27 de setembre de 2014

Jo vull votar

Una firma, una signatura, aquest ha estat és gest d'avui. Al Palau de la Generalitat, a 2/4 d'11 del matí. Els gestos ens ajuden a definir-nos. I també les paraules, naturalment. Solemne.

Mirant la TV he repassat mentalment el que ens ha fet arribar fins aquí. I també el llarg camí que ens espera...

I torna el gran dubte, que em neguiteja: serem prou audaços, intel·ligents i perseverants per superar, amb determini -i si pot ser amb elegància- aquest repte majúscul?  Un repte quasi revolucionari. La veritat és revolucionària que diria Gramsci. 

Ahir, al Parlament, vam veure  altres gestos per part de l'expresident Pujol. Ni el to ni les paraules no el van acompanyar. Lamentable. Una oportunitat perduda. Potser l'última?

Ni el gest ni les paraules acompanyen tampoc Duran i Lleida. Carregar contra lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i titllar les entitats de la LGBT de "xiringuitos" és, no només irrespectuós, sinó també deplorable. 
Va demostrar estar a l'alçada de tota la colla de saltimbanquis, encantadors de serps, firaires i persones de mala jeia que copen moltes institucions a l'Estat. Porta massa temps a Madrid... També li falla la toma de terraPer què coi no es retira de la política i deixa de fer el paper de mosca collonera d'una punyetera vegada?

Bon vent i barca nova.

Jo vull votar






21 de setembre de 2014

Ultra Pirineu a Bagà 20.09.2014

Aquest any sí. He viscut, des de primera línia l'Ultra Pireneu a Bagà. Una matada. Estratosfèric tot plegat.

Un miler de persones tresquen pel Cadí - Moixeró amb un recorregut de 103 km i un desnivell acumulat de més de 10.000 m
A les 7 del matí veiem la sortida, a la plaça de la vila. Després els tornem a veure passar pel coll de Pal i pel pic de l'Àliga. L'arriba del 1r classificat, després d'11h i 15' es fa esperar. 
La Núria Picas, 4a classificada de la general, amb una senyera on es llegia "els catalans el 9N volem votar", apoteòsica.

La marató amb uns 600 participants, també és duríssima. Les cares dels participants són tot un poema. Sort que el temps acompanya que si no...

A taula, la cuina de bolets del Bergadà torna a triomfar. La companyia dels amfitrions, la Teresa i el Llorenç, sempre és solvència contrastada. La resta de la tropa, també.

Aquestes escapades de 24h són una desconnexió fantàstica i necessària en les rutines diàries. A 90 minuts de casa, el Pirineu sempre és un oasi reparador.




17 de setembre de 2014

L'últim viatge sempre és sobre rodes

Mala setmana. Massa morts en tan pocs dies. El Pep, el Paco Ramon, la Carme Barba... 
I d'altres casos, de persones de l'entorn proper i d'edats ben diferents, que reben a hores d'ara cures pal·liatives.

A la V el Jordi la va ben clavar. Molt bona sentència la seva: bon dia i bona hora, i bona mort quan sigui l'hora -si és que hi pot haver un bon moment per a la mort, que segurament que sí-.

Segons el DIEC2, la mort és la cessació de la vida, però hi ha molts termes relacionats: sentència de mort; una mort tranquil·la, com un pollet; mort natural; mort sobtada; mort violenta; combat a mort; mala mort; estar entre la vida i la mort; mort ritual; mort de l'ànima...

És l'últim tabú, diuen. La qüestió, com diu l'Anna Carreras,  és si sabem relativitzar la mort i fer-ne, fins i tot, un acudit. 
D'epitafis i sentències mortuòries n'hi ha un fotimer, O no?
Viure mata
Fins arribar aquí tot va anar bé
Va morir com va viure, sense ganes
Perdonin que no m'aixequi
Sóc escriptor però ningú no és perfecte
Aquí jau la meva dona. Ara reposa. I jo també
Deixeu-me en pau
En realitat, preferiria estar a Filadèlfia
Aquesta postura m'està matant

Es fan a BCN rutes nocturnes pel cementiri de Montjuïc, nits d'àngels i tombes. Els cementiris són, al capdavall, espais espais altament instructius que val la pena visitar.
Hi ha guies del cementiris d'arreu de món -de Catalunya també- i, com no podia ser d'altra manera, també hi ha petits bocins d'internet com ara Heavenote que permet enviar missatges de comiat a familiars i amics un cop mort. Què més volem !  





...




14 de setembre de 2014

L'endemà 1/8.163

Sóc una de les 8.163 persones que, en el seu moment, vam col·laborar en la campanya de micromecenatge que va fer possible la pel·lícula L'endemà de la directora Isona Passola, estrenada fa uns dies. Veure el meu nom als títols de crèdit, entre molts altres centenars, ha estat un plaer, breu i efímer però plaer al capdavall. Pagant sant Pere canta...

Ahir la vaig veure. El títol és una declaració d'intencions. No és una pel·lícula definitiva, total, rodona, però sí una important eina didàctica. En això -i en moltes altres coses- coincideixo amb el criteri de l'Àngel Quintana, crític de referència al meu entendre. També amb  Vicenç Villatoro. I molt menys amb l'opinió de l'Eulàlia Iglesias quan diu que l'Endemà no aconsegueix armar un discurs realment complex, profund i matisat a favor de la independència. Certament, però és que entenc que aquest no és pas el seu objectiu.

Ve a ser un resum de tot allò que cal saber sobre la futura Catalunya independent i que serveixi de discurs didàctic per a tot tipus de públic. 
No s'investiguen parts fosques sobre la Catalunya del futur, no hi ha cap veu dissident, no parla dels processos que han dut alguns partits als plantejaments actuals, no hi ha partits polítics ni personatges que han liderat els moviments socials que han fet de punta de llança... no entronitza ningú i veu el procés com un repte col·lectiu. 
No admet punts foscos  perquè vol articular un gran relat de consens sobre la Catalunya independent.

Es mou en el terreny del documental, tot i que crea petites incursions en la ficció. Quatre joves actors proposen interludis i creen metàfores, com ara la de la separació.  I aquí és on patina la pel·lícula. Provoquen distorsions en un relat que ja és prou fluid i entenedor.

Es un bon relat. Al marge d'alguna qüestió menor com ara alguna caricatura excessiva de l'adversari, alguna condescendència amb el populisme.

Per conquerir els cors cal un bon relat, diuen els entesos. Explicar poques coses, però repetir-les motes vegades.
Unes quantes persones expliquen coses en els quals creuen honestament. Un relat net i honest. És útil per recordar-nos com hem arribat fins aquí. Per dir que hi cap tothom.



11 de setembre de 2014

Ara és l'hora

Avui serà, sens dubte, una jornada particular. Recordeu la pel·lícula i l'obra de teatre que portaven el mateix títol, i parlo dels 70? Amb diferències d'arrel, de plantejament.

La història ens convoca, com l'any passat... com fa tres segles.

Ahir dia 10 ja vam entrar a fons en el tema. a l'ajuntament de Vilafranca del Penedès JM Solé i Sabaté va fer una bona conferència sobre el tema Catalunya 1714-2014

A TV3, connexions en directe amb els actes de commemoració, missatge del president i un documental dramatitzat emocionant i punyent: El cas dels catalans. 
Em quedo amb  una parrafada dels protagonistes dels fets: lliures o morts i amb una altra de l'Agustí Alcoberro a l'epíleg del programa: la guerra de la memòria l'hem guanyat. 
El caliu que hi havia a les xarxes socials, espectacular i vibrant, com era d'esperar.

Avui -com cada dia- la història ens convoca. Als polítics, a tots nosaltres -la infanteria rasa que diu Ramon Solsona-. A tothom. Només tenim opcions de victòria si som una mata de jonc. Com deia Ramon Muntaner en una de les seves cròniques, si tota la mata llegueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran; i, si en traieu la corda, de joc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni jonc no quedarà.

Que tinguem una bona diada. Cívica, exemplar, multitudinària... i definitiva.

Tram 6, franja 8 i samarreta de color vermell. 


6 de setembre de 2014

Un documental a l'estil de Flannery O'Connor

Dijous 4 de setembre. Reunió política de perfil clarament conspiratiu. Volem guanyar el que hem anat perdent tots plegats des de bon començament de la transició.
Des del 86 -conferència nacional del PSUC-  que no participava activament en una reunió d'aquest tipus, retirat com estic de la vida orgànica política. No ha anat del tot bé la cosa, ni del tot mmalament... sempre pot anar pitjor, o no?

A tocar de les 11 de la nit, a punt d'entrar a casa, topem amb el Josep Ferret fill, cinèfil de soca-rel, que em recomana fervorosament que no em perdi de cap manera el documental que estan a punt de passar a la sala 33 del C-33 "Arropiero, el vagabund de la mort". I li faig cas, a ulls clucs. 

Un prodigi de documental sobre el pitjor assassí en sèrie de la història d'Espanya. Un plantejament coral, amb predomini de psiquiatres forenses i altra fauna hospitalària i policial diversa. Genial!

I en ve al cap, perquè s'adiu a les circumstàncies amb tota certesa, la sentència de Flannery O'Connor, en tota la seva cruesa: tant se val el que facis, robar un cotxe o matar un home, perquè tard o d'hora te n'oblidaràs.

L'Arropiero va confessar 48 crims, si bé no tots es van poder provar per part de la policia.

3 de setembre de 2014

Decapitacions

Acabo de llegir tot just fa una estona Ànima, la novel·la de Wajdi Mouaward. La quarta edició. L'he acabada, cosa que no han fet altres persones conegudes i bones lectores.

Una animalada de novel·la. Duríssima, innovadora i trencadora. Convertir una cinquantena d'animals, ja siguin reals o imaginaris, en narradors d'uns esdeveniments tràgics és tot un repte. I la veritat és que em penso que se'n surt prou bé l'autor de textos teatrals com ara Litoral, Incendis Cels.
D'una cruesa i una violència compacta, suggeridora, sense esquerdes. Amb decapitacions trasbalsadores.

Ni més ni menys impactants que les decapitacions dels reporters nordamericans que ha dut a terme l'Estat Islàmic aquests dies. Com es confonen realitat i ficció!

Pere Quart també dedica uns poemes a les decapitacions
I El Petit de Cal Erill, en el seu Cabaret Elèctric musica alguns fragments. Realment fa una bona feina. 

Com per a perdre el cap!



2 de setembre de 2014

Papers personals

Recordo un documental, un Sense ficció de TV3: Papers personals. El programa presenta una tradició singular que es va estendre per Catalunya entre els segles XVII i XVIII: els dietaris que escrivien els pagesos i gent culta per explicar la vida als masos.

Llegeixo a Sortir d'una terrible ignorància, Imma Merino, el punt Avui 12.01.2014, que a començament de 2014 s'ha posat en marxa a França el projecte Raconter la vie -explicar la vida- que convida els ciutadans a relatar la pròpia vida a través d'una xarxa social. Es tracta d'explicar la vida per fer una novel·la vertadera de la societat actual
El projecte, impulsat per l'historiador Pierre Rosanvallon demana textos amb una escriptura conscient. No busquen un jo entotsolat sinó que se senti lligat a les circumstàncies socials i històriques.
Serà encara millor si, com es preveu, a partir del relats recollits s'organitzen lectures, trobades, debats. I sobretot és important, citant l'historiador Jules Michelet, sortir de la terrible ignorància que tenim els uns dels altres.
Com diu l'Imma Merino, no estaria gens malament que l'imitéssim. També ens convindria dur-lo endavant per combatre una terrible ignorància i generar uns nous moviments socials.

Deia Hans Kung que quan un escriu unes memòries, s'allibera
La Marguerite Yourcenar afirmava que si ja és difícil viure, encara és més penós explicar la nostra vida.

Com sempre, no és només important el fet d'escriure, sinó també de llegir-ho.