profit n'hagués tret un altre director amb un pols narratiu més intens i una mica més d'èpica i de lírica.
En qualsevol cas, tot un personatge en Dalton Trumbo.
La caça de bruixes, la llei seca, la conquesta de l'oest, l'abolició de l'esclavitud... són temes recurrents que han generat pel·lícules esplèndides. Aquesta, al meu entendre, no estarà entre les millors. Què hi farem! 

8 de juny de 2016

Som una "road movie"

Gairebé dos anys de vertigen. Des de l'11 de setembre de 2012 que els esdeveniments s'han precipitat: manifestació extraordinària, eleccions del 25N, pacte CiU-ERC, declaracions de sobirania i guerres brutes... fins aquesta tarda amb la trencadissa de Junts x pel Si i la CUP. N'hi ha per llogar-hi cadires! Un se sent com els músics de l'orquestra del Titanic: impassibles mentre el vaixell s'enfonsa -o si més no les vies d'aigua proliferen-.

A nivell personal, avui toca fer de taxista i infermer del pare. Com demà. La feina s'acumula. Conduint de Vilafranca a Montblanc penso que  algunes de les més grans tradicions literàries comencen amb un viatge: Adam i Eva, Ulisses, Thelma i Louise...  
La road movie és la història més vella de totes les que es fan i es desfan.

Acabo de conéixer la mítica Ruta 66. De Boston a Los Angeles. 
Discorria des de Chicago (Illinois), a través MissouriKansasOklahomaTexasNou MèxicArizona iCalifòrnia, fins a finalitzar a Los Angeles amb un recorregut total de 2.448 milles (3.939 km).

Sigui com sigui,  pels quilòmetres que estic fent per raons humanitàries, pel record sempre gratificant de Thelma i Louise o pels cactus que em va regalar la nostra veïna Montse i que ara tenim al nostre petit jardí vertical de la terrassa, penso que un dia o altre faré aquesta ruta. Creuaré els Estats Units de costa a costa. Vull arribar a Ellis Island. De Nova Iork a Boston i de Boston, per la Ruta 66, fins a Hollywood. De pel·lícula!
Al capdavall, la vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada. O no?





7 de juny de 2016

Per molts anys!

Estem d'aniversaris aquests dies: els nois de la casa han fet 18 i 20 anys!
Fer-se gran -i això ja ho he comentat algun altre cop- és perdre futur i guanyar records. És, també, una cura d'humilitat, un màster en tocar de peus a terra. Entre moltes d'altres coses...

Tal dia com avui, el Corpus de sang del 1996 neixia l'hereu de la casa, en Miquel. I dos anys més tard, l'1 de juny del 98, en Martí. Ells són el millor patrimoni, el bo i millor de la casa. S'han fet grans i, a hores d'ara, tenen un pes tan rellevant que de cap de les maneres em puc imaginar la vida sense ells. Ni se m'acut pitjor infortuni que la seva absència.

Aprenents de músics com són, em venen al cap les paraules de Debussy que deien  que la música és una drecera directa al moll de l'ànima. Com els fills, o no?  Per molts anys!


5 de juny de 2016

Som o no som? Shakespeare etern

Divendres a les 9 del vespre, al claustre de sant Francesc, Al vostre gust, un Shakespeare de tragèdia, aventures i comèdia. De la mà de Parking Shakespeare, un grup d'actors que des del 2009 es troba sota dels eucaliptus del parc del Nord de BCN per representar Shakespeare. Realment bons. Una versió breu, moderna, àgil, dinàmica i fresca. 
En acabar, tot fent-la petar amb els protagonistes, te n'adones del potencial de gent amb empenta i nervi com ara ells, de la quantitat de gent que treballa en precari -i bé- per una bona causa. Del 14 al 30 de juliol tornaran a actuar al parc del Nord. I només al final passaran el cistell perquè hom posi el preu que consideri oportú. Molt recomanable.

A les antípodes, Victòria, de Pau Miró, al TNC, ahir dissabte. Fa patxoca el teatre. Amb unes condicions tècniques fabuloses. Els mecanismes hidràulics no paren, amunt i avall, en un drama que fa estremir. 
A la BCN dels cinquanta, en una barberia del Raval on sovintegen un falangista, una excantant del Parel·lel reciclada a costurera i Victòria, una vídua del barber que mira la manera de sobreviure i aprendre a escoltar el seu cor. Una BCN grisa, trista, pobre, on la dignitat ha quedat arraconada al fons d'un armari.
Un repartiment estelar amb un jove de la sèrie Polseres vermelles que és l'únic que coixeja. Bé tot plegat. Ni la bona interpretació no pot capgirar, però, l'amargor, la tristor i la por -sí la por omnipresent- que esguerra les vides dels protagonistes.

Però, per sobre de tot, Shakespeare. Un assaig publicat recentment -El món, un escenari. Shakespeare: el guionista invisible- ve a dir que avui dia Shakespeare es dedicaria a escriure per al cinema o la televisió. Que treballaria a Hollywood, vaja. De ben segur. Hi és omnipresent. La barreja de tons, de gèneres i de registres en una mateixa obra és del tot contempòrània. Tots estan en deute amb Shakespeare. És un geni d'una versatilitat i d'una potència extraordinària. La tesi és ben clara: en la narrativa audiovisual tot surt de l'obra de Shakesoeare perquè allà hi és tot i tothom... des de fa 400 anys. O no?