21 d’agost de 2014

Quamprimum

No va de llatinades. Quan més aviat millor, ja m'enteneu. No es pot aguantar el malviure de manera indefinida. 

Si viure és caminar cap a una fita que sempre canvia, que mai no és la mateixa, que tenim present i és real als nostres ulls, però que de fet  no existeix... la vida és esperança i afecte.

L'Enric, veí apreciat, des del 7 de febrer que ja no viu amb plenitud. Un ictus el va deixar fora de combat. Postrat al llit i amb mig cos paralitzat, sense mobilitat i amb moltes dificultats per articular unes breus paraules, s'emociona en veure'm entrar a l'habitació del sociosanitari. 
I jo també. Pel que diem i pel que no diem,  per les converses rutinàries a peu de carrer que mai més ja no repetirem, per les tomaqueres que mai més ja no encanyarem plegats i per la vida que no sempre segueix el full de ruta previst. Les esperances de millora són escasses...

Sempre és cabdal trobar un sentit a la vida. En segons quines circumstàncies realment no és fàcil. Al Google si busquem "el sentit de la vida" apareixen 1.010.000 entrades. I, tot i amb això, se'm faria ben difícil trobar una de sola que s'ajustés al cas. Potser és que em falta la carta de navegació... 

Amb esperança i afecte