Ahir vam fer la 5a mudança dels darrers 5 anys del Miquel (1996), l’hereu de casa, la 7a si comptem els darrers 10 anys i la seva estada a BCN després d’un curs a Dinamarca.
Han estat 7 anys d’anades i tornades per pisos de Barcelona, el Montseny, el Moianès i finalment a les Cabanyes, al Penedès, a un casal immens on viurà amb 5 persones més d’edats similars.
De bon rotllo, eh, que de tot se n’aprèn. N’està content i satisfet de les experiències viscudes i de les coneixences. No ha estat un viatge a Ítaca però sí que han estat moltes les aventures i les coneixences, compartint el sostre i la vida amb altres joves.
És fill de la seva generació, mil·lennial de cap a peus. Es van trobar l’ensorrada quan encara eren a la universitat. Molts han anat encadenant pràctiques i màsters sense que això representi que trobaran feina.
Quan arriben als 30 anys les seves vides continuen sent precàries. Fent el que els pares els dèiem han vist que no només no arribarien lluny sinó que potser ni se’n sortirien.
Sí que se’n surten i sí que em penso que són feliços a la seva manera, una manera molt diferent de la nostra, la Generació Tap. Han estat capaços de crear xarxes d’ajuda mútua i de cooperació realment meritòries que d’alguna manera han apaivagat els estralls i les dificultats extremes que estan patint la majoria.
Són la generació condemnada a la precarietat sense perspectives. Van entrar en el món laboral en un moment de crisi i retallades. Ni estudis ni mèrits acumulats importen prou. Si no tenen el privilegi de disposar d’un habitatge sense cost -patrimoni familiar- viuran amb estretors sempre. I és per això que molts han sortit del país per començar de zero a l’estranger. Quin panorama! (Josep Sala i Cullell, Generació Tap, Ara Llibres 2020).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada