2 de juny de 2017

Carles Capdevila

Ara fa una estona, a les 6 del matí, la ràdio informa de la mort de Carles Capdevila. 
Me'n  vaig a fer un tomb en bicicleta pel mig del mar de vinyes dels voltants de Vilafranca i, a diferència del que és habitual, no tinc la ment en blanc sinó que no em puc treure el Carles del cap, la qual cosa -ben rumiat- no m'estranya.
M'entristeix i en passa pel cap el seu article a l'ARA de diumenge passat Diguem-nos coses boniques un cant al sentit de l'humor, l'autoestima, la ironia i l'optimisme vital.

Als 51 anys no és el moment. Encara no toca. La vida li ha estafat -ens ha estafat- un bon tros del pastís.  Penso en la seva família, en l'Eva Piquer, en un article seu sobre la felicitat entre parèntesis i en un altre ja més llunyà en el temps on parlava del llibre de reclamacions i venia a dir que si la vida tingués llibre de reclamacions, la lectora desacomplexada hi deixaria escrit un memorial de greuges. 
I en els seus quatre fills, orfes, infinitament més orfes que tots nosaltres.

Gràcies Carles per haver-nos ajudat a entendre el món. I pel teu exemple de vida, de coratge i d'optimisme. Com tu bé deies diumenge passat
Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t'ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixies un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l'avui amb més ganes.  

Estem de dol, que és l'experiència de la mort en vida: en la vida que resta i sobreviu.
Ara toca, com deia Txèkhov, enterrar els morts i reparar els vius.