14 de desembre de 2016

Lluna plena

Nit de lluna plena. Llàstima que el cel tapat ens l'amagui de totes totes. La darrera superlluna de tot just fa uns dies va ser espaterrant però avui ens l'estafen.

Ens espia o ens il·lumina la lluna? Dubte etern i irresoluble. 
Marià Manent també en parla, amb veu poètica naturalment,
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em segueix.

Podem estar de mala lluna, a la lluna de València...
Recordo la lectura de la novela juvenil Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Raimon Esplugafreda. I el disc La cara oculta de la lluna de Pink Floid.

Ens captiva, ens atrau i condiciona de mil maneres -encara que no en siguem conscients- el nostre dia a dia. Atrafegats com anem, ni la veiem. Mare meva!

Aquest migdia, tot caminant, em trobo la Lluna, una noia extraordinària de 15 anys amb una història singular. Va arribar a l'escola procedent de la Xina fa 7 anys, el setembre, i fins a l'abril que no va badar boca la punyetera. Si no fos que ja se la veia espavilada i feliç m'hagués fet partir d'allò més, sense ser patidor de mena. A partir de l'abril, com aquelles joguines amb corda d'abans, tot va ser bufar i fer ampolles. 
Ha crescut però continua sent una persona fantàstica amb la qual encara, de tant en tant, ens aturem i parlem de com va la vida. I jo li recordo, només de tant en tant també, el meu intent d'aprendre la mecànica de la multiplicació i la divisió a la xinesa, i uns quants ideogrames, ja de pas. No en vaig tenir prou amb quatre mesos...

11 de desembre de 2016

5è aniversari de La Cultural

Per tal de festejar el 5è aniversari de la llibreria vilafranquina La Cultural visitem l’estudi del Fèlix Plantalech, pintor, escultor i autor del logo de la llibreria. 
Els copartíceps de l'aventura libretera anem arribant, cap a les 12, i rebem l'acollida amistosa i cordial del Fèlix. Encaixades de mans, petons i salutacions. 
El nostre amfitrió ens parla de la seva obra, de les seves rutines, de la seva vida.
S'aprofita l'avinentesa per presentar i lliurar-nos en primícia. Un conte inèdit del Jordi Llavina intitulat La promesa. Un conte preciós, dur, tel·lúric, rodó. Una petita joia que tenim la sort de poder escoltar molt ben llegit pel seu autor.
S'anuncia també la propera publicació d'un altre llibre del Fèlix, Roc i soca. Un llibre per sentir. 14 obres de Fèlix Plantalech. 14 versicles del Llibre d'amic e amat de Ramon Llull.
Brindem pel 5è aniversari. I per molts anys!

Tot just aterrat al Penedès ja vaig tenir l'oportunitat de conéixer el Fèlix. Un bona persona. Un artista de proximitat, de km 0 que es diu ara. Sense soroll, sense estridències, autèntic.

Sóc un admirador de la seva obra. He tingut l'oportunitat de visitar uns quants cops el seu taller i fer-la petar una estona. I tinc molt bons records. 

10 de desembre de 2016

El món és un aquari

Ara que la Patti Smith fa de Bob Dylan em ve al cap la pel·lícula argentina El ciudadano ilustre, que aquest cap de setmana hem pogut veure al Cine Club. Una delirant i lúcida comèdia sobre els inconvenients de la fama i la cultura. Va d'un premi Nobel de literatura. Esplèndida i reconfortant.

He acabat de llegir L'Aquari, de David Vann. Molt bona! Avui justament l'Eva Piquer en torna a parlar a l'arallegim. Novel·la dura, duríssima en alguns moments, sense anestèsia. 
Amb un pròleg molt encertat i entenedor de Jordi Puntí, especialment pels que no hem estat mai a Seattle. Una trama molt ben travada i uns personatges de carn i ossos, especialment la Caitlin, una noia de 12 anys que narra la història.
La novel·la va de relacions familiars, i de la dificultat de perdonar segons quines coses a segons quin familiar. Va d'amors incondicionals esquerdats o trencats per sempre. Va d'unes proves duríssimes que la mare fa passar a la filla perquè aquesta senti el que aquella va sentir. El mòn és un aquari. I les relacions humanes, malgrat l'ordre quotidià, tenen un cost salvatge que al final sempre acaba sobreeixint.
Em venen al cap, per alguna associació d'idees, unes paraules de Flannery O'Connor: tant ser val el que facis, robar un cotxe o matar un home, perquè tard o d'hora te n'oblidaràs. Justament el contrari del que parlàvem.

No cal patir, però, que fem el que fem una nova aplicació gratuita per a mòbils, Confesor GO, et connecta en temps real amb un confessor que et facilitarà la declaració voluntària dels pecats a fi de rebre d'immediat l'absolució. Potser hem perdut l'oremus?



8 de desembre de 2016

Postveritat a Sitges

Ja tenim la paraula del 2016, postveritat, que és quan les emocions pesen més que els fets per crear opinió. Neologisme creat el 1992 per Steve Tesich, en referència a la guerra del Golf, ara ha triomfat definitivament.
Ja no cal argumentar amb xifres, considerar els fets. No: n'hi ha prou a confondre, mentir, deixar anar el rumor. I com més bèstica sigui tot plegat, millor.
És sorprenent com aquesta societat nostra de pensament prim i líquid, tan relativista, sembla que preferixi viure en la comoditat de la postveritat.
La cosa ve de lluny. A la Ilíada uns grecs van declarar, per interessos i amb falsedats, la guerra a uns altres grecs amb l'excusa del rapte d'Helena. Els debats electorals entre Clinton i Trump han escenificat aquesta defunció de la veritat. La postveritat espanyola diu que Catalunya no existia abans de la Constitució.

En Carles Capdevila reevindica les veritats íntimes. Creu que les úniques veritats d'aquest món que s'han definit com les de la postveritat són les íntimes: estar enamorat, estar malalt, ser voluntari...
Avui, a les 12 del migdia, a la terrassa del Club Nàutic de Sitges, fent el vermut, amb la remor de fons de le onades que espeteguen a tocar dels peus, un té la certesa que si hi ha alguna cosa pitjor que una mitja veritat és el voler viure enganyat, penjant d'una postveritat. I que la mentida només és una postveritat. 




6 de desembre de 2016

Si no fos...

Diada assenyalada la d'avui. Si no fos per la constitució que tenim a sobre hauria estat un dia com qualsevol altre, que és el que tocaria.

Aprofito l'avinentesa per anar a veure el pare a Montblanc. Desorientat com va amb el pas del temps, ha "acomiadat" la Maria, la dona que el treu a pasturar cada dia al matí una bona estona per tal que s'airegi i li toqui el sol i l'aire, portes enllà de la residència. 
Hem de refer ponts, dialogar que diuen ara a Madrid. Avui el trec jo. Fa un dia espaterrant. Primer aclarim el tema de la Maria i després d'escoltar la tirallonga de greuges i d'històries llunyanes de cada setmana el porto a la placeta del carrer de la Fusteria, al costat de l'església de sant Miquel. 
Un cop hi arribem, a les cadires del si no fos  es retroba amb les set o vuit persones de la seva edat, i s'ho enrraonen. A l'altra banda, un parell de jubilats més, un català de socarel i un castellà de pura cepa que es fan entendre, només faltaria, cadascú amb un accent i un deix d'allò més nostrat. Jo, al bell mig, escolto les converses de banda i banda. La curiositat intel·lectual no té límits. I me n'adono qué és ben fotut això de fer-se gran. Cagontot! Llegeixo el Punt Avui en paper i l'ARA en digital.

Unes quantes notícies sucoses:
· Anglès per als taxistes a costa de la taxa turística. Ja m'està bé. Res com saber idiomes.
· L'Andreu Genís, de Mollet del Vallès, al Lector escriu proposa fer una acció popular, tipus La Marató, per recaptar els 5,8 milions d'euros que costarà el referèndum.
· La nena malalta de Fígols va anar al curandero i no pas a Houston. Ni cova de l'Afganistan, ni tractaments experimentals ni hòsties. Alguna gent es creu, sense cap mena de sentit comú, tot allò que circula per la xarxa. I paga! Això deu ser la postvevitat?
· Constituïm s'implica amb els debats en la campanya del referèndum. És un grup de 17 juristes compromesos. I jo que em pensava que eren setze els jutges d'un jutjat que menjaven fetge d'un penjat. 
3 Bob Dylan envia el seu discurs d'agraïment a la Fundació Nobel. Cada dia que passa estic més decebut del Dylan. Tant de bo haguessin atorgat el Nobel exaequo a ell i al Leonard Cohen. Massa tonteria i massa postureig. I a sobre hi farà anar la Patti Smith a cantar el tema A hard rain's a gonna fall, ni de bon tros dels que més m'agraden. 
Proposo unes quantes alternatives: si hi va la Patti, que canti alguna de les seves cançons més marxoses com ara Gloria o Horses; o que hi vagi algun altre rocker com ara Billy Joel i ens canti el seu Piano man o ressucitin America i el seu A horse a whith no name. Fins i tot m'estaria bé el Wish you were here interpretat per David Gilmour. Si no fos perquè això no serà així...

Dinem a la Punta de la Mora, a prop d'Altafula, als Margallons, la casa del Jaume i la Hyejeong. Compartim taula amb l'Hèctor López Bofill, professor de Dret constitucional a la Pompeu Fabra i poeta imparable. Cap a les acaballes del dinar acabem parlant de política casolana, naturalment. 
Em destrossen, com a bons juristes que són, l'opció del referèndum unilateral d'autodeterminació -RUA- i pronostiquen uns anys de sobirania intervinguda per part de l'Estat. Ni el pica pica d'entrada ni l'escudella patriòtica em treuen del cap la seva sentència. Si no fos que tot és tant complicat...






Va d'indis

A Standing Rock, Dakota del Nord, hi ha garrotades. Els sioux han guanyat una batalla, que no la guerra.  Un esclat d'alegria els invaeix, i motius n'hi ha: han aconseguit aturar la construcció d'un oleoducte de 1.886 km que havia de dur 570.000 barrils de petroli diaris des de Dakota del Nord fins Illinois. La confirmació de la suspensió i l'aturada completa de la construcció fins a trobar un nou traçat es va celebrar amb focs artificials.
L'oleoducte, que passaria a pocs metres de la llera del riu Missouri, font principal d'aigua de les comunitats indígenes, suposaria una catàstofe en cas de qualsevol vessament.
Indígenes de més de 200 tribus fa mesos que estan acampats en un terreny pròxim. Diuen que és la concentració d'indis més gran dels últims temps. 
La lluita a Standing Rock és la fonamental. El xoc ha estat ferotge: una lluita de més de deu hores amb centenars de detinguts, bales de goma, gossos, gasos lacrimògins i ràbia, molta ràbia.
La saviesa dels indis nordamericans és l'orgull per la dignitat del seu poble, que no han perdut tot i el pas dels segles i les penúries viscudes. Sembla que ressoni una de les frases més cèlebres de Cavall Roig, un dels històrics líders sioux: Que els meus enemics siguin poderosos perquè no em senti malament quan els venci. Més informació

Vull creure que el poble català, que hi té molt a veure amb els pobles indis com molt bé diu la Trinca, tindrà una constitució amb uns drets i uns deures que en el seu conjunt no es troben en cap altra constitució. Per exemple: els que es refereixen als béns comuns naturals; el dret de captar, transformar i fer servir l'energia del sol; la defensa dels principis ètics de la Carta de la Terra...   Poble català, posa't a caminar.



4 de desembre de 2016

Urgències

Divendres 2, a Cal Bolet, el Marc Martínez es buida en un espectacle total, Humor i hòsties, un viatge vital en part compartit per molts de nosaltres -els que ja tenim una edat, els joves dels 70 i els 80-. Unes 8.500 paraules molt ben dites en una hora i mitja mal comptada. Adolescència per la vena amb llimonades de Mirinda per atenuar els cops de la vida, de la dura vida al Raval. La conversa amb ell a posteriori, espòntània i vital, a estones punyent. Fantàstic tot plegat.

El dissabte al matí, trobada municipalista de VeC a l'Escorxador. Es podrien dir moltes coses però al capdavall, com va dir Gramsci, la veritat és revolucionària.
A la tarda, a BCN, m'acosto al MNAC. És el meu museu i no em vull perdre Picasso - Romànic. Separadament ja valen molt la pena l'un i l'altre. Junts no perden, no es fan nosa, no es maten. La veritat és que veure un crani de Picasso al costat d'una Mare de Déu de Gerri de la Sal té la seva eròtica, a tall d'exemple.
Al CaixaForum sempre hi ha alguna cosa d'interès. Un Thyssen mai vist és una mostra variada, una selecció de 63 obres triades especialment per a l'ocasió. 

Fa bonança. Riuades de gent pul·lulen amunt i avall. El pessebre de la Colau -perdó, la instal·lació conceptual per un cicle nadalenc-, trencador i més concurregut que mai. Els ocells il·lluminats que pengen dels arbres de la rambla, ordinaris. Cap motiu explícitament nadalenc. Ara bé, els textos, ben friquis: mua-mua, xing-xing, nyam-nyam...  Mare de Déu!
A la terrassa del cafè Zurich s'està la mar de bé. És un mirador excepcional de tota la parròquia que desfila pel davant. Començo a llegir L'aquari, la darrera novel·la de David Vann. La setmana passada l'Eva Piquer en parlava molt bé a l'ARA i un dels meus llibreters - farmacèutics de l'ànima de confiança me'l recomana decididament. Ahir l'estrevistaven precisament a l'ARA llegim. Preciós, una meravella. 

Al vespre la tropa del 10+2 que ara ja som 18 sopem a Cal Ton Xacó. Un sopar excel·lent, amb maridatge inclòs, aquest cop guiats pel sommelier de la casa.  
Rebem, com cada any, la nadala de la Neus, la primera, la més maca de totes. Aquest any s'ha superat, aerodinàmica i volàtil.
I, passada la mitjanit, l'imprevist. Miqueljaime "el setrill" ens dóna un bon ensurt. I cap a Urgències en comitiva i ben aliniats. La mala estona no te la treu ningú però el fet d'anar en grup fa més suportable l'espera.
Torno a Urgències de l'Hospital Comarcal de l'Alt Penedès. No hi havia posat els peus des del 30 d'agost de 2011. L'ingrès per coma etíl·lic d'un amic de l'hereu de casa ens hi va dur i us ben asseguro que va ser una experiència inoblidable.

Urgències també són les que té el Barça. Una lliga en mans del Madrid, que la guanyarà o no però que és a les seves mans. No va bé la cosa, no.

Avui diumenge ha estat un dia ben tranquil. Una caminada d'un parell d'hores, un partit d'hoquei, el vermut al Coro i un dinar de rovellons. A la tarda, al Casal, i gràcies a Cineclub Vilafranca, Después de nosotros.  Bon cinema belga, honest i sense pretensions. De bona factura, que mostra amb detall la dissecció d'un procés de separació en tota la seva dimensió.

I demà, dilluns. La setmana pont ens espera. La Puríssima Constitució.