Cultura

Debat obert amb Joan Subirats, comissionat de Cultura de l'ajuntament de Barcelona, i Ramon Arnabat, candidat de VeC a l'ajuntament de Vilafranca del Penedès, al claustre de sant Francesc. Cultura des dels municipis. Polítiques culturals municipals. Sempre fa de bon escoltar el Joan. La cultura com a eina indispensable per a una vida autònoma i una ciutadania responsable, com a garantia de l'equitat i la igualtat d'oportunitats.
Cultura és, en un sentit ampli i antropològic segons Taylor, tot allò que, sense ser esport, ciència ni tècnica: folklore, cuina, vestimenta, costums populars de tota mena... diferencia un poble del del costat; en un sentit més retrictiu, el conjunt de disciplines que són en si guia i essència del progrés de l'esperit: filosofia, art, història... És ben cert que quasi totes les civilitzacions tracten la cultura com un element que determina la seva identitat cohesionadora i és irrenunciable.
Miquel de Palol, en un article punyent Cultura de què (ARA, 12/09/2014) es posicionava clarament al respecte: segons ell l'autèntica  i única cultura és el pensament, l'art que busca i no l'artesania en sèrie.
Una reflexió cabdal al meu entendre: educació i cultura són dos conceptes diferents però totalment inseparables. Són la cara i la creu d'una moneda, dos moments diferents d'una mateixa realitat. L'educació com el procés de l'adquisició o de la transmissió de la cultura. La cultura com a contingut de l'educació. Només hi ha un àmbit en què es manifesten de forma separada: en l'àmbit de l'administració. Pensem doncs la ciutat des de l'educació, des de la cultura.

El dret d'escollir

A l'estudi, al prestatge teatral, trobo el llibre, el tríptic i l'entrada de l'obra  El dret d'escollir, de Brian Clark, adaptació de Carme Serrallonga i direcció de Josep M. Flotats. Al Poliorama, el 10 de març de 1988, fila 6 butaca 3. En tinc molt bon record. Amb un repartiment de luxe i una esdenografia funcional.
Una obra de teatre debat en què els anglesos són mestres. El teatre al servei del ciutadà i que tracta qüestions àrides i delicades fins i tot amb humor i fina ironia. El teatre com a espai de reflexió i debat.
Un debat obert aquests darrers dies a l'Estat espanyol. Un té la sensació que som gairebé on érem. I em remeto a  l'habeas corpus, locució llatina que vol dir tingues el cos o, més clarament, sigues senyor del teu cos. I  amb això anem a raure a una temàtiva molt més rica i genèrica que no es reduexi tan sols al tema de l'eutanàsia. 

Cinema i felicitat... al Vilapensa

Ara a les 20h al Vilapensa, Cinema i felicitat am la Carmen Gallego i el Jaume Fargas. Intervé com a presentador el Jordi Romeu periodista i cinèfil de pedra picada. Amb la col·laboració de Cineclub Vilafranca.
Si el cinema és un dels últims reductes que ens queden de la veritat, la felicitat és l'àmbit de tots els àmbits.
Copio a continuació l'article Res a veure amb la nostàlgia que vaig fer amb motiu del 50è aniversari del Cineclub Vilafranca, un més de la sèrie d'artices publicats a El 3 de vuit amb motiu de l'efemèride.

Del 67 al 76, a Montblanc, les tardes de diumenge eren tardes de cinema. Del 77 al 80, estudiant a Tarragona, descobreixo el cinema d’art i assaig. La dècada dels 80, a Madrid i a BCN em retrobo amb el cinema. Des del 90 fins ara, ja com a vilafranquí empeltat, sóc un bon consumidor de cinema, soci del Cineclub Vilafranca.

A poc a poc m’he anat convertint en un cinèfil, un defensor de la sala fosca amb un projector que il·lumina una pantalla blanca amb imatges en moviment.

A hores d’ara, després d’una dècada de l’esclat de les sèries de culte en diferents plataformes, encara no m’he incorporat a la llarga nòmina d’addictes. Amb prou feines n’he vist unes poques: Breaking bad, Fargo... I, en canvi, veig al cinema una o dues pel·lícules a la setmana. Ja ho veieu, sóc de sala fosca i pantalla gran.

Lamento el tancament massiu de sales de cinema la darrera dècada però, lluny de tota simplificació nostàlgica, no renego de la quantitat de possibilitats que ofereix internet per al consum de cinema, sempre que aquestes no siguin el nostre únic destí final, allà on sembla que comencen i acaben les aspiracions del nostre consum audiovisual. I això no té res a veure amb la nostàlgia.

Als cinemes Verdi de BCN, el passat 23 de desembre, veien Roma d’Alfonso Cuarón, vaig constatar, com manifesta la Mònica Planas, que és una pel·lícula per veure al cinema: és una obra d’art en què els enquadraments i la fotografia tenen un pes específic que, en altres pantalles, perden. Igual que el so. És una meravella. I millor veure-la al cinema.

Com deia el Toni Vall ara fa uns dies una sala de cinema no és simplement un espai per veure pel·lícules, un espai funcional i prou. Com si el mitjà no importés, com si fos el mateix veure una pel·lícula a la pantalla de l’ordinador. Com si el cinema no fos més coses. Com si no tingués a veure amb el patrimoni cultural i urbanístic de les ciutats i dels pobles. Com si la personalitat dels llocs no es determinés per coses com aquestes: cinemes, teatres, comerços històrics, casinos, centres cívics, façanes, adorns monumentals, etc.

Si tot el que esperem del futur és poder veure les pel·lícules tancats a casa i que obrin com més franquícies de roba i supermercats, quina esperança de qualitat de vivencial desitgem?

El cinema ens ajuda a entendre què succeeix, ens ensenya i emociona, ens transporta i ens rapta (Míriam Díez Bosch) i ho aconsegueix amb un format fascinant.

El cinema, com la fotografia, és un dels últims reductes que ens queden de la veritat. Són productors d’emocions sempre que tinguin un relat. Sense un bon relat que es converteixi en una història no hi ha glòria. La clau per obrir el cor és el relat, diu Robert McKeen.

A Vilafranca, al Penedès, tenim la immensa sort de disposar d’una oferta cinematogràfica de qualitat i de proximitat, sense haver de pujar al cotxe i desplaçar-se a una gran superfície. Llarga vida al Kubrick i al Cineclub Vilafranca. I l’enhorabona per la feina feta!

Joie de vivre | Vilapensa

Continuem transitant pel #VilaPensa19, a píndola diària -més ja no és del tot fàcil-. Ahir vam gaudir de la Begoña Román i el Xavier Antich, amb desmesura tot sigui dit. La Begoña em va fer entendre allò que diu el Manel Delgado de què la felicitat és un invent del s. XVIII que funciona com una pastanaga davant d'un burro.
Avui l'Antoni Bassas, l'Àngels Canadell i el Xavier Serra ens parlaran del Raimon Panikkar i la seva concepció del món i de la felicitat.
Immensa @EvaPiquer al Siguem immortals una estona cada dia  encapçalat amb una cita de John Stuart Mill: A la felicitat s'hi arriba de rebot. És la paradoxa de l'egoisme: la recerca exclusiva de la felicitat impedeix atrapar-la.
Aquests dies es parla de la joie de vivre, entesa com deia el Carles Capdevila no com un estat de felicitat eufòrica sinó com alguna cosa bastant més simple i alhora més profunda. Ve a ser un estat d'ànim consistent a estimar la vida de forma natural i espontània, de veritat. No té receptes ni mètodes, però sí que té mestres, i tots tenim algú a prop que té aquest do. 
Siguem doncs feliços una estona cada dia, si és que és possible. 

Filosofia en minúscula

Ens pot, la filosofia, ajudar a ser feliços? Aquesta és la pregunta que ens projecten el Xavier Antich i la Begoña Román al Vilapensa d'avui. Bona pregunta! Alguna resposta caurà, de ben segur. 
La lectura de La voluntat de comprendre (Filosofia en minúscula) (Xavier Antich, Arcàdia, 2016) va ser molt estimulant. Em quedo amb una parrafada, posats a triar entre moltes altres: la filosofia és com una caixa d'eines. 
A diari segur que podem trobar moments, situacions i vivències que ens deparen un benestar emocional i un estat d'ànim carregat de positivisme.
Com una entrada al Facebook de l'hereu de casa, que cada mes fa una relació de situacions viscudes. Aparèixer, entre molta altra gent, per una causa tan noble no em direu que no és motiu de felicitat. És la joia d'estar en companyia d'éssers humans. També a les xarxes socials.

Miquel Villalba Castells

Data i hora: 1 d’abril 18:56 · 

Quin març més mogut! Bé, com cada mes, no sé de què em sorprenc. MOLTES GRÀCIES A...
- A n'Oriol, pels triples 20s i els triples gins
/........../
- A en Rudu, pel somriure amplíssim cada cop que travesso la porta de casa.

Amb la Marina (Garcés)

D'aquí a una estona al @vilapensa la @MarinaGarces ens parlarà de La por a la felicitat. Serà fantàstic veure-la i sentir-la en directe. La lectura de Fora de classe i de Ciutat Princesa (l'aventura de la vida en una memòria apassionant) han estat molt enriquidores. Assagista de prestigi, impulsora de l'Espai en Blanc, del debat que ha comportat l'ús de la ciutat i la feina pública dels col·lectius independents. Es troben a faltar la sèrie d'articles mensuals a l'ARA i les seves aparicions al programa Amb filosofia. D'aquí a mitja hora ens trobarem amb la Marina (Garcés). Bona entrevista al @CatorzeCat  

Quatre notes de la seva xerrada d'ahir al Vilapensa:
- Dues cites rellevants que formen part de la nostra cultura heretada: "la felicitat amb gent intel·ligent és la cosa més estranya que he vist" (Ernest Hemingway) ; "l'elecció de la humanitat és entre la felicitat i la llibertat, i per a la majoria la felicitat es l'opció millor" (George Orwell). Aquestes dues premises, junt amb l'arrelament de la representació del bon salvatge, abonen l'argument de la infelicitat de la cultura en el nostre imaginari col·lectiu i la creació d'una dualitat perversa i falsa: alienació feliç vs desalienació infeliç.
- Les nostres vides, hiperactives, atrafegades i suposadament felices potser no són altra cosa que felicitat postissa. 
- La indústria de la felicitat genera un volum immens de productes, des dels tecnològics fins els farmacològics, per mantenir-nos feliços i incansables les 24h al dia els 365 dies de l'any. 
- Els moderns índexs de la felicitat posen de relleu l'esmentda alienació feliç.
- S'està anestesiant el desig com a dimensió creativa generadora de possibilitats de vida.
- Hi ha dues preguntes clau:
1. Com hem arribat fins aquí? Té sentit continuar fent esforços titànics per a fer veure que sóm feliços? Fugim en qualsvol cas de la falsa dicotomia felicitat alienada vs desalienació infeliç.
La felicitat baixa del cel a la terra al s. XVIII. La idea de salvació perd força. Ara tindrà límits i no serà ni pura ni infinita. La felicitat esdevé categoria política i històrica. Es converteix en possibilista i es vincula amb el benestar material. La felicitat com una mercaderia més de valoració capitalista.
2. Com podem deixar d'estar atrapats? El pensament i la cultura serveixen per desmuntar les falses dicotomies i per desvetllar les possibilitats de la vida.
Hi ha uns quants fils que podem estirar i que ens poden de gran ajuda: 
El taoisme (alegria, pensament, comprensió).
Pensar ajuda a desfer els problemes. El més important de la vida no és complicat, tot i que sí pot ser dolorós.
Cal sortir de la servitud voluntària.
Cal trobar un lloc amb els altres al món, complementàriament.
El bon viure de les cultures precolombines també és un element a considerar.

Pharrell Williams - Happy

Peixos d'aigua dolça (en aigua salada)

2 d'abril, dia mundial de conscienciació de l'autisme, tot amb minúscules sisplau. El TEA, el  trastorn dins de l'espectre autista. La distorsiò qualitativa més severa del desenvolupament. Un conjunt de símptomes, que no una malaltia. Les relacions socials, les funcions comunicatives, el llenguatge, la rigidesa, les limitacions de la imaginació... moltes dificultats per entendre l'entorn.  
I una necessitat de flexibilitat, d'adaptació i de personalització per part de la gent que els envolta. Una campana de vidre que els aïlla del món, un món intern emocional que és com una caixa negra, amb dèficits i potencialitats enormes. La neurociència i la teoria de la ment encara tenen molta feina a fer: no han arribat a trobar la pedra filosofal que permeti intervenir psicopedagògicament de la manera més efectiva. Queda molt camí per entendre la neurodiversitat.
Llegeixo un article amb una idea que em captiva: l'autisme és només un sistema operatiu diferent. Peixos d'aigua dolça (en aigua salada).

Amb vidres a la sang

Tarda laboral a BCN Una conferència insípida i sense cap valor afegit. I en anglès! M'ha passat pel cap, d'immediat, aquell acudit de l'individu monolíngüe que va a Londres i puja a un taxi... Deixem-ho córrer.
De tornada cap a Vilafreanca, en tren, sempre tens temps de llegir. L'R4 és una hora, si tot va bé, com fa un segle -no avancem-. Llegeixo una article de El Temps: 1939 Els primers dies dels vençuts. Aclaparador. Una crònica ben documentada, a partir d'un llibre d'aparició recent Los campos de concentración de Franco (Carlos Hernández de Miguel, ediciones B, 2019) que fa encara més crua la història del final de la Guerra Civil per als vençuts. Avui fa 80 anys del final oficial de la guerra. Desconocemos el odio y el rencor diuen que va dir Franco quan les seves tropes van entrar a Tarragona. Infàmia i mentida a parts iguals, i encara faig curt.
Ara fa un parell de setmanes la Laura Huerga i la Blanca Busquets van presentar  a l'Agrícol el seu darrer llibre Tu calla! Sobre el dret a la llibertat d'expressió i manifestació (Raig verd, 2018). És una anàlisi i una reflexió sobre la censura, la repressió de la dissidència i la criminalització de la protesta i la pobresa. Una denúncia del marc legal que empara la censura a l'Estat espanyol, agreujat per l'aprovació de la llei mordassa i l'enduriment del Codi Penal el 2015. La seva lectura et glaça la sang i t'ajuda a entendre el que està passant a l'Estat aquests darrers anys. 
En arribar a Vilafranca un giny del mòbil em recorda que avui em toca fer donació de sang. Des del 2002, quatre cops l'any. Són vint minuts, poca estona. I, mentre em vaig alleugerint de pes a poc a poc amb una agulla al braç esquerre, no puc evitar pensar en el patiment dels centenars de milers de persones víctimes de la guerra, de l'odi i de la intolerància. Amb vidres a la sang.