28 de juny de 2015

Canícula de cap de setmana

L'estiu ja és ben arribat. I la canícula també. Quina setmana! Plegar al migdia és genial. I si és divendres, encara més.
Divendres, a les 8 de la tarda - vespre, a la Biblioteca de Catalunya, Incendis, de Wadji Mouawad / La Perla 29. Un cant a la dona que vol aprendre, capaç de transformar l'odi per donar un món millor al fills: plor de fill i de mare que reconcilia i compromet. Una tragèdia grega de cap a peus -una altra-.
Una Clara Segura estratosfèrica i un Julio Manrique que no, que no troba la mida. Ni el text ni la interpretació arriben a la sola de la sabata de la Clara. I, a sobre, li encolomen una falca de 30 minuts soporífers, desafortunats i del tot innecessaris, una digressió absoluta que desmereix la resta de l'obra: un  rambo, un franctirador sense escrúpols que parla anglès, baladrer i sense cap rellevància. Quin nyap! 
La resta del repartiment, correcte, amb un notari que està a l'alçada. L'únic personatge masculí mitjanament destacable.
Dissabte al matí, anar a comprar a plaça i fer d'infermer a Montblanc. El pare, amb una mala salut de ferro, no passa un bon moment. La panxa li fa perdre l'oremus. Tot penja d'un fil... cada cop més prim. Fa patir.
Compro i començo a llegir La cinquena planta, de Manuel Baixauli. Em fa la impressió que no ha estat una bona tria. Què hi farem!
Avui diumenge em llevo d'hora i aprofito per feinejar. Preparo memòries i reculls de fotografies pel fi de curs. La temperatura és agradable fins a quarts de 9 del matí, que comença a caldejar-se l'ambient.
Decidim anar a la platna, a Vilanova. A les 10 enlairem el vol. En arribar a la C15, ja plena de cotxes, intueixo que serem colla. I realment la clavo. Increïble! A 1/4 d'11, a la platja del Far de Vilanova, ja no es pot aparcar. Mai no havia vist res de semblant. Talment com si tothom hagués ensumat el dia que ens queia a sobre i s'hagués apressat a buscar un bocí de sorra.
Molta gent de terra endins, i fins i tot de més endins encara. La C15 és una via ràpida que facilita l'accés al Garraf. I de quina manera! Una hora de sol i cap a casa.
Fer el vermut a la plaça de sant Joan és un respir i un goig. Calma i tranquilitat. I una suau brisa que, a l'ombra, acaba d'atemperar l'ambient.
A casa engeguem l'aire acondicionat. És inevitable. A 26º ja n'hi ha prou però és que si no és insuportable.
Un cop d'ull a la premsa. I a l'agenda. Aquest any no he anat a la festa del trepat, a Barberà de la Conca. Els amfitrions tenen altres ocupacions i no estan per festes. Ja hi tornarem, i serà bon senyal.
Hem tingut l'ocurrència -vist amb perspectiva- d'anar a l'ermita de sant Pau. A les 7 de la tarda, que ja comença a ser hora. I encara hem arreplegat una bona assoleiada. Fins i tot  hem suat més del compte. La vista panoràmica des de l'ermita, atractiva.
Sento que s'anuncien més dies de canícula. És el que toca, ara és el temps. Quan si no!