6 de setembre de 2014

Un documental a l'estil de Flannery O'Connor

Dijous 4 de setembre. Reunió política de perfil clarament conspiratiu. Volem guanyar el que hem anat perdent tots plegats des de bon començament de la transició.
Des del 86 -conferència nacional del PSUC-  que no participava activament en una reunió d'aquest tipus, retirat com estic de la vida orgànica política. No ha anat del tot bé la cosa, ni del tot mmalament... sempre pot anar pitjor, o no?

A tocar de les 11 de la nit, a punt d'entrar a casa, topem amb el Josep Ferret fill, cinèfil de soca-rel, que em recomana fervorosament que no em perdi de cap manera el documental que estan a punt de passar a la sala 33 del C-33 "Arropiero, el vagabund de la mort". I li faig cas, a ulls clucs. 

Un prodigi de documental sobre el pitjor assassí en sèrie de la història d'Espanya. Un plantejament coral, amb predomini de psiquiatres forenses i altra fauna hospitalària i policial diversa. Genial!

I en ve al cap, perquè s'adiu a les circumstàncies amb tota certesa, la sentència de Flannery O'Connor, en tota la seva cruesa: tant se val el que facis, robar un cotxe o matar un home, perquè tard o d'hora te n'oblidaràs.

L'Arropiero va confessar 48 crims, si bé no tots es van poder provar per part de la policia.