Jubilacions pedagògiques

Amb data d'avui, oficiosament, mitja dotzena de docents amics, coneguts o saludats es jubilen. Els felicito i, d'anada i tornada a Montblanc aquesta tarda, hi penso, amb una certa dosi d'enveja. I no és que després de 35 de vida laboral un ja estigui cremat sinó que arribar bé a la jubilació i encetar una nova etapa vital sense la motxila de les obligacions laborals inajornables pot ser, amb tota seguretat, un regal diví. 

A la residència el pare, amb 94 anys -27 dels quals de jubilat-, avui està amoïnat pel tema del treball. L'edat no perdona i cada setmana el trobo preocupat especialment per algun tema. Avui la problemàtica era laboral. La seva vida laboral va anar dels 7 al 67 anys, que ja són anys, treballant de sol a sol els 7 dies de la setmana.
Resulta que, segons ell, l'amo de l'empresa on va treballar durant  31 anys el vol tornar a contractar i ell no es veu amb cor de dir que no... Això li treu la son, ara que diu que no dorm. Intento fer-li entendre la inversemblança de tot plegat però no queda gens convençut. Les neurones patinen més del compte. Canviem de tema, que és l'única manera de fer net. 
La fem petar a la sala d'estar de la 1a planta. Una TV sintonitzada al canal Kiss FM no para d'emetre èxits dels 70 en endavant. En un moment donat se sent el tema Voyage, voyage, del tot xocant en un espai on tots els presents tenen mobilitat assistida.

Tornant cap al Penedès per Barberà de la Conca, a l'alçada del Pla de la Guàrdia, veig la vinya del Conti, plantada ara fa tres anys, ufanosa per la pluja de dies enrere.
I el cor se m'encongeix. I alguna llàgrima em regalima galtes avall... 
La jubilació no hauria d'arribar mai abans d'hora i de manera involuntària. Hi ha persones que no s'haurien de jubilar mai.  

Eucaliptus a Portugal

Esfereïdores les notícies que ens arriben de l'incendi mortal de Portugal de fa uns dies. Una seixantena de persones mortes a la carretera de la mort, engolides per una bola de foc.
Diuen que és l'herència enverinada de l'or verd portuguès. 
L'interior de país crema sense parar des dels anys 60, amb l'arribada de l'eucaliptus. La fulla de l'eucaliptus té un oli inflamable letal. L'eucaliptus va substituir el roure, l'arbre autòcton de la zona. Quilòmetres i quilòmetres de boscos de monocultiu d'eucaliptus que arriben ran de les carreteres, sense deixar els 10 m de marge que la llei estableix.

L'any 2000 gràcies al llibre Boomerang de Xavier Moret (Empúries, 2000) vaig descobrir Austràlia, que era encara l'última frontera, un continent ple de selves i deserts, de regions on l'home no és absolutment res. Vaig descobrir tot un món, real i literari, realment sorprenent i captivador.
Un dels llibres que encara conservo és Eucaliptus (Murray Bail, Edicions 62, 2000), una novel·la on un vidu enamorat dels eucaliptus que viu en un racó de món de Nova Gal·les del Sud, a Austràlia, amb la seva filla Ellen, una noia coneguda per la seva bellesa a tota la regió, promet la mà de la seva fila a aquell que sigui capaç d'identificar i anomenar correctament totes les espècies d'eucaliptus que té plantades a la seva propietat. Una troballa botànica i novel·lesca.

Portugal també és notícia avui en algun mitjà de comunicació: Per què Portugal no vol una Catalunya independent. Diuen que Portugal no vol una Catalunya independent, que el seu lema és una península, dos estats. La raó és que consideren que tres estats peninsulars serien perifèris respecte al centre d'Europa. Un estat català tindria un pes específic similar al  portuguès, al capdavall.  

Des de la discrepància, la consigna continua sent igual de vàlida ara que fa 300 anys: l'autonomia que ens cal és la de Portugal.

Persones humanes

Cap de setmana. Llegeixo, en paper, l'Ara i El Punt Avui. Amb calma. 
I penso que un diari no és altra cosa, al capdavall, que persones humanes. 

Un parell de mort il·lustres, si és que n'hi ha: Helmut Kohl, canceller etern i polític XXL en totes les seves facetes, amb els punts negres i forats foscos corresponents i Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, els ulls de la humanitat dins del camp de Mauthausen. 

El MNAC em posa calent, Pepe Serra, director que no se'n va sortir amb el seu propòsit de fer caure la N i la C del museu que dirigeix. M'encanta el museu, malgré lui. 

La llengua materna s'aprèn abans de néixer, David Bueno, neurocientìfic nacional de Catalunya. Mare meva! Entre el sublim i el ridícul només hi ha una passa, i es tan curta...

La secció Fotos de l'ARA sempre tenen per a mi un efecte balsàmic. Què bones!

Torna l'Eva Piquer a la secció He llegit no sé on de l'ARA llegim amb La solitud que ens acompanya. Un article molt bo, marca de la casa. Naixem sols, morim sols i entremig intentem en va entrar en les solituds dels altres. A la realitat, les coses sovint passen perquè sí, sense solta ni volta i sense cap pla traçat. I potser no té gaire sentit que ens entestem a buscar-ne sentit.

Ignacio Ávila, amb discapacitat visual (té menys d'un 10% de visió) i Joan Font competeixen a l'elit ciclista en tàndem. La confiança de pedalar a les fosques.

5 maneres originals de cuinar els ous. Eggs!

Avui s'estrena un nou programa literari a Catalunya Ràdio, Ciutat Maragda, de la mà de David Guzman. Llàstima que sigui a les 23h en horari per a noctàmbuls. No nem bé.

VIè Congrés Internacional d'Art, Paisatge Vitivinícola i Enoturisme. El Penedès busca l'equilibri entre paisatge i economia, tasca magna. Salvem el Penedès, l'àmbit de tots els àmbits.

La pregunta

Doncs au, ja tenim la pregunta. Comença el compte enrere. Entrem en la dimensió desconeguda. Amb el lloable propòsit per part d'alguns d'anar de legalitat a legalitat sense prendre més mal del compte, i sense xarxa de seguretat.

Es troben a faltar polítics de talla gran i de mirada neta, capaços de fer front a reptes gegantins com ara el que ens ocupa. Gent del calibre d'un Helmut Kohl, per posar un exemple. Va arribar a dir que els enormes canvis al món no poden ser una excusa per no saber on vas.

Un parell de versos magnífics de Paul Eerick Rummo, poeta i polític estonià que esdevé símbol de la resistència contra la russificació d'Estònia.
Tot és una resposta,
només cal saber-ne la pregunta.

Ara ja tenim la pregunta. 

Bufant espelmes, Francesc Pujols i la barra lliure catalana

A mig camí de l'1 el 7 de juny, aniversaris dels dos plançons de la casa, els celebrem avui com cal. Arribat el moment dels regals un arreplec ben variat i estimulant d'obsequis, ben merescuts d'altra banda, va apareixent sostingudament. Entre d'altres, un llibre ben curiós: les extraordinàries aventures de Francesc Pujols, la 2a edició d'un còmic d'èxit. 
Alguna cosa havia sentit d'aquest personatge singular però la veritat és que em sorprèn però molt la idea força de l'autor que vindria a dir que algun dia els catalans ho tindríem tot pagat. La curiositat em devora i m'informo sobre el tema.

El 1918 va publicar Concepte general de la ciència catalana, en què assenyalava l'existència d'un corrent filosòfic català que començava amb Ramon Llull i que ell mateix s'encarregaria de culminar. A partir d'aquest moment va dedicar la seva vida a establir les bases de la religió catalana, un sistema de pensament que englobaria ciència, filosofia i mistica amb el nom d'hiparxiologia o ciència del tot, i gràcies al qual, algun dia, els catalans ho tindrien tot pagat. 

Consulto la Viquipèdia. La profecia va anar així i els catalans són éssers d'excepció pel fet de ser fills de la terra de la veritat: Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.

Llàstima que aquesta, com la majoria de profecies, estigui ben allunyada de la crua realitat. Decideixo no anar més enllà en l'estudi del tema. De ben segur que no acabaria d'entendre aquesta religió, com tampoc no he acabat d'entendre mai el nucli del pensament de Ramon Llull ni la teoria de la relativitat. Em dol, això sí, que no només no s'hagi fet realitat sinó que, a més a més, ens toqui pagar el beure i tots els peatges, a casa i fora de casa. I reevindico, naturalment, la barra lliure catalana.

Pedalem i preguem

Aquest podria ser ben bé el nom d'una altra ONG que combinés el noble esport del ciclisme amb la no menys noble activitat de la pregària. Doncs no. Té la seva intríngulis la cosa.
Sense cap càrrega ecumènica, ve a ser com una consigna pròpia d'un parell -si no més- ciclistes que pedalem pel Penedès alguns diumenges al matí. I això de preguem és obvi: en un moment o altre de la sortida, i malgrat la nostra absoluta manca de pràctica religiosa, sempre es fa present un prec per tal de demanar que poguem tornar sans i estalvis a casa.

Avui, després d'unes quantes setmanes fent campana, hem tornat a la càrrega. Una sortida plàcida de 30km en 2h i mitja. Vilafranca del Penedès - Sant Pere Molanta - Les Gunyoles - L'Arboçar - Cantallops - Sant Sebastià del Gorgs - Vilafranca del Penedès.
Les vinyes estan ufanoses, un mar de vinyes als nostres peus i un dia esplèndid.

Com deia el cèlebre escriptor britànic H.G. Wells, cada vegada que veig a un adult damunt d'una bicicleta recupero l'esperança sobre la raça humana. És la metàfora de la vida: mentre pedales, no caus.

Gràcies Ton perquè aixì com pregar pot ser una pràctica del tot unipersonal, pedalar sempre és molt més satisfactori en bona companyia, com és el cas.

Carles Capdevila

Ara fa una estona, a les 6 del matí, la ràdio informa de la mort de Carles Capdevila. 
Me'n  vaig a fer un tomb en bicicleta pel mig del mar de vinyes dels voltants de Vilafranca i, a diferència del que és habitual, no tinc la ment en blanc sinó que no em puc treure el Carles del cap, la qual cosa -ben rumiat- no m'estranya.
M'entristeix i en passa pel cap el seu article a l'ARA de diumenge passat Diguem-nos coses boniques un cant al sentit de l'humor, l'autoestima, la ironia i l'optimisme vital.

Als 51 anys no és el moment. Encara no toca. La vida li ha estafat -ens ha estafat- un bon tros del pastís.  Penso en la seva família, en l'Eva Piquer, en un article seu sobre la felicitat entre parèntesis i en un altre ja més llunyà en el temps on parlava del llibre de reclamacions i venia a dir que si la vida tingués llibre de reclamacions, la lectora desacomplexada hi deixaria escrit un memorial de greuges. 
I en els seus quatre fills, orfes, infinitament més orfes que tots nosaltres.

Gràcies Carles per haver-nos ajudat a entendre el món. I pel teu exemple de vida, de coratge i d'optimisme. Com tu bé deies diumenge passat
Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t'ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixies un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l'avui amb més ganes.  

Estem de dol, que és l'experiència de la mort en vida: en la vida que resta i sobreviu.
Ara toca, com deia Txèkhov, enterrar els morts i reparar els vius.