28 de juny de 2015

Canícula de cap de setmana

L'estiu ja és ben arribat. I la canícula també. Quina setmana! Plegar al migdia és genial. I si és divendres, encara més.
Divendres, a les 8 de la tarda - vespre, a la Biblioteca de Catalunya, Incendis, de Wadji Mouawad / La Perla 29. Un cant a la dona que vol aprendre, capaç de transformar l'odi per donar un món millor al fills: plor de fill i de mare que reconcilia i compromet. Una tragèdia grega de cap a peus -una altra-.
Una Clara Segura estratosfèrica i un Julio Manrique que no, que no troba la mida. Ni el text ni la interpretació arriben a la sola de la sabata de la Clara. I, a sobre, li encolomen una falca de 30 minuts soporífers, desafortunats i del tot innecessaris, una digressió absoluta que desmereix la resta de l'obra: un  rambo, un franctirador sense escrúpols que parla anglès, baladrer i sense cap rellevància. Quin nyap! 
La resta del repartiment, correcte, amb un notari que està a l'alçada. L'únic personatge masculí mitjanament destacable.
Dissabte al matí, anar a comprar a plaça i fer d'infermer a Montblanc. El pare, amb una mala salut de ferro, no passa un bon moment. La panxa li fa perdre l'oremus. Tot penja d'un fil... cada cop més prim. Fa patir.
Compro i començo a llegir La cinquena planta, de Manuel Baixauli. Em fa la impressió que no ha estat una bona tria. Què hi farem!
Avui diumenge em llevo d'hora i aprofito per feinejar. Preparo memòries i reculls de fotografies pel fi de curs. La temperatura és agradable fins a quarts de 9 del matí, que comença a caldejar-se l'ambient.
Decidim anar a la platna, a Vilanova. A les 10 enlairem el vol. En arribar a la C15, ja plena de cotxes, intueixo que serem colla. I realment la clavo. Increïble! A 1/4 d'11, a la platja del Far de Vilanova, ja no es pot aparcar. Mai no havia vist res de semblant. Talment com si tothom hagués ensumat el dia que ens queia a sobre i s'hagués apressat a buscar un bocí de sorra.
Molta gent de terra endins, i fins i tot de més endins encara. La C15 és una via ràpida que facilita l'accés al Garraf. I de quina manera! Una hora de sol i cap a casa.
Fer el vermut a la plaça de sant Joan és un respir i un goig. Calma i tranquilitat. I una suau brisa que, a l'ombra, acaba d'atemperar l'ambient.
A casa engeguem l'aire acondicionat. És inevitable. A 26º ja n'hi ha prou però és que si no és insuportable.
Un cop d'ull a la premsa. I a l'agenda. Aquest any no he anat a la festa del trepat, a Barberà de la Conca. Els amfitrions tenen altres ocupacions i no estan per festes. Ja hi tornarem, i serà bon senyal.
Hem tingut l'ocurrència -vist amb perspectiva- d'anar a l'ermita de sant Pau. A les 7 de la tarda, que ja comença a ser hora. I encara hem arreplegat una bona assoleiada. Fins i tot  hem suat més del compte. La vista panoràmica des de l'ermita, atractiva.
Sento que s'anuncien més dies de canícula. És el que toca, ara és el temps. Quan si no!

11 de juny de 2015

Les entranyes de l'EVA

Ahir al vespre, a la casa Vidal i Folguet, al carrer de la Font, vam encetar un  nou àmbit del festival En Veu Alta -EVA-: les entranyes de l'EVA.
Històries reals, com les dels documentals d'èxit -Sense ficció, 30', 60'... - però en viu i en directe, sense pantalles.

Ousman Umar, un jove d'una vintena d'anys, ens explica, en català, La travessa. Un pas rere l'altre. Aquesta història comença un dimarts, el dia que va néixer l'Ousman. A Ghana. Als 10 anys marxa de casa, amb ganes de córrer món. Un viatge iniciàtic i traumàtic, de pel·lícula, el portarà, travessant el desert del Sahara, a Lívia, les Canàries i finalment a Barcelona, simplement per una referència al FC Barcelona, per un Barça - Arsenal que havia vist, anys enrere, per TV.
I entremig, tres anys de viatge i la mort i la desfeta a tocar de moltes cantonades. Tot això, i molt més, ens va explicar l'Ousman, i no perquè sigui un conte sinó perquè és la seva veritat. La seva vida.

Des de la nostra zona de confort sempre escoltem embaladits aquestes epopeies  llunyanes. El drama migratori actual és una vergonya. La pitjor de totes potser.
L'Ousman és l'excepció a la norma. La  resta, la immensa majoria, són al fons del mar o malviuen ben a prop nostre. Lamentable. I vergonyós per la part que ens toca.

L'enhorabona a la Jordina Biosca i a tota la tropa de l'EVA. És un plaer poder gaudir d'algunes píndoles del festival. Per molts anys!

8 de juny de 2015

Cap de setmana de juny

Cap de setmana de celebracions, divendres i diumenge. Que els fills facin 17 i 19 anys fa goig, naturalment.

El dissabte, amb les rutines de dissabte: esmorzar de forquilla i ganivet, comprar a plaça, visita a Montblanc... i futbol. Emocionant, i millor encara si tot acaba bé. 

Un diumenge singular. De la mà de VINSEUM ens desplacem al Maresme. Visitem el parc tecnològic Cella Vinaria de Teià, que permet entendre com era el cultiu, la producció i la comercialització del vi en l'època romana. 
I a la DO Alella. Els cellers Alta Alella, al parc natural de la serralada de Marina, tecnologia punta i ganes de fer bé les coses. I una autoestima a prova de bomba, amb certa sobredosi de suficiència per part de segons qui. Ningú no és perfecte!
Un té la sensació que hi ha molta gent del ram del vi i del cava que fa moltes coses molt ben fetes. I que la DO Alella, amb 18 municipis implicats, 8 empreses vitivinícoles, un grapat de gent entusiasta que editen una bona revista, Papers de vi, i un consorci per treballar aliniats, té el futur encarrilat.

A la tarda, al Taronger, la presentació d'un llibre de filosofia. La resistència íntima: assaig d'un filosofia de la proximitat de Josep M. Esquirol. 
Que una seixantena de persones s'apleguin un diumenge a la tarda en una presentació d'un llibre de filosofia et reconforta i et fa pensar que no tot està perdut. I que la cultura no és només allò que et diferencia del poble del costat, ni el ganxet de l'àvia, ni l'oci de les masses,  sinó també el conjunt de disciplines que són en si guia i essència del progrés de l'esperit, com ara la filosofia.

I al cap, la Patum. La Patum que ahir van cloure i a la qual tinc ganes de tornar-hi. 
I el Conti, que continua la seva aferrissada lluita a favor de la vida.

4 de juny de 2015

Gegants i Patum

La vigília de Corpus, a Vilafranca, surten els gegants. Amb nans i capgrossos, naturalment. Sempre és un goig poder-los contemplar.

A Berga, ha arribat la Patum. Un espectacle total, meravellós, únic. Un parell de cops  que hi he participat, el primer a plaça i el segon com a simple espectador, han estat una experiència memorable. Espectacular. 


3 de juny de 2015

La gran pregunta

Ja està! Ja sabem la la pregunta! Al capdavall, i ja ho he dit altres vegades, tot és una resposta, només cal saber-ne la pregunta.

"¿Voleu que Unió continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d'acord amb els següents criteris?"   I són sis els criteris, ull! I tots solemnes! 
Té més de jeroglífic i d'endevinalla que altra cosa. No es pot nadar i guardar la roba.

Mare de déu, mare de Déu! Mira que n'he vist de filigranes, preguntes retòriques i artificis pirotècnics però aquest es porta la palma. Talment com fer-se trampes jugant al solitari. O no? Hi ha una parrafada ben nostrada que m'encanta i que s'hi adiu. En aquest joc hi ha massa 8 i 9 i cartes que no lliguen. Les persones que juguen a la botifarra prou que ho saben.
El benegre.cat, com sempre, molt oportuns.


No m'entretinc més perquè  tampoc no s'ho val. Una darrera reflexió. 
Ser d'Unió a aquestes alçades del s. XXI és com ser de l'Espanyol, a casa nostra. 
És ben trist. Lamentable. I vull deixar ben clar que parlo del moment present. Als anys 30, i fins i tot més tard Unió i l'Espanyol eren una altra cosa. 
Segons qui aixequés el cap i veiés segons què potser preferiria tornar a la tomba. 

Sense cap ànim d'ofensa. Des de la discrepància, naturalment.




Bach

Diumenge 31, a les 7 de la tarda, a la basílica de Santa Maria de Vilafranca, un espectacle musical de gran calibre. La Polifònica de Vilafranca, l'Orquestra Barroca Catalana i uns quants solistes de primera línia ens van oferir la Passió segons Sant Joan, de JS Bach.

Les reflexions que fa l'August Garcia al seu bloc les trobo encertades, com de costum.

No sóc melòman, ni tan sols tinc una bona formació musical. Ara bé, hi va haver moments que realment van ser emocionants. 
I la percepció que tot va anar rodat i que la categoria interpretativa va ser magnífica la vaig tenir en tot moment.

Sense misticismes ni altres parafernàlies sí que haig de dir que va ser una estona plaent, intensa i emotiva. Moments que reconforten l'esperit i tonifiquen l'ànima, més enllà d'altres contingències quotidianes que ja ens omplen prou el dia a dia. 

Fora de la basílica haurem de tornar a tirar de l'Spotify, que no està pas malament com a succedani.