Va de músics. Perquè la vida, sense música, només seria soroll

Sento notícies disperses sobre músics, granadets i no tant. L’Elton John fa la gira final; en Raphael diu que no vol plegar ni que el matin; es mor un dels membres dels Eagles; en Mick Jagger en fa 80 i salta i balla com un adolescent -però xutat, suposo-...
La notícia que més m’ha commogut és la mort de la cantant irlandesa Sinéad O'Connor, als 56 anys. Va ser una artista incòmoda i controvertida que atreia sovint les polèmiques amb les seves declaracions explosives sobre religió, sexualitat o la seva vida.
No sóc un gran coneixedor de la seva obra musical. M’agraden més Eleanor McEvoy & Mary Black. Un dels seus temes em té robat el cor: A Woman's Heart https://youtu.be/m03aJR1avcY

Shakespeare forever

Diu un tòpic molt suat que si avui William Shakespeare fos viu treballaria a Hollywood fent guions de cinema o se sèries. A data d’avui vull creure que també faria vaga, en solidaritat amb la resta del gremi.
La tesi de fons de l’assaig “El món, un escenari. Shakespeare: el guionista invisible” (Jordi Balló i Xavier Pérez, Anagrama, 2015) és que en realitat Shakespeare és viu i, en efecte, treballa de guionista. Que té una potència i una versatilitat inesgotables. Afirmen que en la narrativa audiovisual tot surt de l’obra de Shakespeare perquè allà hi és tot i tothom.
Aquests dies Parking Shakespeare representa 'Ricard III' al parc de l’Estació del Nord de BCN. Teatre popular a taquilla inversa, a la intempèrie.
No és fàcil estrenar Ricard III a l’aire lliure però els membres de Parking Shakespeare estan avesats a aquestes aventures, fa catorze anys que ho fan. Les tragèdies demanen una certa intimitat, demanen silenci, atmosferes difícils de trobar al bell mig d’un parc on els actors i les actrius lluiten per clavar el text contra els ressons de festes de nens i nenes cridaners (i els adults que els acompanyen).
El 2017 vaig tenir l’oportunitat d'assistir a la representació de l’obra Els dos cavallers de Verona. Una experiència singular al bell mig del Parc del Nord.
El 1981 vaig assistir al teatre María Guerrero de Madrid a la representació del Somni d’una nit d’estiu en versió de Lindsay Kemp. Encara ara, 42 anys després, ho tinc ben present.
En resum: en sentir el nom de Shakespeare hauríem de fer una reverència.

Les eleccions d’avui i la necessitat de fer net. Però com?

Unes quantes consideracions sobre les eleccions d’avui.
1- Les eleccions d’avui seran qualsevol cosa menys la festa de la democràcia. El meu també serà un vot trist per una democràcia sana i completa que no tenim. Un vot de descart en una partida on hi ha massa 8 i 9 i cartes que no lliguen. Però cal anar a votar.
2- David Fernàndez, periodista i activista social, dibuixa tres possibles escenaris: diumenge al vespre sabrem si a Catalunya ens espera un cicle tropical (governabilitat PSOE-Sumar), un cicle tòrrid (bloc d’estat PP-PSOE) o un cicle roent (PP-Vox). 

Si avui s'imposa el tàndem PP-Vox haurem de tornar a l'esperit resistencial de l'antifranquisme. Salvant les distàncies -ara tenim institucions-, si toca tornar a l'esperit de la resistència, caldrà buscar les bases en gent com Josep Benet, que va ser clau en l'impuls d'una idea de país que unís catalanisme amb clsasses populars, i la seva generació. (PP-Vox i l'entesa dels Catalans. Ignasi Aragay, ARA 23/7/2023).
Al meu entendre cap dels escenaris serà satisfactori pel nostre país i difícilment cap força política de matriu catalana serà decisiva o influirà significativament en la governabilitat de l’estat.
3- Com a país tenim els problemes que Catalunya tenia a l'època de Cambó, que no només no s’han resolt sinó que s’han agreujat el darrer segle, i això malgrat els darrers anys de democràcia a Espanya. La responsabilitat del successius governs socialistes és aclaparadora.
4- La filòsofa Fina Birulés publica ‘Hannah Arendt: el món en joc’, en què repensa i actualitza reflexions sobre els temps foscos i el sentit de la política. Deixa anar una reflexió contundent i demolidora: “Amb el pretext que tothom té dret a la seva pròpia opinió, se substitueixen els fets per opinions”.
5- Mai com ara havíem patit una campanya electoral tan poc sensata, tan tòxica, tan farcida de mentides, mitges veritats i impostures… Vergonya aliena!
6- En el terreny emocional sovint parlem de “fer net”. És, ni més ni menys, el que ens cal. Fer net per recuperar l’energia positiva que posi el focus en construir, en dissenyar els camins del futur. Però com?

Vaga d’actors i guionistes. De Hollywood a TV3

A Vilaweb trobareu l’article del The Washington Post : Una vaga de guionistes i actors ha aturat Hollywood: dubtes i respostes sobre què passarà. Què ha originat la vaga? Quant de temps s'espera que duri? Com afecta les sèries i films que es preparaven?
Gairebé tots els actors i guionistes fan vaga per primera vegada en seixanta-tres anys. Tot i que no és la primera vegada que els sindicats de Hollywood fan vaga, guionistes i actors no havien unit forces com ara d’ençà del 1960, quan Ronald Reagan era un líder sindical demòcrata.
Els sindicats també volen garanties contra l’avanç ràpid de la tecnologia d’intel·ligència artificial. Alguns guionistes temen que aviat una intel·ligència artificial pugui escriure una temporada d’una sèrie de televisió, mentre que els actors estan preocupats perquè els estudis puguin escannar-los el cos, replicar-los la veu, simular els seus moviments i, essencialment, apropiar-se el seu talent. Els estudis insisteixen que Hollywood continuarà essent humà, però no han acceptat les propostes dels sindicats de regular l’ús de la intel·ligència artificial.
Faig costat als guionistes i actors de Hollywood. I demano el relleu, d’actors i guionistes, de la telesèrie de TV3 Com si fos ahir. Ahir al vespre se’m va ocórrer visionar el darrer capítol de la temporada. Infumable, imbebible i invisible. Molt pitjor que ara fa un any. Que pleguin!

No haver-te conegut seria terrible…

Aquest és el títol de l’exposició d'il·lustracions de Lluís Cadafalch, inaugurada ahir al claustre de sant Francesc. Una mostra de 20 poemes il·lustrats. Molt bona tria i molts bones il·lustracions. https://poemes-cadafalch.weebly.com/
Qui no pot dir el mateix (No haver-te conegut seria terrible…) és Òscar Campos, que ha patit la quarta infiltració d’una agent de la policia espanyola en moviments socials i independentistes.
L’agent es va infiltrar a Girona durant tres anys i va mantenir una relació sentimental amb Òscar Campos, conegut activista independentista.
Un cas que continua portant cua. Segons que avança la Directa, la mare de la policia, que actuava amb el nom fals de Maria Perelló Amengual, també va participar en el muntatge.
Totes les causes nobles tenen els seus canalles. Aquesta també, i molts. Aquestes pràctiques d’espietes haurien de ser prohibides en estats democràtics com se suposa que és el nostre. Ni tot s’hi val ni tot per la pàtria.

Se'ns ha colat el feixisme

L’Eva Piquer ja ho va denunciar el 2021 (Se’ns ha colat el feixisme. Ara llegim 6/2/2021). Això va així i això està passant aquí: el feixisme treu partit dels instruments de la democràcia per enfortir-se i escampar-se.
Si hem de donar veu a la ultradreta vol dir que ja li hem obert la porta. I no només els deixem entrar a casa: fins i tot parem la taula i els convidem a seure.
El feixisme se’ns ha colat a l’estil cavall de Troia, s’ha infiltrat en el discurs públic aprofitant les eines democràtiques.
Aquesta propensió dels demòcrates a legitimar-ho tot és indubtablement estúpida, però molt útil per al feixisme: si ens presentem a les eleccions tenint la picardia d’evitar dir de forma explícita que som feixistes, hi ha moltes probabilitats que els ximples dels demòcrates ens deixin ser candidats, ser votats i fins i tot governar.
Les xarxes socials són una joguina enverinada. Els feixistes veuen les xarxes com una oportunitat. La manera més efectiva d’escampar el feixisme és deixar que tothom parli. Sobre qualsevol tema. Sense cap jerarquia d’autoritat entre les opinions. I ja no podrem distingir la veritat de la mentida. En nom de la llibertat d’expressió, estarem legitimant opinions menyspreables.
Tot plegat fa pensar en la banalitat del mal que denunciava l’Hanna Arendt, en Umberto Eco (Contra el feixisme, 1995) i en totes les víctimes del feixisme. En el culte a la mort i a la ignorància. En un monstre que hauríem d’aprendre a detectar quan encara és llavor. En un passat recent que no s’hauria de repetir mai.

Grup dels set (G7)

Les dones d’una colla d’amics de la qual en formo part es troben un cop al mes per sopar i fer-la petar una estona. Temps enrere sopaven i anaven al cine.
Els homes del mateix grup ens hem organitzat. Hem constituït de manera simple i sense escarafalls un grup, el Grup dels Set (G7). Un grup més de WhatsApp.
El nom de G7 ens recorda el totpoderós Grup dels Set, un grup de països del món amb un pes polític, econòmic i militar considerat rellevant a escala global. La comparativa es fa inevitable però aguantem bé la pressió, no ens tremolen les cames.
Volem ser ni més ni menys que un grup d’homes que, tot aprofitant els sopars mensuals de les parelles, també podem quedar per prendre una copa, sopar o el que convingui. I ja de pas arreglar una mica -que no del tot- el món, que feina n’hi ha.
No som els “Hombres G”, la banda de pop rock dels anys 80 prou coneguda i exitosa, ni tampoc els 7 samurais de la pel·lícula d’Akira Kurosawa, ni les 7 trompetes de l’Apocalipsi.
El 7 és considerat un nombre màgic perquè es compon del sagrat número 3 i del terrenal número 4. Així estableix un pont entre el cel i la terra. Asseguren que per a Pitàgores el 7 era “el número perfecte”; Dante Alighieri l'usava a les seves obres; i la Bíblia ho esmenta amb freqüència.
Les relacions d'amistat han estat àmpliament retratades tant en el món de la literatura com en el del cinema i la televisió. A tall d’exemple la sèrie de televisió Friends, una comèdia de situació que girava completament a l'entorn de la relació de sis personatges.
Reevindico l’amistat com a experiència humana de vital importància, lliurement volguda i plenament satisfactòria en molts casos.
Deixeu-me ser una mica irreverent: hi ha amistats que acaben bé i d'altres que duren tota la vida.

Arribats en aquest punt es fa inevitable visionar el tema L’amistat de la pel·lícula d’animació El llibre de la selva (Disney Music 1992) https://youtu.be/UQtL8BHI93M 

L’ombra de Franco és allargada. Del cafè per a tothom a la centralització de competències i a la tirania absoluta.

Tal dia com avui de 1936 començava el cop d'estat que portaria a l'inici de la guerra civil.  A Barcelona, treballadors armats i guàrdies d'assalt republicans van aconseguir aturar els militars revoltats.

Doncs sí, l’ombra  de Franco és allargada, i molt, massa allargada. És el que té no tancar bé els processos històrics i arrossegar de per vida deutes inajornables.

Avui, 87 anys després del cop d’estat, encara no ens hem desempallegat del tot dels 40 anys de franquisme i dels gairebé 50 anys de postfranquisme. El llast és enorme.

Tornem les amenaces. I si governen PP i Vox? Un acord entre la dreta i l’extrema dreta podria implicar l'adéu a la immersió, la recuperació de la sedició, la penalització dels referèndums i una persecució més dura de l’independentisme.
Vox promet igualment de suspendre immediatament l’autonomia de les comunitats autònomes amb governs que usin instruments d’autogovern per “atemptar contra la unitat d’Espanya”. A més, volen fer visible i assegurar la presència de l’administració civil i militar de l’estat espanyol a tot arreu, especialment on hi hagi “governs separatistes” que creuen que han intentat de “esborrar” Espanya. D’una altra banda, Vox també vol convocar una consulta perquè els ciutadans expressin la seva voluntat sobre la il·legalització de partits independentistes. Ho vol fer en aplicació de l’article 92 de la constitució espanyola. Perquè Vox creu que s’han d’il·legalitzar les formacions polítiques i les entitats que persegueixin la destrucció de la unitat territorial de l’estat.(Odei E. Etxearte Vilaweb 18/7/2023).

Una campanya cara al sol. El 'deep state' espanyol, la JEC, per exemple, no tan sols representa un estat dins l’estat –com passa més o menys a tot arreu–, sinó que representa sobretot la continuació del franquisme. (Vicent Partal, Vilaweb).

Tal com ha posat de manifest La Directa, la ultradreta espanyola ha desenvolupat una estratègia ‘trumpista’ per guanyar hegemonia a les xarxes socials en paral·lel als mitjans de comunicació tradicionals i condicionar l’agenda política. L'aparició de nous mitjans de 'fake news' i de comptes falsos ('bots'), i la difusió d'aquests continguts d'odi per part de líders ultradretans, han fet créixer exponencialment el feixisme a les xarxes. #AltaveusUltra  https://t.co/4TQtb9DO3P 
L’ombra de Franco és allargada. I sembla ser que estem a punt de transitar del cafè per a tothom a la centralització de competències i a la tirania absoluta.

Com el Moianès no hi ha res

Hem fet una estada de cap de setmana llarg, de divendres a diumenge, al Moianès. La 6a comarca menys visitada turísticament parlant. 10 municipis i 15.000 persones. Una comarca de mida humana que es pot apamar i visitar amb calma i interès, a mig camí de tot arreu..
No ho hem vist pas tot però Déu-n'hi-do, malgrat la calorada. El monestir de santa Maria de l’Estany (quins capitells!); la pujada de Màrius Torres a sant Quirze Safaja “(...) i això és la mort - tancar els ulls, escoltar el silenci de quan la música comença”; el parc prehistòric de les coves del Toll i de les Toixoneres de Moià; el restaurant Les Voltes…
Talment com un viatge en el temps per l’origen del paisatge. Un paisatge amable per la terra de coves i megàlits que ens ha ajudat a entendre la vida i la mort a l’altiplà del Moianès.
La Montse Castanys i el Pep Fargas ens van descobrir la comarca natural ja fa 30 anys i el Dionís Guiteras, alcalde de Moià, ens ha acomboiat exquisidament.
I tot plegat a una vuitantena de km i a poc més d’una hora de camí. Aquest tipus d’escapades de proximitat, lluny de les aglomeracions mundanes, en entorns no del tot coneguts i de petit format ens encanten. Hi tornarem, més aviat que tard.

A quatre mans. El Miquel i el Martí a la Torras i Bages

La convocatòria era ben explícita: concert de piano a quatre mans del Miquel i el Martì Villalba Castells. Biblioteca Torras i Bages. Dimecres 12 de juliol de 2023. A 2/4 de 7 de la tarda. Després de tot un seguit de gires d’estrelles del rock i del ViJazz, a mode de teloners, arriba el concert més esperat de l’estiu: el Miquel i el Martí tocant a quatre mans un repertori breu i variat per a tots els públics. Si us ho perdeu no podreu dir mai allò de “jo també hi era”. A més a més gaudireu de l’exposició temporal que el Martí té al 1r pis de la Torras i Bages.

La participació va ser tot un èxit: una cinquantena de persones al 1r pis de la biblioteca, habilitat com a sala de concerts. Família, amics, coneguts i saludats.
Un repertori variat: dues peces clàssiques de Von Weber (Sonatine i Romanze); Ocell trist de Frederic Mompou; Por una cabeza, un tango de Carlos Gardel; dues melodies de l'àlbum Bestiari i un merescudíssim i ja anunciat bis abans d`hora, a mode d’espòiler, Com el far-west no hi ha res de La Trinca. No em direu que no són vint minuts mal comptats però molt ben aprofitats!
Com a pare -i comànager- dels dos artistes de revista sento una alegria immensa per mil-i-una raons. Em sento feliç i emocionat, a punt de trencar el plor, tot just ja a l’inici de la primera peça. Contenció, contenció… em demano a contracor.
Si per separat cadascun d’ells ja té mèrit, junts el valor augmenta exponencialment. Tot va rodat i fins i tot el grinyol d’alguna nota passa gairebé desapercebut.
La reacció del públic és entusiasta i de sorpresa. És el primer cop que actuen conjuntament en un concert de petit format de cara a un públic que, si bé ja està predisposat des del minut 1 a l’aplaudiment sentit, tampoc no regala res.
Les peces es van succeint sense imprevistos i arriba el bis ja pregonat amb antelació pel Martí i rebut amb complicitat per la concurrència. Com el far-west no hi ha res posa fi a uns 20 minuts de concert dels Villalba-Castells brothers.
Gràcies a la Torras i Bages per l’oportunitat i l’ús de les instal·lacions i a tot el públic per la complicitat i el suport rebut. Perquè la vida, sense música, només seria soroll.

No cal ser feliç?

La felicitat és difícil de trobar dintre d’un mateix i impossible de trobar a qualsevol altre lloc. L’Eva Piquer qüestiona la frase, formulada segurament per algun fabricant a l'engròs de frases cèlebres.
Qüestiona l’eficàcia de remenar dins nostre com a via per accedir al benestar. L'autoconeixement no ens porta necessàriament a sentir-nos millor. Alguns viatges al fons de l’ànima ens poden acabar d’enfonsar en la misèria. És possible que ni l’autoconeixement ni la intel·ligència no siguin un camí directe cap a la felicitat. L’autoajuda tampoc és la solució de tots els mals.
En resum: ben mirat potser la felicitat està sobrevalorada. Ens hem cregut que hem de buscar la felicitat, però potser l'objectiu és un altre. Tal vegada es tracta de perseguir la veritat, de prendre decisions encertades i, sobretot, de no malbaratar la vida.
Estic rellegint “Per què ser feliç quan podries ser normal?” (Jeanette Winterson, edicions del Periscopi, 2021, traduït magistralment per la Dolors Udina). La protagonista, una jove adoptada que testimonia una infantesa escanyada per una mare autoritària i cruel, busca incansablement la felicitat. La felicitat que, segons l’antropòleg Manuel Delgado, funciona com una pastanaga davant d’un ruc.
Reprenent el fil argumental de l’Eva, potser no hem vingut a aquest món a ser feliços. Potser l’objectiu és haver estimat prou i haver assolit una certa lucidesa. Haver entès què hi fem aquí. Per acabar tornant a l’enlloc d’on veníem amb la certesa d’haver aprofitat la jugada.

Estem encallats i cal fer net. De derrota en derrota… fins la victòria final.

L’enyorat Carles Capdevila ja ho deia el 2007 en un dels seus articles: el moment més delicat quan estudiem una carrera, aprenem un ofici o tenim una relació de parella és quan caus en una mena de sot, i no és només que deixis d’avançar, és que recules.
Ho va repetir moltes vegades. Ens cal més mala llet i més esperança deia, després d’haver-li estat diagnosticat un càncer.
Setze anys enrere ja manifestava que “el nostre país la nostra llengua i els nostres líders fa dies que s’han encallat. Pel cansament i incompetència propis i pel grau de dificultat del món en general i Espanya en particular.
No ens posem d’acord sobre quina és la sortida ni a qui acceptem com a xerpa, i així que mirem enrere ens agafa el vertigen per la nostàlgia de quan avançàvem més de pressa i més junts, pel pànic a recular i caure pendent avall, i perquè el camí cap amunt existeix, però des d’allà dalt, ara mateix, ens arriben més pedregades que mans esteses”.
Relligo les reflexions de Carles Capdevila amb les de Marçal Girbau (La necessitat de fer net, Vilaweb 7/7/2023): “Si l’independentisme català fos un pacient clínic, no tindríem cap dubte de diagnosticar-li problemes greus de salut mental. Podríem debatre llongament sobre les possibles causes, fins i tot filar prim sobre la tipologia simptomàtica. Tanmateix, el que segur que seria inqüestionable és que avui l’independentisme –en tot el seu conjunt i sense excepcions– és un pacient que arrossega una depressió de cavall, acompanyada de rancúnies, enveges personals, tics autodestructius, actituds negatives miserables i, en definitiva, un reguitzell extens de comportaments tòxics que impedeixen de créixer i construir.”
Doncs això estem encallats i cal fer net. De derrota en derrota… fins la victòria final.

VIJAZZ Més que una fira i menys que un festival amb molt de postureig?

El ViJAzz estrena un nou cicle, “Nous Talents”, l’aposta per l’enorme talent musical de Catalunya. Al centre de dia Jaume Nicolàs, en col·laboració amb l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i la Fundació PINNAE.
Ahir dissabtel, a les 19h, Jordi Berni Trio (Jordi Berni – Piano, José López – Contrabaix, Guillem Arnedo – Bateria). Un concert gratuït de petit format i molt bona qualitat. La durada, la justa, una hora mal comptada. Música d’autor, res a veure amb les llistes de reproducció de l’Spotify tipus “Restaurante de música de lujo o restaurante de jazz).
Cal felicitar l’organització per oferir concerts de petit format en escenaris alternatius ben triats: els claustres de sant Francesc i dels Trinitaris, el centre de dia Jaume Nicolás a tall d’exemple.
Al vespre, a la rambla de Nostra Senyora, de copes. Esquivant l’allau de gent i de copes. La tria de les dates del ViJazz va ser en el seu moment un gran encert: tots tenim ganes de vacances, d’estiu, de bon temps i de sortir de copes. I els artistes estelars deuen estar d’inici de gires pel món mundial, o si més no per Europa.Molt encertat l'article de Pep Anton Roig avui a El Nacional: “Un vespre de postureig al ViJazz Vilafranca”. Una mirada indulgent i lúcida al molt de postureig que s'ensuma aquest dies. Ve a dir que el l ViJazz fa anys que compleix a la perfecció el seu bon propòsit: durant tres dies, convertir Vilafranca en una arcàdia divertida, culta i hedonista en la qual beure vins lleugerament justets a preus lleugerament cars i escoltar jazz lleugerament magnífic amb unes comoditats lleugerament inusuals. https://www.elnacional.cat/ca/gourmeteria/opinio-critiques/vijazz-vilafranca-postureo_1057557_102.html

El comiat de Laura Rosel: "Gràcies i fins aviat"

Avui acaba la temporada del Matí de Catalunya Ràdio. L'etapa de l'equip de la Laura Rosel, després de 3 temporades en escena. No en sé els detalls però em temo que ha estat un final inesperat i de no fàcil justificació. 
Escolto a diari el programa i, excepte un parell o tres de dives vintage tronades la resta de col·laboradors els considero bons. Un bon equip i una bona cap de colla. Els trobarem a faltar, a l'espera de com anirà el recanvi -ai las!-.
Tot el programa d'avui és un llarg comiat, sentit i emotiu. Salut i feina a tota la tropa del Matí!

Laura Rosel s'acomiada d'"El matí de Catalunya Ràdio" després de tres temporades al capdavant del programa. Paraules d'agraïment per a l'equip i per a tota l'audiència. Rosel acaba així: "Gràcies i fins aviat". https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/el-comiat-de-laura-rosel-gracies-i-fins-aviat/audio/1177683/ 

En defensa de la pagesia

Llegeixo a CRÍTIC una entrevista a Vanessa Freixa, activista rural, il·lustradora que té un petit ramat d’ovelles al Pallars. Nascuda a Rialp, té 44 anys, i viu a Olp, un poblet prop de Sort: allà al segle XIX hi havia censades 250 persones; avui, malgrat el boom demogràfic, hi viuen només 50 veïns tot l’any.
En resum, i al seu parer, l’alimentació és la base de la vida i, alhora, és l’origen de molts dels problemes que tenim avui i que tindrem en el futur. A Catalunya, com a la majoria del món occidental, ens alimentem a través d’un sistema industrial i global que ens proporciona aliments vinguin d’on vinguin i que, a més, mengem en quantitats més grans del que necessitem. No ens qüestionem d’on ve el menjar que mengem. No ens qüestionem si el model agrari que tenim està contaminant la Terra i els aliments que mengem. El model alimentari que tenim avui dia acabarà tenint un cost molt gran per a la Terra, per al medi ambient i per a la salut de les persones. És un sistema molt boig.
A la capella de sant Joan de Vilafranca del Penedès la Maria Rosa Ferré té una exposició fotogràfica fantàstica: “50 viticultores del Penedès”. Dones valentes que fan totes les tasques del món de la pagesia i que a més a més cuiden fills, pares, avis i encara tenen temps de formar-se, per gaudir, per compartir i per ser felices.
I mentrestant tractors i pagesos catalans es manifesten a Madrid per reclamar ajuts per la sequera La marxa d'Unió de Pagesos ha arribat a la capital per protestar davant del Ministeri d'Agricultura, amb la participació d'una cinquantena de tractors i centenars d'agricultors. Igual que fa 50 anys. No, no, pitjor. I sense cap indici de millora.
Com diu la Sílvia Barroso, directora d’El Món, necessitem que no mori la pagesia perquè no mori el país, amb el territori abandonat i la desaparició progressiva del producte de proximitat, tan lloat i tan poc defensat.

De mudança… i en precari.

Ahir vam fer la 5a mudança dels darrers 5 anys del Miquel (1996), l’hereu de casa, la 7a si comptem els darrers 10 anys i la seva estada a BCN després d’un curs a Dinamarca.
Han estat 7 anys d’anades i tornades per pisos de Barcelona, el Montseny, el Moianès i finalment a les Cabanyes, al Penedès, a un casal immens on viurà amb 5 persones més d’edats similars.
De bon rotllo, eh, que de tot se n’aprèn. N’està content i satisfet de les experiències viscudes i de les coneixences. No ha estat un viatge a Ítaca però sí que han estat moltes les aventures i les coneixences, compartint el sostre i la vida amb altres joves.
És fill de la seva generació, mil·lennial de cap a peus. Es van trobar l’ensorrada quan encara eren a la universitat. Molts han anat encadenant pràctiques i màsters sense que això representi que trobaran feina.
Quan arriben als 30 anys les seves vides continuen sent precàries. Fent el que els pares els dèiem han vist que no només no arribarien lluny sinó que potser ni se’n sortirien.
Sí que se’n surten i sí que em penso que són feliços a la seva manera, una manera molt diferent de la nostra, la Generació Tap. Han estat capaços de crear xarxes d’ajuda mútua i de cooperació realment meritòries que d’alguna manera han apaivagat els estralls i les dificultats extremes que estan patint la majoria.
Són la generació condemnada a la precarietat sense perspectives. Van entrar en el món laboral en un moment de crisi i retallades. Ni estudis ni mèrits acumulats importen prou. Si no tenen el privilegi de disposar d’un habitatge sense cost -patrimoni familiar- viuran amb estretors sempre. I és per això que molts han sortit del país per començar de zero a l’estranger. Quin panorama! (Josep Sala i Cullell, Generació Tap, Ara Llibres 2020).

Les Luthiers

Les Luthiers pleguen. Aquests dies actuen a BCN. El grup argentí s'acomiada dels escenaris després de cinquanta-cinc anys de carrera musical i humorística. Martí Estruch ens ho narra amb detall (Les Luthiers, grans entre els grans. Vilaweb): un grup conegut per massa poca gent i per barrejar música i humor amb les proporcions justes i necessàries.
La base dels seus espectacles i del seu èxit: un humor basat en el llenguatge, en els dobles sentits i els jocs de paraules, els equívocs i les infinites opcions que ens ofereixen els mots per fer riure. Una altra característica de Les Luthiers és la seva qualitat musical i originalitat instrumental.
El resultat són cinquanta-cinc anys de carrera musical, concerts per tot el món i un grapat de seguidors entusiastes.
De fet, el que és important en aquesta vida és tenir sentit de l’humor i riure de tant en tant. De tot: d’un mateix, dels altres, del país, de qui el governa i de qui el desgoverna. O no?
Els vaig veure en directe ja fa un grapat d’anys al Palau Sant Jordi i en tinc molt bon record. Posats a triar una peça, que no és fàcil, em quedo amb “Perdónala”. Genial!

News

Llegeixo unes quantes notícies del dia certament sorprenents:
Un home va estafar 170.000€ a una dona Granada per fent-se passar per Brad Pitt.
Si un malalt no vol l’eutanàsia cal respectar-lo (Feijóo).
Als EEUU s'ha acabat amb la no discriminació al col·lectiu LGTBI i amb la condonació dels deutes estudiantils.
La líder del PP a Extremadura diu que la seva paraula no és tan important com el futur dels extremenys.
El poble de sant Feliu Sasserra a la comarca del Lluçanès ha canviat dos cops de comarca en dues setmanes.
A França amb els incidents de les banlieus es té la sensació que estan reproduint al carrer els jocs de vídeo que els han intoxicat.
Montevideo ha entrat en estat d’emergència hídrica
El PP no vol els pagesos venent la collita a València.
Un de cada deu habitatges de Catalunya està buit.
Podem considera l'herència bàsica universal com una mesura de distribuió de la riquesa que és cosina germana de la renda bàsica universal.
És segur practicar el collit?
Més del 80% de la població mundial -el 99% a Europa- viu sota un cel on ja no hi regnen les estrelles.
Tres és sinònim de caos. En física els sistemes de tres cossos es consideren caòtics i impredictibles.
La UEFA beneeix el Barça.
El primer petó fa 4.500 anys a Mesopotàmia.

Europa admet per escrit que Espanya mai ha demanat l'oficialitat del català a la UE
Sorprenents! No tenen desperdici. No em direu que no dóna de sí la premsa del cap de setmana. No sé si les persones humanes tenim gaire seny, com si el sentit comú fos el menys comuns dels sentits. Un breu comentari a una de les notícies (Tres és sinònim de caos. En física…). En l’àmbit de les relacions interpersonals, i si hi ha intimitat encara més, tres ha de ser sinònim de multitud, de caos… malgrat el número 3 tingui requesta.