Nit de lluna plena. Llàstima que el cel tapat ens l'amagui de totes totes. La darrera superlluna de tot just fa uns dies va ser espaterrant però avui ens l'estafen.
Ens espia o ens il·lumina la lluna? Dubte etern i irresoluble.
Marià Manent també en parla, amb veu poètica naturalment,
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em segueix.
Podem estar de mala lluna, a la lluna de València...
Recordo la lectura de la novela juvenil Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Raimon Esplugafreda. I el disc La cara oculta de la lluna de Pink Floid.
Ens captiva, ens atrau i condiciona de mil maneres -encara que no en siguem conscients- el nostre dia a dia. Atrafegats com anem, ni la veiem. Mare meva!
Aquest migdia, tot caminant, em trobo la Lluna, una noia extraordinària de 15 anys amb una història singular. Va arribar a l'escola procedent de la Xina fa 7 anys, el setembre, i fins a l'abril que no va badar boca la punyetera. Si no fos que ja se la veia espavilada i feliç m'hagués fet partir d'allò més, sense ser patidor de mena. A partir de l'abril, com aquelles joguines amb corda d'abans, tot va ser bufar i fer ampolles.
Ha crescut però continua sent una persona fantàstica amb la qual encara, de tant en tant, ens aturem i parlem de com va la vida. I jo li recordo, només de tant en tant també, el meu intent d'aprendre la mecànica de la multiplicació i la divisió a la xinesa, i uns quants ideogrames, ja de pas. No en vaig tenir prou amb quatre mesos...
Ens espia o ens il·lumina la lluna? Dubte etern i irresoluble.
Marià Manent també en parla, amb veu poètica naturalment,
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em segueix.
Podem estar de mala lluna, a la lluna de València...
Recordo la lectura de la novela juvenil Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Raimon Esplugafreda. I el disc La cara oculta de la lluna de Pink Floid.
Ens captiva, ens atrau i condiciona de mil maneres -encara que no en siguem conscients- el nostre dia a dia. Atrafegats com anem, ni la veiem. Mare meva!
Aquest migdia, tot caminant, em trobo la Lluna, una noia extraordinària de 15 anys amb una història singular. Va arribar a l'escola procedent de la Xina fa 7 anys, el setembre, i fins a l'abril que no va badar boca la punyetera. Si no fos que ja se la veia espavilada i feliç m'hagués fet partir d'allò més, sense ser patidor de mena. A partir de l'abril, com aquelles joguines amb corda d'abans, tot va ser bufar i fer ampolles.
Ha crescut però continua sent una persona fantàstica amb la qual encara, de tant en tant, ens aturem i parlem de com va la vida. I jo li recordo, només de tant en tant també, el meu intent d'aprendre la mecànica de la multiplicació i la divisió a la xinesa, i uns quants ideogrames, ja de pas. No en vaig tenir prou amb quatre mesos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada