Immersos aquests dies en l’eterna pugna entre Halloween i Castanyada, i en el debat de si les festes yankees importades desplacen o no les tradicionals que tot bon català ha de tenir marcades al seu calendari, val a dirique la festivitat de Halloween és, fins i tot, més antiga i nostrada que els panellets. Toma castanya! (Laia Baldevey, NÚVOL, 31/10/2023)
A Catalunya, la diada de Tots Sants fou celebrada durant segles amb gran severitat. I s’allargava durant nou dies, el que es coneixia com el Novenari de les ànimes.
Era costum abandonar tot caràcter joiós i festiu un cop arribat el migdia, dedicar la tarda a la visita de cementiris i fossars, encara que no s’hi tinguessin avantpassats enterrats, i oferir el prec i el dol per les ànimes.
La canalla havia de resar un parenostre per cada castanya, advertida que, si no ho feia, els esperits la visitarien a la nit i li farien una estirada de peus per cada castanya.
La mainada o els captaires anaven per les cases demanant la voluntat a canvi de resar o cantar uns goigs per les ànimes dels difunts de la família.
Paulatinament, la severitat de Tots Sants va anar diluint-se per donar pas a un caràcter molt més festiu en la seva celebració.
Avui dia poca cosa queda de la litúrgia. Es manté el menjar i el beure i poca cosa més.
31 d’octubre del 2023
30 d’octubre del 2023
La Guerra dels mons i les fake news
La guerra dels mons (The War of the Worlds) és una novel·la de ciència-ficció escrita per H. G. Wells i publicada per primera vegada el 1898, que descriu una invasió marciana a la Terra. És la primera descripció coneguda d'una invasió alienígena de la Terra.El 30 d'octubre de 1938, Orson Welles, actor, guionista i director de cinema, a més de locutor de ràdio, va emetre un simulacre de noticiari, inspirat en la novel·la original. Es va interrompre la programació habitual per a emetre la notícia que una nau marciana havia aterrat a Grovers Mill, Nova Jersey (Estats Units). L'emissió va ser prou realista com per a espantar molts oients i fer-los creure que realment estava succeint, encara que es va dir des de bon principi que no era real i, fins i tot, entre actes, posaven publicitat.
Sigui com sigui, el relat radiofònic de La guerra dels mons queda ja gravat per sempre a l'imaginari social com el programa que va marcar un abans i un després a la història dels mitjans de comunicació, estudiat a cada facultat de ciències de la informació del món sencer i considerat com el preludi de les fake news que arriben fins als nostres dies.
La gent fuig espantada. Hi ha pànic col·lectiu i es congestionen les rutes dels voltants de Nova York. El clima és de Apocalipsi. Trucades telefòniques a parents per acomiadar-se o demanar perdó, a la policia per fer denúncies, hospitals en situacions d'emergència. Accidents de cotxes, violència, fins i tot diversos parts prematurs. Moltes persones s'amaguen als soterranis amb escopetes i llaunes de conserva. Tot ho desferma un programa de ràdio en viu. Una ficció que es va construir amb eines i recursos informatius.
Va tenir una idea genial, artística i disruptiva que va acabar mostrant l'enorme influència dels mitjans de comunicació. Als anys 30 era la ràdio, després van ser la televisió i els diaris. Avui s'hi han sumat les xarxes socials.
Sigui com sigui, el relat radiofònic de La guerra dels mons queda ja gravat per sempre a l'imaginari social com el programa que va marcar un abans i un després a la història dels mitjans de comunicació, estudiat a cada facultat de ciències de la informació del món sencer i considerat com el preludi de les fake news que arriben fins als nostres dies.
La gent fuig espantada. Hi ha pànic col·lectiu i es congestionen les rutes dels voltants de Nova York. El clima és de Apocalipsi. Trucades telefòniques a parents per acomiadar-se o demanar perdó, a la policia per fer denúncies, hospitals en situacions d'emergència. Accidents de cotxes, violència, fins i tot diversos parts prematurs. Moltes persones s'amaguen als soterranis amb escopetes i llaunes de conserva. Tot ho desferma un programa de ràdio en viu. Una ficció que es va construir amb eines i recursos informatius.
Va tenir una idea genial, artística i disruptiva que va acabar mostrant l'enorme influència dels mitjans de comunicació. Als anys 30 era la ràdio, després van ser la televisió i els diaris. Avui s'hi han sumat les xarxes socials.
29 d’octubre del 2023
Per què ens agrada tant queixar-nos?
Fantàstica la Laura Saula en les seves reflexions (Per què ens agrada tant queixar-nos? Aprendre a viure amb les regles del joc de la vida és un dels elements clau per deixar aquest mal hàbit Laura Saula ARA Estils 15/10/2023 ). Comparteixo algunes reflexions.
Diu un proverbi oriental que, si un mal té remei, no serveix de res queixar-se. De la mateixa manera, si el mal no té remei, tampoc serveix de res. És a dir, la queixa és inútil i només fa que omplir l’ambient i l’esperit de negativitat. I tot i això, som moltes les persones que vivim els dies entre queixes i laments.
¿Com pot ser que la queixa estigui tan estesa? La vida és complexa, amb moments bons i moments dolents. Per tant, hi ha motius reals per queixar-nos quan les coses no van com nosaltres voldríem. “No ens han educat per tenir una mirada justa de la vida, sinó molt crítica. Hauríem d’aprendre a tenir una mirada més apreciativa i, al mateix temps que una cosa no ens va bé, mirar el que sí que va bé”.
En general, acostumem a tenir una baixa tolerància a la frustració. Tot plegat incentiva que, al final, sigui molt difícil no caure en la temptació de que “Cal conèixer les regles del joc de la vida i saber que les coses no sempre seran com un vol que siguis. Hem de normalitzar aquest fet i, a partir d’aquí, veure que no té sentit queixar-nos d’aquesta normalitatxar-nos. “És més fàcil això que buscar-nos la vida”. Es veu la diferència entre les persones que se centren a voler resoldre les coses i les que només volen explotar emocionalment perquè les cuidin i els donin una solució.
“Hi ha molta gent que exigeix a la vida que tot sigui com ella vol. I aquí no estem jugant a l’oca, sinó al parxís. Per tant, aquestes són les regles del joc de viure. La vida fa el que pot i el que vol, i passa el que passa”
“Cal que entenguem que una cosa ens frustra perquè les nostres expectatives no s’han produït, i el que ens toca és generar circumstàncies perquè ens passi tot allò que volem”.
Compte especials amb els més petits i amb els adolescents! La intolerància a la frustració els pot complicar, i molt, la vida.
Doncs això, endavant, de derrota en derrota fins a la victòria final! I sense rondinar!
Diu un proverbi oriental que, si un mal té remei, no serveix de res queixar-se. De la mateixa manera, si el mal no té remei, tampoc serveix de res. És a dir, la queixa és inútil i només fa que omplir l’ambient i l’esperit de negativitat. I tot i això, som moltes les persones que vivim els dies entre queixes i laments.
¿Com pot ser que la queixa estigui tan estesa? La vida és complexa, amb moments bons i moments dolents. Per tant, hi ha motius reals per queixar-nos quan les coses no van com nosaltres voldríem. “No ens han educat per tenir una mirada justa de la vida, sinó molt crítica. Hauríem d’aprendre a tenir una mirada més apreciativa i, al mateix temps que una cosa no ens va bé, mirar el que sí que va bé”.
En general, acostumem a tenir una baixa tolerància a la frustració. Tot plegat incentiva que, al final, sigui molt difícil no caure en la temptació de que “Cal conèixer les regles del joc de la vida i saber que les coses no sempre seran com un vol que siguis. Hem de normalitzar aquest fet i, a partir d’aquí, veure que no té sentit queixar-nos d’aquesta normalitatxar-nos. “És més fàcil això que buscar-nos la vida”. Es veu la diferència entre les persones que se centren a voler resoldre les coses i les que només volen explotar emocionalment perquè les cuidin i els donin una solució.
“Hi ha molta gent que exigeix a la vida que tot sigui com ella vol. I aquí no estem jugant a l’oca, sinó al parxís. Per tant, aquestes són les regles del joc de viure. La vida fa el que pot i el que vol, i passa el que passa”
“Cal que entenguem que una cosa ens frustra perquè les nostres expectatives no s’han produït, i el que ens toca és generar circumstàncies perquè ens passi tot allò que volem”.
Compte especials amb els més petits i amb els adolescents! La intolerància a la frustració els pot complicar, i molt, la vida.
Doncs això, endavant, de derrota en derrota fins a la victòria final! I sense rondinar!
28 d’octubre del 2023
Religions… per amor de Déu!
Roger-Pol Droit escrivia el 2000 un llibre de petit format i de lectura fàcil i amena sobre les religions (Les religions explicades als fills. La Campana) per tal de respondre a les preguntes de la seva filla adolescent.
Un llibre que vol ser útil també als adults com a font d'informació cultural, precisa i objectiva, del tot necessària a data d’avui on en tots els països conviuen persones de creences diferents, que han d’aprendre a conèixer-se. I també, és clar, ateus i agnòstics, que l’autor no oblida.
Judaisme, cristianisme, islam, hinduisme, budisme… què tenen en comú? Què els separa? Per què hi ha tantes religions i gent que no en té cap?
D’acord en què és indispensable de tenir punts de referència sobre aquestes qüestions, per “cultura general” i per la comprensió de les obres d’art. Per a la vida quotidiana en el món actual. Que no sigui que perdem l’oremus que deia el Salvador Alsius. I això no ho és tot. Les religions són un element essencial de l’experiència humana.
Vilafranca acollirà aquest dissabte la Nit de les Religions, per fomentar el coneixement mutu entre les diverses confessions religioses que conviuen a Vilafranca, emmarcada en la commemoració del 75è aniversari de la declaració universal dels Drets Humans, essent la llibertat de pensament, consciència i religió un d’aquests drets.
La Nit de les Religions començarà amb un acte inaugural dissabte a les 12h a l’auditori de VINSEUM amb una ponència de Lola López, antropòloga, i la presència de les autoritats i representants de les diverses confessions, amb parlaments de l’alcalde FranCisco Romero, de la regidora de Cultura, Àngels Dalmau, del director de la Fundació Pinnae, Joan Melero, i de la presidenta d’AUDIR, Montse Castellà. L’acte serà conduït per Jep Bargalló i comptarà amb l’actuació musical d’Anna Roig. Durant la tarda hi haurà diverses xerrades i exposicions audiovisuals en els diferents centres de culte de la Vila.
Hi participen la Comunitat Bahá’í, la Comunitat Budista de l’Interésser, l’Església Evangèlica Baptista, l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, la Mesquita de Vilafranca del Penedès, les Parròquies de Vilafranca i Sukyo Mahikari.
Que vagi bé i que sigui del tot interessant, no se m’acut millor desig.
Roderic Villalba, ateu recalcitrant -gràcies a Déu-.
Un llibre que vol ser útil també als adults com a font d'informació cultural, precisa i objectiva, del tot necessària a data d’avui on en tots els països conviuen persones de creences diferents, que han d’aprendre a conèixer-se. I també, és clar, ateus i agnòstics, que l’autor no oblida.
Judaisme, cristianisme, islam, hinduisme, budisme… què tenen en comú? Què els separa? Per què hi ha tantes religions i gent que no en té cap?
D’acord en què és indispensable de tenir punts de referència sobre aquestes qüestions, per “cultura general” i per la comprensió de les obres d’art. Per a la vida quotidiana en el món actual. Que no sigui que perdem l’oremus que deia el Salvador Alsius. I això no ho és tot. Les religions són un element essencial de l’experiència humana.
Vilafranca acollirà aquest dissabte la Nit de les Religions, per fomentar el coneixement mutu entre les diverses confessions religioses que conviuen a Vilafranca, emmarcada en la commemoració del 75è aniversari de la declaració universal dels Drets Humans, essent la llibertat de pensament, consciència i religió un d’aquests drets.
La Nit de les Religions començarà amb un acte inaugural dissabte a les 12h a l’auditori de VINSEUM amb una ponència de Lola López, antropòloga, i la presència de les autoritats i representants de les diverses confessions, amb parlaments de l’alcalde FranCisco Romero, de la regidora de Cultura, Àngels Dalmau, del director de la Fundació Pinnae, Joan Melero, i de la presidenta d’AUDIR, Montse Castellà. L’acte serà conduït per Jep Bargalló i comptarà amb l’actuació musical d’Anna Roig. Durant la tarda hi haurà diverses xerrades i exposicions audiovisuals en els diferents centres de culte de la Vila.
Hi participen la Comunitat Bahá’í, la Comunitat Budista de l’Interésser, l’Església Evangèlica Baptista, l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, la Mesquita de Vilafranca del Penedès, les Parròquies de Vilafranca i Sukyo Mahikari.
Que vagi bé i que sigui del tot interessant, no se m’acut millor desig.
Roderic Villalba, ateu recalcitrant -gràcies a Déu-.
27 d’octubre del 2023
Maine i la Segona Esmena
Una de les tràgiques notícies del 26 d’octubre: centenars d'agents de policia busquen un reservista que hauria matat almenys 16 persones en un tiroteig a Maine, als EUA. L'estat de Maine, al nord de la costa est dels Estats Units és un dels més permissius amb la tinença d'armes. Lewiston és una ciutat de 38.000 habitants a 56 quilòmetres al nord de Portland, la principal ciutat de Maine.
I per enèsima vegada, una arma de guerra, un rifle d’assalt semiautomàtic. Aquest és el pitjor tiroteig massiu als Estats Units del 2023.
L'Associació Nacional del Rifle dels EUA és una organització nord-americana la finalitat de la qual és la defensa del dret a posseir armes tant per a la defensa personal com per a activitats recreatives. Es considera l'organització de drets civils més antiga dels Estats Units. El club posseeix 5 milions de socis.
El seu objectiu principal és protegir la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units d'Amèrica. La Segona Esmena a la Constitució dels Estats Units d'Amèrica, del 1791, protegeix el dret del poble nord-americà a posseir i portar armes. Estats Units és un dels països amb menors limitacions per adquirir i portar armes de foc. Ni ell govern federal dels Estats Units ni els governs estatals i locals no poden violar el dret a portar armes. El 2016, quatre de cada deu nord-americans afirmaven tenir almenys una arma de foc a casa seva.
Em pregunto què passaria a Vilafranca del Penedès, amb una població similar a la de Lewiston si a la meitat de les cases hi hagués aquest tipus d’armes de foc. Potser alguna festa nocturna, alguna reunió inacabable de la comunitat de veïns, algun partit de futbol juvenil o alguna mani acabarien com el rosari de l’aurora. L’ocasió fa el lladre i les armes l’assassí.
I per enèsima vegada, una arma de guerra, un rifle d’assalt semiautomàtic. Aquest és el pitjor tiroteig massiu als Estats Units del 2023.
L'Associació Nacional del Rifle dels EUA és una organització nord-americana la finalitat de la qual és la defensa del dret a posseir armes tant per a la defensa personal com per a activitats recreatives. Es considera l'organització de drets civils més antiga dels Estats Units. El club posseeix 5 milions de socis.
El seu objectiu principal és protegir la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units d'Amèrica. La Segona Esmena a la Constitució dels Estats Units d'Amèrica, del 1791, protegeix el dret del poble nord-americà a posseir i portar armes. Estats Units és un dels països amb menors limitacions per adquirir i portar armes de foc. Ni ell govern federal dels Estats Units ni els governs estatals i locals no poden violar el dret a portar armes. El 2016, quatre de cada deu nord-americans afirmaven tenir almenys una arma de foc a casa seva.
Em pregunto què passaria a Vilafranca del Penedès, amb una població similar a la de Lewiston si a la meitat de les cases hi hagués aquest tipus d’armes de foc. Potser alguna festa nocturna, alguna reunió inacabable de la comunitat de veïns, algun partit de futbol juvenil o alguna mani acabarien com el rosari de l’aurora. L’ocasió fa el lladre i les armes l’assassí.
26 d’octubre del 2023
L’amor romàntic ha mort en temps de Tinder?
Llegeixo una crítica de cinema interessant (L’amor en temps de Tinder. Joan Llobera, NÚVOL, 19/10/2023). La cineasta Helena Hufnagel explora la por al compromís i les noves narratives de les relacions contemporànies. La seva opinió és contundent: l’amor romàntic ha mort. I, en tot cas, què és l’amor? Es difícil tractar un concepte tan abstracte com és el de l’amor.
La normalització de la solitud i de les relacions polígames, que defugen l’antiga visió exclusiva de la parella, han acabat per reconfigurar la narrativa que tenim de l’amor romàntic. Sí, l’amor romàntic ha mort, i nosaltres l’hem matat.
L'escriptora Maria Climent ha publicat la novel·la 'A casa teníem un himne' (L’altra Editorial) és entrevistada (Vilaweb 25/10/2023) i el titular és contundent: “La meitat de les parelles se separen i la vida continua”. L’autora torna a abordar la culpa familiar, i les segones oportunitats vitals d’un trio format per una mare i dues filles.
Les vides són fràgils i líquides. Els rols poden canviar moltíssim. Aquest llibre tracta de segones oportunitats i de com atrevir-se a canviar les nostres vides. Imagina’t que no, que tu prens una decisió quan tens vint anys i t’hi has d’aferrar tota la vida. De fet, a la vida, és clar, la meitat de les parelles se separen i la vida continua.
Marta Orriols (Anatomia de les distàncies curtes, Periscopi, 2019) relata 19 contes on l’amor va apareixent i desapareixent, on la gent està molt sola. Les dones se senten aïllades, al marge. Els homes se senten apartats, sense rol. Les distàncies curtes de les quals parla el llibre són ben clares: tots els personatges es miren de cara algun problema, algun conflicte, alguna persona. Tots busquen alguna resposta, perquè d’això va una mica la vida i la literatura (fragment del pròleg de la Jann Díaz). I totes les parelles estan desajustades, com penjant d’un fil.
Amb tot això me n’assabento que la Isabel i l’Agustí celebren el 50è aniversari de casament. Això sí que és una parella, com les d’abans, per a tota la vida. Per molts anys!
Afegeixo unes quantes parrafades amb un punt d’ironia, que tot ajuda:
- Contra qui et cases?
- Els matrimonis poden acabar bé o durar tota la vida.
- La felicitat és un invent del segle XVIII que funciona com una pastanaga davant d’un ase.
- Salud, dinero y amor.
La normalització de la solitud i de les relacions polígames, que defugen l’antiga visió exclusiva de la parella, han acabat per reconfigurar la narrativa que tenim de l’amor romàntic. Sí, l’amor romàntic ha mort, i nosaltres l’hem matat.
L'escriptora Maria Climent ha publicat la novel·la 'A casa teníem un himne' (L’altra Editorial) és entrevistada (Vilaweb 25/10/2023) i el titular és contundent: “La meitat de les parelles se separen i la vida continua”. L’autora torna a abordar la culpa familiar, i les segones oportunitats vitals d’un trio format per una mare i dues filles.
Les vides són fràgils i líquides. Els rols poden canviar moltíssim. Aquest llibre tracta de segones oportunitats i de com atrevir-se a canviar les nostres vides. Imagina’t que no, que tu prens una decisió quan tens vint anys i t’hi has d’aferrar tota la vida. De fet, a la vida, és clar, la meitat de les parelles se separen i la vida continua.
Marta Orriols (Anatomia de les distàncies curtes, Periscopi, 2019) relata 19 contes on l’amor va apareixent i desapareixent, on la gent està molt sola. Les dones se senten aïllades, al marge. Els homes se senten apartats, sense rol. Les distàncies curtes de les quals parla el llibre són ben clares: tots els personatges es miren de cara algun problema, algun conflicte, alguna persona. Tots busquen alguna resposta, perquè d’això va una mica la vida i la literatura (fragment del pròleg de la Jann Díaz). I totes les parelles estan desajustades, com penjant d’un fil.
Amb tot això me n’assabento que la Isabel i l’Agustí celebren el 50è aniversari de casament. Això sí que és una parella, com les d’abans, per a tota la vida. Per molts anys!
Afegeixo unes quantes parrafades amb un punt d’ironia, que tot ajuda:
- Contra qui et cases?
- Els matrimonis poden acabar bé o durar tota la vida.
- La felicitat és un invent del segle XVIII que funciona com una pastanaga davant d’un ase.
- Salud, dinero y amor.
25 d’octubre del 2023
Viure de gorra. Francesc Pujols in memoriam
L’Ignasi Aragay feia un retrat i uns comentaris molt afinats sobre Francesc Pujols (Francesc Pujols, superheroi català, ARA llegim 7/5/2016), una de les personalitats intel·lectuals més extravagants que ha donat la Catalunya del segle XX en el terreny del pensament, un personatge inclassificable.
La seva famosa profecia en el sentit que arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat quan voltem pel món, efectivament, s’està complint, però a l’inrevés. Els catalans, maltractats a casa nostra, no tenim més remei que seguir sortint a la recerca d’aventures que ens buiden les butxaques. Si restem a la terra mare, ens escuren; i si marxem, també.
Com diu l’Ignasi Aragay, la màgia pujoliana ha estat desemmascarada. Només ens resten, doncs, dues opcions: o seguim en un món de fantasia, el de Francesc Pujols, o ens llancem de cap a una altra cosa, assumint tots els perills que la realitat sempre comporta.
Viure de gorra, de renda o de la caritat són modes de vida ben diferents. Llàstima que en Francesc Pujols no l’encertés de ple!
La seva famosa profecia en el sentit que arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat quan voltem pel món, efectivament, s’està complint, però a l’inrevés. Els catalans, maltractats a casa nostra, no tenim més remei que seguir sortint a la recerca d’aventures que ens buiden les butxaques. Si restem a la terra mare, ens escuren; i si marxem, també.
Com diu l’Ignasi Aragay, la màgia pujoliana ha estat desemmascarada. Només ens resten, doncs, dues opcions: o seguim en un món de fantasia, el de Francesc Pujols, o ens llancem de cap a una altra cosa, assumint tots els perills que la realitat sempre comporta.
Viure de gorra, de renda o de la caritat són modes de vida ben diferents. Llàstima que en Francesc Pujols no l’encertés de ple!
24 d’octubre del 2023
Contra el canvi climàtic
Avui celebrem el Dia Internacional Contra el Canvi Climàtic. Tenim el full de ruta per fer-hi front: l'Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic. Treballem 312 mesures que contemplen la vulnerabilitat social i la vessant territorial. https://t.co/H7uaZ1l8ov
El Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Generalitat de Catalunya diu que ho tenim tot controlat! Tranquil·litat i bons aliments doncs, que es veu que no cal patir.
El digital CRÍTIC fa un recull d’articles sobre el tema. Uns quants apunts:
"Estem tocant fons en els límits del planeta: a escala humana és gairebé irreversible".
“Hem de posposar l’extinció dels humans. Hem de guanyar uns quants milions d’anys”
“Als joves, els hem arruïnat el futur, i un jove, per definició, és més futur que passat”
(Fernando Valladares, biòleg i investigador del CSIC).
“Hi ha un conservacionisme que és molt de dretes”. Aquest model nostre de mobilitat i de consum és un desastre. És que no ho aguantarem. Més mobilitat aèria, més ampliació de l’aeroport… Ja es veu que és una voràgine. S’hauria de parar, és clar que sí. L’única via possible de superar aquesta crisi tan notòria és l’economia circular. Tallar tant com es pugui la dependència amb els hidrocarburs, perquè aquest és el gran verí. I buscar l’economia regenerativa, diguem-ne. Que allò que poses en marxa es pugui regenerar sense costos energètics ni socials.” (Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, geògraf i naturalista).
El Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Generalitat de Catalunya diu que ho tenim tot controlat! Tranquil·litat i bons aliments doncs, que es veu que no cal patir.
El digital CRÍTIC fa un recull d’articles sobre el tema. Uns quants apunts:
"Estem tocant fons en els límits del planeta: a escala humana és gairebé irreversible".
“Hem de posposar l’extinció dels humans. Hem de guanyar uns quants milions d’anys”
“Als joves, els hem arruïnat el futur, i un jove, per definició, és més futur que passat”
(Fernando Valladares, biòleg i investigador del CSIC).
“Hi ha un conservacionisme que és molt de dretes”. Aquest model nostre de mobilitat i de consum és un desastre. És que no ho aguantarem. Més mobilitat aèria, més ampliació de l’aeroport… Ja es veu que és una voràgine. S’hauria de parar, és clar que sí. L’única via possible de superar aquesta crisi tan notòria és l’economia circular. Tallar tant com es pugui la dependència amb els hidrocarburs, perquè aquest és el gran verí. I buscar l’economia regenerativa, diguem-ne. Que allò que poses en marxa es pugui regenerar sense costos energètics ni socials.” (Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, geògraf i naturalista).
23 d’octubre del 2023
Som podcast - per amor a l’art
L’allau de podcasts (alternativa i complement de la ràdio convencional) de la darrera temporada és una molt bona notícia. I no ho dic només per la CCMA (Catalunya àudio) ja que altres emissores i institucions s’han animat i ens han inundat de propostes, moltes d’elles molt interessants.
S’acaba d'estrenar un de nou: “Inclassificables”, un podcast per descobrir el món de l’art, que al primer lliurament explora els límits de la excentricitat heterodoxa d’Albert Serra.
Ahir diumenge 22 d’octubre l’ARA ens va obsequiar amb un diari especial. Amb motiu de la inauguració al Museu Picasso i a la Fundació Miró de la primera gran exposició conjunta dels dos centres, que recull unes 300 obres, l’ARA fa que les seves obres inundin tot el diari per mostrar, en l’actual context de guerra, la força i vigència d’un art que és un crit de llibertat. Un esdeveniment que pot arribar a ser el gran esdeveniment artístic de l’any. Hi haurem d’anar a l’exposició, per amor a l’art.
D’aquesta manera el diari s’apunta a les celebracions i mostra fins a quin punt l'obra i l’esperit dels dos artistes continuen lligades a l’actualitat.El recull d’obres d’art que s’han incorporat al diari és rellevant i encertat. Ha estat un molt bon obsequi, sí. Un espai d’art. L’art com a quelcom que ens emociona i ens ajuda a comprendre la vida.
S’acaba d'estrenar un de nou: “Inclassificables”, un podcast per descobrir el món de l’art, que al primer lliurament explora els límits de la excentricitat heterodoxa d’Albert Serra.
Ahir diumenge 22 d’octubre l’ARA ens va obsequiar amb un diari especial. Amb motiu de la inauguració al Museu Picasso i a la Fundació Miró de la primera gran exposició conjunta dels dos centres, que recull unes 300 obres, l’ARA fa que les seves obres inundin tot el diari per mostrar, en l’actual context de guerra, la força i vigència d’un art que és un crit de llibertat. Un esdeveniment que pot arribar a ser el gran esdeveniment artístic de l’any. Hi haurem d’anar a l’exposició, per amor a l’art.
D’aquesta manera el diari s’apunta a les celebracions i mostra fins a quin punt l'obra i l’esperit dels dos artistes continuen lligades a l’actualitat.El recull d’obres d’art que s’han incorporat al diari és rellevant i encertat. Ha estat un molt bon obsequi, sí. Un espai d’art. L’art com a quelcom que ens emociona i ens ajuda a comprendre la vida.
22 d’octubre del 2023
El forat negre de la soledat no desitjada
El 2018 vam poder veure la fotografia històrica d’un forat negre, un dels grans misteris de l’univers, que diuen que té una massa 6.500 milions de vegades la massa del Sol i és a 53,3 milions d’anys llum de la Terra.
Els forats negres, imaginats a principis del s. XX per Albert Einstein i teoritzats per Stephen Hawking als anys 70, són una massiva concentració de matèria comprimida en una àrea petita que genera un camp gravitatori que engoleix tot el que l’envolta, inclosa la llum.
Talment com la soledat no desitjada. M’hi fa pensar en una entrevista recent al Jordi Basté on se sincera sobre la soledat: "Vaig necessitar ajuda psicològica".
El presentador d'El Món a RAC1, Jordi Basté ha concedit una entrevista parlant de la soledat. El periodista va sorprendre als seus seguidors quan va publicar una storie al seu compte d'Instagram repiulant l'Obra social, Sensibilització, Voluntariat i Cooperació de Sant Joan de Déu, una entitat sense ànim de lucre, que aposta pels cafès solidaris, Una iniciativa que lluita contra la soledat no desitjada, que cada cop afecta més persones i que s'ha convertit en la nova pandèmia silenciosa.
"És la sensació d'una buidor, d'una foscor, gairebé d'un blanc i negre i tothom passa per això. Els adolescents viuen molts sols perquè es pensen que a través d'una pantalla ho tenen tot i és mentida…" afegeix. Per sortir d'aquesta buidor, el periodista assegura que "hi ha un moment que fas un "clec": "Per això és molt important la psicologia. Tu mateix t'has d'animar a que hi ha un moment a la vida en que el teu cervell apretarà un botó i el blanc i negre passarà al color, i deixaràs de sentir-te sol per sentir-te independent, que sembla el mateix, però és molt diferent".
Al Regne Unit temps enrere van crear el Ministeri de la Soledat per tal de front a aquesta epidèmia del segle XXI. Realment fa falta un ministeri per combatre la solitud?
Les dades del Regne Unit el 2018, desoladores: nou milions de britànics se senten sols sovint o sempre. Fins al 75% dels avis viuen sense ningú que els acompanyi i 200.000 poden passar fins un mes sense tenir una sola conversa amb un amic o familiar.A causa de les dimensions del problema, el gener del 2018, la primera ministra Theresa May va crear el Ministeri de la Soledat. A Espanya, tot i que les xifres són més baixes, la soledat es considera també un problema social.
És un tema que cap professió el considera seu. Està clar qui diagnostica i qui tracta una malaltia, però la solitud, un tema molt psicològic, toca molts perfils professionals. Des de la treballadora social fins al caixer del súper –explica la investigadora Laura Coll i Planas–. Les polítiques de salut pública han de ser intersectorials, perquè tenen a veure amb la salut, la vivenda, el treball o el benestar social– i necessitem que l’abordatge sigui clar”. De feina n’hi ha molta. Som-hi!
Els forats negres, imaginats a principis del s. XX per Albert Einstein i teoritzats per Stephen Hawking als anys 70, són una massiva concentració de matèria comprimida en una àrea petita que genera un camp gravitatori que engoleix tot el que l’envolta, inclosa la llum.
Talment com la soledat no desitjada. M’hi fa pensar en una entrevista recent al Jordi Basté on se sincera sobre la soledat: "Vaig necessitar ajuda psicològica".
El presentador d'El Món a RAC1, Jordi Basté ha concedit una entrevista parlant de la soledat. El periodista va sorprendre als seus seguidors quan va publicar una storie al seu compte d'Instagram repiulant l'Obra social, Sensibilització, Voluntariat i Cooperació de Sant Joan de Déu, una entitat sense ànim de lucre, que aposta pels cafès solidaris, Una iniciativa que lluita contra la soledat no desitjada, que cada cop afecta més persones i que s'ha convertit en la nova pandèmia silenciosa.
"És la sensació d'una buidor, d'una foscor, gairebé d'un blanc i negre i tothom passa per això. Els adolescents viuen molts sols perquè es pensen que a través d'una pantalla ho tenen tot i és mentida…" afegeix. Per sortir d'aquesta buidor, el periodista assegura que "hi ha un moment que fas un "clec": "Per això és molt important la psicologia. Tu mateix t'has d'animar a que hi ha un moment a la vida en que el teu cervell apretarà un botó i el blanc i negre passarà al color, i deixaràs de sentir-te sol per sentir-te independent, que sembla el mateix, però és molt diferent".
Al Regne Unit temps enrere van crear el Ministeri de la Soledat per tal de front a aquesta epidèmia del segle XXI. Realment fa falta un ministeri per combatre la solitud?
Les dades del Regne Unit el 2018, desoladores: nou milions de britànics se senten sols sovint o sempre. Fins al 75% dels avis viuen sense ningú que els acompanyi i 200.000 poden passar fins un mes sense tenir una sola conversa amb un amic o familiar.A causa de les dimensions del problema, el gener del 2018, la primera ministra Theresa May va crear el Ministeri de la Soledat. A Espanya, tot i que les xifres són més baixes, la soledat es considera també un problema social.
És un tema que cap professió el considera seu. Està clar qui diagnostica i qui tracta una malaltia, però la solitud, un tema molt psicològic, toca molts perfils professionals. Des de la treballadora social fins al caixer del súper –explica la investigadora Laura Coll i Planas–. Les polítiques de salut pública han de ser intersectorials, perquè tenen a veure amb la salut, la vivenda, el treball o el benestar social– i necessitem que l’abordatge sigui clar”. De feina n’hi ha molta. Som-hi!
21 d’octubre del 2023
Los asesinos de la luna
Com diu l’Eulàlia Iglesias (ARA Cinema 18/10/2023) és el primer 'western' de Martin Scorsese i apunta la pulsió depredadora de la societat nord-americana. Los asesinos de la luna denuncia la silenciosa massacre a què es va sotmetre la nació indígena osage.
Algunes dades de la peli: direcció: Martin Scorsese. Guió: Eric Roth i Martin Scorsese a partir del llibre de David Grann. 206 minuts Estats Units (2023). Amb Leonardo DiCaprio, Robert De Niro i Lily Gladstone. Estrena el 20/10/2023.
Los asesinos de la luna parteix de la història real del poble osage, que als anys vint del segle passat va descobrir petroli sota el sòl d'Oklahoma on l'havien arraconat. L'eclosió sobtada de riquesa i el tarannà gens capitalista dels osage va atraure centenars d'homes blancs àvids d'apropiar-se d'aquesta font de diners, molt sovint a través de matrimonis amb dones osages.
Com afirma l'Eulàlia Iglesias “Scorsese firma un poderós western d'aires clàssics, però revisionista i antièpic, lluny dels westerns de conquesta de grans horitzons.
En un relat construït des de l'autoconsciència crítica blanca, Scorsese confia en dos dels seus actors preferits, dues estrelles inqüestionables del cinema nord-americà, per interpretar uns papers incòmodes i de càrrega revulsiva.”
Jo només confio en una de les dues estrelles, en Robert de Niro. Leonardo DiCaprio em provoca -ara i sempre- urticària. No puc amb ell. En aquesta peli fa un paper ambivalent, amb una masculinitat pròpia de l’època i interpretant un personatge sense personalitat definida, que es mou segons bufa el vent i que finalment deixa de ser un cagadubtes i assumeix la seva responsabilitat. Per contra la Molly, l'esplèndida protagonista femenina i osage, és la figura a partir de la qual es deslegitima tot un ordre patriarcal.
Tres hores i mitja de cinema, que si no fos bo no s’aguantarien, i que posa en evidència un cop més el comportament criminal de les metròpolis colonials envers les colònies i el miserable que pot arribar a ser l’ànima humana.
Algunes dades de la peli: direcció: Martin Scorsese. Guió: Eric Roth i Martin Scorsese a partir del llibre de David Grann. 206 minuts Estats Units (2023). Amb Leonardo DiCaprio, Robert De Niro i Lily Gladstone. Estrena el 20/10/2023.
Los asesinos de la luna parteix de la història real del poble osage, que als anys vint del segle passat va descobrir petroli sota el sòl d'Oklahoma on l'havien arraconat. L'eclosió sobtada de riquesa i el tarannà gens capitalista dels osage va atraure centenars d'homes blancs àvids d'apropiar-se d'aquesta font de diners, molt sovint a través de matrimonis amb dones osages.
Com afirma l'Eulàlia Iglesias “Scorsese firma un poderós western d'aires clàssics, però revisionista i antièpic, lluny dels westerns de conquesta de grans horitzons.
En un relat construït des de l'autoconsciència crítica blanca, Scorsese confia en dos dels seus actors preferits, dues estrelles inqüestionables del cinema nord-americà, per interpretar uns papers incòmodes i de càrrega revulsiva.”
Jo només confio en una de les dues estrelles, en Robert de Niro. Leonardo DiCaprio em provoca -ara i sempre- urticària. No puc amb ell. En aquesta peli fa un paper ambivalent, amb una masculinitat pròpia de l’època i interpretant un personatge sense personalitat definida, que es mou segons bufa el vent i que finalment deixa de ser un cagadubtes i assumeix la seva responsabilitat. Per contra la Molly, l'esplèndida protagonista femenina i osage, és la figura a partir de la qual es deslegitima tot un ordre patriarcal.
Tres hores i mitja de cinema, que si no fos bo no s’aguantarien, i que posa en evidència un cop més el comportament criminal de les metròpolis colonials envers les colònies i el miserable que pot arribar a ser l’ànima humana.
20 d’octubre del 2023
Aprendre a parlar amb les plantes
La parella d’una companya està lliurant un combat desigual amb la mort. Un càncer que ja fa gairebé 5 anys que el maltracta no el deixa viure i les forces es van acabant.
Rellegeixo “Aprendre a parlar amb les plantes” (Marta Orriols, Periscopi, 2018). Una gran novel·la. Emotiva, intensa, reflexiva, un relat proper capaç d’enfrontar-se al dolor més punyent.
La protagonista ha de reconciliar-se amb un món que ja no reconeix després de la mort sobtada del seu home.
A l’inici de la novel·la, un fragment de “Nivells de vida” de Julian Barnes. Quanta sabiduria acumulada en 10 línies mal comptades!
Rellegeixo “Aprendre a parlar amb les plantes” (Marta Orriols, Periscopi, 2018). Una gran novel·la. Emotiva, intensa, reflexiva, un relat proper capaç d’enfrontar-se al dolor més punyent.
La protagonista ha de reconciliar-se amb un món que ja no reconeix després de la mort sobtada del seu home.
A l’inici de la novel·la, un fragment de “Nivells de vida” de Julian Barnes. Quanta sabiduria acumulada en 10 línies mal comptades!
19 d’octubre del 2023
Intel·ligència artificial (IA)
Ahir al vespre a l’auditori de Vinseum i organitzada per Vila?ensa va tenir lloc la presentació del darrer llibre de Ramon López de Mántaras: “100 coses que cal saber sobre intel·ligència artificial” , amb la participació del Josep Maria Ganyet i de la Jordina Biosca.
Puntualment s’inicià l’acte amb el passi de la desconnexió del HAL 9000, el supercomputador de la pel·lícula “2001 una odissea de l’espai”, que juntament amb l’episodi l’alba de la humanitat són els moments estel·lars del film.
La presentació del Jordi Sàbat, director del festival Vila?ensa, un pèl llarga i sobrecarregada de cites erudites, a parer meu. El monòleg de la Jordina Biosca sobre el llibre, genial. La conversa entre el JM Ganyet i el Ramon López de Mántaras, no tan fluïda ni dinàmica com hagués estat aconsellable. Ara bé, tot plegat interessant.
El tema, de rabiosa actualitat i d'interès màxim. Unes quantes preguntes. I tota pregunta es mereix una resposta, oi?
¿Viurem dins dels somnis de la IA?
¿La IA pot ser intel·ligent de debò sense un cos amb el qual pugui interactuar i aprendre del món físic?
¿Són compatibles la IA i els drets humans?
¿Estem condemnats pels algoritmes?
¿És aconsellable parlar amb l’holograma d’una persona morta?
¿Els algoritmes arribaran a saber què vol el client abans que aquesta persona ho sàpiga?
¿La democràcia mor al núvol?
Si els animals tenen drets, haurien de tenir-ne també els robots?
¿Fins a quin punt Asimov tenia raó amb la seva llei zero (1985): un robot no farà mai mal a la humanitat o, per inacció, permetrà que la humanitat pateixi cap mal”?
¿La IA ja és a hores d’ara la pitjor arma electoral?
¿La IA ens deixarà sense feina?
¿Serem capaços de gestionar els perills i benefici de la IA?
Noam Chomsky creu que tots aquests programes d’IA estan estancats en una fase prehumana o no humana de l’evolució cognitiva i que són incapaços de distingir el que és possible del que és impossible. Tenim doncs motius de preocupació i d’optimisme alhora. Continuarà.
Puntualment s’inicià l’acte amb el passi de la desconnexió del HAL 9000, el supercomputador de la pel·lícula “2001 una odissea de l’espai”, que juntament amb l’episodi l’alba de la humanitat són els moments estel·lars del film.
La presentació del Jordi Sàbat, director del festival Vila?ensa, un pèl llarga i sobrecarregada de cites erudites, a parer meu. El monòleg de la Jordina Biosca sobre el llibre, genial. La conversa entre el JM Ganyet i el Ramon López de Mántaras, no tan fluïda ni dinàmica com hagués estat aconsellable. Ara bé, tot plegat interessant.
El tema, de rabiosa actualitat i d'interès màxim. Unes quantes preguntes. I tota pregunta es mereix una resposta, oi?
¿Viurem dins dels somnis de la IA?
¿La IA pot ser intel·ligent de debò sense un cos amb el qual pugui interactuar i aprendre del món físic?
¿Són compatibles la IA i els drets humans?
¿Estem condemnats pels algoritmes?
¿És aconsellable parlar amb l’holograma d’una persona morta?
¿Els algoritmes arribaran a saber què vol el client abans que aquesta persona ho sàpiga?
¿La democràcia mor al núvol?
Si els animals tenen drets, haurien de tenir-ne també els robots?
¿Fins a quin punt Asimov tenia raó amb la seva llei zero (1985): un robot no farà mai mal a la humanitat o, per inacció, permetrà que la humanitat pateixi cap mal”?
¿La IA ja és a hores d’ara la pitjor arma electoral?
¿La IA ens deixarà sense feina?
¿Serem capaços de gestionar els perills i benefici de la IA?
Noam Chomsky creu que tots aquests programes d’IA estan estancats en una fase prehumana o no humana de l’evolució cognitiva i que són incapaços de distingir el que és possible del que és impossible. Tenim doncs motius de preocupació i d’optimisme alhora. Continuarà.
18 d’octubre del 2023
Tot sigui per l’audiència? Com que no
Des de sempre que hi ha hagut una guerra oberta pel tema de les audiències, ja siguin radiofòniques, televisives, d’influencers o de qualsevol altre producte mediàtic.
Coses pitjors n’hi deu haver, naturalment -se m’acut una escarlatina mal curada a tall d’exemple- però també és cert que tampoc no és de rebut el lema del tot per l'audiència -ni per la pàtria-. Si per esgarrapar uns quants espectadors has de fer les mil-i-una i vendre’t per un plat de llenties doncs potser millor rumiar-s’ho.
Aquestes darreres setmanes escoltant els matins de Catalunya Ràdio he tingut la sensació d’assistir-hi a un intent de captació d’oïdors sense gaires miraments. La tria de les persones entrevistades i dels contertulians sempre és definitòria.
A tall d'exemple: entrevistar la Rosa Peral d'estranquis, sense l’autorització penitenciària, acusada d’homicidi i amb ganes d’esbombar la seva causa; entrevistar una expresidenta de la Comunitat de Madrid -que a hores d’ara poca cosa pinta políticament parlant- o entrevistar el candidat del PP a la presidència d’Espanya, després d’una dècada en què cap altre candidat del PP ha estat entrevistat no és el que una ràdio pública hauria d’oferir. Això ja ho fan altres emissores.
L’espectacle de Ricard Ustrell i companyia del 10 d’octubre, quan va ser detingut a l'aeroport de Barajas dins de l'avió que els havia de dur a Israel, des d'on volien fer un programa especial per cobrir la guerra oberta amb la Franja de Gaza, és un mal exemple.
Dieu-me malpensat però em pregunto què coi volia fer ell a la Franja, havent-t’hi com hi ha altres corresponsals de la casa -molt bons per cert- cobrint la notícia, que no fos apaivagar un ego sobredimensionat, que no fos fer nosa en definitiva o demostrar que està “al frente del negoci”. No combrego amb la màxima que ve a dir que ja està bé que se’n parli, ni que sigui per a bé. No m’agrada el seu estil. Entenc que té un repte vital que és fer créixer substancialment l'audiència matinal de Catalunya Ràdio i que si no ho aconsegueix aquesta temporada la frustració serà màxima però això no ho justifica tot. Clar i català.
Coses pitjors n’hi deu haver, naturalment -se m’acut una escarlatina mal curada a tall d’exemple- però també és cert que tampoc no és de rebut el lema del tot per l'audiència -ni per la pàtria-. Si per esgarrapar uns quants espectadors has de fer les mil-i-una i vendre’t per un plat de llenties doncs potser millor rumiar-s’ho.
Aquestes darreres setmanes escoltant els matins de Catalunya Ràdio he tingut la sensació d’assistir-hi a un intent de captació d’oïdors sense gaires miraments. La tria de les persones entrevistades i dels contertulians sempre és definitòria.
A tall d'exemple: entrevistar la Rosa Peral d'estranquis, sense l’autorització penitenciària, acusada d’homicidi i amb ganes d’esbombar la seva causa; entrevistar una expresidenta de la Comunitat de Madrid -que a hores d’ara poca cosa pinta políticament parlant- o entrevistar el candidat del PP a la presidència d’Espanya, després d’una dècada en què cap altre candidat del PP ha estat entrevistat no és el que una ràdio pública hauria d’oferir. Això ja ho fan altres emissores.
L’espectacle de Ricard Ustrell i companyia del 10 d’octubre, quan va ser detingut a l'aeroport de Barajas dins de l'avió que els havia de dur a Israel, des d'on volien fer un programa especial per cobrir la guerra oberta amb la Franja de Gaza, és un mal exemple.
Dieu-me malpensat però em pregunto què coi volia fer ell a la Franja, havent-t’hi com hi ha altres corresponsals de la casa -molt bons per cert- cobrint la notícia, que no fos apaivagar un ego sobredimensionat, que no fos fer nosa en definitiva o demostrar que està “al frente del negoci”. No combrego amb la màxima que ve a dir que ja està bé que se’n parli, ni que sigui per a bé. No m’agrada el seu estil. Entenc que té un repte vital que és fer créixer substancialment l'audiència matinal de Catalunya Ràdio i que si no ho aconsegueix aquesta temporada la frustració serà màxima però això no ho justifica tot. Clar i català.
17 d’octubre del 2023
El llenguatge no binari, la Carme Junyent i el xipella: “mari, lis sopis són calentis”.
Llegeixo al 3/24 que l'impuls del feminisme ha afavorit que la llengua també hagi avançat per visibilitzar les dones o per designar unes identitats de gènere que són diverses.
Ara una nova guia en llenguatge no-binari, la primera en català, va més enllà i proposa un gènere neutre per poder referir-se a algú sense haver d'identificar-lo gramaticalment amb el gènere masculí o femení.
La "Guia gramatical de llenguatge no-binari" es basa en l'ús del neomorfema -i. Posem-ne un exemple, partint de la frase "Es va trobar la Mar". Si estiguéssim parlant d'una persona no-binària, la guia opta per dir "Es va trobar li Mar" o "Se li va trobar", a l'hora de fer la substitució pronominal.
De la mateixa manera, diríem "La Mar està contenta" si ens referim a algú que s'identifica com a dona, però "Li Lluc està contenti" si parlem d'una persona no-binària. I en lloc de "tothom", es decanten per "totser" o "totis".
La seva és una proposta més, que se suma a altres estratègies per evitar marcar el gènere i construir un llenguatge més inclusiu. En són exemples el desdoblament ("nens i nenes"), el femení genèric ("totes"), els mots col·lectius ("el professorat"), construccions metonímiques ("la direcció") o fer servir fórmules per evitar marcar el gènere ("Ja t'has cansat?" en lloc de "Ja estàs cansat/da?").
L’enyorada Carme Junyent deia que la gran majoria de llengües del món no atribueixen cap gènere a les paraules, i que el masclisme està estès arreu. Sostenia que aquesta falsa identificació entre llengua i una violència estructural de gènere ens ha portat a dir autèntiques barrabassades, com explica molt bé en aquesta conferència que podeu veure a YouTube.
Demostra amb múltiples exemples que el llenguatge no sexista (ara dit inclusiu) no ha estat una demanda popular, sinó que és un formulisme del poder que ha volgut emmascarar així la seva pròpia impotència per canviar les coses.
Denunciar aquesta impostura, com fa Junyent, no és una violència, sinó al contrari. És assenyalar que hi ha una violència estructural, sigui contra les dones, els gais o els no binaris, que s’està intentant combatre amb unes eines inadequades. Perquè si les noves formes lingüístiques no van precedides d’un canvi de mentalitat, què farem el dia que els de Vox desdoblin?
Junyent observava que l’obsessió pel desdoblament que s’ha propugnat des d’instàncies feministes fa justament que les persones no binàries no es puguin sentir identificades en cap gènere. Junyent no estava en contra que els no binaris diguin ‘totis’, sinó que s’imposin determinades formes lingüístiques des de la conselleria.
Junyent estava contra les solucions cosmètiques que no connecten amb canvis profunds. (Bernat Puigtobella. Carme Junyent, in memoriam. NÚVOL 3/9/2023)
Totalment d'acord amb la Carme. Contra la incoherència i la insostenibilitat en el discurs. Contra tot tipus d’impostures i de desdoblaments innecessaris. Fem la parla i l'escriptura fàcil, que prou complicada que és la vida. No busquem més confusions amb els pronoms febles. No distorsionem. Evitem més problemes, que ja en tenim prous. I anem a l’arrel del problema.
I aprofito l’avinentesa per reevindicar el xipella, considerat un subdialecte o variant del català central, tot i que més aviat es tracta d'un parlar de transició situat a la frontera entre el bloc oriental i l'occidental. El dialecte s'estén per aquesta frontera de forma discontínua entre l'Alt Urgell i la Conca de Barberà, Totes les vocals neutres transformades en i: “mari, lis sopis són calentis”.
PD 19/10/2023 Racó Català @racocatala 19 d’oct. 2023 La UB fa seva la doctrina de Junyent sobre el llenguatge inclusiu i refusa el desdoblament de gènere. Defensa que l'ús del masculí com a gènere gramatical no marcat "no exclou ni les dones ni les persones no binàries" https://racocatala.cat/61775
Ara una nova guia en llenguatge no-binari, la primera en català, va més enllà i proposa un gènere neutre per poder referir-se a algú sense haver d'identificar-lo gramaticalment amb el gènere masculí o femení.
La "Guia gramatical de llenguatge no-binari" es basa en l'ús del neomorfema -i. Posem-ne un exemple, partint de la frase "Es va trobar la Mar". Si estiguéssim parlant d'una persona no-binària, la guia opta per dir "Es va trobar li Mar" o "Se li va trobar", a l'hora de fer la substitució pronominal.
De la mateixa manera, diríem "La Mar està contenta" si ens referim a algú que s'identifica com a dona, però "Li Lluc està contenti" si parlem d'una persona no-binària. I en lloc de "tothom", es decanten per "totser" o "totis".
La seva és una proposta més, que se suma a altres estratègies per evitar marcar el gènere i construir un llenguatge més inclusiu. En són exemples el desdoblament ("nens i nenes"), el femení genèric ("totes"), els mots col·lectius ("el professorat"), construccions metonímiques ("la direcció") o fer servir fórmules per evitar marcar el gènere ("Ja t'has cansat?" en lloc de "Ja estàs cansat/da?").
L’enyorada Carme Junyent deia que la gran majoria de llengües del món no atribueixen cap gènere a les paraules, i que el masclisme està estès arreu. Sostenia que aquesta falsa identificació entre llengua i una violència estructural de gènere ens ha portat a dir autèntiques barrabassades, com explica molt bé en aquesta conferència que podeu veure a YouTube.
Demostra amb múltiples exemples que el llenguatge no sexista (ara dit inclusiu) no ha estat una demanda popular, sinó que és un formulisme del poder que ha volgut emmascarar així la seva pròpia impotència per canviar les coses.
Denunciar aquesta impostura, com fa Junyent, no és una violència, sinó al contrari. És assenyalar que hi ha una violència estructural, sigui contra les dones, els gais o els no binaris, que s’està intentant combatre amb unes eines inadequades. Perquè si les noves formes lingüístiques no van precedides d’un canvi de mentalitat, què farem el dia que els de Vox desdoblin?
Junyent observava que l’obsessió pel desdoblament que s’ha propugnat des d’instàncies feministes fa justament que les persones no binàries no es puguin sentir identificades en cap gènere. Junyent no estava en contra que els no binaris diguin ‘totis’, sinó que s’imposin determinades formes lingüístiques des de la conselleria.
Junyent estava contra les solucions cosmètiques que no connecten amb canvis profunds. (Bernat Puigtobella. Carme Junyent, in memoriam. NÚVOL 3/9/2023)
Totalment d'acord amb la Carme. Contra la incoherència i la insostenibilitat en el discurs. Contra tot tipus d’impostures i de desdoblaments innecessaris. Fem la parla i l'escriptura fàcil, que prou complicada que és la vida. No busquem més confusions amb els pronoms febles. No distorsionem. Evitem més problemes, que ja en tenim prous. I anem a l’arrel del problema.
I aprofito l’avinentesa per reevindicar el xipella, considerat un subdialecte o variant del català central, tot i que més aviat es tracta d'un parlar de transició situat a la frontera entre el bloc oriental i l'occidental. El dialecte s'estén per aquesta frontera de forma discontínua entre l'Alt Urgell i la Conca de Barberà, Totes les vocals neutres transformades en i: “mari, lis sopis són calentis”.
PD 19/10/2023 Racó Català @racocatala 19 d’oct. 2023 La UB fa seva la doctrina de Junyent sobre el llenguatge inclusiu i refusa el desdoblament de gènere. Defensa que l'ús del masculí com a gènere gramatical no marcat "no exclou ni les dones ni les persones no binàries" https://racocatala.cat/61775
16 d’octubre del 2023
Hotel swet hotel
Aprofitem el pont del 12 d’octubre per fer una escapada a la Seu d’Urgell i comarca. Fem estada a l’hotel Andria, al rovell de l’ou de la Seu, en molt bona companyia.
Trepitgem la fira del formatge, increïble, amb tast inclòs. Tenim temps per passejar, visitar el Museu Diocesà d’Urgell, pedalar i caminar pels voltants, visitar “Roda, pedql, pinyó”, una exposició sobre la història del ciclisme a l’Alt Urgell… i més coses, que quatre dies donen molt de sí. Ja de tornada els cargols a la llauna del restaurant Cal Magí de Cabó gairebé em fan plorar.
Més enllà del “home swet home” també hi ha el “hotel swet hotel”, o no?
Trepitgem la fira del formatge, increïble, amb tast inclòs. Tenim temps per passejar, visitar el Museu Diocesà d’Urgell, pedalar i caminar pels voltants, visitar “Roda, pedql, pinyó”, una exposició sobre la història del ciclisme a l’Alt Urgell… i més coses, que quatre dies donen molt de sí. Ja de tornada els cargols a la llauna del restaurant Cal Magí de Cabó gairebé em fan plorar.
Més enllà del “home swet home” també hi ha el “hotel swet hotel”, o no?
11 d’octubre del 2023
Polemologia. Dones, vida i llibertat.
El 1981, a Madrid, vaig comprar en una parada de llibreter vell a la Cuesta Moyano un llibre de la col·lecció “que sais je”: La guerre (Gaston Bouthoul. Presses universitaries de France, Paris, 1978).
La polemologia és la ciència que s'ocupa de l'estudi interdisciplinari de la guerra com a fenomen social. La tesi principal del llibre és ben clara: la guerra és el més espectacular dels fenòmens socials.
Les guerres marquen l’inici i el punt i final de les civilitzacions alhora que juguen un paper important en les transformacions socials.
La guerra a la Franja entre Israel i Palestina no és pas una excepció. Des de 1948 amb la creació de l’estat d’Israel que dura el desencontre que aquests dies viu probablement el seu pitjor moment.
La pau es troba a faltar al nostre planeta on diuen que hi ha una cinquantena de conflictes armats actius a data d’avui.
El Nobel de la pau que li han concedit a la Narges Mohammadi, física, enginyera, periodista però sobretot activista pels drets de la dona, és un reconeixement merescut. Compleix una condemna de 31 anys i 154 fuetades. Quina receptora tan digna del premi Nobel de la pau! Qualsevol mena de subjugació de la dona és abominable, aquí i a l’Iran, on molta gent lluita cada dia per una vida millor, sota el lema “dones, vida, llibertat”. Esperem que el premi rebut sigui font d’inspiració per a les dones de l’Iran, al Pròxim Orient i a tot el món.
La polemologia és la ciència que s'ocupa de l'estudi interdisciplinari de la guerra com a fenomen social. La tesi principal del llibre és ben clara: la guerra és el més espectacular dels fenòmens socials.
Les guerres marquen l’inici i el punt i final de les civilitzacions alhora que juguen un paper important en les transformacions socials.
La guerra a la Franja entre Israel i Palestina no és pas una excepció. Des de 1948 amb la creació de l’estat d’Israel que dura el desencontre que aquests dies viu probablement el seu pitjor moment.
La pau es troba a faltar al nostre planeta on diuen que hi ha una cinquantena de conflictes armats actius a data d’avui.
El Nobel de la pau que li han concedit a la Narges Mohammadi, física, enginyera, periodista però sobretot activista pels drets de la dona, és un reconeixement merescut. Compleix una condemna de 31 anys i 154 fuetades. Quina receptora tan digna del premi Nobel de la pau! Qualsevol mena de subjugació de la dona és abominable, aquí i a l’Iran, on molta gent lluita cada dia per una vida millor, sota el lema “dones, vida, llibertat”. Esperem que el premi rebut sigui font d’inspiració per a les dones de l’Iran, al Pròxim Orient i a tot el món.
10 d’octubre del 2023
Israel - Palestina, una crisi humanitària crònica. Nihilisme o futur.
L’escalada bélica d’aquests dies amb milers de morts, ferits i hostages em fa pensar que la guerra no ha acabat a la Franja i que el pitjor, dissortadament, encara ha d’arribar.
La Cristina Mas (ARA 9/10/2023) fa una “Guia històrica per entendre el conflicte entre Israel i Palestina” molt entenedora i ofereix algunes claus històriques per entendre’l i situar-nos.
És una de les guerres més llargues de la història contemporània, que sembla lluny d'acabar
Escoltant i llegint algunes declaracions de polítics i tertulians sento una vergonya aliena i constato la poca talla intel·lectual i moral de molts d’ells, incapaços d’anar a les arrels del problema i apuntar algun tipus de camí a seguir per sortir de l’escalada bélica més enllà de declaracions retòriques com ara “Israel té el dret a defensar-se de l’atac rebut”. No seré jo qui ho negui. Ara bé, no ens quedem aquí, que la moneda sempre té dues cares. Mirem d’ampliar el nostre camp de visió.
L’Òscar Monterde, professor de la UB i investigador del Centre d'Estudis Històrics Internacionals constata la crisi humanitària crònica de la zona (La guerra torna a Gaza. ARA 8/10/2023): “ Israel manté a la franja de Gaza un bloqueig il·legal des de 2005 que ha conduït a una crisi humanitària crònica, que afecta els mitjans de vida i l'accés als serveis essencials dels seus dos milions d’habitants, que veuen agreujar dia a dia el seu futur i les seves expectatives de vida.
La Cristina Mas (ARA 9/10/2023) fa una “Guia històrica per entendre el conflicte entre Israel i Palestina” molt entenedora i ofereix algunes claus històriques per entendre’l i situar-nos.
És una de les guerres més llargues de la història contemporània, que sembla lluny d'acabar
Escoltant i llegint algunes declaracions de polítics i tertulians sento una vergonya aliena i constato la poca talla intel·lectual i moral de molts d’ells, incapaços d’anar a les arrels del problema i apuntar algun tipus de camí a seguir per sortir de l’escalada bélica més enllà de declaracions retòriques com ara “Israel té el dret a defensar-se de l’atac rebut”. No seré jo qui ho negui. Ara bé, no ens quedem aquí, que la moneda sempre té dues cares. Mirem d’ampliar el nostre camp de visió.
L’Òscar Monterde, professor de la UB i investigador del Centre d'Estudis Històrics Internacionals constata la crisi humanitària crònica de la zona (La guerra torna a Gaza. ARA 8/10/2023): “ Israel manté a la franja de Gaza un bloqueig il·legal des de 2005 que ha conduït a una crisi humanitària crònica, que afecta els mitjans de vida i l'accés als serveis essencials dels seus dos milions d’habitants, que veuen agreujar dia a dia el seu futur i les seves expectatives de vida.
Segons els informes de Human Rights Watch i d’Amnistia Internacional, Israel ha sotmès el conjunt de la població palestina a un sistema de persecució i apartheid. En el seu darrer informe la relatora especial de les Nacions Unides, Francesca Albanese, conclou com sota l'ocupació israeliana, generacions de palestins han patit una privació de llibertat arbitrària generalitzada i sistemàtica, sovint pels actes més simples de la vida.
Davant d’una nova escalada de la violència on la població civil, especialment la palestina però també la israeliana, serà la principal damnificada, la comunitat internacional hauria d’actuar sobre les causes estructurals del conflicte i posar com a guia per abordar-lo els principis del dret internacional i dels drets humans.”
Dos milions de persones sense els serveis bàsics, sense present i sense futur, amuntegats en 500km2, una superfície més petita que la de l’Alt Penedès és una bomba de rellotgeria.
Ara bé, com va començar tot plegat? Després de la Primera Guerra Mundial, Palestina es va convertir en un protectorat del Regne Unit, que va dictaminar que es convertiria en una "llar nacional jueva". Com comença el conflicte? Després de la Segona Guerra Mundial, descobert l’horror de l’Holocaust, els Estats Units i l’URSS van pactar la partició de Palestina en dos estats, un d'àrab i un de jueu. El 1948 Israel va proclamar unilateralment el seu estat, cosa que va desencadenar la reacció dels països veïns, que van declarar-li la guerra. Al final del xoc, Israel havia completat el que els àrabs anomenen la Nakba (desastre): el desallotjament de 531 pobles i l’expulsió de 800.000 palestins a Gaza i Cisjordània. Després vindrien mitja dotzena de guerres més, totes guanyades per Israel. I també algun intent seriós de trobar algun tipus de solució acceptable per a totes dues parts.
L’assassinat del primer ministre israelià, Yitzhak Rabin, impulsor dels Acords d’Oslo, i la victòria dels conservadors del Likud van suposar un fort cop al procés. L’actuació dels successius governs israelians, deplorable: mentre s’asseien a la taula de negociació, les autoritats israelianes han dut a terme una política de fets consumats. Després de la retirada unilateral de Gaza, el 2005, la Franja ha patit cinc guerres, inclosa l’actual.
Davant d’una nova escalada de la violència on la població civil, especialment la palestina però també la israeliana, serà la principal damnificada, la comunitat internacional hauria d’actuar sobre les causes estructurals del conflicte i posar com a guia per abordar-lo els principis del dret internacional i dels drets humans.”
Dos milions de persones sense els serveis bàsics, sense present i sense futur, amuntegats en 500km2, una superfície més petita que la de l’Alt Penedès és una bomba de rellotgeria.
Ara bé, com va començar tot plegat? Després de la Primera Guerra Mundial, Palestina es va convertir en un protectorat del Regne Unit, que va dictaminar que es convertiria en una "llar nacional jueva". Com comença el conflicte? Després de la Segona Guerra Mundial, descobert l’horror de l’Holocaust, els Estats Units i l’URSS van pactar la partició de Palestina en dos estats, un d'àrab i un de jueu. El 1948 Israel va proclamar unilateralment el seu estat, cosa que va desencadenar la reacció dels països veïns, que van declarar-li la guerra. Al final del xoc, Israel havia completat el que els àrabs anomenen la Nakba (desastre): el desallotjament de 531 pobles i l’expulsió de 800.000 palestins a Gaza i Cisjordània. Després vindrien mitja dotzena de guerres més, totes guanyades per Israel. I també algun intent seriós de trobar algun tipus de solució acceptable per a totes dues parts.
L’assassinat del primer ministre israelià, Yitzhak Rabin, impulsor dels Acords d’Oslo, i la victòria dels conservadors del Likud van suposar un fort cop al procés. L’actuació dels successius governs israelians, deplorable: mentre s’asseien a la taula de negociació, les autoritats israelianes han dut a terme una política de fets consumats. Després de la retirada unilateral de Gaza, el 2005, la Franja ha patit cinc guerres, inclosa l’actual.
Els governs de Benjamin Netanyahu, els més ultraconservadors de la història d’Israel, han accelerat la colonització de Cisjordània. Els palestins s'han anat quedant sols davant l'abandonament dels règims àrabs, que han anat acostant posicions amb el govern israelià en els últims anys.
“Arribem a la clau de volta: l'islamisme gihadista és la gran ideologia totalitària del segle XXI, com al segle passat ho foren el nazisme alemany i l'estalinisme rus. L'individu se socialitza en una ideologia política extremista que fa una interpretació radical de l'islam que és sexista, homòfoba, racista, judeòfoba, antiamericana i antioccidental.
L'islamisme gihadista construeix una narrativa simple però seductora de bons i dolents en què els dolents són els jueus (Israel inclòs), els nord-americans i els occidentals. És una lògica certament infantil però altament eficaç per captar, com si fos una secta destructiva, el cervell del potencial terrorista gihadista. [...]
És l'odi antijueu, antiamericà i antioccidental la clau per entendre l'extremisme del gihadisme. Són aquests tres prejudicis els que causen el fanatisme. Per tant, cal fer entrar en l'agenda pública les polítiques públiques per a l'eradicació dels esmentats prejudicis.” (Xavier Torrents: les arrels del gihadisme).
No som capaços d’esbrinar d’on ve la violència que esclata a Occident. O potser és que no ho volem saber, o no volem que se sàpiga. Les afirmacions de fa uns anys del primer ministre francès Manuel Valls (“no cal comprendre res ja que tot és el resultat d’una guerra”) tampoc no ajuden.
El filòsof Alain Badiou rebat el pensament dèbil de Manel Valls: cal pensar l’horror per poder resistir millor i comprendre per què hem arribat fins aquí. Alain Badiou parteix de la idea que, després de la caiguda del comunisme, amb el creixement d'un nou liberalisme del capital hem acabat creant una estructura oligàrquica de l'ordre mundial que en certa manera restitueix –a partir d'altres perspectives– les formes de l'Antic Règim.
“Arribem a la clau de volta: l'islamisme gihadista és la gran ideologia totalitària del segle XXI, com al segle passat ho foren el nazisme alemany i l'estalinisme rus. L'individu se socialitza en una ideologia política extremista que fa una interpretació radical de l'islam que és sexista, homòfoba, racista, judeòfoba, antiamericana i antioccidental.
L'islamisme gihadista construeix una narrativa simple però seductora de bons i dolents en què els dolents són els jueus (Israel inclòs), els nord-americans i els occidentals. És una lògica certament infantil però altament eficaç per captar, com si fos una secta destructiva, el cervell del potencial terrorista gihadista. [...]
És l'odi antijueu, antiamericà i antioccidental la clau per entendre l'extremisme del gihadisme. Són aquests tres prejudicis els que causen el fanatisme. Per tant, cal fer entrar en l'agenda pública les polítiques públiques per a l'eradicació dels esmentats prejudicis.” (Xavier Torrents: les arrels del gihadisme).
No som capaços d’esbrinar d’on ve la violència que esclata a Occident. O potser és que no ho volem saber, o no volem que se sàpiga. Les afirmacions de fa uns anys del primer ministre francès Manuel Valls (“no cal comprendre res ja que tot és el resultat d’una guerra”) tampoc no ajuden.
El filòsof Alain Badiou rebat el pensament dèbil de Manel Valls: cal pensar l’horror per poder resistir millor i comprendre per què hem arribat fins aquí. Alain Badiou parteix de la idea que, després de la caiguda del comunisme, amb el creixement d'un nou liberalisme del capital hem acabat creant una estructura oligàrquica de l'ordre mundial que en certa manera restitueix –a partir d'altres perspectives– les formes de l'Antic Règim.
Estem en un món en què un 10% de la població disposa del 86% dels béns disponibles i un 40% pot arribar a tenir l'altre 14% dels recursos. La primera classe social és l'oligarquia que disposa de la riquesa de manera semblant a com en disposava la noblesa en l'Antic Règim. L'altre 40% és la classe mitjana que s'ha convertit en el vector que ha servit per mantenir el mite que Occident era el lloc de la civilització. El problema és l'altre 50% de la població que no disposa de res. Hi ha una massa de gent que no produeix ni consumeix, són els desprotegits del sistema, que ocupen un ampli espectre de la població situada a Àfrica, Àsia i algunes regions de l'Amèrica Llatina. Aquells que no existeixen i volen tenir dret a l'existència.
Compte doncs amb el nihilisme: davant d’un món en què no hi ha esperança, la solució és el desig de destrucció i de revenja cap al món occidental. (Àngel Quintana. D’on ve la violència que esclata a Occident?).
Compte doncs amb el nihilisme: davant d’un món en què no hi ha esperança, la solució és el desig de destrucció i de revenja cap al món occidental. (Àngel Quintana. D’on ve la violència que esclata a Occident?).
8 d’octubre del 2023
Ni Non Plus Ultra, ni Una, Grande y Libre ni Todo por la Patria
Avui al migdia manifestació a BCN L’espanyolisme radical ha tornar a ocupar el centre de Barcelona, tal com va fer el 8 d’octubre de 2017, però en aquest cas per protestar en contra de l’amnistia dels represaliats del procés.
Amb Feijóo, Ayuso i Abascal. Societat Civil Catalana aplega 50.000 persones en una marxa en què els líders del PP i Vox eviten la fotografia conjunta
“No en nom meu. Ni amnistia, ni autodeterminació” és el lema de la marxa. “Una minoria deslleial i excloent no pot decidir el govern d’Espanya. L’estat de dret no accepta xantatges dels enemics de la convivència”, diu el manifest.
La presidenta de la Comunitat de Madrid, que aspira a molt més i va per lliure,ha publicat un vídeo per promocionar-se com a garant de la unitat de l’estat espanyol: “Espanya no pot acabar en mans de minories rabioses que l’odien i que volen liquidar un projecte que té segles. […] Els catalans que pateixen els separatistes cada dia no estan sols.”
Mai no havia sentit en 1 minut i 20 segons més mentides, mitges veritats o veritats a mitges concentrades en una dotzena i mitja de frases: ”Por la libertad de Cataluña y de España entera, este 8 de octubre estaremos en Barcelona: en casa” https://twitter.com/i/status/1709896175040520573 Tinc la sensació, com diu Joan Julibert, periodista i professor universitari, que la ultradreta ha colonitzat els principals centres de poder, en un procés que va iniciar Aznar, i avui els és igual tenir més o menys representació democràtica. Governen des d'empreses, jutjats i la banca. El PP està deixant de tenir sentit fins i tot per als seus.
Amb Feijóo, Ayuso i Abascal. Societat Civil Catalana aplega 50.000 persones en una marxa en què els líders del PP i Vox eviten la fotografia conjunta
“No en nom meu. Ni amnistia, ni autodeterminació” és el lema de la marxa. “Una minoria deslleial i excloent no pot decidir el govern d’Espanya. L’estat de dret no accepta xantatges dels enemics de la convivència”, diu el manifest.
La presidenta de la Comunitat de Madrid, que aspira a molt més i va per lliure,ha publicat un vídeo per promocionar-se com a garant de la unitat de l’estat espanyol: “Espanya no pot acabar en mans de minories rabioses que l’odien i que volen liquidar un projecte que té segles. […] Els catalans que pateixen els separatistes cada dia no estan sols.”
Mai no havia sentit en 1 minut i 20 segons més mentides, mitges veritats o veritats a mitges concentrades en una dotzena i mitja de frases: ”Por la libertad de Cataluña y de España entera, este 8 de octubre estaremos en Barcelona: en casa” https://twitter.com/i/status/1709896175040520573 Tinc la sensació, com diu Joan Julibert, periodista i professor universitari, que la ultradreta ha colonitzat els principals centres de poder, en un procés que va iniciar Aznar, i avui els és igual tenir més o menys representació democràtica. Governen des d'empreses, jutjats i la banca. El PP està deixant de tenir sentit fins i tot per als seus.
Si la portaveu de Societat Civil Catalana afirma ara mateix, sense despentinar-se, que "fa 45 anys que ens hem vist orfes"... no cal ser molt llumeneres per saber que enyoren. Ni qui és el pare difunt. Francament.
7 d’octubre del 2023
Cerrar los ojos, identitat i memòria
Al cinema Kubrick de Vilafranca Cerrar los ojos,” la nova obra mestra del cinema espanyol que ha commogut el Festival de Cannes”.
Recordo gratament de Víctor Erice El espíritu de la colmena, estrenada el 1973 però que jo vaig veure a Madrid el 1981, considerada com una de les obres mestres del cinema espanyol. La pel·lícula gira al voltant d'una noia anomenada Ana, i de la seva fascinació per a la pel·lícula de terror americana que data de 1931, Frankenstein. El llargmetratge explora igualment la seva vida familiar i escolar. La pel·lícula ha estat descrita com «un retrat captivador de la vida interior d'un nen turmentat».
Cerrar los ojos és el retorn al món del llargmetratge de Víctor Erice 30 anys després del seu documental El sol del membrillo. Erice commou amb el seu cant al cinema com a identitat i memòria amb la seva darrera pel·lícula, que es presenta com a gran candidata al Goya.
129 minuts de bon cinema, que es fan llargs, posats a criticar alguna cosa. Bon guió i molt bones interpretacions.
Recordo gratament de Víctor Erice El espíritu de la colmena, estrenada el 1973 però que jo vaig veure a Madrid el 1981, considerada com una de les obres mestres del cinema espanyol. La pel·lícula gira al voltant d'una noia anomenada Ana, i de la seva fascinació per a la pel·lícula de terror americana que data de 1931, Frankenstein. El llargmetratge explora igualment la seva vida familiar i escolar. La pel·lícula ha estat descrita com «un retrat captivador de la vida interior d'un nen turmentat».
Cerrar los ojos és el retorn al món del llargmetratge de Víctor Erice 30 anys després del seu documental El sol del membrillo. Erice commou amb el seu cant al cinema com a identitat i memòria amb la seva darrera pel·lícula, que es presenta com a gran candidata al Goya.
129 minuts de bon cinema, que es fan llargs, posats a criticar alguna cosa. Bon guió i molt bones interpretacions.
6 d’octubre del 2023
L’alta muntanya i l’altra muntanya
L’Andreu Lloret (L’alta muntanya i l’altra muntanya. La Directa 571, octubre 2023) ho té ben clar: cal reformular la concepció dels espais naturals d’altitud com a mers objectes de consum, però alhora fugir dels plantejaments sostenibilistes del capitalisme verd.
I és que els territoris d’alta muntanya banyats per la neu i la roca s’han endinsat sobre l’imaginari social en forma de producte i ofereixen infinitat d’opcions als impulsos consumistes.
La muntanya ha evolucionat fins a arribar a l’actualitat consumista dels tresmils pirinencs i els trekkings prefabricats d’alta muntanya o el col·leccionisme dels catorze vuitmils.
Les imatges de mesos enrere amb gent a collibè de xerpes trescant cap a l’Everest o les imatges de les deixalles que tota aquesta marabunta va deixant darrere seu són preocupants i significatives.
Esclar que també hi ha qui parla de "slow mountain", d’alpinisme romàntic, de caminar per conéixer, de l’art de caminar i d’escalar de forma ètica.
He rebut un missatge del Llorenç, amic muntanyenc amb experiència a l’alta muntanya i a l’altra muntanya. Em sondeja sobre la possibilitat de fer un trekking al Nepal la tardor de 2024. I aquí s’acaben les certeses i comencen els dilemes. Ai las!
I és que els territoris d’alta muntanya banyats per la neu i la roca s’han endinsat sobre l’imaginari social en forma de producte i ofereixen infinitat d’opcions als impulsos consumistes.
La muntanya ha evolucionat fins a arribar a l’actualitat consumista dels tresmils pirinencs i els trekkings prefabricats d’alta muntanya o el col·leccionisme dels catorze vuitmils.
Les imatges de mesos enrere amb gent a collibè de xerpes trescant cap a l’Everest o les imatges de les deixalles que tota aquesta marabunta va deixant darrere seu són preocupants i significatives.
Esclar que també hi ha qui parla de "slow mountain", d’alpinisme romàntic, de caminar per conéixer, de l’art de caminar i d’escalar de forma ètica.
He rebut un missatge del Llorenç, amic muntanyenc amb experiència a l’alta muntanya i a l’altra muntanya. Em sondeja sobre la possibilitat de fer un trekking al Nepal la tardor de 2024. I aquí s’acaben les certeses i comencen els dilemes. Ai las!
5 d’octubre del 2023
Lector de Martí i Pol
Ahir la Montse en va retornar un llibre de poesia de Miquel Martí i Pol: “Les clares paraules”. Obra poètica IV. Llibres del Mall, 1980) i aquest matí no he resistit la temptació de rellegir-me’l (això d’estar jubilat ja se sap que et permet aquest tipus de coses).
Vaig descobrir Martí i Pol fent el servei militar a Madrid el 1981 i vaig comprar tota la seva obra completa, els 4 volums. Aquest volum IV en concret el 16 de gener de 1981 a BCN, com consta en una anotació a llapis, amb un breu text: “pluja, neu, absències”.
Aquest volum és, al meu entendre, el millor de tota la seva trajectòria. Aplega un recull d’obres majors: Crònica de demà, Estimada Marta, L’hoste insòlit, Les clares paraules, un apèndix i un pròleg fantàstic de Joan Triadú.
Forçat a conviure amb l’esclerosi múltiple des dels 40 anys i dins dels límits qua aquesta li va imposar, l’autor s’endinsa en la poesia i la converteix en el centre de la seva vida. La mort, l’amor, l’erotisme net i clar:
Vaig descobrir Martí i Pol fent el servei militar a Madrid el 1981 i vaig comprar tota la seva obra completa, els 4 volums. Aquest volum IV en concret el 16 de gener de 1981 a BCN, com consta en una anotació a llapis, amb un breu text: “pluja, neu, absències”.
Aquest volum és, al meu entendre, el millor de tota la seva trajectòria. Aplega un recull d’obres majors: Crònica de demà, Estimada Marta, L’hoste insòlit, Les clares paraules, un apèndix i un pròleg fantàstic de Joan Triadú.
Forçat a conviure amb l’esclerosi múltiple des dels 40 anys i dins dels límits qua aquesta li va imposar, l’autor s’endinsa en la poesia i la converteix en el centre de la seva vida. La mort, l’amor, l’erotisme net i clar:
“Entro en tu, Marta, tendrament, i creixPoeta singular. Mai l’èxit havia estat menys buscat ni més merescut. Sempre troba la força per comunicar-nos paraules sempre noves i per dir-nos sense engany que la felicitat, malgrat tot, és encara possible.
en ones lentes, poderós, el goig
fins a assolir la fonda plenitud”.
El 1982, en començar a treballar com a mestre i disposar d’un sou digne, una de les coses que vaig fer va ser fer-ne un exlibris amb un text contundent i definitori: “Mestre, catalanista practicant, solitari i solidari, embrutapapers, lletraferit, lector de Martí i Pol”. Ben poques coses canviaria, malgrat el pas del temps.
4 d’octubre del 2023
Retornar els llibres
L’apunt del dia al meu blog havia pensat que tractés el tema de l’Sputnik, coincidint amb el 66 aniversari del seu enlairament. A les 9h he rebut una trucada de la Montse, que fa temps que no ens veiem, i això m’ha fet canviar el tema.
La Montse vindrà a Vila i aprofitarà per tornar-me un llibre de Miquel Martí i Pol que se suposa que jo li devia deixar deu fer uns 40 anys que és quan ens vam conèixer fent de mestres al Baix Penedès. Aquesta tarda aprofitarem per posar-nos al dia.
Bona gent la Montse, i no ho dic només pe fet de retornar un llibre, que també. Bona mestra, bona actriu, bona mare, bona amiga… bona persona en definitiva.
“Montses” és un escrit de la Maria Mercè Roca, del 23.02.2012, que li escau perfectament a la Montse i que ve a dir el següent:
Un/una Montse és una persona que estima el que fa, que fa més del que se li demana.L’enllaço per si algú el vol llegir sencer. De veritat que val la pena. Montses
La Montse vindrà a Vila i aprofitarà per tornar-me un llibre de Miquel Martí i Pol que se suposa que jo li devia deixar deu fer uns 40 anys que és quan ens vam conèixer fent de mestres al Baix Penedès. Aquesta tarda aprofitarem per posar-nos al dia.
Bona gent la Montse, i no ho dic només pe fet de retornar un llibre, que també. Bona mestra, bona actriu, bona mare, bona amiga… bona persona en definitiva.
“Montses” és un escrit de la Maria Mercè Roca, del 23.02.2012, que li escau perfectament a la Montse i que ve a dir el següent:
Un/una Montse és una persona que estima el que fa, que fa més del que se li demana.L’enllaço per si algú el vol llegir sencer. De veritat que val la pena. Montses
3 d’octubre del 2023
Calendari dels pagesos
Fullejo el calendari dels pagesos 2023. Un pou de saviesa i de coneixement. Dubto molt que es trobi res de més interessant per 4,20€ 52 pàgines ben atapeïdes d’informacions variades: dades astronòmiques, cronològiques i religioses; calendari de fruites i hortalisses; l’accés a la terra de la nova pagesia; paisatges de pedra seca; paisatges de pastura; mercats, fires i festes majors setmanals… I tot amb un to divulgatiu i entenedor, sense parafernàlia ni falses pretensions, així com cal.
Doncs això, si voleu estar al dia de la realitat pagesa ho teniu ben a l’abast. Bo i barat!
Doncs això, si voleu estar al dia de la realitat pagesa ho teniu ben a l’abast. Bo i barat!
2 d’octubre del 2023
Castells al Liceu. 75 anys dels Castellers de Vilafranca
Els Castellers de Vilafranca han omplert aquest dissabte al vespre el Liceu de Barcelona per celebrar els 75è aniversari de la colla. L’acte ha repassat la història de l’entitat des de la seva fundació el 1948 i ha finalitzat amb un 4 de 9 amb folre dalt l’escenari. La gala ha estat produïda per Comediants i creada pel director, Joan Font,
La celebració ha estat amenitzada amb la música en directe de l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya, que ha arranjat peces tradicionals per l’acte, i el Quartet Mèlt.
Hem fet castells a llocs tan emblemàtics com la Sagrada Família, el Palau de la Música o el Camp Nou i ens quedava pendent el Liceu. Ara hem fet realitat el somni, ha dit el president de la colla, Carles Mata.
Em sembla molt oportú que el Liceu, la Sagrada Família, el Palau de la Música i altres espais de rellevància obrin les portes a celebracions d’aquesta envergadura i que entitats com els Castellers de Vilafranca en puguin ser protagonistes, que bé s’ho mereixen per la feina que fan i per la seva trajectòria. Escoltar el seu himne sempre és un goig.
Em ve al cap “Lo concert dels 10 anys” de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries el 9 de febrer de 2003 al Palau de la Música. Jo també hi era i va ser un concert fantàstic. Un públic incondicional, bona gent amb la pell colrada, algun d’ells bé semblava que portava l’aixada a la butxaca o al bolso, i que celebraven a l'engròs i amb entusiasme el triomf i el reconeixement dels seus. La gent del Delta va envair literalment el Palau, talment com el miler llarg de penedesencs que van desembarcar el dissabte passat al Liceu. Hi ha vida més enllà de Barcelona i àrea metropolitana.
Per molts anys @verds !
La celebració ha estat amenitzada amb la música en directe de l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya, que ha arranjat peces tradicionals per l’acte, i el Quartet Mèlt.
Hem fet castells a llocs tan emblemàtics com la Sagrada Família, el Palau de la Música o el Camp Nou i ens quedava pendent el Liceu. Ara hem fet realitat el somni, ha dit el president de la colla, Carles Mata.
Em sembla molt oportú que el Liceu, la Sagrada Família, el Palau de la Música i altres espais de rellevància obrin les portes a celebracions d’aquesta envergadura i que entitats com els Castellers de Vilafranca en puguin ser protagonistes, que bé s’ho mereixen per la feina que fan i per la seva trajectòria. Escoltar el seu himne sempre és un goig.
Em ve al cap “Lo concert dels 10 anys” de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries el 9 de febrer de 2003 al Palau de la Música. Jo també hi era i va ser un concert fantàstic. Un públic incondicional, bona gent amb la pell colrada, algun d’ells bé semblava que portava l’aixada a la butxaca o al bolso, i que celebraven a l'engròs i amb entusiasme el triomf i el reconeixement dels seus. La gent del Delta va envair literalment el Palau, talment com el miler llarg de penedesencs que van desembarcar el dissabte passat al Liceu. Hi ha vida més enllà de Barcelona i àrea metropolitana.
Per molts anys @verds !
1 d’octubre del 2023
Cobrar als amics
"Arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat quan voltem pel món". Parrafada solemne i temerària de Francesc Pujols, un eixelebrat que no va triomfar precisament per aquest bon averany, encara que sí per d’altres.
Rellegeixo un article de la Mònica Planas (Cobrar als amics. Mònica Planas, ARA, 4/12/2022). Fa esment d’una tendència que corre el perill de convertir-se en costum als Estats Units, cobrar als amics: l’amfitrió al final de l’àpat recorda als invitats els diners que cadascú li ha transferir al seu compte particular.
L’any que va farà 30 anys que una colla d’amics fem un àpat mensual a casa d’algú de la colla, inicialment de 4 parelles però que ja fa temps que s’ha ampliat fins a les 9. Com que avui hem dinat a casa fa uns dies se’m va acudir una broma, una idea de bomber que es deia abans: enviar un missatge al grup comunicant-los que havíem decidir amb la meva parella canviar el sistema i apuntar-nos a la moda americana. En resum: que per l’augment del cost de la vida doncs que el diumenge els cobrarem el dinar.
Les reaccions van ser de tot tipus: des de l’estupefacció més sonada fins a qui va captar la broma, d’altra banda molt ben tunejada de versemblança pel redactat de l’avís. No s’esperaven aquell escrit per part d’un amic després de 30 anys de compartir àpats.
Evidentment que es tracta d’una broma i haig de reconèixer que ha estat com un imprevist experiment sociològic que si ha constatat alguna cosa és que l’amistat no té preu.
Copio a continuació alguns fragments de l’escrit:
“AVÍS IMPORTANT en relació al dinar del dia 1 d'octubre.Tenir els amics a casa és un regal que no tenia preu… fins ara. La pujada de preus, especialment de l'oli, ens obliga a canviar de rutines. És una tendència que comença a imposar-se i nosaltres no volem perdre pistonada, tot i que sabem que els primers en incorporar-la sempre seran els més criticats.
S'ha acabat compartir àpats de franc, com fins ara, i això no té res a veure amb l'amistat, tot i que els amics es converteixen en clients. No posarem un platet a taula, que per això estan les aplicacions de pagament del mòbil.
Esperem que aquesta proposta, necessària però dolorosa, no destrueixi l'essència de rebre a taula la gent que estimes.”
Rellegeixo un article de la Mònica Planas (Cobrar als amics. Mònica Planas, ARA, 4/12/2022). Fa esment d’una tendència que corre el perill de convertir-se en costum als Estats Units, cobrar als amics: l’amfitrió al final de l’àpat recorda als invitats els diners que cadascú li ha transferir al seu compte particular.
L’any que va farà 30 anys que una colla d’amics fem un àpat mensual a casa d’algú de la colla, inicialment de 4 parelles però que ja fa temps que s’ha ampliat fins a les 9. Com que avui hem dinat a casa fa uns dies se’m va acudir una broma, una idea de bomber que es deia abans: enviar un missatge al grup comunicant-los que havíem decidir amb la meva parella canviar el sistema i apuntar-nos a la moda americana. En resum: que per l’augment del cost de la vida doncs que el diumenge els cobrarem el dinar.
Les reaccions van ser de tot tipus: des de l’estupefacció més sonada fins a qui va captar la broma, d’altra banda molt ben tunejada de versemblança pel redactat de l’avís. No s’esperaven aquell escrit per part d’un amic després de 30 anys de compartir àpats.
Evidentment que es tracta d’una broma i haig de reconèixer que ha estat com un imprevist experiment sociològic que si ha constatat alguna cosa és que l’amistat no té preu.
Copio a continuació alguns fragments de l’escrit:
“AVÍS IMPORTANT en relació al dinar del dia 1 d'octubre.Tenir els amics a casa és un regal que no tenia preu… fins ara. La pujada de preus, especialment de l'oli, ens obliga a canviar de rutines. És una tendència que comença a imposar-se i nosaltres no volem perdre pistonada, tot i que sabem que els primers en incorporar-la sempre seran els més criticats.
S'ha acabat compartir àpats de franc, com fins ara, i això no té res a veure amb l'amistat, tot i que els amics es converteixen en clients. No posarem un platet a taula, que per això estan les aplicacions de pagament del mòbil.
Esperem que aquesta proposta, necessària però dolorosa, no destrueixi l'essència de rebre a taula la gent que estimes.”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)