30 d’agost de 2014

Dinar i espectacle... de festa major

El 29 a les 12... Ja hi som! Amb la tronada comença, de debò, la festa major.
La primera cercavila, la més lluïda, la més esperada, la millor. El balcó de cal Juncosa és la miranda ideal per veure-la passar. I no faltem a la cita anual. 

A 3/4 de 15, dinem, en petit comitè. Un menú gens clàssic: vermut, un arròs caldós que cura estómacs fatigats -recepta de gamma extra de la Carme Ruscalleda-, i postres -gelats, galetes o fruita de temps segons els gustos-.

La conversa, intergeneracional, divertida i animada, s'allarga fins a les 6, moment en què comença el concert pianístic dels més joves: a sis mans.Gerard, Berta  i Miki, espectacle de happening pianístic a sis mans, com a colofó del dinar de festa major -dinar i espectacle- Material sensible, sense additius ni conservants.

I amb tot això ja empalmem amb la sortida de la processó, al costat de casa, a 3/4 de 8. Durant una hora aproximadament tots els balls ocupen el carrer de l'Ateneu, entre Amàlia Soler i Parlament. Des del balcó i el terrat de casa ens convertim en espectadors priviligiats de la sortida, tot un plaer visual i sonor, de proximitat. 

Ha estat, de totes totes, un bon molt inici de la festa major.



27 d’agost de 2014

Festa major de Vilafranca

Montblanquí d'adopció empeltat al Penedès des del 1989, amb tot just mitja vida penedesenca, sense cap remota possibilitat de conversió en VTV de tota la vida, passo a fer unes quantes consideracions vitals sobre la FM de Vilafranca.

El meu primer contacte amb la feta va ser el 1988. La Xè em va introduir en sec. Fins el punt que em va fer gruar de valent: vaig formar part de la brigada de voluntaris que va donar un cop de mà en el muntatge de l'espectacle "La nit" dels Comediants a la zona esportiva.
Va ser una immersió a fons i, tot i no viure-la en tota la seva plenitud, em va meravellar, acostumat com estava a festes majors d'altres indrets i de format ben diferent. La seqüela de la meva col·laboració va ser la participació, l'agost del 89, en un viatge antològic a l'antiga URSS, organitzat pels administradors del 88.

El pregó del 89, a càrrec de Miquel González, va ser antològic. I no només per la referència inicial a un suposat avantpassat seu nomenat Roderic :"Corria l'any de gràcia dels mil set-cents i escaig, quan un meu avantpassat, Roderic González i Serra, fundador de la terrible nissaga recaptadora...". Un pregó genial. Va pregonar la vida des de la ceguesa física, que no mental, amb una solvència que no oblidaré mai per anys que passin.

El 1993, ja vilafranquí, vaig viure el goig de la FM com a consort de la Miàmia. Un any llarg de bogeria, de joia, de neguit i de totes les emocions, bones i no tant bones, que se us acudeixin. De fàbula. Irrepetible.

El 1994 encara va ser intens. I a partir d'aquí la intensitat ja ha estat una altra de ben diferent. Amb administradors i pregoners de la família o del cercle d'amistats.

En paral·lel, i en base a l'experiència acumulada durant aquest quart de segle com a vilafranquí, també he participat -com no- en les discussions sobre què cal replentejar de la FM, sobre la necessitat de repensar la FM de Vilafranca. Tenim un model festamajorenc que és fruit d'una suma de decisions adoptades en els darrers 40 anys i penso que ningú no hauria de llançar un clam al cel davant la possibilitat de (re)inventar de nou la festa.
No em considero ni apocalíptic ni integrat al respecte. Però sí que sóc del parer que cal ampliar l'univers festamajorenc i passar el ribot per alguns elements que grinyolen.

Però això quedarà per més endavant. Avui, vigília del pregó, us animo a participar en la FM i a acostar-vos a Vilafranca, sobretot els qui no la  coneixeu..

Bona Festa Major a tothom !

24 d’agost de 2014

Diumenge 24 d'agost

Diumenge tranquil, prefestamajorenc. A quarts de 7 el cos em diu que ja he dormit prou. 
Trobo una nota manuscrita de l'hereu de casa, que ahir va tocar amb el grup de rock Moratones a Sant Sadurní, breu i explícita: JA EM LLEVARÉ. L'estrella del rock.
Una hora de lectura d'Ànima, de Wajdi Mouawad, una animalada de llibre. Esmorzar lleuger tot fullejant la premsa del dia.

 les 8 del matí anem a pedalar amb el Ton. Ruta penedesenca no excessivament llarga: Vilafranca - muntanya de sant Pau - pèlags de Vilobí - can Cartró - Vilafranca. Dues hores i mitja, uns 33 km 
Després d'una setmana de repòs de bicicleta, ha tingut un efecte balsàmic. Què preciosa la ruta i quina varietat cromàtica: a les 8 el cel ben tapat i una llum tènue i vague; a les 10, amb el sol ja emergent, una brillantor realment potent i encisadora.
Planes i petits turons. I molts barrancs enfangats per les pluges torrencials de divendres al vespre. Hem quedat empantanegats i amb les bicicletes enfangades fins al capdamunt.

Una ruta cicloturista dóna molt de si. No és ben bé com un viatge en carro fins a Barcelona en època de la padrina, que donava per confessar tota una vida i escoltar, després, la confessió de l'interlocutor, però Déu n'hi do. 

A punt d'arribar a Vila, la visió escapçada i futurista d'un pont inacabat que ningú sap com acabarà. Un efecte col·lateral, una seqüela del bum del totxo.

Cap al migdia hem anat d'exposicions. Ara en tenim unes quantes. El paisatge humà de Vilafranca, un segle de mirades eternes, a la capella de Vinseum; Natura a l'Aula de Cultura del Fòrum Berger Balaguer i, com no, el Firart, imprescindible.

Dinar del tot mediterrani: vermut, amanida grega, maqluba -una menja palestina d'arròs, pollastre i albergínia- ben gustosa i gelat.

Si res no es torça anirem amb el Martí a la novena i cant dels goigs a sant Fèlix, tot un clàssic festamajorenc.

El dia acabarà tard, més tard que de costum. A Vilobí el Miquel torna a tenir concert amb l'altre grup -Pecat Kapital- a les 11 de la nit. Tot just comencen i encara no els he sentit. D'avui no passa. Em temo que avui no podré seguir la consigna d'anar a dormir el mateix dia que em llevo. Tot sigui per una bona causa...



22 d’agost de 2014

Burricletes

Doncs sí, ja hem estrenat el servei de burricletes, les bicicletes elèctriques del Penedès.
Fantàstic! Com a ciclista he de reconèixer que és un bon invent, a l'abast de tots els públics. Només cal saber anar en bicicleta.

Un cop de pedal i ja està. Amb un grapat de marxes que et faciliten el desplaçament fins a 25 km / h   Realment un bon invent. El cicloturisme a l'abast de tothom.

Pedalar per camins i pistes de l'Alt Penedès, pel mig de vinyes i arbres fruiters, és una activitat plaent. Un goig, vaja, que cada cop practica més gent, fins i tot de fora de la comarca, com ens comenta David Sala de biciclick, una manera de descobrir i gaudir del Penedès i Garraf en bicicleta elèctrica.

Amb un gregari de luxe d'acompanyant, el Martí, hem fet una ruta circular d'uns 14 km en poc més d'una hora: Vilafranca del Penedès - els Pujols - la Granada - Grabuac - les Cabanyes - Vilafranca del Penedès.

Us recomano aquest artefacte, fins ara desconegut per a mi. Res a veure amb les expedicions d'Ernest Shackleton a l'Antàrtida però molt apropiat si busqueu una excursió plàcida per la plana penedesenca.


21 d’agost de 2014

Quamprimum

No va de llatinades. Quan més aviat millor, ja m'enteneu. No es pot aguantar el malviure de manera indefinida. 

Si viure és caminar cap a una fita que sempre canvia, que mai no és la mateixa, que tenim present i és real als nostres ulls, però que de fet  no existeix... la vida és esperança i afecte.

L'Enric, veí apreciat, des del 7 de febrer que ja no viu amb plenitud. Un ictus el va deixar fora de combat. Postrat al llit i amb mig cos paralitzat, sense mobilitat i amb moltes dificultats per articular unes breus paraules, s'emociona en veure'm entrar a l'habitació del sociosanitari. 
I jo també. Pel que diem i pel que no diem,  per les converses rutinàries a peu de carrer que mai més ja no repetirem, per les tomaqueres que mai més ja no encanyarem plegats i per la vida que no sempre segueix el full de ruta previst. Les esperances de millora són escasses...

Sempre és cabdal trobar un sentit a la vida. En segons quines circumstàncies realment no és fàcil. Al Google si busquem "el sentit de la vida" apareixen 1.010.000 entrades. I, tot i amb això, se'm faria ben difícil trobar una de sola que s'ajustés al cas. Potser és que em falta la carta de navegació... 

Amb esperança i afecte

20 d’agost de 2014

El Miki s'indepe

El procés d'independència del Miquel Villalba Castells diria que ja va començar el 7 de juny de 1996, en néixer, de matinada, a l'hospital comarcal de l'Alt Penedès.

Des de llavors que ha estat un no parar sostingut, que s'accentua el juliol de 2012, amb una estada d'11 mesos a Dinamarca i culmina del 9 de juliol al 2 d'agost de 2014 amb un viatge per centreuropa amb Interrail.

Des de fa una setmana s'ha instal·lat a l'estudi de casa. 50 m2 amb bany, taula d'estudi i un llit confortable. Un nivell més d'autonomia personal. L'àmbit de tot els àmbits !

Les quatre plantes de la casa donen molt de si. La seva zona de treball encara és a l'antiga habitació, els àpats són comunitaris i el piano és al primer pis. Així doncs, mantenim la visual bona part del dia. 

Penca de valent, matí i tarda. La música ja ho té això. El piano i les partitures dansen tot el dia. Ara està creant la banda sonora d'un curt preciós que va guanyar un Òscar el 2012: paperman 

Aprofito l'oportunitat per anunciar-vos la seva propera actuació amb el grup de rock penedesenc Moratones, amb l'espectacle Rock'n Roll show el divendres 22 d'agost al Forat del Pany, a Vilafranca del Penedès.





19 d’agost de 2014

La ruta del Cister (i 2). Arribada

Ho confesso: aquest no ha estat pas un viatge rodó. El motiu és ben evident: vam afegir a les tres etapes previstes en la ruta del Cister, de monestir en monestir (Santes Creus - Poblet - Vallbona de les Monges - Santes Creus) una etapa inicial, de Vilafranca del Penedès a Santes Creus. 

Del 14 al 17 d'agost de 2014. 162 km en quatre etapes amb un total de 18 hores i 49 minuts en ruta, que no pas pedalant tota l'estona. Lluny dels rècords dels ciclistes joves i amb empenta que fan els 108 km de la ruta estricta en unes 8 hores. Increïble !

I això fent cicloturisme del bo. Nosaltres no som ciclistes accidentals ni és la nostra intenció batre rècords. Hem pedalat als matins i hem estat uns viatgers encuriosits i crítics a les tardes. Perquè reposar implica continuar, no abandonar. I tot això en bona companyia: tres acompanyants de luxe i una furgoneta Fabulosa. 

Quan viatgem aspirem a sortir del nostre metratge habitual, i això ho hem aconseguit. 
Ens hem guiat per plànols i mapes i, també, per ginys moderns com ara l'aplicació Wikiloc, del tot necessària. No sempre la senyalització sobre  el terreny ha estat l'adequada.

En un temps en què hi ha qui intenta travar la psicologia i el coaching, on la bicicleta és una bona metàfora amb rerefons teòric per acompanyar la gent fent ruta Coaching a Pedals ,
amb  propostes de pràctiques esportives de l'esport outdoor mitjançant l'argument històric dels maquis, com ara Terra de maquis , un té la sensació que les coses poden ser molt més fàcils i planeres, i també són aventures i reptes, encara que sense tanta parafernàlia.

Com diria FM Álvaro a les seves Postals de viatge, asseguts de petits al pedrís d'una casa antiga d'un poble tranquil, berenant pa amb xocolata i sentint com l'àvia cantava corrandes que avui no podríem repetir, vam tornar del primer viatge. Aquella primera arribada serà sempre l'arribada

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7529495  Vilafranca del Pdès – Santes Creus
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7537683  Santes Creus – Montblanc
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7538655  Montblanc - Poblet
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7554406  Poblet  - Vallbona de les Monges
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7560543  Vallbona de les Monges – Santes Creus








13 d’agost de 2014

Pedalar i pregar... tot fent la ruta del Cister (I)

Doncs sí, pel que sembla, la bicicleta és una altra màquina de Da Vinci. Va ser el primer a dibuixar una bicicleta autèntica, i això dóna galons. De res no serveix que egipcis, xinesos i indis fessin experiments semblants. Molt interessant l'article d'Andreu Mas de setembre de 2013.

Ara que estem a punt d'iniciar la ruta del Cister, des de Vilafranca del Penedès, és un tema recurrent. Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges ja ens esperen. Pedalarem i pregarem com Déu mana... i molt em temo que suarem la cansalada.

Abans d'ahir dilluns ja vam fer l'assaig general: Vilafranca del Penedès - puig de l'àliga - pantà del Foix - Vilafranca del Penedès. Una matada amb una xafogor bestial i quatre punxades.

Que tinguem un bon viatge. Que comenci bé... i acabi encara millor.  
La setmana que ve en parlarem.


7 d’agost de 2014

Pedalant per la vida

Aquest ha estat un matí ciclista. Primer, repassar, una a una i amb calma, cadascuna de les sis bicicletes que hi ha a la casa. En tenim sis de veritat i una de joguina. El Miquel, que havia treballat en un taller de bicis a Dinamarca, ha estat l'operari ideal.
Després una sortida en bici pels voltants de Vilafranca. Res d'especial, una horeta pedalant per fer múscul de cara a la sortida de la setmana que ve. 

Farem la ruta del Cister, amb l'etapa prèvia de Vilafranca del Penedès a Santes Creus. 
Uns 160 km en quatre dies per pistes i cingles que seran una veritable prova de foc per a tota l'expedició, especialment pels que ja hem superat els 50.

Després de la sortida de l'estiu passat, la ruta del Ter, aquest estiu ens hem deixat anar i hem alçat el llistó fins a un nivell considerable. Tornarem a llluitar, tornarem a sofrir... i tornarem a Santes Creus -anys enrere potser haguéssim dit si Déu vol-. Pedalem i preguem podria ser un bon lema, per què no?

La nostra és una pràctica cicloturista. Fins al migdia fem una mitjana d'uns 40 km i, després d'una bona dutxa, un bon dinar i una estona de descans, ens endinsem en el territori que ens acull amb ulls de viatger, que no pas de turista accidental.

M'agrada la metàfora de la bicicleta i la vida. A la vida, com quan vas en bicicleta, no et pots aturar si no vols perdre l'equilibri i caure a terra.
De totes les parrafades ciclistes n'hi ha una de molt sorprenent. D'H. G. Wells. Cada vegada que veig a un adult damunt d'una bicicleta recupero l'esperança sobre la raça humana.
Déu n'hi do! 

En un moment en què es pedala -i molt- per molts i mols motius: per prescripció facultativa, per estar en forma, per no rovellar-se, per fer un bon esmorzar,  per veure el paisatge des d'una altra perspectiva, per la independència...  anar més enllà d'una sortida matinal de dues a quatre hores i fer una ruta cicloturista de tres o quatre dies en bona companyia és una molt bona opció de vacances.



La nostra ruta del Ter, del 15 al 18 d'agost de 2013, per etapes

1a  http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=5036798
2a http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=5044757 
3a http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=5051281 
4a http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=5056267 

La ruta del Cister en bicicleta, del 14 al 17 d'agost de 2014

http://www.larutadelcister.info/

1a  etapa http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=507848

La ruta sencera: Santes Creus, Poblet, Vallbona de les Monges, Santes Creus

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3275997   

Font documental: Ton Salvadó, le roi du pedal

6 d’agost de 2014

6 d'agost


Com cada 6 d'agost, tard o d'hora, una bomba atòmica arrasa Hiroshima.

I, encara que sigui cert allò de què a les coses i al llocs no s'hi torna, ni tornant-hi, també és cert que el record és ben present. 
Tan present com el record, viu i rialler de la Titina, 9 anys després de la seva mort.

Aquests dies de metges i malalties, de gent gran que viu l'ocàs de la seva vida, i de gent jove que fa fr
ont a la guerra sense treva contra el càncer, cal recordar Paul Valéry: s'aixeca el vent, cal intentar viure.

A tots ells, molta sort. I que la natura sigui sàvia i justa.

En aquest món lo perillós és néixer.

3 d’agost de 2014

Balanç de la meva temporada teatral

Ha estat una temporada teatral ben satisfactòria aquesta darrera. Deu espectacles teatrals de diferent format i un concert antològic. Anem a pams.
Variacions enigmàtiques, a Cal Bolet (25.10.2013), amb  Joan Mitjans i  Josep M. Figueras va ser el millor dels inicis possibles. Teatre amateur de molts quirats.
El crèdit, la comèdia de Jordi Galzeran dirigida per Sergi Belbel, a la Villarroel (13.11.2013), del·lirant i de rabiosa actualitat.
Raimon en concert, el 30.11.2013 al Casal, antològic. Amb l'ombra inquietant d'un alzheimer que es veu que va fent forat.
Adreça desconeguda (Cal Bolet, 15.02.2014), inquietant i magistral.
L'orfe del clan dels Zhao, al Romea 20.04.2014, una perla ben cultivada.
Carvalho contra Vázquez Moltalbán (claustre de sant Francesc, 13.06.2014), realment sorprenent i d'una alta qualitat, malgrat la no professionalitat de molts dels participants.
Cels (Biblioteca de Catalunya, 28.06.2014), sobre un text de Wajdi Mouawad i sota la direcció d'Oriol Broggi, una altra Perla 29 de molta vàlua. Emocionant i captivadora.
A més a més d'altres obres de més petit format programades a Cal Bolet: Un trozo invisible de este mundo (30.03.2014); Invocació (27.04.2014) i Ego (23.05.2014).
La temporada es va acabar ahir, 2 d'agost, amb La partida, de Patrick Marber, al Romea, dirigida per Julio Manrique. Uns personatges que, durant unes partides de cartes, parlen de pares i de fills... de la vida, vaja.
Correcta i prou des del meu punt de vista, ben lluny d'alguna de les altres que he comentat anteriorment. I és que no puc amb la majoria dels actors joves que triomfen a la TV i fan el salt al teatre de gran volada. Fer uns bon gags al Polònia no és cap garantia. Ho sento. Tinc la sensació que, a l'obra hi ha uns quants vuits i nous i cartes que no lliguen.

PD Quanta raó tenen els veïns de Ciutat Vella quan s'oposen a l'obertura de més hotels. Realment cal un equilibri entre turistes i residents. A no ser que vulguin convertir el  barri, i per extensió tot Barcelona, en un parc temàtic.  Guanyem Barcelona.