28 de febrer de 2015

Un batibull d'esquerres

De la mà de l'Andreu Mayayo em vaig introduir el 1974 a les Joventuts Comunistes de Catalunya, a Montblanc. Tota una experiència i un aprenentatge polític i de vida associativa i partidària. El salt de les JCC al PSUC va ser ben fàcil. En plena clandestinitat, amb el valor afegit que això comportava.

Amb ell també vaig participar en la configuració de les candidatures a l'ajuntament de Montblanc de les primeres eleccions municipals.
Al cap d'un anys l'Andreu va ser alcalde de Montblanc (1991-93 i 1995-99). D'alguna manera, des de la distància, però també hi vaig participar i compartir la joia i l'alegria desbordant que això va comportar.

Casar-se a la sala de plens de  l'Ajuntament de Montblanc, el 1992, en un cerimònia civil presidida per l'Andreu, també va ser una experiència inoblidable.

Ara, al cap d'uns anys, m'embolico en un altre projecte polític. Un batibull d'esquerres. Un experiment sociològic m'atreviria a dir: Vilafranca en comú

Us animo a conèixer aquest projecte. Demà dia 1 de març,  la jornada de votació oberta pot ser un bona bona oportunitat. De 10 a 6 de la tarda, a la plaça de la Vila.

Cal conèixer el que és realment important de tot allò que ens envolta. Ni que sigui des de la discrepància... 

22 de febrer de 2015

Cap de setmana

Dissabte al matí fem un tram del Camí del riu , el de Sant Quintí de Mediona, fins a ca l'Oliver. Sempre és d'allò més interessant fer una ruta de la mà de gent que se la coneix, pam a pam. Les amenaces de tempestes disperses s'esvaeixen, fins a la tarda.
De tornada de la Conca, a l'alçada de La Bisbal del Penedès, cap a 3/4 de 6 de la tarda, la tempesta perfecta. A sobre nostre, una clapa de sol espaterrant; a pocs kilòmetres un cel ben tapat i amenaçador, amb trons i llamps espectaculars i un arc de Sant Martí de postal... Un espectacle total, amb un contrast de llums i ombres que feia temps que no veia. Molt més estimulant que l'aigualit mapping a la façana de l'ajuntament de Vilafranca, a les 20h, un suposat espectacle visual de curta volada.

L'activitat El revers del Museu, organitzada pel VINSEUM avui a les 11h, totalment recomanable. Una visita guiada als magatzems de VINSEUM, a Cal Pa i Figues i al Fòrum Baltà. De la mà de la Carmina, conservadora (preventiva, curativa i m'atreviria a dir que pal·liativa -tot i que la Carmina no ho ha corroborat-) i restauradora.
Ha estat una oportunitat única per fer el tafaner, per conèixer el treball d'inventariar, diagnosticar, tractar, investigar i guardar cadascuna de les més de 18.000 peces que VINSEUM té als seus fons. Ha estat una molt bona estona. 

El cap de setmana sempre et permet trencar les rutines dels dies laborals. Sense pretendre, això sí, arribar a tot arreu. Les múltiples ofertes de la Vilafranca Capital Cultural Catalana 2015 no t'ho posen fàcil. 

12 de febrer de 2015

Uma !

Se'n parla: a la ràdio, a les xarxes... I realment és esglaiador. El rostre de l'Uma Thurman és una patata. La cirurgia plàstica o estètica o com carai es digui ha estat demolidora. Sap greu.

Cada dia del món veig el pòster de Pulp Fiction. Està penjat a la paret del tram d'escales que porten a l'estudi de casa, des d'on l'estiu passat s'ha instal·lat el nostre fill Miquel. 

En la decoració de l'espai va penjar el pòster de la pel·lícula. Li encanta. A mi també. Vint anys després de l'estrena encara m'agrada i considero que és una pel·lícula trencadora i potent. 
Ja ho té això en Tarantino. 


Veure, ara, el rostre de l'Uma Thurman ha estat un cop baix. I constatar la mala llet i la manca d'escrúpols de molta gent, cap sorpresa. Sempre es fa llenya de l'arbre caigut... Un recordatori que les xarxes poden acabar sent molt més abrasives que un bisturí.

http://www.ara.cat/estils_i_gent/uma-thurman-cirurgia-estetica_0_1301870021.html 

La icona romandrà a la nostra memòria. I a la paret de les escales de l'estudi, oi Miquel? 

Resultat d'imatges de pulp fiction  













8 de febrer de 2015

Cinema català...

Setmana de cinema. De gales nostrades i no tant...
El documental L'últim fotograma del Sense ficció de dimarts, una veritable joia. Un viatge sentimental per a resistents del cinema.
Un altre documental, El documental del mes, Mai és tan fosc. Un documental sobre Arcadi Oliveres, doncs no. Ben  lluny del que hagués estat possible, a parer meu.
I les gales, ben variades. La Gaudí, sense ganxo, patrocinada fins i tot en els moments més fúnebres! De perfil baix.
Els Goya, bé. Aquest any han trobat la mesura, excepte en la durada. Bon guió, bon alegat de l'Antonio Banderas, bon espectacle... La setmana que ve tindré oportunitat de comentar-la amb l'Antorni Barrero, que hi era el punyetero.
Em ve al cap allò de cinema català posa't a caminar. Ens falta una indústria del cinema, una cadena formativa consolidada... i alguna altra element que se m'escapa.