Les xifres rodones es presten a la celebració. D'altres no tant rodones són juganeres si considerem algunes combinacions, com és el cas del 63… o del 69 si ens enfilem!
De fa temps que s’ha escrit al respecte. Fer-ne quaranta (Mercè Company / Cesc Sales); L’encant de fer-ne 50 anys (Rafael Vallbona); Fer-ne seixanta (Sílvia Soler); Fer-ne vuitanta (Narcís Comadira)...
No és la meva intenció fer una crònica desenfadada i realista dels 63 (avui és el meu aniversari) però sí que començo a entendre que les coses són com són, que cal acceptar sense complexos que no s’està gens malament i que la vida hagués pogut anar molt pitjor.
Fer-ne 60 ja impressiona (de joves els nostres avis tenien seixanta anys!) i el temps és un notari que va deixant constància de tot el que hem viscut i del rastre que tot plegat ens ha deixat. Tots anem posant anys amb resignació i amb l'alegria d’estar vius. L’alternativa és molt pitjor! Doncs això, per molts anys! (en vida vostra! que es diu en aquests casos)
Hi ha un precepte sota el qual intento viure: "prepara't per al pitjor, espera el millor i accepta el que vingui" (Hannah Arendt).
30 de març del 2023
29 de març del 2023
Palau Ferré
Aquest dimecres, l'art del pintor Palau Ferré torna al Vinseum a través de "La dona més pintada" (Proa, 2023), la nova novel·la de Màrius Serra.
El 1973/74 quan estudiava 3r de l’antic batxillerat a Montblanc, 3 o 4 alumnes vam anar a casa de Palau Ferré a fer-li una entrevista que vam gravar en un cassette tota una novetat tecnològica en aquella època.
Ens va atendre la mar de bé, amb begudes i galetes si mal no recordo. Tota una experiència per nois i noies de 13 o 14 anys poc avesats a aquest tipus d’actes.
A posteriori va venir la disputa de Palau Ferré amb el promotor i marxant d’art de Reus, Miquel Peirats. l’acte de rebel·lia de Palau Ferré i l’inici d'una crema de quadres durant més d’una dècada. Una barreja de fets reals, potser amanida per una certa dosi de llegenda urbana al meu entendre. Uns esdeveniments amb una càrrega simbòlica, literària i novel·lesca que espero que Màrius Serra hagi portat a bon port.
A tall de resum de tot plegat (font: Butlletí informatiu La Cultural. 27 març 2023): ”Després d’anys d’una relació comercial aparentment satisfactòria amb el promotor i marxant d’art de Reus, Miquel Peirats Fenollosa, el pintor montblanquí va decidir trencar l’acord, segons el qual, Palau Ferré –així signava el seus quadres- anava pagant amb pintures la compra d’un casa i dos terrenys.
En el seu moment, el preu de compra es va fixar en 10 mil pessetes el metres quadrat de tela pintada a l’oli fins a un total de 42 metres quadrats. El que el pintor no va tenir en compte és que la cotització de la seva obra aniria descrivint una corba ascendent, de manera que, arribat un moment, havia pagat amb escreix el preu de la casa i els terrenys. No endebades, Maties Palau Ferré està considerat com a un dels exponents més brillants de l’art contemporani català.
El cas és que el promotor reusenc no va estar d’acord amb aquesta decisió i va denunciar judicialment el pintor. El plet va anar d’una instància judicial a una altra fins arribar al Tribunal Suprem que el 16 de maig de 1974 va fallar a favor de Peirats i va condemnar el pintor a pintar un nombre determinat de metres quadrats d’oli sobre tela per poder rescindir el contracte que havia signat amb el marxant. Després de complir la sentència, Maties Palau Ferré, entre 1974 i 1985, va cremar totes les obres que anava pintant com a mesura de protesta per la seva situació. No va ser fins al 1989 que no va permetre que es fes cap exposició amb la seva obra.
Durant tot aquest període, Palau Ferré va pintar una i una altra vegada, el retrat de la mateixa dona, amb un estil figuratiu que oscil·la entre el cubisme i l’art romànic. Val a dir que un dels ingredients de la novel·la és, precisament, descobrir la identitat de la dona que el pintor montblanquí va retratar una vegada i un altra al llarg d’onze anys. I és que Màrius Serra ha tingut via lliure per part dels hereus del pintor i del marxant d’art a l’hora d’accedir a la documentació sobre aquest dissortat plet. Ha estat, doncs, a partir de documents de primera mà que l’escriptor barceloní ha bastit la seva novel·la.”
El 1973/74 quan estudiava 3r de l’antic batxillerat a Montblanc, 3 o 4 alumnes vam anar a casa de Palau Ferré a fer-li una entrevista que vam gravar en un cassette tota una novetat tecnològica en aquella època.
Ens va atendre la mar de bé, amb begudes i galetes si mal no recordo. Tota una experiència per nois i noies de 13 o 14 anys poc avesats a aquest tipus d’actes.
A posteriori va venir la disputa de Palau Ferré amb el promotor i marxant d’art de Reus, Miquel Peirats. l’acte de rebel·lia de Palau Ferré i l’inici d'una crema de quadres durant més d’una dècada. Una barreja de fets reals, potser amanida per una certa dosi de llegenda urbana al meu entendre. Uns esdeveniments amb una càrrega simbòlica, literària i novel·lesca que espero que Màrius Serra hagi portat a bon port.
A tall de resum de tot plegat (font: Butlletí informatiu La Cultural. 27 març 2023): ”Després d’anys d’una relació comercial aparentment satisfactòria amb el promotor i marxant d’art de Reus, Miquel Peirats Fenollosa, el pintor montblanquí va decidir trencar l’acord, segons el qual, Palau Ferré –així signava el seus quadres- anava pagant amb pintures la compra d’un casa i dos terrenys.
En el seu moment, el preu de compra es va fixar en 10 mil pessetes el metres quadrat de tela pintada a l’oli fins a un total de 42 metres quadrats. El que el pintor no va tenir en compte és que la cotització de la seva obra aniria descrivint una corba ascendent, de manera que, arribat un moment, havia pagat amb escreix el preu de la casa i els terrenys. No endebades, Maties Palau Ferré està considerat com a un dels exponents més brillants de l’art contemporani català.
El cas és que el promotor reusenc no va estar d’acord amb aquesta decisió i va denunciar judicialment el pintor. El plet va anar d’una instància judicial a una altra fins arribar al Tribunal Suprem que el 16 de maig de 1974 va fallar a favor de Peirats i va condemnar el pintor a pintar un nombre determinat de metres quadrats d’oli sobre tela per poder rescindir el contracte que havia signat amb el marxant. Després de complir la sentència, Maties Palau Ferré, entre 1974 i 1985, va cremar totes les obres que anava pintant com a mesura de protesta per la seva situació. No va ser fins al 1989 que no va permetre que es fes cap exposició amb la seva obra.
Durant tot aquest període, Palau Ferré va pintar una i una altra vegada, el retrat de la mateixa dona, amb un estil figuratiu que oscil·la entre el cubisme i l’art romànic. Val a dir que un dels ingredients de la novel·la és, precisament, descobrir la identitat de la dona que el pintor montblanquí va retratar una vegada i un altra al llarg d’onze anys. I és que Màrius Serra ha tingut via lliure per part dels hereus del pintor i del marxant d’art a l’hora d’accedir a la documentació sobre aquest dissortat plet. Ha estat, doncs, a partir de documents de primera mà que l’escriptor barceloní ha bastit la seva novel·la.”
28 de març del 2023
Pòdcast
Els podcasts estan de moda. “Els pots escoltar mentre et dutxes, al cotxe, endreçant l’habitació o estirat al llit sense fer res més. Tenen la màgia de la ràdio, amb l’avantatge que nosaltres decidim com i quan els escoltem, i per això s’han convertit en un fenòmen mundial” (Cristina Serret, ARA)
N’hi ha de tots els temes i gustos: moda, música, viatges, humor… Funcionen una mica com les sèries: si un podcast t’agrada molt t’hi acabes enganxant.
L’any 2005 el diccionari Oxford va designar podcast com la paraula de l’any. Ja van veure que la nova manera d’escoltar fitxers d’àudio seria un fenomen.
Gravar un podcast pot arribar a ser una feinada. Cak decidir el contingut, fer el guió, enregistrar-lo, fer l’edició de l’àudio retallant el contingut, afegint música o efectes sonors… I ja només faltaria penjar-lo en una plataforma perquè els oients el puguin trobar. Però també n'hi ha molts de casolans que es fan a casa amb un micro i un programa de gravació.
Pòdcast.cat és un portal de pòdcast en català https://www.nuvol.com/podcast-cat
L’oferta és molt variada i atractiva. Només a Catalunya Ràdio podem trobar una seixantena.
A tall d’exemple: Catalunya Ràdio. Programa Solidaris: “Intel·ligència artificial i drets humans” https://criatures.ara.cat/ara-kids/podcasts_1_4267161.html
N’hi ha de tots els temes i gustos: moda, música, viatges, humor… Funcionen una mica com les sèries: si un podcast t’agrada molt t’hi acabes enganxant.
L’any 2005 el diccionari Oxford va designar podcast com la paraula de l’any. Ja van veure que la nova manera d’escoltar fitxers d’àudio seria un fenomen.
Gravar un podcast pot arribar a ser una feinada. Cak decidir el contingut, fer el guió, enregistrar-lo, fer l’edició de l’àudio retallant el contingut, afegint música o efectes sonors… I ja només faltaria penjar-lo en una plataforma perquè els oients el puguin trobar. Però també n'hi ha molts de casolans que es fan a casa amb un micro i un programa de gravació.
Pòdcast.cat és un portal de pòdcast en català https://www.nuvol.com/podcast-cat
L’oferta és molt variada i atractiva. Només a Catalunya Ràdio podem trobar una seixantena.
A tall d’exemple: Catalunya Ràdio. Programa Solidaris: “Intel·ligència artificial i drets humans” https://criatures.ara.cat/ara-kids/podcasts_1_4267161.html
27 de març del 2023
El “tío” Emilio
Ahir van trobar mort a casa seva el “tío” Emilio. Assegut en una cadira al voltant de la taula. A punt de fer-ne 95. Sol des de fa una vintena d’anys i sord com una tàpia. En un poble, el Cubillo -Cuenca- de no més d’una dotzena d’habitants d’edat avançada.
És el darrer de la seva nissaga, la darrera baula d’un cadenat tel·lúric sense descendència La resta de tiets i tietes ja són morts de fa anys. Ara només quedem els cosins, ja granadets.
Un té la sensació que ha desaparegut l’últim membre d’un món que s’acaba, ja caduc més ben dit. Ningú més de la seva generació serà testimoni de l’atrafegada vida que portem tots plegats. Amb ell se’n va el darrer supervivent d’un món ja inexistent que només la seva petja mantenia viu, talment com un espectre.
I, mal m’està dir-ho però és el que he sentit, ha estat una persona que no ha aportat bellesa la món.
És el darrer de la seva nissaga, la darrera baula d’un cadenat tel·lúric sense descendència La resta de tiets i tietes ja són morts de fa anys. Ara només quedem els cosins, ja granadets.
Un té la sensació que ha desaparegut l’últim membre d’un món que s’acaba, ja caduc més ben dit. Ningú més de la seva generació serà testimoni de l’atrafegada vida que portem tots plegats. Amb ell se’n va el darrer supervivent d’un món ja inexistent que només la seva petja mantenia viu, talment com un espectre.
I, mal m’està dir-ho però és el que he sentit, ha estat una persona que no ha aportat bellesa la món.
26 de març del 2023
El sol integral. L’home que controlava la por
Veig unes imatges d’Àlex Honnold penjat en un paret a centenars de metres d’altitud sense cap element de seguretat. Sento vertigen i em fa patir, a distància.
La meva experiència escaladora es va materialitzar en un dissabte a Montserrat. En acabar la jornada em vaig donar de baixa i vaig lliurar els peus de gat al centre excursionista de Montblanc. Una experiència intensa però de curta durada. Mai més se m’ha acudit emparrar-me paret amunt ni posar-me uns peus de gat. Camino i pedalo. Admiro això sí els sols integrals.
“El sol integral és un flirteig amb la mort que requereix una tècnica altíssima, però sobretot una fortalesa mental i una confiança en un mateix a prova de bomba. Un cop iniciada l’activitat ja no hi ha marge d’error ni la possibilitat de fer marxa enrere. És un joc d’equilibris, un viatge radical a la puresa i a l’essència de l’escalada. Un viatge en el qual els únics protagonistes són una paret i un escalador equipat només amb uns peus de gat i una bossa de magnesi.
Un dels plaers d’escalar sense corda és sentir-te completament segur en una situació que hauria de ser totalment insegura: trobar-te en una situació escandalosa i sentir-te totalment còmode.” (Marc Salgas)
La meva experiència escaladora es va materialitzar en un dissabte a Montserrat. En acabar la jornada em vaig donar de baixa i vaig lliurar els peus de gat al centre excursionista de Montblanc. Una experiència intensa però de curta durada. Mai més se m’ha acudit emparrar-me paret amunt ni posar-me uns peus de gat. Camino i pedalo. Admiro això sí els sols integrals.
“El sol integral és un flirteig amb la mort que requereix una tècnica altíssima, però sobretot una fortalesa mental i una confiança en un mateix a prova de bomba. Un cop iniciada l’activitat ja no hi ha marge d’error ni la possibilitat de fer marxa enrere. És un joc d’equilibris, un viatge radical a la puresa i a l’essència de l’escalada. Un viatge en el qual els únics protagonistes són una paret i un escalador equipat només amb uns peus de gat i una bossa de magnesi.
Un dels plaers d’escalar sense corda és sentir-te completament segur en una situació que hauria de ser totalment insegura: trobar-te en una situació escandalosa i sentir-te totalment còmode.” (Marc Salgas)
25 de març del 2023
Ramadà
Demolidor l’article de la Najat El Hachmi a l’ARA “Torna la gana i la set” en relació al ramadà
Comparteixo tot el seu argumentari. Aquest és el precepte: no deixaràs que res penetri en el teu cos des que surt el sol fins que, al vespre, no es pot distingir un fil blanc d’un fil negre.
“S’utilitza la ciència, la raó i els seus procediments per explicar allò que no té més lògica que la fe cega i la submissió a un ésser superior. Reconeguem-los aquesta astúcia, als islamistes. Per què no es pot beure alcohol? Perquè beure'n ens pot portar a cometre actes terribles, fins i tot (i aquest exemple el repeteixen sovint) allitar-nos amb la pròpia filla. Llei seca per prevenir l’incest, d’acord. Per què no podem tenir relacions amb persones del mateix sexe? Perquè la finalitat del sexe és la reproducció i resulta que els homes amb els homes i les dones amb les dones no poden tenir fills. Per què els homes poden tenir quatre dones i les dones només podem compartir el nostre amb les altres tres? Perquè en el moment de dictar-se aquesta norma molts homes havien mort a les guerres i hi havia més dones que homes. I aquí és certament interessant la flexibilitat dialèctica dels fonamentalistes adaptats que surten del marc religiós i s’introdueixen en l’històric per justificar els seus postulats i, quan cal, tornen al primer. D’aquesta cintura argumental també en podríem dir demagògia.
A banda d’això, el Ramadà és una bona escola de bulímia per l’esquizofrènia que suposen els cicles de restricció i afartament. Per això jo us puc dir que si esteu temptats de provar el dejuni intermitent, ara tan de moda, ja us dic per experiència que no funciona. Bona part dels musulmans acaben aquest mes amb més quilos dels que tenien quan el van començar.” I punt. Més clar l’aigua.
Comparteixo tot el seu argumentari. Aquest és el precepte: no deixaràs que res penetri en el teu cos des que surt el sol fins que, al vespre, no es pot distingir un fil blanc d’un fil negre.
“S’utilitza la ciència, la raó i els seus procediments per explicar allò que no té més lògica que la fe cega i la submissió a un ésser superior. Reconeguem-los aquesta astúcia, als islamistes. Per què no es pot beure alcohol? Perquè beure'n ens pot portar a cometre actes terribles, fins i tot (i aquest exemple el repeteixen sovint) allitar-nos amb la pròpia filla. Llei seca per prevenir l’incest, d’acord. Per què no podem tenir relacions amb persones del mateix sexe? Perquè la finalitat del sexe és la reproducció i resulta que els homes amb els homes i les dones amb les dones no poden tenir fills. Per què els homes poden tenir quatre dones i les dones només podem compartir el nostre amb les altres tres? Perquè en el moment de dictar-se aquesta norma molts homes havien mort a les guerres i hi havia més dones que homes. I aquí és certament interessant la flexibilitat dialèctica dels fonamentalistes adaptats que surten del marc religiós i s’introdueixen en l’històric per justificar els seus postulats i, quan cal, tornen al primer. D’aquesta cintura argumental també en podríem dir demagògia.
A banda d’això, el Ramadà és una bona escola de bulímia per l’esquizofrènia que suposen els cicles de restricció i afartament. Per això jo us puc dir que si esteu temptats de provar el dejuni intermitent, ara tan de moda, ja us dic per experiència que no funciona. Bona part dels musulmans acaben aquest mes amb més quilos dels que tenien quan el van començar.” I punt. Més clar l’aigua.
24 de març del 2023
RR erre que erre Ni la lletra ni la música
La notícia musical del dia: Així sona el disc d'amor de Rosalía i Rauw, 'RR'. Pel que sembla hi ha una gran expectació pel primer treball conjunt de la parella del moment en la indústria musical. I ja han perpetrat una amenaça: podrien seguir treballant junts. Mentre duri l'amor, durarà la música.
En aquesta setmana que es conmemora el 60è aniversari del primer disc del Beatles i els 338 anys del naixement de Johann Sebastian Bach la notícia del dia no hauria de ser l’RR
Amb mi que no hi comptin. No m’agrada ni entenc la lletra, ni la música, ni el posat de desmenjats que fan Rosalia i Rauw I consti que no sóc un melòman i que m’agrada més Leonard Cohen que JS Bach
Mal que mal que torni la Shakira! O fins i tot la Suzi Quatro. Ho sento però algú ho havia de dir.
En aquesta setmana que es conmemora el 60è aniversari del primer disc del Beatles i els 338 anys del naixement de Johann Sebastian Bach la notícia del dia no hauria de ser l’RR
Amb mi que no hi comptin. No m’agrada ni entenc la lletra, ni la música, ni el posat de desmenjats que fan Rosalia i Rauw I consti que no sóc un melòman i que m’agrada més Leonard Cohen que JS Bach
Mal que mal que torni la Shakira! O fins i tot la Suzi Quatro. Ho sento però algú ho havia de dir.
23 de març del 2023
Seixantisme
Estic llegint el llibre “Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60” (Marta Vallverdú i Borràs, l’Avenç, 2022). Molt interessant aquest assaig. La primera aproximació a la cultura catalana d’aquells anys, en tots els seus aspectes: de la literatura al teatre, del disseny a la renovació pedagògica, i de les arts plàstiques als moviments socials.
Una opinió contundent i agosarada de Joaquim Molas: “L’últim gran moviment politicocultural d’aquest país va ser el dels anys seixanta. El Modernisme, el Noucentisme, i els anys 60”.M’hi apunto! Com a boomer sóc part interessada i fill de la meva època.
Aquests dies se celebra el 60è aniversari del primer disc dels Beatles. A l’InfoK -gran programa!- s’han fet ressò amb un videoclip genial que us recomano https://www.ccma.cat/tv3/sx3/piriskopi-60-anys-del-primer-disc-de-the-beatles/video/6210644/
Avui comença el ramadà, el novè mes del calendari musulmà https://www.ccma.cat/tv3/sx3/el-ramada-el-nove-mes-del-calendari-musulma/video/6210641/
Una opinió contundent i agosarada de Joaquim Molas: “L’últim gran moviment politicocultural d’aquest país va ser el dels anys seixanta. El Modernisme, el Noucentisme, i els anys 60”.M’hi apunto! Com a boomer sóc part interessada i fill de la meva època.
Aquests dies se celebra el 60è aniversari del primer disc dels Beatles. A l’InfoK -gran programa!- s’han fet ressò amb un videoclip genial que us recomano https://www.ccma.cat/tv3/sx3/piriskopi-60-anys-del-primer-disc-de-the-beatles/video/6210644/
Avui comença el ramadà, el novè mes del calendari musulmà https://www.ccma.cat/tv3/sx3/el-ramada-el-nove-mes-del-calendari-musulma/video/6210641/
22 de març del 2023
“Vilafranca és molt gran” o la manca d’un relat versemblant, clar i inclusiu
“Vilafranca és molt gran”, és el nou espot de l’equip de govern de Vilafranca que vol crear un sentiment d’estima vers la ciutat. Darrerament tothom s’atreveix a fer videoclips promocionals, amb més voluntat que encert a parer meu. I no tant per motius tècnics com de relat.
Compte però! El relat és l’ànima de tot plegat. El relat és el que arriba al cor i a la ment. El relat no pot ser del tot parcial ni contenir angles morts. Cal que sigui versemblant, creïble. I “Vilafranca és molt gran” no ho és. https://twitter.com/vilafrancaaj/status/1637880393104863232?s=48&t=GFDqItodZYWBsqd4buyI2Q
Un altre relat hagués estat possible, sense tanta autocomplaença i més realista, clar i inclusiu. Algú es pot arribar a creure la darrera sentència de la protagonista? (“La ciutat m’havia quedat petita i per això he tornat a casa”). Enlloc com a casa però no fotem!
És per això que genera tot un seguit de rèpliques molt crítiques. A tall d’exemple:
“Mònica Ramoneda. Amb la greu crisi d'habitatge que patim a Vilafranca, fer aquest anunci és d'un cinisme acollonant.
Montse Romagosa. Si, Vilafranca és gran. No pel seu fantàstic centre històric ni pels Verds. Que també!! Vilafranca es gran per tots els seus barris i tota la seva gent, posant les persones i els barris al centre.
Carlus Esteve. És impossible no sentir vergonya d'un vídeo tan sectari, excloent i elitista. Sí, senyors que ho magregeu tot, Vilafranca és molt gran: molt més del que ensenyeu i molt més del que sou capaços d'entendre i estimar.”
Compte però! El relat és l’ànima de tot plegat. El relat és el que arriba al cor i a la ment. El relat no pot ser del tot parcial ni contenir angles morts. Cal que sigui versemblant, creïble. I “Vilafranca és molt gran” no ho és. https://twitter.com/vilafrancaaj/status/1637880393104863232?s=48&t=GFDqItodZYWBsqd4buyI2Q
Un altre relat hagués estat possible, sense tanta autocomplaença i més realista, clar i inclusiu. Algú es pot arribar a creure la darrera sentència de la protagonista? (“La ciutat m’havia quedat petita i per això he tornat a casa”). Enlloc com a casa però no fotem!
És per això que genera tot un seguit de rèpliques molt crítiques. A tall d’exemple:
“Mònica Ramoneda. Amb la greu crisi d'habitatge que patim a Vilafranca, fer aquest anunci és d'un cinisme acollonant.
Montse Romagosa. Si, Vilafranca és gran. No pel seu fantàstic centre històric ni pels Verds. Que també!! Vilafranca es gran per tots els seus barris i tota la seva gent, posant les persones i els barris al centre.
Carlus Esteve. És impossible no sentir vergonya d'un vídeo tan sectari, excloent i elitista. Sí, senyors que ho magregeu tot, Vilafranca és molt gran: molt més del que ensenyeu i molt més del que sou capaços d'entendre i estimar.”
21 de març del 2023
Primavera poètica
Ja som a la primavera. Avui se celebrem el dia mundial de la poesia. A tots ens cal una mica més de poesia, de ben segur. Un parell de versos dels darrer llibre de poemes de Jodi Llavina, “Un llum que crema:
En la natura morta d’una guerra,
cada un dels morts té un nom i un patronímic."
Cant general de la primavera https://twitter.com/i/status/1637760105092456449
En la natura morta d’una guerra,
cada un dels morts té un nom i un patronímic."
Cant general de la primavera https://twitter.com/i/status/1637760105092456449
20 de març del 2023
Ni un pas enrere: Schackleton - Worsley
Ernest Schackleton (1874-1922) va intentar trepitjar el pol Sud quatre vegades. La seva història remet a l’èpica pròpia del segle passat, quan els exploradors polars van lluitar per conquistar el continent blanc.
Des dels 16 anys vivia en un vaixell i va morir en un vaixell. Es va jugar la vida per la tripulació de l’Endurance en un viatge veritablement dantesc. Va ser allà on els marins el van batejar com The Boss.
El doctor que els portava els va dotar de cocaïna en forma de píndoles anomanades “marxa forçada”, que ingerien cada hora aproximadament.
El que havia de ser una caminada de 90 dies se’n va allargar 122, i el 9 de gener de 1909, quan amb els seus companys (Wild, Marshal i Adams) van aconseguir trepitjar el punt més meridional mai trepitjar per l’home a l’Antàrtida, a només 180 km del pol Sud, van haver de tornar en el que va ser una cursa contra la mort.
A l’hora de reclutar la tripulació, l’anunci que va posar als diaris era inequívoc: “Es busquen homes per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit”.
Serà recordat com qui va guanyar la carrera a Amundsen i va morir per un atac de cor a l’illa Geòrgia del Sud, després que els gels enfossessin el seu vaixell.
Henry Worsley (1960-2016) va tractar de creuar el pol Sud en solitari i va morir en l’intent. La travessa en solitari i sense assistència de l’Antàrtida encara és una fita inassolida.
A més de 900 milles del punt de partida, després de dos mesos de caminar en solitari, 25 quilos més prim, deshidratat i a 30 milles del seu destí va demanar que el rescatessin però ja va fer tard. Va morir el 24 de gener de 2016, reobrint el vell estigma que planteja la mort dels aventurers. Quin és el límit de la resistència humana? Està enterrat amb vista a la tomba de Shackleton, el seu heroi.
A data d'avui, lluny de l'èpica i del risc incontrolat, amb totes les constants vitals sota control, es fa palès que ja no queden d’homenots d’aquest calibre. Qui els va parir!
Des dels 16 anys vivia en un vaixell i va morir en un vaixell. Es va jugar la vida per la tripulació de l’Endurance en un viatge veritablement dantesc. Va ser allà on els marins el van batejar com The Boss.
El doctor que els portava els va dotar de cocaïna en forma de píndoles anomanades “marxa forçada”, que ingerien cada hora aproximadament.
El que havia de ser una caminada de 90 dies se’n va allargar 122, i el 9 de gener de 1909, quan amb els seus companys (Wild, Marshal i Adams) van aconseguir trepitjar el punt més meridional mai trepitjar per l’home a l’Antàrtida, a només 180 km del pol Sud, van haver de tornar en el que va ser una cursa contra la mort.
A l’hora de reclutar la tripulació, l’anunci que va posar als diaris era inequívoc: “Es busquen homes per a viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit”.
Serà recordat com qui va guanyar la carrera a Amundsen i va morir per un atac de cor a l’illa Geòrgia del Sud, després que els gels enfossessin el seu vaixell.
Henry Worsley (1960-2016) va tractar de creuar el pol Sud en solitari i va morir en l’intent. La travessa en solitari i sense assistència de l’Antàrtida encara és una fita inassolida.
A més de 900 milles del punt de partida, després de dos mesos de caminar en solitari, 25 quilos més prim, deshidratat i a 30 milles del seu destí va demanar que el rescatessin però ja va fer tard. Va morir el 24 de gener de 2016, reobrint el vell estigma que planteja la mort dels aventurers. Quin és el límit de la resistència humana? Està enterrat amb vista a la tomba de Shackleton, el seu heroi.
A data d'avui, lluny de l'èpica i del risc incontrolat, amb totes les constants vitals sota control, es fa palès que ja no queden d’homenots d’aquest calibre. Qui els va parir!
19 de març del 2023
Calçotem
Fa gairebé 50 anys que faig calçotades. En cauen 3 o 4 cada any i des de fa 30 anys que organitzem una calçotada “reformista” amb una colla d’amics del ram de la docència.
Aquest any anem curts, només en farem un parell. I avui farem la primera a cal Ton Xacó. Serem 10 ànimes que amb prou ens ens menjarem la meitat de calçots que es menja el campió del concurs de calçots de Valls, l’Adrià Wegrzyn: 221 calçots, 3,135 kg nets, engolits en 45 minuts. Una animalada!
L'home que menja més calçots del món no amaga la seva proesa: "Després del concurs de calçots vaig dinar carn a la brasa” https://ja.cat/adriats
Us adverteixo dels errors imperdonables a les calçotades, segons el màxim expert a Catalunya https://ja.cat/errors
I ja per acabar un artefacte per coure molts i molts calçots. Una màquina XXL per coure fins a 1.400 calçots simultàniament. L'invent d'un ferrer de Vinebre. Josep Nogués fa 40 anys que inventa andròmines de tota mena per resoldre necessitats o simplement per passar-ho bé. https://www.ccma.cat/324/una-maquina-xxl-per-coure-fins-a-1400-calcots-linvent-dun-ferrer-de-vinebre/noticia/3152196/
Bona calçotada!
Aquest any anem curts, només en farem un parell. I avui farem la primera a cal Ton Xacó. Serem 10 ànimes que amb prou ens ens menjarem la meitat de calçots que es menja el campió del concurs de calçots de Valls, l’Adrià Wegrzyn: 221 calçots, 3,135 kg nets, engolits en 45 minuts. Una animalada!
L'home que menja més calçots del món no amaga la seva proesa: "Després del concurs de calçots vaig dinar carn a la brasa” https://ja.cat/adriats
Us adverteixo dels errors imperdonables a les calçotades, segons el màxim expert a Catalunya https://ja.cat/errors
I ja per acabar un artefacte per coure molts i molts calçots. Una màquina XXL per coure fins a 1.400 calçots simultàniament. L'invent d'un ferrer de Vinebre. Josep Nogués fa 40 anys que inventa andròmines de tota mena per resoldre necessitats o simplement per passar-ho bé. https://www.ccma.cat/324/una-maquina-xxl-per-coure-fins-a-1400-calcots-linvent-dun-ferrer-de-vinebre/noticia/3152196/
Bona calçotada!
17 de març del 2023
Hem perdut l’oremus (II)
L’abril de 2015 ja vaig fer un apunt sobre el tema. Hi torno. Aquest matí hem estat a la Plana Novella, al temple budista del Garraf, i això m’ha remogut la consciència.
Rellegeixo fragments de “Hem perdut l’oremus” de Vicenç Villatoro (La Campana, 1998): Hem "perdut" l'oremus i moltes altres coses. Segurament devem ser una de les generacions que hem deixat més llençols esparracats amb tantes bugades com ens ha tocat de fer o de viure.
Que el jovent d'avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l'àmbit cultural en el qual vivim és una realitat ben evident.
I que això fa que els joves -i tots els ciutadans que tinguin aquests buits culturals- no puguin entendre el significat de moltes obres d'art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d'ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.
També repasso “Les religions explicades als fills” de Roger-Pol Droit (La Campana, 2000), un llibre molt útil als adults com font d'informació cultural, imprescindible al món d’avui on en tots els països conviuen persones de creences diferents.
El tema m’interessa, com a ateu que sóc -gràcies a Déu!-.
Rellegeixo fragments de “Hem perdut l’oremus” de Vicenç Villatoro (La Campana, 1998): Hem "perdut" l'oremus i moltes altres coses. Segurament devem ser una de les generacions que hem deixat més llençols esparracats amb tantes bugades com ens ha tocat de fer o de viure.
Que el jovent d'avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l'àmbit cultural en el qual vivim és una realitat ben evident.
I que això fa que els joves -i tots els ciutadans que tinguin aquests buits culturals- no puguin entendre el significat de moltes obres d'art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d'ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.
També repasso “Les religions explicades als fills” de Roger-Pol Droit (La Campana, 2000), un llibre molt útil als adults com font d'informació cultural, imprescindible al món d’avui on en tots els països conviuen persones de creences diferents.
El tema m’interessa, com a ateu que sóc -gràcies a Déu!-.
16 de març del 2023
Manel
Fa quatre dies que he sabut que els Manel pleguen -una aturada biològica temporal- i no és precisament una nova que em passi desapercebuda Entenc perfectament el seu determini. Setze anys són molt aanys i la vida dóna molts tombs en totes direccions. I sóc conscient que les aturades biològiques temporals acostumen a ser indefinides, per sempre.
M’encanten els Manel i això que s’ha anomenat rock narratiu. Sense ser un melòman des de sempre que m’han agradat molt i formen part de la banda sonora de la meva vida. Junts o "sueltos" sí que els demano que no s’aturin, que mantinguin viva la seva creativitat. I que ens continuïn sorprenent i fent gaudir amb la seva bona música.
15 de març del 2023
Gobierno de España
Insultant la campanya publicitària del Gobierno de España a Catalunya Ràdio -i suposo que també en altres cadenes catalanes-. A tall d’exemple aquest matí entre ¼ i mig i 2/4 de 8 tres falques publicitàries: de l’Agència Tributària, d'AENA i del ministeri de Treball explicant les excel·lències i les meravelles de la feina feta amb els nostres impostos. Vergonyós, insultant.
Sento vergonya aliena i lamento que aquestes pràctiques publicitàries de vol gallinaci i intencionalitat perversa, que pretenen tapar-se les vergonyes, no estiguin prohibides. Ahir dimarts, en sentir la falca de Rodalies, justament un dia en què per una avaria en el subministre elèctric hi va haver retards en tres o quatre de les línies de rodalies, se’t regira l’estòmac i t’agafen ganes de fer anar el bastó. Ja està bé de tanta impostura subvencionada amb fons públics. A cagar a la via!
Sento vergonya aliena i lamento que aquestes pràctiques publicitàries de vol gallinaci i intencionalitat perversa, que pretenen tapar-se les vergonyes, no estiguin prohibides. Ahir dimarts, en sentir la falca de Rodalies, justament un dia en què per una avaria en el subministre elèctric hi va haver retards en tres o quatre de les línies de rodalies, se’t regira l’estòmac i t’agafen ganes de fer anar el bastó. Ja està bé de tanta impostura subvencionada amb fons públics. A cagar a la via!
14 de març del 2023
Tres anys de l'inici de la pandèmia
Aquest 14 de març es compleixen tres anys de l’esclat de la pandèmia. Es va dir que d’aquell cataclisme epidemiològic s’esdevindrien transformacions profundes i de llarga durada. A ‘Les mutacions socials de la COVID-19’, l’Institut d’Estudis Catalans radiografia, amb perspectiva de país, aquell trasbals des de diverses perspectives. La Violeta Tena fa un Inventari pandèmic a la revista El Temps amb un reportatge ben documentat https://ja.cat/inventaripandemic .
Les conclusions de l'estudi són demolidores: La realitat és, però, que la “nova normalitat” s’assembla molt a la “vella normalitat” i que els cants de sirena que apuntaven al xoc pandèmic com una oportunitat per a la redempció col·lectiva no eren més que això, cants de sirena. Les condicions econòmiques, i amb elles l’ordre social, si han estat modificades, no ho han estat per a millor. La covid, doncs, ha vingut a accentuar tendències centralitzadores i limitadores de drets.
La plataforma Estels Silenciats exigeix la creació d'una comissió d'investigació per aclarir les injustícies i vulneració de drets que es van cometre durant la crisi sanitària.
A tres anys vista queden molts serrells pendents i res no fa pensar que res hagi de canviar al respecte. Una altra oportunitat perduda.
Les conclusions de l'estudi són demolidores: La realitat és, però, que la “nova normalitat” s’assembla molt a la “vella normalitat” i que els cants de sirena que apuntaven al xoc pandèmic com una oportunitat per a la redempció col·lectiva no eren més que això, cants de sirena. Les condicions econòmiques, i amb elles l’ordre social, si han estat modificades, no ho han estat per a millor. La covid, doncs, ha vingut a accentuar tendències centralitzadores i limitadores de drets.
La plataforma Estels Silenciats exigeix la creació d'una comissió d'investigació per aclarir les injustícies i vulneració de drets que es van cometre durant la crisi sanitària.
A tres anys vista queden molts serrells pendents i res no fa pensar que res hagi de canviar al respecte. Una altra oportunitat perduda.
13 de març del 2023
Cent anys
Tal dia com avui el pare hagués fet 100 anys. Mare meva! Ho va deixar estar el 2019, molt més tard del que ell hagués volgut, i després d’uns quants anys de postració i patiment innecessaris. Sempre deia que ell hagués volgut morir-se el dia abans -o a tot estirar el dia després- que la mare, el 2010. No voldria per a mi els seus darrers anys de vida, sense mobilitat i amb el cap emboirat.
Tot i que vaig intentar obtenir el seu testimoni vital, vaig fer tard. Ja no estava per la labor ni tenia interès en testimoniar la seva dilatada vida. Vaig Lamentar el seu determini, però ja sense cap possibilitat real de reconsideració per part seva. Amb la mare tampoc va ser possible bastir cap relat personal, si bé per altres motius.
Penso en alguns dels llibres amb evocacions memorialístiques familiars.“Un home que se’n va” (Vicenç Villatoro); “Mare” (Ada Castells), “Todo sobre mi madre” (Delphine de Vigan), “També això passarà” (Milena Busquets), . No faré res de semblant, que sigui comparable per entendre’s, però sí que deixaré constància per escrit d’algun episodi de les seves vides. I ho faré per ells, per mi i pels meus fills, per no trencar del tot la baula que ens relliga.
Tot i que vaig intentar obtenir el seu testimoni vital, vaig fer tard. Ja no estava per la labor ni tenia interès en testimoniar la seva dilatada vida. Vaig Lamentar el seu determini, però ja sense cap possibilitat real de reconsideració per part seva. Amb la mare tampoc va ser possible bastir cap relat personal, si bé per altres motius.
Penso en alguns dels llibres amb evocacions memorialístiques familiars.“Un home que se’n va” (Vicenç Villatoro); “Mare” (Ada Castells), “Todo sobre mi madre” (Delphine de Vigan), “També això passarà” (Milena Busquets), . No faré res de semblant, que sigui comparable per entendre’s, però sí que deixaré constància per escrit d’algun episodi de les seves vides. I ho faré per ells, per mi i pels meus fills, per no trencar del tot la baula que ens relliga.
8 de març del 2023
8 de març
Diu l’Anna Manso que “avui no és un dia perquè se'ns feliciti com a dones. És un dia per recordar tot allò que encara ens ofega, condiciona, silencia, amenaça i assassina. També per reunir-nos i manifestar-nos. Perquè juntes la nostra força, el nostre coratge i la nostra alegria es multiplica.”
El feminisme segons Montserrat Roig: ”És impossible imaginar un Beethoven parint cada any, Einstein especulant sobre la teoria de la relativitat entre nadons que ploren, Miquel Àngel treballant a la Capella Sixtina mentre dona de mamar als seus fills.”
Els darrers anys, als Països Catalans i a tot el món, s’ha viscut allò que algunes teòriques consideren la quarta onada feminista, un nou impuls del moviment que és hereu de les reivindicacions històriques però que també té les seves particularitats. En aquesta onada, la violència sexual ha estat una de les qüestions centrals. Evidentment, fa moltes dècades que és prioritària per a les feministes, però ara s’ha aconseguit que ocupi més espai que mai en el debat públic. I, molt relacionat amb les violències sexuals, veiem sovint debats que tenen a veure amb la sexualitat femenina, el desig, els cossos de les dones i el paper que homes i dones tenen en les relacions.(Clara Ardèvol, Vilaweb)
Benvinguda la 4a onada feminista!
El feminisme segons Montserrat Roig: ”És impossible imaginar un Beethoven parint cada any, Einstein especulant sobre la teoria de la relativitat entre nadons que ploren, Miquel Àngel treballant a la Capella Sixtina mentre dona de mamar als seus fills.”
Els darrers anys, als Països Catalans i a tot el món, s’ha viscut allò que algunes teòriques consideren la quarta onada feminista, un nou impuls del moviment que és hereu de les reivindicacions històriques però que també té les seves particularitats. En aquesta onada, la violència sexual ha estat una de les qüestions centrals. Evidentment, fa moltes dècades que és prioritària per a les feministes, però ara s’ha aconseguit que ocupi més espai que mai en el debat públic. I, molt relacionat amb les violències sexuals, veiem sovint debats que tenen a veure amb la sexualitat femenina, el desig, els cossos de les dones i el paper que homes i dones tenen en les relacions.(Clara Ardèvol, Vilaweb)
Benvinguda la 4a onada feminista!
7 de març del 2023
Ball de comiat
M’emociona la trista notícia. L'emotiu ball de comiat en el funeral de la professora assassinada per un alumne a França. Van fer sonar una cançó de Nat King Cole i els companys de la professora, que era molt aficionada a ballar, van recordar-la ballant
Des de la desconeixença però amb una sentida emoció. No se m’acut millor comiat!
El funeral d'Agnès Lassalle, la professora de 53 anys morta per un alumne a Sant Joan Lohitzune, al país basc francès, va ser molt emotiu i amb un homenatge poc habitual: el ball del company i els seus amics.
Va ser divendres a Biarritz: quan van sortir de l'església i abans de carregar el fèretre al cotxe fúnebre, van posar la versió francesa de la cançó "Love" de Nat King Cole.
Llavors el vidu, Stéphane Voirin, va començar a ballar sol i els companys i amics de la professora, que era molt aficionada a la dansa, s'hi van afegir per parelles:https://ja.cat/ballar
Des de la desconeixença però amb una sentida emoció. No se m’acut millor comiat!
El funeral d'Agnès Lassalle, la professora de 53 anys morta per un alumne a Sant Joan Lohitzune, al país basc francès, va ser molt emotiu i amb un homenatge poc habitual: el ball del company i els seus amics.
Va ser divendres a Biarritz: quan van sortir de l'església i abans de carregar el fèretre al cotxe fúnebre, van posar la versió francesa de la cançó "Love" de Nat King Cole.
Llavors el vidu, Stéphane Voirin, va començar a ballar sol i els companys i amics de la professora, que era molt aficionada a la dansa, s'hi van afegir per parelles:https://ja.cat/ballar
2 de març del 2023
La vida és mòbil
Dia mundial sense mòbil. Una data per reflexionar sobre la dependència psicològica, emocional i funcional dels mòbils. I això a les acaballes del Mobile World Congress
Llegeixo al portal Pantallas Amigas algunes informacions al respecte, ben preocupants.
Cada cop són més les persones que confessen tenir un alt nivell de dependència cap al telèfon mòbil.
El moviment #NoPhoneDay ens proposa el repte de deixar el telèfon mòbil per un dia per prendre consciència del temps que hi dediquem. Ens despertem amb l'alarma del seu despertador, escoltem la ràdio llegim les notícies a les xarxes socials, escoltem música de camí a classe oa la feina i al descans el tornem a fer servir per parlar amb algú.
Des del 2000 que estem pendents d’aquests artefactes que tot ho acaparen.Té un potencial enorme que, en el pitjor dels casos, es pot arribar a convertir en una arma de destrucció massiva. La vida és`mòbil!
Llegeixo al portal Pantallas Amigas algunes informacions al respecte, ben preocupants.
Cada cop són més les persones que confessen tenir un alt nivell de dependència cap al telèfon mòbil.
El moviment #NoPhoneDay ens proposa el repte de deixar el telèfon mòbil per un dia per prendre consciència del temps que hi dediquem. Ens despertem amb l'alarma del seu despertador, escoltem la ràdio llegim les notícies a les xarxes socials, escoltem música de camí a classe oa la feina i al descans el tornem a fer servir per parlar amb algú.
Des del 2000 que estem pendents d’aquests artefactes que tot ho acaparen.Té un potencial enorme que, en el pitjor dels casos, es pot arribar a convertir en una arma de destrucció massiva. La vida és`mòbil!
1 de març del 2023
Aigua!
Una piulada del Jordi Lon ben simple i efectiva, de les bones vaja. Ara que ja estem en una situació excepcional pel que fa a les reserves d’aigua, després de dos anys i mig de sequera extrema, tots els esforços són bons. Diuen que tenim reserves d’aigua per un any però ,molt em temo que el pitjor encara ha d’arribar.
Com deia el capità Enciam “els petits canvis són poderosos”. I aquest que proposa el Jordi Lon és ben simple i efectiu: “a casa estem estalviant uns 800 litres d'aigua al mes amb una acció ben senzilla i efectiva.Oi que a l'hivern, quan us dutxeu, deixeu que corri l'aigua fins que no assoleix la temperatura desitjada?
Doncs nosaltres hi tenim una galleda. I cada cop que algú es dutxa, hi posem el mànec per recollir tota l'aigua que es perdria. I cada cop que anem al wc, enlloc d'estirar la cadena, com que tenim la galleda allà mateix, hi aboquem part d'aquesta aigua (tot completant la neteja amb l'escombreta, si cal). D'aquesta manera ens estalviem moltes descàrregues del wc. De fet, gairebé ja no necessitem estirar la cadena (potser algun cop, depèn del dia). I, doncs, de mitjana i pel boc gros, estalviem uns 800 litres al mes. Fàcil, oi? Per un moment, imagineu-vos que això ho fan totes les llars de Catalunya. Feu números i veureu la importància de petits gestos com aquest. Vinga, que no costa gens!”
Com deia el capità Enciam “els petits canvis són poderosos”. I aquest que proposa el Jordi Lon és ben simple i efectiu: “a casa estem estalviant uns 800 litres d'aigua al mes amb una acció ben senzilla i efectiva.Oi que a l'hivern, quan us dutxeu, deixeu que corri l'aigua fins que no assoleix la temperatura desitjada?
Doncs nosaltres hi tenim una galleda. I cada cop que algú es dutxa, hi posem el mànec per recollir tota l'aigua que es perdria. I cada cop que anem al wc, enlloc d'estirar la cadena, com que tenim la galleda allà mateix, hi aboquem part d'aquesta aigua (tot completant la neteja amb l'escombreta, si cal). D'aquesta manera ens estalviem moltes descàrregues del wc. De fet, gairebé ja no necessitem estirar la cadena (potser algun cop, depèn del dia). I, doncs, de mitjana i pel boc gros, estalviem uns 800 litres al mes. Fàcil, oi? Per un moment, imagineu-vos que això ho fan totes les llars de Catalunya. Feu números i veureu la importància de petits gestos com aquest. Vinga, que no costa gens!”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)