Dilluns 6 de novembre. Sóc a Montblanc i tinc mitja hora de marge. Em decideixo a visitar l’església de santa Maria la Major, amb la terrassa i campanar. Sense guies, a pèl, recordant vells temps. Fa un grapat d’anys que no m’hi acosto, potser des d’alguna celebració de sant Jordi.
Pujo a la terrassa i al campanar i contemplo a vol d’ocell Montblanc i bona part de la Conca de Barberà. Fa una tarda magnífica i el cel està net i clar.
Sento una certa nostàlgia, no me n’amago. I més ara que estic preparant una visita guiada a la vila per un grapat d’amics el mes que ve.
Vaig viure a Montblanc del 66 al 80 i, més de caps de setmana, del 81 al 89. Gairebé mitja vida vaja. Poeticament parlant es podria dir que tota la meva vida es lliga a Montblanc com en la nit les flames a la fosca.
El preu de la visita a la terrassa i el campanar inclou visita i tast al celler Mas Foraster, a vint minuts a peu de l’església. Com ha canviat tot plegat els darrers 50 anys. El que ara és aquest celler abans era un grapat de vinyes i poca cosa més. Vaig conèixer l’avi del mas, el Josep Foraster. Els meus pares van estar a punt d’anar a treballar a la seva granja. El fill de l’avi Foraster, el Josep Maria, que tenia la meva edat, va morir ja fa uns anys i a hores d’ara qui està “al frente del negoci” és el net, el Ricard i que el celler és un dels més potents de la Conca. La varietat autòctona més preuada és el trepat, apta per vins i caves.
Jorge Luis Borges deia que som la gent que hem conegut, els llocs on hem viscut, l’experiència viscuda… deu ser per això que jo també em sento una mica montblanquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada