30 de març de 2019

Arriba un moment en què de tot fa ja 59 anys

Doncs sí, tal dia com avui ara fa 59 anys. A la província de Conca. Tota vida és una història. A la realitat, que no a la ficció, les coses sovint passen perquè sí, sense solta ni volta i sense cap pla traçat. I potser no té gaire sentit que ens entestem a buscar-ne el sentit.
L'Eva Piquer sosté que naixem sols, morim sols i entremig intentem en va entrar dins les solituds dels altres. I que, arribats a una certa edat, cal arraconar la por, sortir al carrer i trepitjar-lo amb ganes. 
Evitar la superficialitat com a mecanisme de defensa. Resistir a la intempèrie, encara que sigui provisionalment. Mirar el futur amb cautela i a la curta distància. I per molts anys, sempre que siguin bons -si no ho són de ben segur que no paga la pena-.



Postals presents per a una mare absent

Presentació del llibre Postals presents per a una mare absent ahir a les 20h a l'auditori de Vinseum de la mà de Pep Garcia Orri. Una cinquantena de pàgines, de píndoles de prosa poètica de gran qualitat amarades de sensibilitat i de saviesa destil·lada, des de la dedicatòria a l'epíleg. Vint-i-set postals, un retrat i un epíleg per a ser més exactes. Una posada en escena interessant, propera i emotiva. En seixanta minuts va anar comentant, que no llegint, bona part de les postals i alguna cosa més. Una lliçó de vida, amb l'alzheimer com a teló de fons. Després de sopar, i abans de la mitjanit, el vaig llegir de cap a peus i em vaig emocionar. 
Tinc ben present, a 12 anys vista, la batalla de la mare contra l'alzheimer. Des de la primera visita a la unitat de memòria-alzheimer de Tarragona, el maig de 2007 fins a la seva mort, l'abril de 2010. Vaig viure en primera persona tot el procés destructiu i despersonalitzador, talment com l'autor del llibre. Amb episodis inoblidables d'una cruesa esfereïdora i d'altres si més no alliçonadors.
La lluita contra l'oblit és un més dels reptes que tenim, i en tenim un quants. Pensar que a partir dels 65 la seva incidència es multiplica exponencialment, que el 25% de les persones de més de 85 anys pateixen alzheimer als països desenvolupats i que la supervivència pot superar els 10 anys és demolidor. Al final de Blade runner un replicant deia una frase que s'ha fet famosa en què lamentava que totsels seus records s'haguessin de perdre com llàgrimes en la pluja. Som la nostra memòria.


21 de març de 2019

Sempre hi haurà poesia!

Doncs sí #DMP19 @lletres Un any més. Amb un poema de la Rosa Fabregat. El 1980 vaig comprar un dels seus primers llibres, El cabdell de les bruixes, quan la Rosa era la farmacèutica de Llorenç del Penedès. Va fer un lectura de poemes a l'Escola d'Estiu del Penedès si no m'erro i jo vaig afluixar la mosca. Rellegeixo el llibre en diagonal. El millor, el pròleg àcrata, reptant, desbridat i dominical del Guillem Viladot. 

M'interessa més l'article del Jordi Llavina d'ahir Bell, encara que ens perjudiqui Punyent i radical: ¿Servirà de res, més enllà de congregar, en actes diversos, els convençuts de sempre? Recomana Hybrida, de Mònica Miró Vinaixa. I engalta alguns versos però que molt bons. Com ara aquesta tanka:

La faç tenia
del color de la terra
i els ulls blau indi.
Dos-cents ossos nivis
és tot el que ara en resta.

O aquest altre poema d'una precisa bellesa:
Quan cau la tarda,
es desfà en or i coure
l'aigua glaçada.

La poesia, el gènere de les paraules essencials. Sempre hi haurà poesia!

I un apunt pedagògic, inevitable per deformació professional. Aplis per jugar i aprendre amb la poesia.




16 de març de 2019

Amb Austràlia i Nova Zelanda al cor i al pensament.

Cap al 2001, casualitats de la vida, el meu interès per les antípodes va emergir amb una empenta enorme. La lectura d'un parell de llibres: el llibre de viatges Boomerang, viatge al cor d'Austràlia (Xavier Moret, Empúries, 2000) i la deliciosa novel·la  Eucaliptus (Murray Bail, Edicions 62, 2000) em van captivar. A nivell professional, i durant uns quants anys, vam posar en funcionament un projecte telemàtic a les escoles de l'Alt Penedès, de grat record, anomenat Bumerang.
Austràlia era -i és- encara l'última frontera, un continent ple de selves i deserts, de regions on les persones no són absolutament res. A hores d'ara hi conviuen un centenar de cultures, tres-centes llengües i noranta religions diferents.
Austràlia és terra d'exploradors. A partir de la descoberta del continent per part del capità Cook, el 1770, la costa d'Austràlia es va anar poblant amb convictes o colons. Era un país que demanava gent d'un tremp especial.
La tragèdia d'abans d'ahir, de l'australià supremacista de 28 anys que ha atacat dues mesquites, matat 49 fidels i ferit un bon grapat més m'ha horroritzat.  L'alcaldessa de Christchurh explica que la ciutat està en estat de xoc: ha sigut com si un llamp caigués del cel, aquestes coses semblen que no poden passar en un lloc com Nova Zelanda.
Em posiciono a les antípodes del pensament dèbil, malaltís, sectari i carregat d'odi de l'assassí. I a favor de la convivència i de la vida. Amb Austràlia i Nova Zelanda al cor i al pensament.

14 de març de 2019

Perquè hi és!

Quan el 1922 una periodista li va preguntar a George Mallory (que conjuntament amb Andrew Irwin van morir el 1924 a la part final de l'Everest, envoltats d'un veritable misticisme romàntic, ja que no se sap si van arribar al cim i el seu cos va ser trobat el 1999 per una expedició que hi va pujar expressament a buscar-lo i va tenir sort) per què volia pujar a l'Everest? Mallory li va respondre perquè hi és. No se m'acut cap resposta millor. Genial!
Aquest cap de setmana passat hem pujat el Toubkal, el cim més alt de l'Atlas, 4.167m, perquè hi és. Un colós per a nosaltres, muntanyencs no professionals. És el sostre de gairebé tot el grup. Un cim estimat al qual s'hi torna, per poc que es pugui: és el segon cop que hi vaig i intueixo que no serà l'últim.
Hem combinat la pujada al cim amb una estada de cap de setmana llarg, no com a turistes sinó com a viatgers, a Marràqueix, terra de Déu en amazig. Un viatge d'autor, personalitzat, singular. Amb el Llorenç fent les tasques de guia, un guia premium.
Passejant per la Medina, patrimoni de la Humanitat des del 1985, pel sóc o mercat més gran del Marroc, per la plaça més atrafegada de tota l'Àfrica  (anomenada Djemà-el-Fna), trepitjant les adoberies, prenent un té a la terrassa panoràmica del Cafè de France o sopant un cous-cous i una tajine a la terrassa del Riad Omar, el temps flueix sense pressa i es té l'agradable sensació de viure amb intensitat uns moments irrepetibles.
El nom original, Marrúkeix, vés-te'n corrents, tansformat pels francesos en Marrakech, no fa justícia. A Marràqueix s'hi torna. I si és en molt bona companyia, com ha estat el cas, el retorn és inevitable.