22 d’octubre de 2014

Un violinista a la teulada

A la Societat de La Bisbal del Penedès, diumenge 19 d'octubre de 2014.
Aquest darrer espectacle del grup de teatre el Centre és una autèntica perla. Una versió en català, del tot fidel a l'original, i uns arranjaments a càrrec dels mateixos protagonistes. Espectacular!
Un estol d'actors -més de cinquanta- i set músics davant de l'escenari executen, que no perpetren, un espectacle de tres hores que no se't fa llarg en cap moment.
Que un grup no professional de teatre sigui capaç de muntar un espectacle d'aquest calibre és reconfortant. Vol dir que al país hi ha gent competent i compromesa, capaç i amb un esperit de sacrifici sense límits.
Solvència contrastada. Si l'espectacle de la temporada passada -Variacions enigmàtiques- em va encantar, aquest, tot i que els musicals no m'atrauen especialment, haig de reconèixer que m'ha captivat.
Posats a fer una crítica, podem parlar de l'escenografia. Trobo del tot innecessàries les corredisses dels diferents elements dalt de l'escenari. Amb un carro, una màquina de cosir, una rampa i unes quantes maletes n'hi hagués hagut prou.... 
L'enhorabona per la feina feta. I que la darrera actuació, el dissabte 25 a la tarda sigui tan exitosa com les anteriors. que per molts anys puguem gaudir del vostre teatre. 

15 d’octubre de 2014

Fer bé les coses

Deia Helmut Khol, excanceller alemany artífex de la reunificació alemanya que els enormes canvis del món no podien ser una excusa per a no saber on vas. Ben cert. No som resultat de les circumstàncies sinó de les nostres decisions.

Tal dia com avui 15 d'octubre de 2014, 74 anys després de l'afusellament del president Companys, tot just 48h després de la desfeta de la suposada unitat del bloc sobiranista, la cerimònia de la confusió i la impostura -una impostura monumental-  encara em tenen perplex. No per temuda la patacada ha estat menys impactant. No n'aprendrem mai. No arribem ni al que s'anomena aprenentatge patològic -aprendre com a conseqüència de les garrotades que reps-.

Massa vuits i nous i cartes que no lliguen. Talment com si tots plegats s'haguessin fet trampes jugant al solitari. 
Em temo que és una qüestió de confiança. De manca de confiança entre els membres de l'esmentat bloc. Mala peça al teler!  
Un té la impressió de què a la primera de canvi s'han fos els ploms. I que tot ha acabat com el rosari de l'aurora. Es deia que no hi havia un pla B. Mentida podrida: sembla ser que n'hi havia uns quants. I així estem.

Ara que la història ens convoca no puc sinó pensar en un parell de  preguntes retòriques i punyents
Qui, si no nosaltres?
Quan, si no ara?

Els qui ja tenim una certa edat no podem sinó lamentar, per partida doble, els esdeveniments. Per nosaltres i per qui penja de nosaltres, que bé es mereixen un futur més engrescador.

Poèticament parlant bé que voldria creure allò de què 
tenim encara a les mateixes golfes
de fa molts anys un estel de colors
i el vent i tot el que cal per impulsar-lo

Amb ben guanyada ironia m'atreveixo a reblar el clau. I pronostico, sense bola de vidre però amb total convicció, que estem ben fotuts però que anirem, de derrota en derrota, fins a la victòria final. O no, en el pitjor dels casos.

Que no es tracti d'una consulta a mà alçada. Que no hàgim de sortir al balcó i alçar la mà, a les 17.14 els del Sí i a les 20.14 els del No. La ironia del benegre és demolidora.