22 d’octubre de 2017

Els "escape rooms" i la raó d'estat de Maquiavel

Maquiavel ja al s. XV va fixar la "raó d'estat": Quan hi ha en joc la salvació de la pàtria no s'ha de tenir en consideració el que és just o injust, el que és pietós o cruel, el que és laudable o vergonyós, sinó que, deixant de banda qualsevol respecte, s'ha de seguir el cami que salvi la vida de la pàtria... sense cap mena d'escrúpols afegiria jo. El somriure de Maquiavel, tal com es veu en el seu retrat, és molt diferent del nostre.

I jo em pregunto, ara que l'oferta d'escape rooms ja s'ha implantat com una proposta d'oci,¿No fóra possible ampliar el ventall de possibilitats? Una hora per resoldre, en petit grup,  un enigma plantejat en un espai tancat. Missió Catalunya. Un estat que no reconeix la realitat catalana, amb tics autoritaris i una llei fonamental hereva del franquisme. Un intent de liquidar l'autonomia catalana. Com treure l'entrellat de tot plegat i proclamar la República catalana?

7 de setembre de 2017

Fer la llei a algú

Fer la llei a algú al DIEC2 és defineix com "imposar-li la pròpia voluntat". L'Alcover-Moll va més enllà: "véncer-lo, enganyar-lo, matar-lo, perjudicar-lo sia com sia". No sembla que la llei hagi tingut mai gaire bona premsa entre la gent, oi? L'Albert Pla i Nualart en un article a l'ARA ja en parlava del tema el maig de 2013, que a data d'avui segueix de plena actualitat.

El que avui passa és pel Quim Arrufat "l'intent més seriós de tombar el règim del 78 i obrir un procés constituent". 

La indigència democràtica, l'intent desesperat dels fills ideològics del franquisme perquè no se'ls deslligui el que es pensaven que tenien tan ben lligat, és manifest. I jo em pregunto fins quan serà sostenible l'enrocament constitucional. Convertir en un mur inflanquejable la Constitució és només una manera de fer-nos la llei.

3 de setembre de 2017

Keep Calm and Sant Tornem-hi!

El César Martín, en un lúcid Cotxe escombra de gener de 2015 parlava d'aquest sant, sant Tornem-hi, el més invocat pels catalans, que no té ni festa ni església. Constatava que ens ajuda en les petites coses de cada dia i que compensa la seva innegable manca de glamur amb una resistència, una modèstia i una fidelitat proverbials i que ens recorda que som el que fem, que se'ns concedeix una nova oportunitat i que paga la pena aprofitar-la.

A Vilafranca del Penedès la passada mitjanit l'aplicació de la Festa Major -FM- ens desitjava Bon Any Nou. La FM, del 29 d'agost al 2 de setembre, marca el final i l'inici de l'any per a molta gent. En un llenguatge políticament correcte venia a dir que som molt macos i maques i que la FM és única. La darrera sentència es inapel·lable, naturalment.
Mestres i docents en general enfilem la FM a mode de traca final. 

Avui és l'endemà del fi de festa i demà dilluns començarà tot de debò. Un altre curs ple de reptes, amb la motxilla plena. L'ARA  ens obsequia amb un especial inici de curs. És un bon dossier. La petja de l'enyorat Carles Capdevila és manifesta.

Que tinguem un bon curs. I llarga vida als docents que estrenen o estan a punt d'estrenar la jubilació.


16 de juliol de 2017

Vacances

Les vacances, enteses com a període de temps durant el qual cessen les activitats laborals i es poden fer altres activitats no haurien de ser -en els millors dels casos- un breu període entre llarguíssimes temporades laborals sinó un estat molt més habitual, més en consonància amb l'estat natural de les persones.
Des d'ahir 15 de juliol i fins l'1 de setembre estic de vacances. Són un afortunat i no seré pas jo qui ho negui. 7 setmanes. Un pèl insuficients per a fer la volta al món en globus, per equiparar-se al 8½ (Otto e mezzo) de Fellini o a la pel·lícula dramàtica-eròtica Nou setmanes i mitja. Molts dies, en qualsevol cas.
Una escapada a Barcelona sempre és una bona manera de començar les vacances. I ahir dissabte així va ser. 
A la Fundació FotoColectania, al passeig Picasso 14 hi ha una exposició de Weegee, el gran fotògraf del crim el cronista de la convulsa Nova York dels anys trenta i quaranta. Una petita joia en un espai preciós. El blanc i negre captiva la retina.
Un passegi pel Born amb la mirada atenta a l'exposició fotogràfica que mostra la història de l'antic mercat entre el 1971 i el 2001.
Una descoberta: la plaça de les Olles, al barri de la Ribera. ïntima, recollida i un pèl fosca. És un dels racons més turístics de la Ribera. Combina en un mateix espai els aparadors de les botigues de moda del Born amb un negoci de pesca del s. XIX.
Al restaurant cal Pep s'hi menja d'allò més bé. Peix i marisc que cuinen si vols davant dels teus nassos. Petit i acollidor, molt recomanable si et vols regalar un bon àpat.
A la tarda, al Raval estan de festa major. Diada castellera, balls folklòrics i músiques de tot tipus a les places del barri.
Al teatre Goya, un clàssic de l'Artur Miller: El preu. Actors de solvència contrastada sota la direcció de la Sílvia Munt. 
A quarts d'11, fent un mos al Zuric, la sensació d'haver aprofitat la jornada -i el cansament- ja es fan del tot evidents. Mig dia a Barcelona sempre és estimulant, però cansa.

6 de juliol de 2017

Fuentes

Dimarts passat el Josep Ramon Fuentes, el Fuentes, ens va deixar. Aquesta és una manera molt suau de dir-ho. Després d'una quants anys de lluita un maleït càncer se l'ha endut. Aquest cap de setmana no ens veurem al Vijazz com l'any passat, ni com fa un parell danys, i em sap greu.
Des de 1980, a l'Escola d'Estiu del Penedès, que ens coneixíem. Gran persona, tot un homenàs. Ni un sol mal record, ni una sola picabaralla, i no és que tot hagin estat flors i violes. Des de la concòrdia o des de la discrepància sempre hem estat capaços de mantenir les formes i el respecte mutu.
Com sempre en aquestes circumstàncies penso que la vida li ha estafat un grapat d'anys. I que serem molts els qui el trobarem a faltar.
Com va dir en Miquel Pairolí, a l'hora del comiat, només dos mots d'Horari: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la via és breu i passa, i tot és ara i res. 
Ara d'aquí a una estona, al Molí de Mar, ens acomiadarem com cal. Pels que falten, pels que hi som i pels que vindran.

30 de juny de 2017

Jubilacions pedagògiques

Amb data d'avui, oficiosament, mitja dotzena de docents amics, coneguts o saludats es jubilen. Els felicito i, d'anada i tornada a Montblanc aquesta tarda, hi penso, amb una certa dosi d'enveja. I no és que després de 35 de vida laboral un ja estigui cremat sinó que arribar bé a la jubilació i encetar una nova etapa vital sense la motxila de les obligacions laborals inajornables pot ser, amb tota seguretat, un regal diví. 

A la residència el pare, amb 94 anys -27 dels quals de jubilat-, avui està amoïnat pel tema del treball. L'edat no perdona i cada setmana el trobo preocupat especialment per algun tema. Avui la problemàtica era laboral. La seva vida laboral va anar dels 7 al 67 anys, que ja són anys, treballant de sol a sol els 7 dies de la setmana.
Resulta que, segons ell, l'amo de l'empresa on va treballar durant  31 anys el vol tornar a contractar i ell no es veu amb cor de dir que no... Això li treu la son, ara que diu que no dorm. Intento fer-li entendre la inversemblança de tot plegat però no queda gens convençut. Les neurones patinen més del compte. Canviem de tema, que és l'única manera de fer net. 
La fem petar a la sala d'estar de la 1a planta. Una TV sintonitzada al canal Kiss FM no para d'emetre èxits dels 70 en endavant. En un moment donat se sent el tema Voyage, voyage, del tot xocant en un espai on tots els presents tenen mobilitat assistida.

Tornant cap al Penedès per Barberà de la Conca, a l'alçada del Pla de la Guàrdia, veig la vinya del Conti, plantada ara fa tres anys, ufanosa per la pluja de dies enrere.
I el cor se m'encongeix. I alguna llàgrima em regalima galtes avall... 
La jubilació no hauria d'arribar mai abans d'hora i de manera involuntària. Hi ha persones que no s'haurien de jubilar mai.  

24 de juny de 2017

Eucaliptus a Portugal

Esfereïdores les notícies que ens arriben de l'incendi mortal de Portugal de fa uns dies. Una seixantena de persones mortes a la carretera de la mort, engolides per una bola de foc.
Diuen que és l'herència enverinada de l'or verd portuguès. 
L'interior de país crema sense parar des dels anys 60, amb l'arribada de l'eucaliptus. La fulla de l'eucaliptus té un oli inflamable letal. L'eucaliptus va substituir el roure, l'arbre autòcton de la zona. Quilòmetres i quilòmetres de boscos de monocultiu d'eucaliptus que arriben ran de les carreteres, sense deixar els 10 m de marge que la llei estableix.

L'any 2000 gràcies al llibre Boomerang de Xavier Moret (Empúries, 2000) vaig descobrir Austràlia, que era encara l'última frontera, un continent ple de selves i deserts, de regions on l'home no és absolutment res. Vaig descobrir tot un món, real i literari, realment sorprenent i captivador.
Un dels llibres que encara conservo és Eucaliptus (Murray Bail, Edicions 62, 2000), una novel·la on un vidu enamorat dels eucaliptus que viu en un racó de món de Nova Gal·les del Sud, a Austràlia, amb la seva filla Ellen, una noia coneguda per la seva bellesa a tota la regió, promet la mà de la seva fila a aquell que sigui capaç d'identificar i anomenar correctament totes les espècies d'eucaliptus que té plantades a la seva propietat. Una troballa botànica i novel·lesca.

Portugal també és notícia avui en algun mitjà de comunicació: Per què Portugal no vol una Catalunya independent. Diuen que Portugal no vol una Catalunya independent, que el seu lema és una península, dos estats. La raó és que consideren que tres estats peninsulars serien perifèris respecte al centre d'Europa. Un estat català tindria un pes específic similar al  portuguès, al capdavall.  

Des de la discrepància, la consigna continua sent igual de vàlida ara que fa 300 anys: l'autonomia que ens cal és la de Portugal.

17 de juny de 2017

Persones humanes

Cap de setmana. Llegeixo, en paper, l'Ara i El Punt Avui. Amb calma. 
I penso que un diari no és altra cosa, al capdavall, que persones humanes. 

Un parell de mort il·lustres, si és que n'hi ha: Helmut Kohl, canceller etern i polític XXL en totes les seves facetes, amb els punts negres i forats foscos corresponents i Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, els ulls de la humanitat dins del camp de Mauthausen. 

El MNAC em posa calent, Pepe Serra, director que no se'n va sortir amb el seu propòsit de fer caure la N i la C del museu que dirigeix. M'encanta el museu, malgré lui. 

La llengua materna s'aprèn abans de néixer, David Bueno, neurocientìfic nacional de Catalunya. Mare meva! Entre el sublim i el ridícul només hi ha una passa, i es tan curta...

La secció Fotos de l'ARA sempre tenen per a mi un efecte balsàmic. Què bones!

Torna l'Eva Piquer a la secció He llegit no sé on de l'ARA llegim amb La solitud que ens acompanya. Un article molt bo, marca de la casa. Naixem sols, morim sols i entremig intentem en va entrar en les solituds dels altres. A la realitat, les coses sovint passen perquè sí, sense solta ni volta i sense cap pla traçat. I potser no té gaire sentit que ens entestem a buscar-ne sentit.

Ignacio Ávila, amb discapacitat visual (té menys d'un 10% de visió) i Joan Font competeixen a l'elit ciclista en tàndem. La confiança de pedalar a les fosques.

5 maneres originals de cuinar els ous. Eggs!

Avui s'estrena un nou programa literari a Catalunya Ràdio, Ciutat Maragda, de la mà de David Guzman. Llàstima que sigui a les 23h en horari per a noctàmbuls. No nem bé.

VIè Congrés Internacional d'Art, Paisatge Vitivinícola i Enoturisme. El Penedès busca l'equilibri entre paisatge i economia, tasca magna. Salvem el Penedès, l'àmbit de tots els àmbits.




9 de juny de 2017

La pregunta

Doncs au, ja tenim la pregunta. Comença el compte enrere. Entrem en la dimensió desconeguda. Amb el lloable propòsit per part d'alguns d'anar de legalitat a legalitat sense prendre més mal del compte, i sense xarxa de seguretat.

Es troben a faltar polítics de talla gran i de mirada neta, capaços de fer front a reptes gegantins com ara el que ens ocupa. Gent del calibre d'un Helmut Kohl, per posar un exemple. Va arribar a dir que els enormes canvis al món no poden ser una excusa per no saber on vas.

Un parell de versos magnífics de Paul Eerick Rummo, poeta i polític estonià que esdevé símbol de la resistència contra la russificació d'Estònia.
Tot és una resposta,
només cal saber-ne la pregunta.

Ara ja tenim la pregunta. 

4 de juny de 2017

Bufant espelmes, Francesc Pujols i la barra lliure catalana

A mig camí de l'1 el 7 de juny, aniversaris dels dos plançons de la casa, els celebrem avui com cal. Arribat el moment dels regals un arreplec ben variat i estimulant d'obsequis, ben merescuts d'altra banda, va apareixent sostingudament. Entre d'altres, un llibre ben curiós: les extraordinàries aventures de Francesc Pujols, la 2a edició d'un còmic d'èxit. 
Alguna cosa havia sentit d'aquest personatge singular però la veritat és que em sorprèn però molt la idea força de l'autor que vindria a dir que algun dia els catalans ho tindríem tot pagat. La curiositat em devora i m'informo sobre el tema.

El 1918 va publicar Concepte general de la ciència catalana, en què assenyalava l'existència d'un corrent filosòfic català que començava amb Ramon Llull i que ell mateix s'encarregaria de culminar. A partir d'aquest moment va dedicar la seva vida a establir les bases de la religió catalana, un sistema de pensament que englobaria ciència, filosofia i mistica amb el nom d'hiparxiologia o ciència del tot, i gràcies al qual, algun dia, els catalans ho tindrien tot pagat. 

Consulto la Viquipèdia. La profecia va anar així i els catalans són éssers d'excepció pel fet de ser fills de la terra de la veritat: Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.


Llàstima que aquesta, com la majoria de profecies, estigui ben allunyada de la crua realitat. Decideixo no anar més enllà en l'estudi del tema. De ben segur que no acabaria d'entendre aquesta religió, com tampoc no he acabat d'entendre mai el nucli del pensament de Ramon Llull ni la teoria de la relativitat. Em dol, això sí, que no només no s'hagi fet realitat sinó que, a més a més, ens toqui pagar el beure i tots els peatges, a casa i fora de casa. I reevindico, naturalment, la barra lliure catalana.




Pedalem i preguem

Aquest podria ser ben bé el nom d'una altra ONG que combinés el noble esport del ciclisme amb la no menys noble activitat de la pregària. Doncs no. Té la seva intríngulis la cosa.
Sense cap càrrega ecumènica, ve a ser com una consigna pròpia d'un parell -si no més- ciclistes que pedalem pel Penedès alguns diumenges al matí. I això de preguem és obvi: en un moment o altre de la sortida, i malgrat la nostra absoluta manca de pràctica religiosa, sempre es fa present un prec per tal de demanar que poguem tornar sans i estalvis a casa.

Avui, després d'unes quantes setmanes fent campana, hem tornat a la càrrega. Una sortida plàcida de 30km en 2h i mitja. Vilafranca del Penedès - Sant Pere Molanta - Les Gunyoles - L'Arboçar - Cantallops - Sant Sebastià del Gorgs - Vilafranca del Penedès.
Les vinyes estan ufanoses, un mar de vinyes als nostres peus i un dia esplèndid.

Com deia el cèlebre escriptor britànic H.G. Wells, cada vegada que veig a un adult damunt d'una bicicleta recupero l'esperança sobre la raça humana. És la metàfora de la vida: mentre pedales, no caus.

Gràcies Ton perquè aixì com pregar pot ser una pràctica del tot unipersonal, pedalar sempre és molt més satisfactori en bona companyia, com és el cas.



2 de juny de 2017

Carles Capdevila

Ara fa una estona, a les 6 del matí, la ràdio informa de la mort de Carles Capdevila. 
Me'n  vaig a fer un tomb en bicicleta pel mig del mar de vinyes dels voltants de Vilafranca i, a diferència del que és habitual, no tinc la ment en blanc sinó que no em puc treure el Carles del cap, la qual cosa -ben rumiat- no m'estranya.
M'entristeix i en passa pel cap el seu article a l'ARA de diumenge passat Diguem-nos coses boniques un cant al sentit de l'humor, l'autoestima, la ironia i l'optimisme vital.

Als 51 anys no és el moment. Encara no toca. La vida li ha estafat -ens ha estafat- un bon tros del pastís.  Penso en la seva família, en l'Eva Piquer, en un article seu sobre la felicitat entre parèntesis i en un altre ja més llunyà en el temps on parlava del llibre de reclamacions i venia a dir que si la vida tingués llibre de reclamacions, la lectora desacomplexada hi deixaria escrit un memorial de greuges. 
I en els seus quatre fills, orfes, infinitament més orfes que tots nosaltres.

Gràcies Carles per haver-nos ajudat a entendre el món. I pel teu exemple de vida, de coratge i d'optimisme. Com tu bé deies diumenge passat
Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t'ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixies un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l'avui amb més ganes.  

Estem de dol, que és l'experiència de la mort en vida: en la vida que resta i sobreviu.
Ara toca, com deia Txèkhov, enterrar els morts i reparar els vius.

28 de maig de 2017

Mentides tòxiques. Un carreró sense sortida?

Ara que tot s'accelera moltes opinions canvien de categoria. No són opinions, són mentides tòxiques: un intent de cop d'estat a tall d'exemple. En vindran més i encara molt pitjors. No en digueu postveritat. Digueu-ne mentida, simplement ens diu el Xavier Antich.

En Toni Soler, a la carta guanyadora desenmascara aquest argumentari, tan cínic que només es pot formular fent teatret de la pitjor espècie.

És l'hora dels líders diu en Miquel Puig. Està convençut que el dilema, tanmateix, només és o ridícul o èpica. I que el sacrifici personal que els demanarà serà ben dur. Mala peça al teler.

Narcís Comadira diu que vivim en un fals estat de dret en el qual la llei es fa a la mida dels que governen. I que vivim en un carreró sense sortida.

En qualsevol cas, i això ja és una opinió del tot personal, no serà pas la neurociència qui ens resolgui l'afer. Amb la mateixa alegria que es pontifica sobre el tema de l'amor -l'amor etern és bioquímicament possible- ens alerten (alguns psiquiatres, no pas tots, deixem-ho clar) sobre els efectes traumàtics que representaria la independència, fins el punt de justificar l'unionisme per raons psiquiàtriques. Poca broma! És del tot imprescindible destriar les opinions de les mentides si no volem prendre mal. 

7 de maig de 2017

El dia de la mare... que ens va parir

Diada assenyalada, el Dia de la Mare. Ja se sap, mare només n'hi ha una...  
En castellà és més impactant: madre solo hay una...  y a ti te encontré en la calle.
L'ARA ens obsequia avui amb un parell d'articles esplèndids sobre la causa. 
Aboliràs el dia de la mare on la Mònica Planas ens alliçona sobre la dona que va crear i promoure el Dia de la Mare i que es va passar els últims trenta anys de la seva vida intentant abolir-lo.
El segon, no menys rellevant, és El negoci de saber fins quan podràs ser mare on es fa esment dels científics austríacs que han dissenyat un test per determinar la reserva ovàrica: el kit es posa a la venda aquesta setmana a l'estat espanyol.

En paral·lel, i pel que fa als pares -pobres de nós!-, l'anunci del RACC hi som per ajudar,un veritable despropòsit. Quina carallotada més ensucrada i desafortunada! Res a veure amb altres anuncis de l'empresa. Resulta que quan un pare no hi és on toca està treballant -pel RACC-... o potser al bar de la cantonada (l'afegitó és cosa meva, naturalment).

13 d’abril de 2017

El cant del grill

L'hereu de casa, el Miquel, està en ruta. Des d'ahir al migdia, una escapada al Pirineu, al Carlit, un fals 3.000 (2.921m), el cim més alt de la Cerdanya i del Pirineu oriental.
Van sortir en tromba cinc joves de 20 anys, en cotxe -això sempre fa patir una mica!-, a menjar-se el món sense coberts i amb pocs calés a la cartera. 
Tot ha anat bé. Ja són de camí i fins i tot tenen el sopar a punt, a casa, que això sempre reconforta després d'un bon dia de muntanya i d'un viatge prou llarg.
Fins fa una hora no hem tingut notícies seves. Quan ha sonat el grill, el so del meu mòbil, i he llegit la pantalla s'ha esvaït el neguit vague i dispers que sempre t'acompanya en aquests casos.
Un bonic haiku de Josep Masats:
Que canti un grill 
no et fa sentir
tan sol a l'infinit.

Com que demà divendres serem nosaltres qui estarem en ruta (Sant Pere de Casserres, ermita de Sant Sebastià, Vic) aprofitem la tarda per anar a buscar la farigola pels voltants. 
I no només trobem farigola sinó que gaudim de les vinyes -les ja brotades fan molt de goig- i de les roselles. Quina meravella!



11 d’abril de 2017

Persones brúixola

La Marina Garcés -gran, gran- parla al seu llibre Fora de classe dels textos brúixola, aquells que guardem per rellegir quan necessitem orientació.
I és ben cert. Tenim unes lectures recurrents, de capçalera, a les quals tornem tot sovint a la recerca de pensaments oportuns. D'un temps ençà els meus textos recurrents són dietaris -els de Josep Pairolí a tall d'exemple- i llibres de tota una fornada de pensadors contemporanis de solvència contrastada: Marina Garcés, Xavier Antich, Josep Maria Esquirol, Joan Carles Mèlich...

A un altre nivell jo parlaria també de persones brúixola. Persones amigues i pròximes amb les quals, de tant en tant, atures el temps i celebres el retrobament.
Aquest migdia, al restaurant del Club Nàutic de Sitges, cinc mariners d'aigua dolça hem dinat plàcidament gaudint de les vacances, ran d'aigua salada. Fa 35 anys, si no 50, que la ballem plegats, a les verdes i a les madures, com ho fan les millors companyies. 
A 10 pams de l'aigua les onades, sense gaire força ni convenciment, espetegaven suament contra el terra del restaurant. Que n'és de relaxant el mar! I les vacances!


10 d’abril de 2017

República catalana

República catalana. L'afegitó que vol compartir sobiranies amb l'Estat espanyol plurinacional a mi no em fa cap mena de falta, ans al contrari.
No aporta cap relat de futur ni és cap punt de trobada.
Mai no pots descobrir el teu joc abans d'hora ni avançar-te als esdeveniments. 
No era (tan) lluny ni (tan) difícil. O si? 

9 d’abril de 2017

Rinitis al·lèrgica

Avui al migdia, fent el vermut al Coro, sota els plàtans, l'al·lèrgia respiratòria, la punyetera rinitis al·lèrgica -el nom no presagia res de bo- m'ha tornat a tocar els nassos... i mai més ben dit.
Aquesta setmana he anat a cal metge. El segon episodi d'al·lèrgia d'aquest any m'ha obligat a passar pels serveis mèdics. He sortit de dubtes i la doctora, amb calma i un to divulgatiu, em comunica que això és el que hi ha i que, a part de prendre antihistamínics i mantenir ben netes les cavitats nasals i/o posar-me en braços de l'homeopatia amb dos o tres setmanes d'antelació, poca cosa més puc fer -que no sigui fugir dels plàtans d'ombra i de la parietària-.
El Punt Avui d'avui publica un article sobre el tema que m'il·lumina definitivament Més de 13.000 persones, en llista d'espera per al·lèrgia Ben documentat i amb un gràfic a tot color del tot entenedor. Ve a dir que l'al·lèrgia no és sinó una reacció atípica del sistema immunitari, que intenta defensar-se contra una substància, en aquest cas el pol·len, que interpreta erròniament com perjudicial. 
És a dir que la congestió nasal, el malestar i la sensació que de coll en amunt tot és una zona catastròfica és causa d'un error d'interpretació del nostres sistema immunològic! 
Un dany col·lateral, vaja. Com tants d'altres m'atrevirira a dir. Cagontot! 

Si la vida tingués llibre de reclamacions un servidor, al·lèrgic al pol·len del plàtan d'ombra i de la parietària -que jo sàpiga- hi deixaria escrit un apunt al memorial de greuges. Segur que ja no en ve d'un. 

8 d’abril de 2017

La memòria de l'arbre

Dijous passat, a l'Agrícol, la Tina Vallès ens va presentar el seu darrer llibre La memòria de l'arbre, Premi Llibres Anagrama de Novel·la, en un format de conversa amb el professor i crític literari Jaume Ferrer. I tot just ara fa uns minuts l'acabo de llegir.

La memòria de l’arbre és una novel·la bellament escrita i construïda que aconsegueix col·locar el lector en la pell d’un nen i que parla de la transmissió dels records, de com es fabriquen i com es conserven, d’on es guarden i com es poden perdre. Un llibre memorable que suposa també la confirmació del talent com a narradora de Tina Vallès. 

L'Eva Piquer al Llegim de l'ARA el passat 18 de febrer ja en parlava:
Una novel·la delicada i deliciosa. Un història tranquil·la feta de records i de silencis, d'entrepans i de peles de taronja, de desmais que et salven i de comiats a miques. De respostes no desitjades que tard o d'hora arriben soles. De pèrdues i d'amor.

Novel·la preciosa sobre la memòria i el temps. Càlida, amable, de diversos nivells de lectura. Un artefacte literari precís, ben travat, que funciona com un rellotge suís dels d'abans.
Els lectors que hem viscut de prop l'Alzheimer d'alguna persona estimada i que, a sobre, no hem pogut gaudir dels nostres avis, valorarem encara més aquesta novel·la. 
Molt recomanable per a tots els públics. Som la nostra memòria. O no? 



31 de març de 2017

De cine @cineclubvila

Vaig descobrir el cinema que m'agrada a Madrid, el 1981, fent la mili. El Pablo, un madrileny de casa bona i amb estudis de cinematografia, ens feia de cicerone els caps de setmana alterns, quan lliuràvem, al petit grup de soldats catalans -l'Àngel, el Jaume, el Salvador i jo mateix.  Ens va anar la mar de bé tenir un amic de la capital. Vaig descobrir els cinemes Alphaville, el cinema d'autor, el cinema de qualitat. 
Posteriorment, de manera intermitent, el cinema Bogart va donar continuïtat a la meva afició. I a partir del 1990, ja com a vilafranquí, el Bogart, el Kubrick i sobretot el Cineclub Vilafranca són espais que formen part de la meva vida. 

Que avui el consell de ministres de l'Estat espanyol segueixi castigant el cinema -la rebaixa de l'IVA del 21 al 10% només arriba als espectacles en directe: als concerts, el teatre, la dansa... i els toros! i continuï aplicant el 21% al cinema i als llibres, revistes i diaris digitals, malgrat les protestes del sector, és un botó de mostra de l'estretor i del vol gallinaci del govern que ens malgoverna.
La cultura ha de ser concebuda com una inversió, no pas com una despesa. Pagar el 21% d'IVA quan a Franca, Alemania i altres països del nostre entorn es paga un 5,5% o un 7% és rellevant, paradigmàtic, eloqüent i definitiu.

En un tall d'informatiu recent sentia el president del govern estatal declarar, sense cap mena de rubor i amb una certa alegria, que ell no anava mai al cinema. Que no tenia temps i altres excuses de mal pagador. 
L'Olof Palme va morir asassinat a la sortida d'un cinema, sense escorta però amb una cultura cinematogràfica envejable que altres ni tan sols no arribaran mai a entendre. 



22 de març de 2017

Titina

Aquesta tarda vespre a @VINSEUM  acte de cloenda de l'exposició #Abansdelavinya El passat del Penedès a través de l'arqueologia. I homenatge a la M. Rosa Senabre, Titina.
Avui la Titina hagués celebrat el seu 51è aniversari. Una trompada vital se la va endur el 6 d'agost de 2005, a l'edat de 39 anys.

Si totes les morts són inevitables i tenen el seu punt de trencament, la mort d'una persona jove és molt més dolorosa. Un té la sensació que et prenen mitja vida, que la vida t'estafa, que és un acte contranatura.

Ha estat un acte emotiu i sentit. Amb un missatge compartit: et trobem a faltar. Com diu Joan Carles Mèlic a La prosa de la vida, Trobem a faltar, ens trobem a faltar, perquè ¿què som, en definitiva, sinó una suma mai del tot ben feta, mai del tot resolta, d'aquells llocs i aquells temps, d'aquelles relacions, d'aquelles presències absents?

Cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats. En Xavier Antich, al seu escrit Cada cop única, la fi del món ho deixa ben clar: cada mort que vivim és la desaparició irremissible de tot un món, únic, irrepetible.

En Miquel Pairolí en un dels seus dietaris, i a tall de comiat, és prou explícit: A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.

Poèticament parlant, i ho diu en Joan Margarit al seu poema Camins, un camí que no va fins a la mort és només un camí sense sortida.

No només et recordem, Titina, et tenim ben present.

21 de març de 2017

Sempre hi haurà poesia #DMP17

La poesia no és lletra escrita en vers. No és ofici, només, de poetes.
Filosofia i poesia /.../ són la combinació neessària de la insubmissió radical al sentit únic del món i d'una ampliació dels contorns de l'ànima humana. [Marina Garcés. Fora de classe]

Sempre hi haurà poesia... Fins i tot després d'Auswicht  #DMP17


20 de març de 2017

La felicitat entre parèntesis

20 de març. Ja és primavera! Dia Internacional de la Felicitat. Aquesta setmana se'ns acumulen les diades internacionals: demà el dia mundial de la Poesia -i també de la síndrome de Down-; dimecres dia mundial de l'Aigua... Les agendes no perdonen!
La felicitat és una construcció mental? 
Té alguna cosa a veure amb el control de la pròpia vida? 
És la distància que hi ha entre el que tens i el que vols? 
Té una fórmula secreta? 
És un invent del s. XVIII que funciona com una pastanaga davant d'un ase?
Si la infelicitat passa desapercebuda, pot dir-se infelicitat? Té sentit un parèntesi esquerre sense el dret? -Bones aquestes preguntes que es feia l'Eva Piquer!-.
Diu la Marina Garcés al seu llibre Fora de classe que la filosofia no promet la salvació ni la felicitat però que a ella l'ha salvat d'una mort en vida i la fa molt feliç. Li garanteix l'alegria de saber-se viva i dreta. No és això la felicitat?
Alguna estratègia per ser feliç? Diuen que gaudir de suports afectius i donar un sentit a la vida. Que tenim una sensació de veritable felicitat quan assolim un somni i quan tenim una relació d'amor, d'amistat, familiar, que ens provoca alegria, benestar, pau.

2 de març de 2017

La Competència

Sentir el programa de ràdio La Competència a RAC1 sempre és recomanable per a la salut. Solvència contrastada. Hauria de figurar en tots els vademècums dels professionals de la salut. 
Avui per exemple han estat prodigiosos. S'ha estrenat un nou personatge, en Fèlix Millet: Si no fos perquè veig com em surt el fum del puro pel nas dirira que estic mort. Genial!  Ironia i sàtira de gran calibre. Un guió d'extrema i rabiosa actualitat amb una emissió esplèndida.

En aquest dia festiu i una mica pocasolta, tornant de Montblanc, després d'un matí de gestions residencials, bancàries, de lleis de dependència i d'altres martingales pel pare i la germana, amb el cap emboirat i pesant, ha estat un bàlsam reparador. He somrigut i he rigut una barbaritat, que falta em feia. Ràdio en estat pur. No tenen competència. 





Mobile is everything

Tot és mòbil, o no? Després de resistir-me durant uns anys, aquest any sí. Aquest any he anat al Mobile World Congress amb una invitació del Departament d'Ensenyament. I al Mobile Social Congress, l'altra cara de la moneda, pel meu compte.
El MWC és un aparador amb xifres rècord: 2.200 expositors, més de 100.000 visitants, 8 pavellons cosmopolites i plens de vitalitat. I, en algun moment, una certa atmosfera futurista, amb pantalles enormes i llums de neó, que fan pensar en pel·lícules com ara Blade Runner.
Una experiència recomanable. Hem estat 3 hores de conferències i presentacions de temàtica educativa i 3 hores més deambulant per gairebé tots els pavellons. 
Hem vist tota mena de ginys. Tot i que els mòbils i les tauletes continuen acaparant la major part de l'atenció, cada any cedeixen espai a aparells que no fa pas gaire haurien semblat pura ciència ficció. 
Els drons, els més de moda, tenen el seu propi espai. Els robots, ara ja també humanoides com el Pepper, diuen que entenen les emocions i mantenen converses amb els usuaris. Un cotxe de slot que es desplaça pel circuit empès pel cervell humà. Les ulleres de realitat virtual... La tecnologia enlluerna. Pensant en el lema del Mobile em ve al cap el títol d'una pel·lícula del 2005 potent i entranyable: Everything is illuminated. Ben curiosa i sorprenent.
Amb tot, allò que m'ha interessat més a nivell personal ha estat una pantalla virtual, a l'estil de Minority report i una minicàmera que grava en 360 graus, i que s'acobla als dispositius mòbils d'Apple. 
Dinem dins del recinte, lluny de les llagostes i els llamàntols que comenta  Miquel Cuyàs en un article recent. S'estranya el Manel que tota aquesta gent que es passen tot l'any creant uns objectes comunicatius que estalvien le desplaçament fisic dels que els usen es desplacin físicament per presentar aquestes novetats i comunicar-se. Ben cert, com també ho és que amb la virtualitat i la distància no n'hi ha prou
A la tarda, i per compensar, m'acosto al Mobile Social Congress, al Pati Manning. Congrés alternatiu al MWC per a un model electrònic i econòmic més just. Trobada de petit format amb gent jove, combativa i convençuda, que posa en evidència l'ocultació de les cares controvertides de la indústria del mòbil. Admirable la seva empenta, el seu convenciment i la seva dedicació a una causa justa, minoritària i poc reconeguda.
Torno al Pati Manning després de molts anys. A la dècada dels 80 era un espai de trobada habitual de les emissores municipals de Catalunya. Tot torna. Ja l'enyorava.








22 de gener de 2017

+ poesia sisplau

Cap de setmana d'hivern i passat per aigua. Fa fred, que no fredorara. Es pot aguantar perfectament, només cal tapar-se i prou. Tenim un molt bon temps al Penedès.
Divendres a la tarda gaudim de nou de l'espectacle poètic Surant om les pedres a l'Agrícol. Sempre és un goig escoltar-los.
Ahir dissabte, al Poliorama, El curios incidentdel gos a mitjanit Finalment em decideixo, despres de molt de temps. Havent llegit la novel·la ja fa un grapat d'anys em feia una mica de por, però he hagut de claudicar davant la unanimitat dels comentaris de tothom que l'ha vist. Molt bona! Un muntatge fantàstic, original, modern, funcional i captivador. Només així s'explica l'èxit aclaparador que ha tingut. Algun excès d'histrionisme i una certa manca de contenció en els efectes de muntatge de la 2a part serien aspectes millorables. La resta, magnífic.
Aquest matí, al VINSEUM, trobada dels Amics de VINSEUM. Fidels a la cita anual, sempre està bé escoltar les explicacions de l'equip. Avui hem sentit de viva veu el nou president, amb algun que altre tic populista -això que ara tan en porta-. O és que prometre coses amb la certesa que no es podran complir no és ben bé això? Tant de bo m'equivoqui!
Ara rematarem el cap de setmana a Cal Bolet. Ens han passat un parell d'entrades d'un espectacle de dansa experimental i contemporània, Hiphop, Popping Breakdance i acrobàcies: Sinestèsia es diu l'espectacle. Dansa urbana a la vila. I això promet. 

14 de gener de 2017

1.000 m2 de desig

El Cineclub ens ha obsequiat aquesta setmana amb una pel·lícula danesa. En versió original, a més a més. La comuna, un triangle amorós en un comuna hippie. De Thomas Vinterberg, el director de Celebración, corrosiu i divertit film del 1998.
Els que hem viscut en pisos d'estudiants de perfil assembleari la dècada dels 70 tenim una idea aproximada del que devia ser una comuna hippie. Us ho dic per propia experiència: a Tarragona, al carrer Major 16, atic 1a sense anar més lluny.
Avui dissabte, a BCN, a la tarda, m'arribo al CCCB. L'exposició 1.000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat em crida l'atenció. L'exposició investiga com s'han projectat, construït i imaginat els espais per al sexe en la societat occidental des del s. XVIII fins als nostres dies. 
Amb dibuixos i maquetes d'arquitectes, instal·lacions d'artistes contemporanis i materials de ficció, l'exposicio presenta alguns dels projectes que s'han distingit per subvertir els paradigmes tradicionals i postular utopies de convivència sexual, i també per proposar espais de refugi i resistència. Això s'esmenta a la targeta de presentació.
Ben muntada, amb un plantejament coral, espaiosa, documentada, trencadora i estimulant. He après un tou de coses, i no només d'arquitectura. Recomanable, vaja. Amb material sensible, però amb un tractament delicat i respectuós.
I una conclusió a parer meu evident: l'eròtica, com la felicitat, són un invent del s. XVIII. 
Del s. XVIII al cibersexe el camí és llarg i molt interessant. La quantitat d'arquitectes, filòsofs i altra tropa diversa que li han donat tombs al tema ha estat considerable. En la darrera fase, la revolució sexual dels anys 70, la guerra de Vietnam i una certa mística i psicodèlia ens han portat on som. El desig, però, ve de lluny.


5 de gener de 2017

S'acosten els Reis...

Són les 6 tocades. S'acosten els Reis...  Carregats amb regals, de ben segur. Ara sortirem a veure'ls, com cada any, tot confiant que algun dels presents siguin els nostres.
El record més llunyà i intens que tinc del dia de Reis va associat a una bicicleta, la primera. I d'això ja en deu fer gairebé 50 anys. Ara en tenim sis al garatge de casa.
Preciosa la carta als Reis de l'August (amb fanalet i tot!). La pàtria és la infància, o no?

3 de gener de 2017

De vacances

Potser sí que fer vacances és un estat mental, no dic que no. Els qui tenim la immensa sort de fer-ne, de fer-ne moltes vull dir -ara per exemple disset dies i mig- prou que ho sabem.
Estàs per tu, o pel que vols estar, sense dependències subsidiàries ni obligacions contractuals. Treballar no ha estat mai l'estat natural dels humans, tot i que a data d'avui és un bé preuat, poca broma.
Adoptes el ritme de vida d'una persona ben jubilada. Tens temps d'anar on vols el dia que vols i a l'hora de que vols. Pots passar un dijous al matí tombant per Sitges i visitar la magnífica exposició sobre Ramon Casas -La modernitat anhelada- que hi ha al Museu de Maricel. 
Explorar, sense presses, els cinc miradors -Miravinya- escampats per l'Alt Penedès.
Llegir unes quantes hores seguides amb llum de dia sense que sigui cap de setmana.
Passar el dia a BCN: tren, metro, superilla, tramvia, passejada pel parc del riu Besòs, visita a les cases barates del Bon Pastor, dinar al bar Rincón de Sevilla del Carmel -que no trobareu referenciat al Tripadvisor, però que s'hi menja d'allò més bé-, trepitjar els búnquers del turó de la Rovira, pujar a l'autobús... el recinte de l'Hospital de Sant Pau quedarà per un altre dia.
Prendre el sol, aquest magnìfic sol que ens acompanya cada dia. Anar amb bicicleta entre setmana. No fer res de res.
I brindar, a les acaballes de l'any, pels que falten, pels que hi som, pels que vindran. Per la salut i per les tradicions. Pel pas del temps, vaja.