Llista Robinson

Robinson Crusoe és una novel·la de l'escriptor Daniel Defoe. El protagonista naufraga durant un viatge en vaixell i és arrossegat fins a una illa deserta, on viurà 28 anys. La por al desconegut envaeix el mariner, que es construeix un refugi per defensar-se dels enemics i inicia un viatge de descoberta d'ell mateix, Déu i de la geografia insular.
Les principals lectures crítiques de la novel·la han subratllat la visió defensora del colonialisme, on l'heroi representa els valors de la civilització occidental, que imposa al nadiu, presentat com a menys avançat. (Wikipèdia dixit)
Una llista Robinson és un tipus de llista d'exclusió on la gent que hi forma part han expressat voluntàriament que volen deixar de rebre publicitat. Aquesta publicitat pot ser per correu electrònic, correu postal, telèfon o fax.
La vida moderna, el big data, ens empeny a prendre aquests tipus d'iniciatives per intentar frenar l’allau de publicitat no desitjada que podem arribar a rebre per terra, mar i aire.
Encara recordo la campanya de fa un parell de dècades, amb pegatines que s’enganxaven a les bústies del carrer, per tal de dissuadir les empreses repartidores de fulletons d'empastifar les bústies. L’èxit de la iniciativa va ser modest diria jo, un cop passat l’impacte inicial.
Ara sembla que passa una cosa semblant. Tot i que les llistes Robinson tenen l'objectiu d'impedir la recepció de publicitat no desitjada, diverses fonts han assenyalat la seva inutilitat per aquesta comesa i inclús l'assenyalen com a responsables de crear l'efecte contrari. Així doncs, suposadament diverses empreses comprarien directament les dades d'aquells usuaris que s'hagin inscrit en les llistes Robinson. Veritat o fals? Que n’és de complicada la vida moderna! I és que això nostre no té adob!

Aigua per l’amor de Déu!

Anna Ramon, responsable de comunicació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) va al fons de la qüestió (Ens hem quedat sense aigua: què hi podem fer? CRÍTIC 19/4/2023) quan diu que ens centrem massa a parlar de la sequera, però el debat que hauríem de tenir a Catalunya és sobre el consum d’aigua excessiu que implica el desenvolupament econòmic actual.
S’ha declarat l’estat d’excepcionalitat per sequera a Catalunya. Ens trobem davant una situació greu i, en l’espera de l’arribada de les pluges, no ens podem permetre quedar-nos parats.
Fins ara, el nostre consum d’aigua ha anat creixent de forma il·limitada en pro de la prosperitat. Des de la ciència, hi ha propostes per redreçar-ho. Algunes impliquen reformular aquest consum. D’altres incideixen a restaurar i protegir els nostres sistemes hidrològics (rius, rieres i aqüífers), i fer-ho tot en un nou sistema de governança participativa i basada en el coneixement.
Per adaptar-nos a aquest nou escenari i ser menys vulnerables a la manca de pluges, necessitem solucions que ens aportin disponibilitat d’aigua a molt llarg termini.
L’aigua que surt de les nostres aixetes prové d’una conca hidrogràfica que conté aigua superficial, aigua subterrània i, en alguns casos, aigües produïdes amb la dessalinització o el reciclatge. Cuidar, protegir i restaurar les fonts d’aigua naturals, els rius i els aqüífers és una prioritat urgent a casa nostra.
A l’Espluga de Francolí ja estan portant 20 cisternes d’aigua cada dia per fer front a la manca d’aigua. Amb talls al subministrament de 8 hores diàries. Sembla ser que anem en aquesta direcció. Sap greu. Ja en treurem l’aigua clara de tot plegat?

Aplaudiments de la pagesia jove del Priorat

Una colla de joves pagesos del Priorat que s’estimen la terra de veritat s’ha animat a fer un vídeo de denúncia que no té desperdici: “Aplaudiments de la pagesia jove del Priorat. Som present i volem Futur! Escolta'ns i estima la terra de veritat. Ja no podem continuar mirant cap a una altra banda.” https://www.instagram.com/reel/C0EXdudq2yI/?igshid=MzRlODBiNWFlZA==
La Sílvia Barroso (“Pagesia amenaçada i fast food” El Món 7/5/2023) ho té ben clar: "Necessitem que no mori la pagesia perquè no mori el país, amb el territori abandonat i la desaparició progressiva del producte de proximitat, tan lloat i tan poc defensat".
És un fet que la població pagesa s’està envellint –gairebé el 50% de la propietat de la terra la tenen persones amb més de 64 anys–, però la pèrdua de pagesos ja no és tan acusada. Les dones pageses, la revolució silenciosa del món rural, reclamen veu, visibilitat i les mateixes oportunitats que els homes. Pageses, no dones de pagès.
Es parla de les noves ruralitats, d’una petita revolució de la nova pagesia. Proliferen projectes al camp català arrelats al territori que generen productes de proximitat.
La nova pagesia, integrada en molts casos per nouvinguts al camp, incorpora sovint un nou llenguatge difícil d’entendre d'entrada. Poca gent sap que la ramaderia i l’agricultura ben gestionades poden ser grans ser grans aliades en la lluita per frenar el canvi climàtic.
Què menjarem, quan se’ns jubilin els pagesos? El sector està fotut. Els preus no paren de pujar i la incorporació de joves també és complicada. Cal simplificar, eliminar paperassa.
El problema per a la incorporació de joves és l’accés a la terra i la capacitat de produir.
Per garantir la supervivència de la pagesia no hi ha una única solució màgica. Però en el que tots estan d’acord és que fa falta molta pedagogia, perquè els consumidors sàpiguen d’on surt i qui hi ha darrere del que mengem. En tot cas, la responsabilitat no recau només en els compradors. Cal millorar les condicions de la pagesia i adaptar-les al món actual.
Si la cadena de comercialització és l’única que té beneficis i els productors no, els productors deixaran de ser-hi i els que ara comercialitzen baixaran a produir i n’absorbiran els guanys. Aquest és un risc que hem de mirar d’evitar com sigui.

Napoleó tenia 100 soldats… com a mínim!

Ahir vaig veure el film Napoleón de Ridley Scott, el director de la fantàstica Blade Runner i de les no tan fantàstiques Alien i Gladiator.
Personatge immens el tal Napoleó, tot ell desmesura. Va anar ascendint des del seu allistament a les forces de la Revolució Francesa com a oficial de baix rang fins a tornar-se el despietat emperador de tot França. L'implacable i ambiciós combatent entrarà en conteses constants amb la resta d'Europa.
Napoleón és un espectacle ple d'èpica i acció. Ridley Scott reinstaura la grandiositat del cinema bèl·lic. Sobresurt en la posada en escena a l'estil clàssic de les batalles. Cal destacar una atenció al vessant més físic i visceral del combat.
El retrat de Napoleó que ofereix Ridley Scott combina el que seria una inevitable fascinació per aquesta figura de poder absolut en l'Europa amb una certa desmitificació de la seva aura a través de detalls de la vida íntima amb Josefina i dels errors en les últimes campanyes.
L'últim pla és un cartell amb el nombre de morts (uns 3 milions!) en les batalles (61) que va comandar.

Al programa radiofònic “En guàrdia” de l’Enric Calpena es fa una aproximació molt bona a la figura de Napoleó. https://www.ccma.cat/3cat/napoleo-bonaparte/audio/1119239/ 
En qualsevol cas, i sens dubte, Napoleó teni a més de 100 soldats. De debò debò!

Amb ulls de dona

De fa un grapat d’anys que tenim un diccionari biogràfic de dones de tots els territoris de parla catalana, obra de la Xarxa Vives d’Universitats, que reconeix a les dones el paper que han tingut i ofereix una mirada més complexa de la cultura compartida per tots els territoris de parla catalana.
En el procés de recuperació de la memòria històrica que vivim cal fer visibles els noms propis de les dones que en el passat han deixat una empremta, i que avui podem interpretar des del present.
Més mirades de dona i més sensibilitat en un món amb massa arquetips masculins, massa patriarcat, massa violències masclistes, massa Alves, Rubiales, Wilders i Mileis com per no haver de patir les conseqüències. Tots plegats hauríem de pensar més en la mare que ens va parir. 

D'Ucraïna a Palestina, la persistència de la banalitat del mal d'Arendt

Anabel Cuevas Vega ( Infolibre, 18 de novembre de 2023) fa un article rodó dels conflictes Ucraïna i Palestina des del punt de vista de la filosofia politica d’Hannah Arendt.
La banalitat del mal és la capacitat de les persones per transformar actes cruels en rutines quotidianes, tractant-los com si fossin tasques normals. Per a Arendt la banalitat del mal era la incapacitat de reflexió sobre per què es fa allò que es fa.
El pensament d'Hannah Arendt ens allunya de la paradoxa de l'amic o de l'enemic que s'empra sovint per explicar la guerra als mitjans de comunicació.
Els mitjans de comunicació són un espai de banalització del mal. Encara que la premsa tracta d'apropar i conscienciar sobre el patiment dels altres, moltes vegades això té un efecte “desensibilitzador” o de normalització.
Mitjançant la simplificació dels conflictes o guerres els mitjans conviden la seva audiència a prendre partit en pro o en contra d'una de les parts, cosa que Arendt no estaria d'acord però que passa tant a la guerra d'Ucraïna com en el conflicte palestinoisraelià.
La realitat és sempre molt més complexa i la premsa actual banalitza, normalitza i simplifica en excés quan es parla en clau bèl·lica. Davant això, Arendt reivindica la importància del pensament com a arma contra la manipulació. La proliferació de les fake news i la postveritat són desafiaments contemporanis que cal abordar mitjançant l'exercici d'un judici crític (i polític).
En definitiva, l'anàlisi d'Arendt sobre la banalitat del mal ens incita a reflexionar profundament sobre la naturalesa de la condició humana i els perills inherents a la manca de pensament crític. La seva obra ens fa reconèixer que la capacitat de cometre actes atroços no es limita a “monstres”, sinó que pot sorgir en contextos on predominin la conformitat, la despersonalització i la manca de reflexió.
Arendt ens convida a mantenir-nos alerta davant les amenaces de la manipulació, la desensibilització i la normalització de la violència alhora que considera la participació política activa una cosa essencial per evitar la deriva cap a la violència i la guerra, és a dir, l'absència de política .

Pensament lateral

Tot llegint un Geronimo Stilton (!!) (Un viatge demencial a Ratkistan. Destino, 2003) descobreixo el concepte de “pensament lateral”.
Consisteix a afrontar els problemes des d’una perspectiva diferent: amb un pessic de fantasia. Donar la volta als problemes i descobrir nous sistemes de resoldre’ls amb creativitat.
Imagineu-vos que ens trobem davant aturats d’una paret. La solució passa per donar la volta pel costat de la paret, no per pretendre saltar-la si és que és infranquejable.
De ben segur que no sempre és fàcil d’aplicar aquesta estratègia però si més no cal intentar-ho. En qualsevol cas pensament lateral... esquerre. Si hem d'avançar, que sigui per l'esquerra.

El canvi climàtic està fora de control?

En Sergi Picazo (CRÍTIC, 20/11/2023) dibuixa un panorama catastròfic. Rècords de temperatures, sequeres, megaincendis, huracans al Mediterrani i l'Antàrtida desfent-se: ja som en un punt de no retorn climàtic i amb conseqüències catastròfiques (també a Catalunya). Són només dades oficials de les Nacions Unides, de la Comissió Europea o d’estudis publicats en revistes científiques com Science o Nature.
El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, acaba de dir que “la humanitat ha obert les portes de l’infern”. De fet, assegura que “el canvi climàtic està fora de control” i que el planeta va “cap a una situació catastròfica si no fem res per frenar-ho”.
Un grup de 15.000 científics de 160 països, va aprofitar el darrer Dia Mundial contra el Canvi Climàtic per llançar un estudi que demostra que “els signes vitals de la Terra han empitjorat molt més del que els humans hagin vist fins ara” i que “la vida al nostre planeta està clarament amenaçada”. De fet, creuen que la meitat de la població mundial viurà en zones del planeta “no habitables” a causa de la “calor extrema i mortal” i de la falta d’aliments.
Els efectes de l’escalfament global s’estan accelerant. El que havia de passar cap a l’any 2100 començarà a passar molt abans. Sembla ser que hem perdut l’equilibri i som ja en la fase inicial d’una emergència climàtica.
Quin panorama més galdós! L’últim que tanqui el llum i faci el que bonament pugui. Pinten bastos i un té la sensació que no n’hi haurà prou amb la rebequeta i el vano. Cordeu-vos el cinturó. Venen revolts.

20N Democràcia franquista

Contundent i clar l'article de l’Ignasi Aragay (Democràcia franquista. ARA 19/11/2023). Gairebé mig segle després de la mort del dictador el franquisme segueix bategant a Madrid perquè hi ha un corrent de fons a Espanya que es manté.
La resurrecció del franquisme és una derrota de la democràcia, és el resultat de l’oblit de la memòria perpetrat en l’era del felipisme. Es va fer una operació de maquillatge i una fugida endavant. Es va triar el camí més fàcil: girar full i vendre-ho com un perdó i una reconciliació.
És fàcil compartir el desig de l’Ignasi: estaria bé celebrar els 50 anys de la mort del dictador amb un gir plurinacional que talli de soca-rel el neofranquisme, tant el friqui del carrer com l’enquistat en els aparells de l’estat. O això o la democràcia franquista PP-Vox.
Aprofito per rellegir en diagonal “Els assassins de Franco” (Francesc-Marc Álvaro. L’Esfera dels llibres, 2005). Un títol en forma de sarcasme però molt il·lustratiu. Un judici particular del franquisme i dels que van deixar-lo morir al llit. Una denúncia de la manipulació de la memòria que van dur a terme els polítics de la transició.
La seva tesi és diàfana i compartida per molta gent: la transició com un pacte entre afluents d’origen divers per garantir-se la supervivència mútua. El pacte incloïa un amnistia que, en realitat, era una amnèsia, una gran estafa. S’esborrva la memòria, es neutralitzava el passat i així quedaven impunes tots els crims, totes les responsabilitats.
Una gran impostura en definitiva sobre la qual es fonamenta el nostre sistema polític. Tenim encara un mur al davant apuntalat per gent que no estan disposats a cedir ni una engruna del seu sistema de privilegis tot i que cada cop som és els que només vam viure la Transició com un difuminat record infantil i els que no estem vinculats a les seves servituds.

Fa 48 anys de la mort del dictador. Sembla molt de temps i, això no obstant, la seva allargada ombra continua planejant sobre les nostres vides.

Pedra seca

La tècnica tradicional de la pedra seca adopta aquest nom perquè les pedres es calcen les unes amb les altres en sec, sense fer servir cap material que les uneixi, formant així construccions fortes, sostenibles i permanents, molt adaptades a l’entorn. La tècnica es remunta a l’època neolítica i s'han utilitzat fins al primer terç del segle XX.
Les ribes de la Mediterrània són unes de les zones del món amb una major presència d’elements de pedra seca. Les barraques es feien per proporcionar aixopluc i, fins i tot, habitatge a les famílies pageses, als seus animals i a les eines.
A Catalunya es comptabilitzen unes 19.000 construccions de pedra seca, mil de les quals a l’Alt Penedès.
La pedra seca va ser considerada patrimoni cultural immaterial de la humanitat el 2018. Ha estat fins i tot símbol poètic per als artistes.
Del 24 de novembre la 3 de desembre, 4a setmana de la pedra seca, promoguda per l’associació de micropobles de Catalunya. Es faran rutes, visites guiades, caminades i excursions.
El Centre Excursionista del Penedès i l’Institut d’Estudis Penedesencs organitzen el diumenge 19/11/2023 una caminada per les barraques de pedra seca d'Olèrdola. Una ruta de 6,5 km, de dues hores i mitja de caminar i de baixa dificultat, que passa per 6 barraques del terme municipal. Hi anirem!

La ruta: Les Barraques de Pedra seca de La Muntanyeta (Olèrdola)  https://ca.wikiloc.com/rutes-a-peu/les-barraques-de-pedra-seca-de-la-muntanyeta-olerdola-54218133  (Joan Domènec joandome)
Més informació: www.setmanapedraseca.cat http://wikipedra.catpaisatge.net/

15 anys de Manel

Aquests dies se celebren els 15 anys de Manel. i molt especialment d’”Els millors professors europeus”, l’àlbum que molts entesos diuen que va canviar l’escena musical del país.
Els millors professors europeus, que va veure la llum l'11 de novembre del 2008 amb la discogràfica Discmedi, venia presentat amb una il·lustració del Roger Padilla que centrava quatre cadires buides sota un fons marró, cada una d'un color, d'un disseny i un estil diferent, simbolitzant les quatre personalitats que formaven el grup.
Un maridatge de tradició i modernitat que posava al centre les històries senzilles de la quotidianitat, una manera d’escriure molt narrativa que va connectar immediatament amb el públic.
“Quan van aparèixer els Manel vaig adonar-me de seguida que funcionaven tan bé, entre altres coses, perquè a la seva música s'explicaven històries”, diria Joan Miquel Oliver anys després.
Els Manel han estat en actiu fins fa pocs mesos, quan van anunciar una aturada indefinida, que no definitiva, de la seva activitat. Durant aquests 15 anys han gravat cinc discos i s’han mantingut com un dels grups més massius, influents i sobretot estimats dels Països Catalans. (Jordi Garrigós. ARA 12/11/2023) Que tornin! 

Costos caiguts, banalitat del mal i dissonància cognitiva. I així anem tots plegats…

El debat polític d’ahir a Madrid, en el marc del debat d’investidura de Pedro Sánchez, va tenir moments d’alta tensió pel que he sentit.
Corrupte, mentider i... Hitler: el retrat robot que la dreta fa de Pedro Sánchez. Feijóo l'acusa de corrupció política i Abascal apuja el to comparant-lo amb Hitler i denunciant un cop d'estat.
Ayuso torna a ser protagonista: ha dit "fill de puta" al president del govern espanyol en funcions.
La legislatura serà molt calenta des del primer minut i em temo que el pitjor encara ha d’arribar.
Per entendre el que passa, i ara m’arrisco que d’això es tracta, crec que hem d’ajudar-nos de tres conceptes no del tot freqüents en política espanyola: costos caiguts, banalitat del mal i dissonància cognitiva. Anem a pams.
Costos caiguts. Els costos d’una iniciativa, d’un projecte pel qual s’ha apostat i s’ha invertit esforços i diners i que no arriba a bon port. Costa reconèixer-ho i deixar-lo de banda, fer net en definitiva.
Banalitat del mal. Hannah Arendt denuncia i aclareix com una multitud de ciutadans obedients van fer possible la màquina d’extermini del nazisme.
Dissonància cognitiva. Per evitar problemes i conflictes al meu cervell em limito a considerar només una visió del món, un pensament únic, renunciant a la multiplicitat i a la diversitat de pensament.
Estic convençut que bona part dels problemes actuals, en l’àmbit polític, econòmic i social, pouen d’aquests tres fenòmens cognitius, i això no ajuda. Si ens falla la toma de terra, si som incapaços
d’activar la nostra capacitat crítica i a sobre no volem fer cap esforç per entendre els nostres adversaris ja hem begut oli. I així anem.
Sento vergonya aliena escoltant les declaracions d’aquests mamarratxos que s’han deixat anar sense cap mena d’escrúpol, talment com si tinguessin vidres a la sang. La mirada d’algun d’ells fa feredat i ens fa reviure un passat no tan llunyà. El 16 de novembre de 1938 acabava la Batalla de l'Ebre… però la guerra continua.

Caminar

La Leticia Asenjo fa un article “Si vols ser un bon escriptor, camina” (ARA llegim 9/10/2023) que m’interessa per un doble motiu. M’agrada caminar i, sobretot, vull ser un bon escriptor.
Esmenta la Rebecca Solnit de “Records de la primera inexistència”: Caminar era la meva llibertat, la meva alegria, el meu mitjà de transport gratuït, el meu instrument per conèixer els llocs, la meva manera de ser al món, de reflexionar sobre la meva vida i els meus escrits, d'orientar-me.
Molts altres autors, d'Aristòtil a Virginia Woolf, han escrit sobre els beneficis que caminar ha tingut en la seva escriptura.
Ara, la recerca ens mostra que no és només una impressió subjectiva, sinó que hi ha una base neurofisiològica que ho explica. El neurocientífic irlandès Shane O'Mara diu que caminar "és un superpoder" perquè optimitza el sistema sensorial, l'aprenentatge, la memòria i la cognició. És a dir, mentre que escriure ens orienta la ment i ens ajuda a organitzar els pensaments, caminar ens orienta en l'espai i ens ajuda a organitzar el món que ens rodeja, tal com descriu Solnit.
Fins i tot Friedrich Nietzsche -ben boig ell- deia que "només els pensaments als quals s'arriba caminant tenen valor". És per això que el meu propòsit més recent és caminar, caminar i caminar, és a dir, escriure més i millor.
Ahir ens vam estrenar com a caminaires amb el grup “Caminades CEP 17” del Centre Excursionista del Penedès, el dels dijous a les 17h Vam fer el Cresta bocs, cim proper a sant Pau d’Ordal. La ruta és aquesta: Cantallops - Crestabocs - Cantallops, “una ruta bonica per entrenar amb desnivell. Molt pedregosa aquesta zona però vistes molt agradables”, amb 9,11 km i un desnivell de 400m https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cantallops-crestabocs-cantallops-72797334
A les fosques bona part del recorregut i a un ritme trepidant, incapaços vam ser de seguir el ritme de la resta de caminaires, ja bregats en aquestes caminades. Gairebé dues hores i mitja trescant per un pedregar, que té nassos!.
En arribar a casa les dues ànimes en pena vam coincidir en el diagnòstic: ens desapuntem. Amb nosaltres que no hi comptin… i si no arribo a ser un bon escriptor doncs tot això que es perdrà la humanitat -en minúscules-. Encara em fan mal els 206 ossos i els prop de 640 músculs que diuen que tenim. Va home va!

L’arruga és bella?

Aquests dies he tingut l’ocasió de veure unes imatges, de fa 40 anys i també actuals, d’un parell de dones, de la cantant Suzi Quatro i de l’actriu de comèdies romàntiques Meg Ryan. La decepció ha estat majúscula. Quina pena que fan a hores d’ara.
Les de fa 40 anys, fantàstiques, tant l’una com l’altra. Les actuals, decebedores, postisses, poc naturals, lletges…
Sense entendre-hi massa em fa l’efecte que l’una i l'altra s’han posat en mans de la cirurgia plàstica… i han perdut la guerra contra el pas del temps. Que n’hi ha de dones de 70 anys amb la pell arrugada amb naturalitat i sense rastre de cap tractament quirúrgic, i molt més maques que la Suzi i la Meg.
Saber envellir no deu ser pas del tot fàcil. Lluitar contra el pas del temps amb la cirurgia plàstica desbocada és patètic, de debò. No paga la pena. L’arruga és bella!

Els coloms que parrupen a deshora i l’escapada lleidatana

Ahir diumenge a les 8 del matí vaig anar a buscar el diari a la benzinera de la premsa, i no és cap joc de paraules, no. Fa un bo que enamora, 15 o 16 graus, poc apropiat per l’època. Com aquell que no vol li faig un comentari recurrent a l’operari de la benzinera. Resulta que hi ha un parell de coloms que “festegen” davant nostre i el meu comentari és tan previsible com innocent, més o menys en aquests termes: “fixa’t com parrupen els coloms, em sembla que no van a l’hora. Aquest temps els despista.”
La resposta del meu interlocutor, pròpia d’un conferenciant loquaç. Va entomar el tema del canvi climàtic, de la resposta d’animals i plantes, de la impossibilitat de podar el llorer que té al seu jardí i del desastre que ens espera si no ens espavilem.
Al cap d'uns minuts aprofito un seu respir per acomiadar-me amb una finta prou elegant, sense pretendre que aquell fil de conversa es convertís en l’inici d’una llarga amistat, que tampoc no era aquesta la intenció.
Esmorzem i enfilem cap a Agramunt i Penelles, a la plana de Lleida. Un grup prou heterogeni de 17 persones humanes que tenim un full de ruta ben clar. visitar l'obrador de Xocolates Gelonch, l’espai Guinovart i donar un tomb pels carrers de Penelles per veure en viu i en directe els grafitis que hi ha escampats pel carrers del poble.
A 2/4 d’11 ja estem entaulats a la xocolateria. Prenem una bona tassa de xocolata amb melindros i altres pastissos. A punt de plorar d’emoció.
La visita guiada emparaulada, de pa sucat amb oli. Es va limitar a anar d’una punta a l’altra d’un passadís amb imatges penjades a les parets i algunes breus explicacions del contingut de les dependències que es veien a través dels vidres des de l'esmentat passadís. Van durar més estona les trucades i l’enviament de correus electrònics per tal de concertar la visita que la visita guiada.
La visita a l’Espai Guinovart, molt interessant. Un paisatge d’espais amplis i corbes suaus, amb una il·luminació natural fantàstica. De l'exposició permanent, l’Era, un cercle amb un diàmetre de 5,5 metres de temps infinit, una preciositat. Fem una visita guiada satisfactòria.
Arribem a Penelles. Fem un primer tomb abans de dinar, dinem i rematem la visita. A part d’un full imprès amb escassa informació es troba a faltar més documentació. M’imagino una ruta guiada fàcilment descarregable als mòbils i un QR a cada graffiti amb la informació més rellevant de cada obra, això sense més pretensions si no es vol, però ni això.
Un té la sensació que aquesta ruta cau fora dels pols d'atracció turística del país, que no t’agafa de pas per anar enlloc i que la gent de la terra tam poc no fa els esforços necessaris per no ser considerats com el rerepaís, i és una llàstima. No es fa prou promoció ni s'esmercen els esforços necessaris per lluir el que es té, que no és poca cosa.
Comença a fosquejar. Pugem als cotxes i enfilem la tornada. Que per molts anys puguem fer aquestes obres amb els mateixos manobres -si no més-.

L’enhorabona Bo i Miàmia! Stumblin' In

El matrimoni serveix perquè dues persones resolguin juntes els problemes que no haurien tingut si haguessin quedat solteres, diu el còmic americà Eddie Cantor.
Casar-se per segona vegada és el triomf de l’esperança per damunt de l’experiència, proclama Samuel Johnson.
Quan dues persones es posen d’acord, segur que hi ha hagut un malentès, afirmava Joan Fuster.
L’amor és tot el que hi ha, deia Emily Dickinson.
L’amor. Mai no ens cansarem de parlar-ne, de donar-hi voltes. I, malgrat tot, de vegades sembla clar que amb l’amor no n’hi ha prou.
Ara que ja tenim una edat sabem que
-L’amor etern és bioquímicament possible
-El cohabitatge pot ser amb matrimoni o amb sense
-No s’esmena la vida ja viscuda
-L’amor és la resposta
-El fracàs és l’oportunitat de començar de nou, però més intel·ligentment
potser hagi arribat el moment, com diu l’Eva Piquer, de perdre la por i altres delícies. I sortir al carrer i trepitjar-lo amb ganes. Visca la gent que s’estima la vida! que diria el malaguanyat Carles Capdevila
Tots dos, Bo i Miàmia, sou valents i ardits. Molta sort, que aconseguiu tirar endavant els vostres projectes, que no us falli la carta de navegació … i que la vida us doni un camí ben, ben llarg! L’enhorabona!Ja ho cantaven el 1978 Chris Norman & Suzi Quatro: Stumblin' In (ensopegant-se) Així avancem a la vida i també a la vida en parella, a ensopegades, a batzegades… si no a empentes i rodolons https://youtu.be/aNfmetLsbTE?si=mvOJt56kiFKe05a7 

Tal dia farà un any

Sento a la ràdio que tal dia com avui de fa 32 anys va morir la Montserrat Roig, escriptora i periodista de gamma extra. El temps de les cireres i l’Agulla daurada encara són del meu record.
I tal dia com demà, 20 anys de la mort de Miquel Martí i Pol. Aquest és un bon moment per rellegir-lo. Ningú millor que ell ha sapigut fer del vers una eina de resistència, de supervivència.
La Montserrat Roig ara en tindria 78 i en Martí i Pol 94. I mentrestant tota una colla de cantaires de pa sucat amb oli que encara donen la tabarra cantant i ballant: el Julio Iglesias i el Raphael que ja han trepitjat els 80, a tall d’exemple. Potser és que no saben plegar. El Raimon en té 83 i va dir prou quan tocava, sense que ningú l’hagués hagut de fer fora. Que n'aprenguin!

De visita a Montblanc

Dilluns 6 de novembre. Sóc a Montblanc i tinc mitja hora de marge. Em decideixo a visitar l’església de santa Maria la Major, amb la terrassa i campanar. Sense guies, a pèl, recordant vells temps. Fa un grapat d’anys que no m’hi acosto, potser des d’alguna celebració de sant Jordi.
Pujo a la terrassa i al campanar i contemplo a vol d’ocell Montblanc i bona part de la Conca de Barberà. Fa una tarda magnífica i el cel està net i clar.
Sento una certa nostàlgia, no me n’amago. I més ara que estic preparant una visita guiada a la vila per un grapat d’amics el mes que ve.
Vaig viure a Montblanc del 66 al 80 i, més de caps de setmana, del 81 al 89. Gairebé mitja vida vaja. Poeticament parlant es podria dir que tota la meva vida es lliga a Montblanc com en la nit les flames a la fosca.
El preu de la visita a la terrassa i el campanar inclou visita i tast al celler Mas Foraster, a vint minuts a peu de l’església. Com ha canviat tot plegat els darrers 50 anys. El que ara és aquest celler abans era un grapat de vinyes i poca cosa més. Vaig conèixer l’avi del mas, el Josep Foraster. Els meus pares van estar a punt d’anar a treballar a la seva granja. El fill de l’avi Foraster, el Josep Maria, que tenia la meva edat, va morir ja fa uns anys i a hores d’ara qui està “al frente del negoci” és el net, el Ricard i que el celler és un dels més potents de la Conca. La varietat autòctona més preuada és el trepat, apta per vins i caves.
Jorge Luis Borges deia que som la gent que hem conegut, els llocs on hem viscut, l’experiència viscuda… deu ser per això que jo també em sento una mica montblanquí.

Una animalada

A l’ARA del diumenge 5 de novembre trobem una info molt gràfica: gat vs. gos, les mascotes més populars. La Unió Europea compta amb una colònia de 127 milions de gats de companyia, xifra que ha anat creixent els darreres anys i que ja supera el nombre de gossos. Tot i així, a casa nostra som més de gossos, encara que més de la meitat dels catalans no tenen cap animal de companyia. El 22% dels catalans tenen gos, el 13% gat, el 5% gos i gat, el 4% altres mascotes i el 56% no tenen cap mascota.El fet que hi hagi més animals de companyia censats (1,6 milions) que persones de menys de 14 anys fa, si més no, pensar una mica.
I ara la cara fosca del tema: sembla ser que les conseqüències, els danys col·laterals, de la desinformació sobre la nova llei estatal està fent estralls. El 29 de setembre entrava en vigor la llei de benestar animal, la qual cosa va crear tota mena de dubtes entre veterinaris, propietaris i cuidadors.
Part d’aquesta incertesa és perquè els reglaments necessaris per a la seva aplicació no han estat encara desenvolupats. La incertesa, aquests dubtes i el desconeixement dels processos administratius per desenvolupar una llei han deixat pas a tota mena de notícies falses o informacions enganyoses, un terrny adobat per a les xarxes socials.
Les protectores d'animals i refugis estan registrants un allau d'abanadonaments similar al dels estius i les setmanes següents a les fetes de Nadal i Reis, a la qual cosa cal afegir el fre que estan patint les adopcions.
A casa som del 56%, tres animals de companyia però sense mascotes.

Parelles lingüístiques VxL

Avui he conegut la meva 4a parella lingüística en el marc del Voluntariat per la llengua, pràctica exitosa i del tot necessària en el món que vivim. Després de la Jessica, el Jefferson i l’Adriana, tots tres de procedència sudamericana, una jove originària de l’Aragó i que, coses de la vida, resulta que som veïns.
Als 32 anys el futur ultrapassa el passat i el present està carregat de projectes, com és el cas. Aspira a ser bombera i a fe de Déu que hi posa tota la seva energia en aquest propòsit. Li cal el nivell C1 de català, uns quants carnets de conduir, obtenir una molt bona nota en unes oposicions molt concorregudes i una mica de sort, naturalment. Té uns quants fronts oberts i de ben segur que se’n sortirà.
Parla i escriu el català sense la seguretat ni el nivell competencial que se li demanarà i és per això que participar en el Voluntariat per la llengua. Durant unes quantes setmanes compartirem una estona setmanal de conversa en català, que tot ajuda. No resulta fàcil conversar en català quan el teu entorn és castellanoparlant i pots viure en castellà sense cap dificultat. Avui ens hem estrenat al Makondo, on he descobert uns cafès genuïns de Colòmbia amb les oportunes explicacions.
No ho tenen pas fàcil la gent més o menys jove d’avui dia, com ara l’Esther. Tenir l’oportunitat de parlar amb gent de la seva edat i constatar que tenen les idees clares i una voluntat de ferro és reconfortant. Seu és el futur.

Collita hortolana

Torno a l’hort de cal Ton Xacó. Fa dies que no m'hi acosto i no val a badar. Arrencar les males herbes, regar, collir el poc que queda (albergínies, pebrots i escaroles), encalçar els calçots. Avui he plantat una dotzena d’enciams i una trentena de cebes.
Les bledes i els espinacs van creixent i els calçots despunten. Què més es pot demanar a la mare terra?
També he tingut uns moments per parlar amb les plantes, només faltaria! Tot plegat una hora i mitja del matí de dilluns, amb una bonança que enamora, sense un bri d’aire i amb un cel espaterrant.

Les persones tòxiques. Elon Musk a tall d'exemple

Una persona tòxica és una persona que contamina, que embruta i distorsiona el seu entorn. Com ara l’Elon Musk, a tall d'exemple. L’article de l’Albert Cuesta (Tot el que ha destruït Elon Musk en un any a X. ARA 3/11/2023) ho demostra clarament.
X, l’antic Twitter, no acaba de convèncer ningú i les piulades s’han convertit en una notable font de desinformació.
El 27 d’octubre de 2022, Elon Musk va adquirir Twitter, al qual va rebatejar com a X al juliol. En el transcurs dels últims dotze mesos sota la nova direcció, l'empresa ha acomiadat milers d’empleats i ha patit una disminució del 60% en els ingressos publicitaris, la seva principal font de finançament. Aquesta transformació no ha sigut ben rebuda pels inversors, ja que el valor de X ha experimentat una caiguda superior al 50%.
A més, molts usuaris perceben que la plataforma ha passat de ser una font relativament fiable d'informació a ser un canal propens a difondre desinformació, en part a causa de la relaxació dels filtres i les regles de moderació de contingut que anteriorment s'aplicaven. Publiquen molt ràpid, sense contrastar res ni citar fonts, i així aconsegueixen més visibilitat.
Pel que fa als plans futurs de X, l’empresa vol crear una aplicació tot en un: una plataforma per concertar cites, fer transferències de diners, cercar feina i, esclar, compartir notícies, imatges i vídeos. No obstant això, sembla que els usuaris ja estan satisfets amb aplicacions especialitzades existents i no mostren gaire inclinació cap a aquest tipus de "megaaplicació" a l'estil de la xinesa WeChat.
No és això, companys, no és això. Que sigui un dels homes més rics del món no li impedeix ser una persona tóxica, que a gairebé totes les empreses n’hi ha.
Que sigui una persona tòxica un veí del replà de l’escala ja és un inconvenient. Que ho sigui el teu alcalde encara és pitjor però que ho siguin els polítics que se suposa que haurien de vetllar per la cosa pública o els capitostos de les grans empreses multinacionals que són els que realment manen és del tot descoratjador. Que no ens passi res!

SUBIRACHS

El 2/11/2023, a l’Aula d’extensió universitària per la gent gran de Vilafranca del Penedès, conferència de la Judith Subirachs, doctora en història de l’art i filla de l’escultor Josep M. Subirachs, sobre el tema “Façana de la Passió de la Sagrada Família, el darrer gran repte de l’escultor Subirachs”.
60 minuts ben aprofitats i amb un suport visual adequat. Una conferència amena, instructiva i molt interessant sobre aquest artista total, i en especial sobre la seva darrera i immensa obra.
Vaig visitar l’Espai Subirachs del Poblenou el gener de 2018, a poc d’haver estat 'inaugurat. Un centenar d’obres entre escultures i obra gràfica que resumeixen l’evolucio de l’artista: l’aprenentatge, l’expressionisme, l’abstracció, el neofigurativisme…
Pedra, bronze,terracota, ferro, fusta… Subirachs té unes 10.000 obres catalogades. Molta excel·lència que deia el Manel Cuyàs en un article.
L’encàrrec d’esculpir una Passió monumental en una de les façanes de la Sagrada Família va fer revoltar els seus crítics, entre els quals alguns artistes. D’envejosos n’hi ha a tot arreu i de fantasmes també.
Desconec els detalls però el fet que hagi de ser la filla de l’escultor qui mantingui una sala d’exposicions amb l’obra del pare ja és un mal auguri, i més encara quan tenen unes 400 peces més al magatzem. No serà pas per falta d’espais museístics.
M'encanta l’obra de Subirachs. Aquesta Passió monumental, amb un centenar de figures a tres nivells diferents, és extraordinària. Magistral, apoteòsica, total… a les antípodes de la
Façana del Naixement.
Els angles i l’expressionisme calculat de les seves figures em resulten admirables. I m’importa un bledo que Subirachs fos agnòstic i fes un Jesucrist en pilotes… encara que no tothom pensi el mateix. Sí, SUBIRACHS amb MAJÚSCULES, com la seva obra.

En la mort del Marc

Ara fa una estona he rebut la trista notícia de la mort del Marc. Cada dia moren a causa del càncer a l’estat espanyol unes 300 persones, però aquesta mort m’és propera i les altres no.
Ha estat una lluita de gairebé cinc anys contra el càncer, sense treva ni respir, amb un trist final.
Morir no és místic. morir és físic, és lògic, és real, com bé sap la Marta Orriols (Aprendre a parlar amb les plantes. Periscopi, 2018).
Xavier Antich (Cada cop única la fi del món. ARA 6/10/2016) ho diu ben clar: “No sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que apreciem i estimem, que és única, no pas genèrica i indeterminada, i, per això, inconsolable.
Endevinem que no ens serveixen les paraules, ni els protocols, ni els rituals de dol, que valen per a tota mort. I és cert: cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats.
No busquem consol, perquè no n’hi ha, només records, que ens arrapen a la vida que ens manca, a les paraules compartides, a les hores viscudes en comú.
Cada mort que vivim és només nostra. No hi ha família, ni amistat, noms genèrics i en el fons buits, sinó només la desaparició irremissible de tot un món, únic, irrepetible.
Per això, si existeix el dol és perquè ens resistim a identificar la mort amb el no-res. El dol és l’experiència de la mort en vida: en la vida que resta i sobreviu. La lliçó de la mort pròxima que ens deixa, sempre, una ferida amb què sabem que haurem de viure.”
La mort del Marc és una d’aquestes morts pròximes, ni que sigui en la distància. Amb prou feines he parlat amb ell breument mitja dotzena de vegades. La més rellevant, sens dubte, en un breu trajecte en tren de Martorell a Sant Sadurní d’Anoia. I n’he tingut prou per intuir la seva vàlua i personalitat.
Admirable i meritori el comportament de la seva família, de debò. Una abraçada immensa a la Sílvia, la Foix i l’Otger. Ara, un cop arribat el desenllaç, toca enterrar el mort i reparar els vius.

El sentit de l’humor. Prenem s’ho bé que malament ja hi va!

La Laura Saula (ARA Estils, 17/09/2023) analitza aquesta virtut, indispensable per restar importància als problemes de la vida. Algunes consideracions al respecte.
¿Quantes vegades un acudit ha desencallat situacions tenses o dramàtiques? El sentit de l’humor és una arma indispensable en l’existència humana. ¿Com pot ser que, tot i la seva importància, el sentit de l’humor no es tingui en gaire consideració?
Per riure’t de tu mateix, primer has de sortir del teu forat, del teu melic. És a dir, mirar-te amb perspectiva, de manera que puguis relativitzar i veure els problemes més petits.
Això sí, sempre partint de la humilitat. “Si no ets humil, et costarà molt riure’t de tu mateix”.
I no només es tracta de situacions greus de la vida, sinó de petites coses del dia a dia que sovint ens atabalen i en fem un gra massa.
Sembla que hi hagi persones que portin incorporat un xip que fa que es prenguin la vida amb sentit de l’humor. ¿Com s’ho fan? “És la mirada que tenen, una mirada ampla, de mirar-s’ho tot per fora, gairebé com si fos la mirada d’un extraterrestre.
¿Com es pot obtenir aquest hàbit humorístic? “No crec que existeixi una manera concreta. El que tinc clar és que el sentit de l’humor parteix de la saviesa. «Benaurat aquell que sàpiga riure’s d’un mateix, perquè mai li faltaran els motius»”
A banda dels beneficis emocionals que comporta tenir sentit de l’humor, també cal esmentar la importància que exerceix sobre la salut.
Doncs això: prenem s’ho bé que malament ja hi va!