Avui i demà, cap de setmana de portes obertes a pagès. Torna el festival que permet endinsar-nos a la vida quotidiana del món rural.
Una proposta lúdica i pedagògica que ens permet accedir de manera gratuïta a granges, camps, vinyes, obradors i barques per conèixer de primera mà com es cultiven, es crien i es produeixen aquells productes que consumim diàriament. Cal reserva prèvia a benvingutsapages.cat
Les visites es complementen amb tastos i venda directa de productes de proximitat. L’any 2022 més de 34.000 persones van participar-hi. La festa ofereix una continuïtat durant tot l’any, amb una oferta estable de més de 120 visites de pagament en explotacions agroalimentàries de Catalunya.
Roderic Villalba, pagès auxiliar
30 de setembre del 2023
29 de setembre del 2023
Teoria i pràctica del pa amb tomàquet
Acabo de llegir un llibre del malaguanyat Leopold Pomés, polifacètic artista català, director de cinema, restaurador, principalment conegut per la seva activitat de fotògraf i publicista: “Teoria i pràctica del pa amb tomàquet”, Tusquets editors, 1994. Una troballa!
Un tractat breu però no poc savi sobre tan entranyable menjar, amb tot el que ens cal saber i amb suculentes receptes que mai no hem imaginat. No hi ha res com reinventar allò que és quotidià. Una vindicació del “mai suficientment ponderat pa amb tomàquet”.
Tracta d’una manera planera tot un seguit de temes: l’origen i la funcionalitat del pa amb tomàquet, els accessoris i la recepta ortodoxa, quan amb qui i on s’ha de menjar pa amb tomàquet i un extens receptari (61 receptes variades).
En relació a la no universalitat del pa amb tomàquet fa esment d’una curiosa frase de Francesc Pujols, divertida i amb una gran dosi d’ironia: “Els catalans, arribarà un dia en què podran viatjar per tot el món, i a tot arreu on vagin ho tindran tot pagat”.
Pateixo per que la profecia de Pujols no es compleixi, si més no pel que fa al pa amb tomàquet: com voleu que no ens cobrin per una cosa que no saben ni què és? La cosa fa pensar molt. Poble català… posa’t a caminar!
Un tractat breu però no poc savi sobre tan entranyable menjar, amb tot el que ens cal saber i amb suculentes receptes que mai no hem imaginat. No hi ha res com reinventar allò que és quotidià. Una vindicació del “mai suficientment ponderat pa amb tomàquet”.
Tracta d’una manera planera tot un seguit de temes: l’origen i la funcionalitat del pa amb tomàquet, els accessoris i la recepta ortodoxa, quan amb qui i on s’ha de menjar pa amb tomàquet i un extens receptari (61 receptes variades).
En relació a la no universalitat del pa amb tomàquet fa esment d’una curiosa frase de Francesc Pujols, divertida i amb una gran dosi d’ironia: “Els catalans, arribarà un dia en què podran viatjar per tot el món, i a tot arreu on vagin ho tindran tot pagat”.
Pateixo per que la profecia de Pujols no es compleixi, si més no pel que fa al pa amb tomàquet: com voleu que no ens cobrin per una cosa que no saben ni què és? La cosa fa pensar molt. Poble català… posa’t a caminar!
28 de setembre del 2023
… i bona mort quan sigui l’hora
Avui reprendrem, després de l’estiu, les sessions quinzenals un grup de debat. El tema que ens ocupa a hores d’ara és un llibre de la Montserrat Esquerda: “Hablar de la muerte para morir mejor”.
El tema de la mort és un tema recurrent. Faig una cerca al meu blog i al llarg d’una dècada he trobat mitja dotzena d’apunts sobre el tema.
Fa un parell de dies vaig estar comentant amb l’hereu de casa, músic jove que es fa un sobresou fent l'acompanyament musical en tota mena de celebracions, especialment funerals, el repertori de la darrera cerimònia mortuòria: una peça de Haendel, una altra de Tchaikovsky… i el tema “Wish you were here” de Pink Floyd. Quina solemnitat!
Comentem com canvia el repertori i la forma de viure el funeral segons cada cas i com les famílies s’organitzen i passen el mal tràngol.
Em ve al cap una sèrie televisiva de fa molts anys que m’encantava: “ Ados metros bajo tierra”. A cada episodi es parlava de la vida diària de la família propìetària de la funerària i també es coneixien aspectes importants de la vida d’un parell de difunts.
I una altra més recent: “After life”, a Netflix. La narració d’un dol. Un retrat àcid del procés de dol i de les bondats de les comunitats petites a l’hora de fer companyia.
El tema de la mort digna és definitiu i la mort sembla ser que és el darrer tabú, ara que el sexe ja no és el que era.
Doncs sí, viure mata. I totalment d’acord amb la sabiduría popular: “bona nit i bona hora… i bona mort quan sigui l’hora!”
El tema de la mort és un tema recurrent. Faig una cerca al meu blog i al llarg d’una dècada he trobat mitja dotzena d’apunts sobre el tema.
Fa un parell de dies vaig estar comentant amb l’hereu de casa, músic jove que es fa un sobresou fent l'acompanyament musical en tota mena de celebracions, especialment funerals, el repertori de la darrera cerimònia mortuòria: una peça de Haendel, una altra de Tchaikovsky… i el tema “Wish you were here” de Pink Floyd. Quina solemnitat!
Comentem com canvia el repertori i la forma de viure el funeral segons cada cas i com les famílies s’organitzen i passen el mal tràngol.
Em ve al cap una sèrie televisiva de fa molts anys que m’encantava: “ Ados metros bajo tierra”. A cada episodi es parlava de la vida diària de la família propìetària de la funerària i també es coneixien aspectes importants de la vida d’un parell de difunts.
I una altra més recent: “After life”, a Netflix. La narració d’un dol. Un retrat àcid del procés de dol i de les bondats de les comunitats petites a l’hora de fer companyia.
El tema de la mort digna és definitiu i la mort sembla ser que és el darrer tabú, ara que el sexe ja no és el que era.
Doncs sí, viure mata. I totalment d’acord amb la sabiduría popular: “bona nit i bona hora… i bona mort quan sigui l’hora!”
27 de setembre del 2023
El passat sempre és un pròleg (W. Shakespeare, La tempestat)
Aquest és el títol d’un article recent de Vicent Partal. Amb un missatge ben clar: el passat de Pedro Sánchez és claríssim i no es pot canviar, però també és cert que tot això que ha fet fins ara és un pròleg, el pròleg d’un llibre que encara s’ha d’escriure.
Apareix Shakespeare i la seva capacitat d’explicar-ho tot. Concretament a”La tempestat”, podem llegir aquella sentència famosíssima que diu que el passat sempre és un pròleg, és a dir, que la història estableix el context del present, però no el determina necessàriament.
Escolto avui a estones el ple del debat d’investidura de Feijóo. Sento que diu que la democràcia va començar el 1978, com la memòria històrica. Sembla que no pugui ser però és. Una sentència falsa i cega com aquesta invalida el seu discurs, el seu relat. Un relat previsible, sense esperança i amb un futur apocalíptic.
La fórmula decimonònica dels plens i dels debats d’investidura és caduca i demana una revisió a fons. Dies, hores i hores de discursos, rèpliques i contrarèpliques extenuants que no porten enlloc.
Si el passat sempre és un pròleg, amb Feijóo, el PP i Vox, em temo que el pitjor encara ha d’arribar. Esperem que no. I a la merda el Federico Jiménez Losantos.
Escolto avui a estones el ple del debat d’investidura de Feijóo. Sento que diu que la democràcia va començar el 1978, com la memòria històrica. Sembla que no pugui ser però és. Una sentència falsa i cega com aquesta invalida el seu discurs, el seu relat. Un relat previsible, sense esperança i amb un futur apocalíptic.
La fórmula decimonònica dels plens i dels debats d’investidura és caduca i demana una revisió a fons. Dies, hores i hores de discursos, rèpliques i contrarèpliques extenuants que no porten enlloc.
Si el passat sempre és un pròleg, amb Feijóo, el PP i Vox, em temo que el pitjor encara ha d’arribar. Esperem que no. I a la merda el Federico Jiménez Losantos.
26 de setembre del 2023
+poesia si us plau
“La Vila en vers” és el festival de poesia de Vilafranca del Penedès. Una iniciativa conjunta de La Cultural amb el suport de l’ajuntament i del Departament de Cultura.
Seran 4 recitals itinerants, del 26/9 al 6/10, i amb repertoris diversos de poetes d’arreu, de la vegueria i de fora muralles. La tria, com sempre, personal i transferible que diria en Raimon.
Recordo haver sentit fa una pila d’anys que la poesia era un triangle amb 3 vèrtex: el món, el poeta i les paraules. Pot ser una bona manera d’entendre-la.
Sospito que la poesia és un producte de consum minoritari, com els Aromes de Montserrat. Això no és cap menyspreu, naturalment. Soc un consumidor no compulsiu de poesia, de poesia no excessivament “culta” ni formalment encotillada. M’agraden Martí i Pol, Vinyoli, Marta Pessarodona, Palau i Fabre, Rosselló Pòrcel, Jordi Llavina…
El divendres 22 a la sala dels Trinitaris es va inaugurar l’exposició “Abecedari solidari, homenatge a Miquel Martí i Pol”, que pren com a punt de partida un llibre que conté 26 haikus escrits per a Martí i Pol a partir del mateix nombre de lletres de l’abecedari.
Seguint el camí de la lletra a la paraula i de la paraula al poema, l’exposició mostra 26 obres d’art entre pintura, fotografia, gravat, escultura i instal·lació i 26 textos literaris inspirats en cadascun dels haikus. Molt recomanable, Minimalista i sense ínfules de grandesa. Aneu-hi amb temps, això sí.
Recupero un dels seus darrers llibres: “Haikús en temps de guerra” (Editorial Empúries, 2002). De ben segur doncs l’11 de novembre farà 20 anys de la mort del poeta. No són els poemes que més m’agraden, tot i que reconec que amb 17 síl·labes es poden arribar a dir moltes coses i els haikús tenen una bona presència en el panorama literari català.
Seran 4 recitals itinerants, del 26/9 al 6/10, i amb repertoris diversos de poetes d’arreu, de la vegueria i de fora muralles. La tria, com sempre, personal i transferible que diria en Raimon.
Recordo haver sentit fa una pila d’anys que la poesia era un triangle amb 3 vèrtex: el món, el poeta i les paraules. Pot ser una bona manera d’entendre-la.
Sospito que la poesia és un producte de consum minoritari, com els Aromes de Montserrat. Això no és cap menyspreu, naturalment. Soc un consumidor no compulsiu de poesia, de poesia no excessivament “culta” ni formalment encotillada. M’agraden Martí i Pol, Vinyoli, Marta Pessarodona, Palau i Fabre, Rosselló Pòrcel, Jordi Llavina…
El divendres 22 a la sala dels Trinitaris es va inaugurar l’exposició “Abecedari solidari, homenatge a Miquel Martí i Pol”, que pren com a punt de partida un llibre que conté 26 haikus escrits per a Martí i Pol a partir del mateix nombre de lletres de l’abecedari.
Seguint el camí de la lletra a la paraula i de la paraula al poema, l’exposició mostra 26 obres d’art entre pintura, fotografia, gravat, escultura i instal·lació i 26 textos literaris inspirats en cadascun dels haikus. Molt recomanable, Minimalista i sense ínfules de grandesa. Aneu-hi amb temps, això sí.
Recupero un dels seus darrers llibres: “Haikús en temps de guerra” (Editorial Empúries, 2002). De ben segur doncs l’11 de novembre farà 20 anys de la mort del poeta. No són els poemes que més m’agraden, tot i que reconec que amb 17 síl·labes es poden arribar a dir moltes coses i els haikús tenen una bona presència en el panorama literari català.
25 de setembre del 2023
No dispareu al guionista
He sentit la millor notícia del dia: principi d’acord entre el sindicat de guionistes i les empreses de Hollywood. Ha costat 146 dies! Ara ja només falten els actors però això ja és una altra història, amb tots els respecte, però anem per ordre.
El mercat ja estava al límit i de ben segur que això fa precipitat el desenllaç, pendent de ratificació demà per part dels guionistes.
El cap de setmana ens van recomanar la sèrie “Chivalry”, plena d’equívocs, dobles sentits i bromes enginyoses sobre temes d’actualitat i sobre la flora i la fauna dels estudis de Hollywood. Hem vist un parell d’episodis. Sensacional!
Es tracta d'una comèdia dramàtica que se submergeix a les entranyes de Hollywood per retratar com el moviment #MeToo ha impactat a la indústria del cinema i en aquells que fan possibles les pel·lícules. Vuit episodis curts (30’) que no tenen desperdici.
Escrita i protagonitzada per Steve Coogan i la guionista i actriu Sarah Soleman. Val a dir que en aquest cas els guionistes estan a l’alçada dels protagonistes.
A les pel·lícules de baix pressupost de l’oest americà acostumava a haver-hi un cartell a sobre del piano del “saloon” que deia “No dispareu al pianista”, peça fonamental de l’ecosistema. Jo demano el mateix pels guionistes, peces clau de totes les pelis, sèries i altres esdeveniments artístics. Si us plau, no dispareu als guionistes!
El mercat ja estava al límit i de ben segur que això fa precipitat el desenllaç, pendent de ratificació demà per part dels guionistes.
El cap de setmana ens van recomanar la sèrie “Chivalry”, plena d’equívocs, dobles sentits i bromes enginyoses sobre temes d’actualitat i sobre la flora i la fauna dels estudis de Hollywood. Hem vist un parell d’episodis. Sensacional!
Es tracta d'una comèdia dramàtica que se submergeix a les entranyes de Hollywood per retratar com el moviment #MeToo ha impactat a la indústria del cinema i en aquells que fan possibles les pel·lícules. Vuit episodis curts (30’) que no tenen desperdici.
Escrita i protagonitzada per Steve Coogan i la guionista i actriu Sarah Soleman. Val a dir que en aquest cas els guionistes estan a l’alçada dels protagonistes.
A les pel·lícules de baix pressupost de l’oest americà acostumava a haver-hi un cartell a sobre del piano del “saloon” que deia “No dispareu al pianista”, peça fonamental de l’ecosistema. Jo demano el mateix pels guionistes, peces clau de totes les pelis, sèries i altres esdeveniments artístics. Si us plau, no dispareu als guionistes!
24 de setembre del 2023
Huxley vs Orwell - Beatles vs Rolling Stones
Acabo de llegir “Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l’època del show-business” (Neil Postman, Llibres de l’Índex, 1985) on l’autor es lamenta de la mort de la paraula impresa en favor del model televisiu nord americà, farcit de perills i amenaces.
El més interessant i alliçonador del llibre, el prefaci. No té desperdici. En una pàgina i mitja fa una contraposició entenedora dels postulats d’Aldous Huxley i de George Orwell: ens havíem oblidat que costat per costat de la negra visió d’Orwell a “1984” n’hi havia una altra -una mica més vella, lleugerament menys coneguda, igualment esgarrifosa-: “Un món feliç” d’Aldous Huxley.
Huxley i Orwell -què visionaris tots dos!- no van profetitzar la mateixa cosa. Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament, un Germà Gran que privarà a les persones de la seva autonomia, maduresa i història. Huxley creu que les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats de pensar.
El que Orwell temia era aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. Orwell temia que la veritat se’ns amagaria. Huxley temia que la veritat s’ofegaria en un mar d’irrellevància.
Resumint: Orwell temia que ens destruís el que odiem. Huxley temia que ens destruís el que estimem. Aquest llibre tracta de la possibilitat que fos Huxley qui tingués raó i no Orwell.
A parer meu tots dos van ser uns grans visionaris, tots dos estan carregats de raó, i tots plegats estem patint a hores d’ara els seus presagis.Això em recorda el debat, la polèmica encesa a la meva joventut, sobre els Rolling Stones i els Beatles. La qüestió era quin dels dos grups era el més autèntic, el més revolucionari, el millor en definitiva. Un debat estèril que no tenia fi, una pregunta trampa en definitiva. Personalment m’encanten els dos. Els Rolling, a stones -bona pensada, oi!-.
El més interessant i alliçonador del llibre, el prefaci. No té desperdici. En una pàgina i mitja fa una contraposició entenedora dels postulats d’Aldous Huxley i de George Orwell: ens havíem oblidat que costat per costat de la negra visió d’Orwell a “1984” n’hi havia una altra -una mica més vella, lleugerament menys coneguda, igualment esgarrifosa-: “Un món feliç” d’Aldous Huxley.
Huxley i Orwell -què visionaris tots dos!- no van profetitzar la mateixa cosa. Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament, un Germà Gran que privarà a les persones de la seva autonomia, maduresa i història. Huxley creu que les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats de pensar.
El que Orwell temia era aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. Orwell temia que la veritat se’ns amagaria. Huxley temia que la veritat s’ofegaria en un mar d’irrellevància.
Resumint: Orwell temia que ens destruís el que odiem. Huxley temia que ens destruís el que estimem. Aquest llibre tracta de la possibilitat que fos Huxley qui tingués raó i no Orwell.
A parer meu tots dos van ser uns grans visionaris, tots dos estan carregats de raó, i tots plegats estem patint a hores d’ara els seus presagis.Això em recorda el debat, la polèmica encesa a la meva joventut, sobre els Rolling Stones i els Beatles. La qüestió era quin dels dos grups era el més autèntic, el més revolucionari, el millor en definitiva. Un debat estèril que no tenia fi, una pregunta trampa en definitiva. Personalment m’encanten els dos. Els Rolling, a stones -bona pensada, oi!-.
23 de setembre del 2023
Llocs on no podem tornar, llocs que ja no hi són
La Tina Vallès comenta la novel·la “No hi queda ningú” (Brais Lamela, editorial Kalandraka, 2023). “No és una novel·la sobre tornar o no tornar als nostres llocs, o no només, sinó més aviat sobre aquests llocs que ja no hi són i que només es poden reconstruir en la memòria o bé, alerta al concepte, per mitjà de l’arquitectura forense, que no es dedica a reconstruir els llocs, sinó a reconstruir la memòria lligada a aquests llocs.”
Ahir no vaig tornar a l’escola de la Bisbal del Penedès. Amb motiu del centenari del centre l'ajuntament ha organitzat uns quants actes, un d’ells una trobada oberta i informal de mestres i alumnes que han desfilat pel centre al llarg dels anys.
No vaig tornar a un lloc que ja no existeix. Només la certesa de trobar-me mitja dotzena de persones, de la qual cosa no tinc cap indici, potser m’hagués animat a assistir-hi. Sóc poc propens a les trobades nostàlgiques indiscriminades i acomodatícies.
Uns altres llocs que ja no existeixen són la casa on vaig viure dels 6 als 18 anys i la granja on van treballar els pares, ara reconvertides en unes quantes cases adossades. El primer cop que les vaig veure vaig tenir una ingrata sorpresa. Era el buit inescrutable, el no res: ja no hi eren. Tots devem tenir llocs on no podem tornar, llocs que ja no hi són.
Anem acumulant records i pèrdues. Com deia Jorge Luis Borges, som totes les persones que hem conegut, tots els llocs que hem visitat, tots els llibres que hem llegit… i mil coses més.
Ahir no vaig tornar a l’escola de la Bisbal del Penedès. Amb motiu del centenari del centre l'ajuntament ha organitzat uns quants actes, un d’ells una trobada oberta i informal de mestres i alumnes que han desfilat pel centre al llarg dels anys.
No vaig tornar a un lloc que ja no existeix. Només la certesa de trobar-me mitja dotzena de persones, de la qual cosa no tinc cap indici, potser m’hagués animat a assistir-hi. Sóc poc propens a les trobades nostàlgiques indiscriminades i acomodatícies.
Uns altres llocs que ja no existeixen són la casa on vaig viure dels 6 als 18 anys i la granja on van treballar els pares, ara reconvertides en unes quantes cases adossades. El primer cop que les vaig veure vaig tenir una ingrata sorpresa. Era el buit inescrutable, el no res: ja no hi eren. Tots devem tenir llocs on no podem tornar, llocs que ja no hi són.
Anem acumulant records i pèrdues. Com deia Jorge Luis Borges, som totes les persones que hem conegut, tots els llocs que hem visitat, tots els llibres que hem llegit… i mil coses més.
22 de setembre del 2023
La digitalització a les aules i el fetitxisme tecnològic
Aquest dies s’han fet públiques un parell d’informacions en relació a la digitalització de les aules. Un estudi de la UNESCO “Tecnologia a l’educació. Una eina en quines condicions? ” que denuncia el fetitxisme tecnològic a les classes i un article a La Directa: “Una opció pedagògica irracional sense beneficis demostrats”. I tot plegat coincidint amb la decisió assenyada del govern suec d’aturar un programa de digitalització de les aules.
L’informe hauria de ser un canvi de paradigma, i fer entendre que algunes idees que s’han venut durant vint o trenta anys no tenien cap base empírica. És una advertiment molt seriós contra un discurs que hem sentit manta vegada aquestes últimes dècades, i que diu que el futur de les aules consisteix a omplir-les de pantalles.
Amb una conclusió demolidora que col·loca al capdamunt del resum: “Hi ha molt pocs indicis sòlids del valor afegit de la tecnologia digital a l’educació.” I afegeix: “Molts d’aquests indicis provenen d’aquells que intenten de vendre’ls.”
En resum que una cosa és ensenyar als alumnes com funciona la tecnologia, i quins avantatges i perills té, i una altra impartir llengua, matemàtiques o naturals mitjançant aquesta tecnologia. I durant anys ens han fet creure erròniament que l’una implicava l’altra.
El penúltim paràgraf del resum del document: “Aquest informe subratlla la importància de viure amb tecnologia digital i sense; d’agafar allò que es necessita d’un pou enorme d’informació, i desestimar allò que és superflu; de deixar que la tecnologia doni suport –però mai no la suplanti– a la connexió humana en què es basa l’ensenyament i l’aprenentatge. L’enfocament s’ha de centrar en els resultats de l’aprenentatge, no en les entrades digitals.” No es pot escriure millor. (Josep Sala i Cullell. Vilaweb 21/9/2023 )
L’article de Laurence Vidal a La Directa és contundent també: La digitalització de l’escola és una opció pedagògica irracional perquè fins ara ningú ha demostrat que les pantalles millorin l’aprenentatge i, a més, els efectes d’aquests dispositius en els alumnes i els riscos psicològics i socials que se’n deriven comencen a ser prou evidents. Esgrimir l’argument de la modernitat és enganyós i poc creïble.
Doncs això, potser que aturem aquest fetitxisme tecnològic a les classes i ens replantegem com a país el que s’està fent. Mai no és tard i tampoc no serem els primers en fer-ho.
L’informe hauria de ser un canvi de paradigma, i fer entendre que algunes idees que s’han venut durant vint o trenta anys no tenien cap base empírica. És una advertiment molt seriós contra un discurs que hem sentit manta vegada aquestes últimes dècades, i que diu que el futur de les aules consisteix a omplir-les de pantalles.
Amb una conclusió demolidora que col·loca al capdamunt del resum: “Hi ha molt pocs indicis sòlids del valor afegit de la tecnologia digital a l’educació.” I afegeix: “Molts d’aquests indicis provenen d’aquells que intenten de vendre’ls.”
En resum que una cosa és ensenyar als alumnes com funciona la tecnologia, i quins avantatges i perills té, i una altra impartir llengua, matemàtiques o naturals mitjançant aquesta tecnologia. I durant anys ens han fet creure erròniament que l’una implicava l’altra.
El penúltim paràgraf del resum del document: “Aquest informe subratlla la importància de viure amb tecnologia digital i sense; d’agafar allò que es necessita d’un pou enorme d’informació, i desestimar allò que és superflu; de deixar que la tecnologia doni suport –però mai no la suplanti– a la connexió humana en què es basa l’ensenyament i l’aprenentatge. L’enfocament s’ha de centrar en els resultats de l’aprenentatge, no en les entrades digitals.” No es pot escriure millor. (Josep Sala i Cullell. Vilaweb 21/9/2023 )
L’article de Laurence Vidal a La Directa és contundent també: La digitalització de l’escola és una opció pedagògica irracional perquè fins ara ningú ha demostrat que les pantalles millorin l’aprenentatge i, a més, els efectes d’aquests dispositius en els alumnes i els riscos psicològics i socials que se’n deriven comencen a ser prou evidents. Esgrimir l’argument de la modernitat és enganyós i poc creïble.
Doncs això, potser que aturem aquest fetitxisme tecnològic a les classes i ens replantegem com a país el que s’està fent. Mai no és tard i tampoc no serem els primers en fer-ho.
21 de setembre del 2023
Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran
Des d’ahir que ja estic incorporat a l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran de Vilafranca del Penedès, després d’una espera d’un any. Es tracta d’una activitat atractiva i exitosa i com que som una gernació de jubilats doncs hi ha llista d’espera.
A les 18h, just quan començaven oficialment les inscripcions, jo arribava escales amunt a la 4a planta. Com que la gent gran acostuma a ser previsora i puntual constato que ja tinc una quinzena de persones al meu davant, dones ja veteranes i xerraires.
Anem comentant la jugada, novell com sóc. M'aconsellen paciència, que la cosa va per llarg. Van passant els minuts i ni entra ni surt ningú al despatx. Detecto maniobres d’un parell de persones per colar-se subtilment, cosa que acaba passant.
Al cap d’uns minuts comencen les inscripcions. A poc a poc. Passats 20 minuts només s’han inscrit mitja dotzena de persones i al replà de la 4a planta ja hi ha una trentena de persones més, moltes amb uns vanos que branden amb molta traça. Cap indici de nervis: em fa l’efecte que estan curades d’espant i ja saben el pa que s’hi dóna.
Arribats en aquest punt se’ns demana que fem dues cues al passadís, a la dreta els cognoms A-M i a l’esquerra els N-Z. Es fa un cas relatiu de la indicació. Els acabats d’arribar s’ensumen el pitjor i dubten si quedar-s’hi o tornar l’endemà més d’hora.
A ¾ de 7 arriba la meva hora. Entro al despatx i fem la tramitació. En cinc minuts fem la feina, pago i surto amb un carnet del curs 2023-24, que val un potosí!
A les 18h, just quan començaven oficialment les inscripcions, jo arribava escales amunt a la 4a planta. Com que la gent gran acostuma a ser previsora i puntual constato que ja tinc una quinzena de persones al meu davant, dones ja veteranes i xerraires.
Anem comentant la jugada, novell com sóc. M'aconsellen paciència, que la cosa va per llarg. Van passant els minuts i ni entra ni surt ningú al despatx. Detecto maniobres d’un parell de persones per colar-se subtilment, cosa que acaba passant.
Al cap d’uns minuts comencen les inscripcions. A poc a poc. Passats 20 minuts només s’han inscrit mitja dotzena de persones i al replà de la 4a planta ja hi ha una trentena de persones més, moltes amb uns vanos que branden amb molta traça. Cap indici de nervis: em fa l’efecte que estan curades d’espant i ja saben el pa que s’hi dóna.
Arribats en aquest punt se’ns demana que fem dues cues al passadís, a la dreta els cognoms A-M i a l’esquerra els N-Z. Es fa un cas relatiu de la indicació. Els acabats d’arribar s’ensumen el pitjor i dubten si quedar-s’hi o tornar l’endemà més d’hora.
A ¾ de 7 arriba la meva hora. Entro al despatx i fem la tramitació. En cinc minuts fem la feina, pago i surto amb un carnet del curs 2023-24, que val un potosí!
Al replà coincideixo amb un parell o tres persones que conec i comentem -critiquem, de bon rotllo això sí- animadament tot plegat. Comentem la cua que hi ha, la gerontocràcia, la santa paciència, el sistema analògic d’inscripció… Fem broma en definitiva, que sempre és recomanable.
Els comento que es podria aplicar a l’Aula aquell acudit recorrent que ve a dir en què es diferencia l’Aula de la màfia. La resposta ens fa riure: la màfia està organitzada…
Ha estat una experiència singular. Ara què les cites prèvies i els missatges en digital -correus, missatges de mòbil, aplicacions- estan a l’abast de tothom sobta que encara persisteixin aquestes pràctiques analògiques.
Llegeixo al full d’inscripció que “aquest curs sí que posarem en marxa (esperem) la comunicació telemàtica”. No sé si és una bona nova o una amenaça. En qualsevol cas, benvinguda sigui tot i que llavors potser trobarem a faltar aquestes cues analògiques que donen tant de sí. És que ho volem tot i mai no estem contents! I moltes gràcies a l’organització per la feina altruista que fan.
Els comento que es podria aplicar a l’Aula aquell acudit recorrent que ve a dir en què es diferencia l’Aula de la màfia. La resposta ens fa riure: la màfia està organitzada…
Ha estat una experiència singular. Ara què les cites prèvies i els missatges en digital -correus, missatges de mòbil, aplicacions- estan a l’abast de tothom sobta que encara persisteixin aquestes pràctiques analògiques.
Llegeixo al full d’inscripció que “aquest curs sí que posarem en marxa (esperem) la comunicació telemàtica”. No sé si és una bona nova o una amenaça. En qualsevol cas, benvinguda sigui tot i que llavors potser trobarem a faltar aquestes cues analògiques que donen tant de sí. És que ho volem tot i mai no estem contents! I moltes gràcies a l’organització per la feina altruista que fan.
20 de setembre del 2023
Josep Cañas i Cañas
És a través del Joan Jané que vaig conèixer, ja fa dues dècades, Josep Cañas i Cañas, dibuixant i escultor de Banyeres del Penedès. Als anys 80 el Joan es va convertir en col·laborador de l’artista i més tard fins i tot seria el seu marmessor.
Ara fa uns dies els Castellers de Vilafranca i el Joan Jané en nom dels Amics de Josep Cañas van retre homenatge a l’artista, tot coincidint amb el 75è aniversari de la colla castellera. Josep Cañas és l’autor del monument als Castellers que es va inaugurar el 1963 a Vilafranca.
Josep Cañas també era un lletraferit que, negre sobre blanc, deixava constància dels seus pensaments en multitud d’escrits escampats per tot els racons de casa seva. El 2011 es va publicar una tria en un llibret: “Espines i flors. Pensaments escrits al llarg de la seva vida”.
Posat a triar em quedaria amb els seus dibuixos i escultures però val a dir que alguns dels seus escrits tenen nervi, grapa i ganxo. Tots fruit de l’experiència viscuda.
Amb 96 anys a sobre un té la sensació que havia fet, aquì i allà -a CAtalunya i a l’exili- tots els papers de l’auca i que era posseïdor d’aquella aurèola que arrosseguen les persones amb dilatada experiència, en aquest cas un homenot del segle XX, un més dels nostres pares i/o avis amb una trajectòria vital singular, memorable i fecunda. Molt més que la nostra.
Ara d’aquì a una estoina aniré a fer un beure amb el Joan i, de ben segur, en tornarem a parlar. Com també recordarem algunes peripècies de fa 30 o 40 a. És el que té fer-se gran!
Ara fa uns dies els Castellers de Vilafranca i el Joan Jané en nom dels Amics de Josep Cañas van retre homenatge a l’artista, tot coincidint amb el 75è aniversari de la colla castellera. Josep Cañas és l’autor del monument als Castellers que es va inaugurar el 1963 a Vilafranca.
Josep Cañas també era un lletraferit que, negre sobre blanc, deixava constància dels seus pensaments en multitud d’escrits escampats per tot els racons de casa seva. El 2011 es va publicar una tria en un llibret: “Espines i flors. Pensaments escrits al llarg de la seva vida”.
Posat a triar em quedaria amb els seus dibuixos i escultures però val a dir que alguns dels seus escrits tenen nervi, grapa i ganxo. Tots fruit de l’experiència viscuda.
Amb 96 anys a sobre un té la sensació que havia fet, aquì i allà -a CAtalunya i a l’exili- tots els papers de l’auca i que era posseïdor d’aquella aurèola que arrosseguen les persones amb dilatada experiència, en aquest cas un homenot del segle XX, un més dels nostres pares i/o avis amb una trajectòria vital singular, memorable i fecunda. Molt més que la nostra.
Ara d’aquì a una estoina aniré a fer un beure amb el Joan i, de ben segur, en tornarem a parlar. Com també recordarem algunes peripècies de fa 30 o 40 a. És el que té fer-se gran!
19 de setembre del 2023
Treballar per ser pobre
Els dimarts col·laboro una estona amb el Rebost Solidari. Cada setmana veig desfilar un bon grapat d’usuaris del servei. Homes i dones de totes les edats i de procedència diversa amb un denominador comú: la incapacitat per a subsistir autònomament.
De la quinzena de persones que han vingut aquesta tarda vull fer esment de tres casos concrets. Un jove d’una trentena d’anys que fa més d’una dècada que traficava amb algun tipus de drogues al parc del Tívoli i rodalies i que pel que sembla no ha sortit del bucle de la marginalitat. Una dona que treballa en un restaurant proper, amb qui ens saludem, i un home d’una setantena d’anys d’origen italià amb dificultats per fer-se entendre.
Tres històries entre moltes d’altres. Em sobta trobar la dona fent ús del Rebost. Poca cosa sé de la seva vida però si malgrat treballar es veu en la necessitat de demanar ajuda em fa pensar que és un cas flagrant del treballar per ser pobre. Lamentable i del tot habitual pel que sembla. Tenir una o més feines no garanteix el portar una vida “normal”, un nivell de vida digne.
Els nostres pares i la gent de la meva generació, feinejant, sí que hem pogut viure dignament. Comprar o llogar un pis, no haver de pidolar, facilitar els estudis superiors als nostres fills, fer vacances i viatjar…
Em pregunto quin futur espera les tres persones esmentades. El sistema capitalista, com denunciava l’Arcadi Oliveras, no té escrúpols, criminalitza i deixa als marges molta gent i comporta patiment, misèria i pobresa. Quina pena!
De la quinzena de persones que han vingut aquesta tarda vull fer esment de tres casos concrets. Un jove d’una trentena d’anys que fa més d’una dècada que traficava amb algun tipus de drogues al parc del Tívoli i rodalies i que pel que sembla no ha sortit del bucle de la marginalitat. Una dona que treballa en un restaurant proper, amb qui ens saludem, i un home d’una setantena d’anys d’origen italià amb dificultats per fer-se entendre.
Tres històries entre moltes d’altres. Em sobta trobar la dona fent ús del Rebost. Poca cosa sé de la seva vida però si malgrat treballar es veu en la necessitat de demanar ajuda em fa pensar que és un cas flagrant del treballar per ser pobre. Lamentable i del tot habitual pel que sembla. Tenir una o més feines no garanteix el portar una vida “normal”, un nivell de vida digne.
Els nostres pares i la gent de la meva generació, feinejant, sí que hem pogut viure dignament. Comprar o llogar un pis, no haver de pidolar, facilitar els estudis superiors als nostres fills, fer vacances i viatjar…
Em pregunto quin futur espera les tres persones esmentades. El sistema capitalista, com denunciava l’Arcadi Oliveras, no té escrúpols, criminalitza i deixa als marges molta gent i comporta patiment, misèria i pobresa. Quina pena!
18 de setembre del 2023
Perdonar i oblidar. La justícia restaurativa
Temps enrere recordo haver sentit una pregunta retòrica suposadament enginyosa, a l’estil de l’estudies o treballes? Era el perdones o oblides?
Ahir al cineclub una altra molt bona pel·lícula francesa: Las dos caras de la justicia. Víctimes i agressors de diferents delictes experimenten la pràctica de la justícia restaurativa. Tots ells experimenten la ira i l’esperança, el silenci i la paraula, les aliances i les ruptures. La confiança recobrada. I, al final del camí, potser, la reparació de l’ànima.
En l'àmbit polític a la Gran Bretanya aquestes setmanes ha esclatat la polèmica al voltant de la voluntat del govern de Rishi Sunak de tirar endavant una llei d’amnistia especialment beneficiosa pels soldats involucrats en delictes de sang abans dels acords de pau de divendres sant (1998).
El tema és aquest i no cap altre, no del tot resolt: com fer front al passat, als crims del passat, per tirar endavant el futur. El País Basc i, encara una mica més enrere, el franquisme i la guerra civil espanyola també es mouen en aquesta òrbita.
L’Hanna Arendt, intel·ligent i perspicaç, va deixar escrit el següent: L’alternativa al perdó, però de cap manera el seu oposat, és el càstig. Tots dos tenen en comú que tracten de posar fi a alguna cosa que sense fer-hi res podria continuar indefinidament. Les persones són incapaces de perdonar allò que no poden castigar i són incapaços de castigar el que resulta imperdonable.
En l'àmbit polític a la Gran Bretanya aquestes setmanes ha esclatat la polèmica al voltant de la voluntat del govern de Rishi Sunak de tirar endavant una llei d’amnistia especialment beneficiosa pels soldats involucrats en delictes de sang abans dels acords de pau de divendres sant (1998).
El tema és aquest i no cap altre, no del tot resolt: com fer front al passat, als crims del passat, per tirar endavant el futur. El País Basc i, encara una mica més enrere, el franquisme i la guerra civil espanyola també es mouen en aquesta òrbita.
L’Hanna Arendt, intel·ligent i perspicaç, va deixar escrit el següent: L’alternativa al perdó, però de cap manera el seu oposat, és el càstig. Tots dos tenen en comú que tracten de posar fi a alguna cosa que sense fer-hi res podria continuar indefinidament. Les persones són incapaces de perdonar allò que no poden castigar i són incapaços de castigar el que resulta imperdonable.
17 de setembre del 2023
L’art de compartir pis
L’hereu de casa (Miquel, 1996) és músic, ai las! I viu dignament però en precari, com la immensa majoria de joves des de fa una colla d’anys. Compagina 4 o 5 feines de direcció i/o interpretació en diferents entitats musicals. I, des de fa un temps, també actua en tota mena d’actes on se’l lloga per fer algun tipus d’acompanyament musical: festes, aniversaris… i enterraments! (“bodas, bautizos, comuniones y entierros” que es deia abans). Aquesta setmana a tall d’exemple té un “bolo” el divendres al Camp de Tarragona, el dissabte al Berguedà i el diumenge a la Selva. Es tracta en definitiva de fer tots els papers de l’auca… per arribar a fi de mes.
Comparteix vivenda amb 5 joves més. Una casa gran i maca, a les Cabanyes. És un experimentat en l’art de compartir pis -quin remei!-. De la necessitat n’ha fet virtut la seva generació. Anar a viure sol s’ha convertit en un luxe que molts pocs joves es poden permetre.
Compartir pis és tot un art que no ve de sèrie ni tothom té incorporat. Cadascú té integrats els costums de la seva família o del seu propi tarannà i en el dia a dia és quan poden sortir a la llum els conflictes. Pactar l’ús dels espais comuns i les tasques del pis no sempre és cosa fàcil. Durant una dècada jo també vaig compartir mitja dotzena de pisos i sé el que em dic. Sentir-nos a gust a casa és clau per estar bé en els altres àmbits de la nostra vida.
Comparteix vivenda amb 5 joves més. Una casa gran i maca, a les Cabanyes. És un experimentat en l’art de compartir pis -quin remei!-. De la necessitat n’ha fet virtut la seva generació. Anar a viure sol s’ha convertit en un luxe que molts pocs joves es poden permetre.
Compartir pis és tot un art que no ve de sèrie ni tothom té incorporat. Cadascú té integrats els costums de la seva família o del seu propi tarannà i en el dia a dia és quan poden sortir a la llum els conflictes. Pactar l’ús dels espais comuns i les tasques del pis no sempre és cosa fàcil. Durant una dècada jo també vaig compartir mitja dotzena de pisos i sé el que em dic. Sentir-nos a gust a casa és clau per estar bé en els altres àmbits de la nostra vida.
Compartir pis no és cap invent nou. De sempre que han existit els pisos d’estudiants. És ara que s’ha perllongat indefinidament la cohabitació entre gent jove com a resposta inevitable a uns preus de la vivenda escandalosos i a uns sous de misèria. És una situació que s’està cronificant, que no és recomanable -a no ser que sigui volguda- i que mereix un estudi i una atenció que no tenen a hores d’ara.
16 de setembre del 2023
Cal saber dir NO I també MOLT BÉ, o una migdiada de 12 anys
M’expliquen una conversa de carrer: una mare d’última generació, suposadament “progre” que es deia abans, i amb un convenciment de pedra picada en relació a tots els postulats de la nova criança, li comenta a una altra que no és correcte dir NO a les criatures, així com tampoc MOLT BÉ!
Es veu que aquestes paraules poden ferir la sensibilitat de les criatures i tenir efectes secundaris no desitjats. Diuen que és aconsellable emprar altres paraules que no puguin molestar i condicionar el seu futur desenvolupament. Quines? Aquesta sí que és bona!
Paro màquines per un moment, rumio uns segons el que acab0o de sentir i deixo anar un renec que no penso repetir aquí per allò de les bones maneres.
Doncs sí, fins aquí hem arribat. Fins el punt de perdre l’oremus. A molta gent li falla la toma de terra que es deia abans dels electrodomèstics. Hi ha un col·lectiu cada cop més gran d’adults que té -i més que tindrà- greus problemes de percepció del que cal i del que no cal; del que és de sentit comú i del que no; del que vol dir la bona criança i del deixar fer…
I és clar que cal saber dir que NO. I que SÍ. I que MOLT BÉ. I que MOLT MALAMENT. Només faltaria! I sense pèls a la llengua. Sense aquests referents, sense aquests límits, no anem enlloc, ni amb les criatures ni amb la gent gran.
Dieu-me esgarriacries però tinc la sensació que moltes d’aquestes persones carregades de bones intencions però sense solvència contrastada i mancades del sentit comú i de la necessària connexió amb les generacions properes estan d’allò més còmodes instal·lades en una espècie de migdiada que s’acabarà de cop i de manera traumàtica, a tot estirar, amb l’arribada de l'adolescència de le seves sobreprotegides criatures. Que sigui lleu!
Es veu que aquestes paraules poden ferir la sensibilitat de les criatures i tenir efectes secundaris no desitjats. Diuen que és aconsellable emprar altres paraules que no puguin molestar i condicionar el seu futur desenvolupament. Quines? Aquesta sí que és bona!
Paro màquines per un moment, rumio uns segons el que acab0o de sentir i deixo anar un renec que no penso repetir aquí per allò de les bones maneres.
Doncs sí, fins aquí hem arribat. Fins el punt de perdre l’oremus. A molta gent li falla la toma de terra que es deia abans dels electrodomèstics. Hi ha un col·lectiu cada cop més gran d’adults que té -i més que tindrà- greus problemes de percepció del que cal i del que no cal; del que és de sentit comú i del que no; del que vol dir la bona criança i del deixar fer…
I és clar que cal saber dir que NO. I que SÍ. I que MOLT BÉ. I que MOLT MALAMENT. Només faltaria! I sense pèls a la llengua. Sense aquests referents, sense aquests límits, no anem enlloc, ni amb les criatures ni amb la gent gran.
Dieu-me esgarriacries però tinc la sensació que moltes d’aquestes persones carregades de bones intencions però sense solvència contrastada i mancades del sentit comú i de la necessària connexió amb les generacions properes estan d’allò més còmodes instal·lades en una espècie de migdiada que s’acabarà de cop i de manera traumàtica, a tot estirar, amb l’arribada de l'adolescència de le seves sobreprotegides criatures. Que sigui lleu!
15 de setembre del 2023
Nova garrotada per als més endeutats
Llegeixo un titular a la premsa d'avui: “Nova garrotada per als més endeutats”. El BCE ha augmentat la taxa d'interès de referència d'un 0,25%, fins al 4,5% És la desena pujada consecutiva en tretze mesos i arriba al nivell més alt dels darrers vint anys. També és un cop més per als tenidors d'hipoteques a tipus variable.
La presidenta, Christine Lagarde s’ha despatxat a gust amb l’argumentació ja habitual: “l’augment de tipus d’avui reflecteix l’avaluació del consell de govern de les perspectives d’inflació, tenint en compte les dades econòmiques i financeres entrants, la dinàmica de la inflació subjacent i la fortalesa de la transmissió de la política monetària”.“Els tipus d’interès oficials del BCE han assolit nivells que, mantinguts durant un període prou llarg, contribuiran substancialment al retorn oportú de la inflació a l’objectiu”.
Aquesta decisió farà trontollar l’estabilitat de moltes empreses i famílies que estaven endeutades i han hagut de renovar els crèdits. Però ja se sap: quan s’és pobre et plouen pedres els set dies de la setmana.
La presidenta, Christine Lagarde s’ha despatxat a gust amb l’argumentació ja habitual: “l’augment de tipus d’avui reflecteix l’avaluació del consell de govern de les perspectives d’inflació, tenint en compte les dades econòmiques i financeres entrants, la dinàmica de la inflació subjacent i la fortalesa de la transmissió de la política monetària”.“Els tipus d’interès oficials del BCE han assolit nivells que, mantinguts durant un període prou llarg, contribuiran substancialment al retorn oportú de la inflació a l’objectiu”.
Aquesta decisió farà trontollar l’estabilitat de moltes empreses i famílies que estaven endeutades i han hagut de renovar els crèdits. Però ja se sap: quan s’és pobre et plouen pedres els set dies de la setmana.
14 de setembre del 2023
40.000 anys de sexe
Sebastià Alzamora fa un grapat d’anys (40.000 anys d’èxits. El Punt Avui, 27/9/2010) comentava una exposició de la Fundació Altapuerca: Sexo en piedra, sobre la vida sexual dels senyors i les senyores del paleolític, reconstruïda a partir dels dibuixos que varen deixar estampats damunt les parets de les coves i altres indrets agrestes. S´hi recullien imatges prehistòriques sobre sexe oral, voyeurisme, masturbació o, ehem, zoofília. Sembla ser que els nostres antecessors ja tenien establerta la diferenciació entre el sexe per plaer i el sexe com a via de perpetuació de l’espècie
La conclusió principal a la qual van arribar els comissaris de l’exposició és que les conductes sexuals bàsiques de l’Homo sapiens no han variat, com a mínim en els últims 40.000 anys.
La notícia pot fer pensar en una certa incapacitat innovadora de la nostra espècie, tot i que també es pot veure com un triomf de la màxima que sintetitza una visió de la vida: si una cosa funciona bé, per què canviar-la?
I sense canviar de tema, només en una altra dimensió, uns quants temes que voldria saber d’aquella època: es van arribar a plantejar al tema de la revolució del gènere i les noves masculinitats? Practicaven el poliamor? Com s’ho feien quan un tenia més ganes de sexe que l’altre? Sortien de l’armari? Existia la violència de gènere? Curiositat intel·lectual en estat pur.
La conclusió principal a la qual van arribar els comissaris de l’exposició és que les conductes sexuals bàsiques de l’Homo sapiens no han variat, com a mínim en els últims 40.000 anys.
La notícia pot fer pensar en una certa incapacitat innovadora de la nostra espècie, tot i que també es pot veure com un triomf de la màxima que sintetitza una visió de la vida: si una cosa funciona bé, per què canviar-la?
I sense canviar de tema, només en una altra dimensió, uns quants temes que voldria saber d’aquella època: es van arribar a plantejar al tema de la revolució del gènere i les noves masculinitats? Practicaven el poliamor? Com s’ho feien quan un tenia més ganes de sexe que l’altre? Sortien de l’armari? Existia la violència de gènere? Curiositat intel·lectual en estat pur.
13 de setembre del 2023
Living at an angle. La vida de la Rebecca Jones
Angharad Price va escriure el 2018 “La vida de la Rebecca Jones”, una obra que ha esdevingut un clàssic a Gal·les, sortosament traduïda al català per :Rata_
La vida de la Rebecca Jones passa en una vall de Gal·les i ha esdevingut un clàssic en només setze anys. A més, partint d’una llengua minoritària (el gal·lès el parlen unes 800.000 persones), ha arribat a tot el món. L’autora afirma que “una de les satisfaccions més grans ha estat que s’hagi traduït a una llengua com el català”.
És una poderosa evocació lírica de la vida a les muntanyes de Gal·les i una crònica del segle XX, amb grans temes com la religió, la política, l’economia, la guerra, les classes socials…
En l’obra també hi ha dolor i amor (familiar, a la terra, a la llengua...), i altres temes com la ceguesa, la duresa de la vida al camp, la crueltat que de vegades infligeix el clima, els canvis que provoca la tecnologia i curiositats locals com ara que costi mantenir la verticalitat en una terra de valls i turons, una de les moltes i belles metàfores. (Lluís Llort, El Punt Avui, 23/10/2018).
A la pàgina 105 del llibre hi ha una imatge amb un peu de foto enigmàtic: “living at an angle”, viure en un angle. En un racó de món, en una cantonada com ara la vall de Maesglasau on transcorre la novel·la, amb les seves boirines, les seves aigües el tou d’herba sota els peus.
Maesglasau és una vall recòndita, un món oblidat i a punt de periclitar que es regeix des de fa mil·lennis pel rime de les estacions i de les collites, i també és el racó -l’angle- d’on provenen els avantpassat de l’autora. La vall, amb un salt d’aigua espectacular i uns turons abruptes és tot un punt de vista, la posició des de la qual l’autora ha decidit explicar el món: des d’un angle gairebé mort. És un angle físic però també espiritual.
Viure en un angle també pot referir-se a un estil o a una filosofia de vida. Viure en un angle, escriure des d’un angle. Escriure coses que no pot escriure ningú més que tu: fer literatura des del teu angle particular. (Marina Espada. La vida des de l’angle).
Una novel·la moderna i emotiva que explica històries amb delicadesa i ofici Molt recomanable!
La vida de la Rebecca Jones passa en una vall de Gal·les i ha esdevingut un clàssic en només setze anys. A més, partint d’una llengua minoritària (el gal·lès el parlen unes 800.000 persones), ha arribat a tot el món. L’autora afirma que “una de les satisfaccions més grans ha estat que s’hagi traduït a una llengua com el català”.
És una poderosa evocació lírica de la vida a les muntanyes de Gal·les i una crònica del segle XX, amb grans temes com la religió, la política, l’economia, la guerra, les classes socials…
En l’obra també hi ha dolor i amor (familiar, a la terra, a la llengua...), i altres temes com la ceguesa, la duresa de la vida al camp, la crueltat que de vegades infligeix el clima, els canvis que provoca la tecnologia i curiositats locals com ara que costi mantenir la verticalitat en una terra de valls i turons, una de les moltes i belles metàfores. (Lluís Llort, El Punt Avui, 23/10/2018).
A la pàgina 105 del llibre hi ha una imatge amb un peu de foto enigmàtic: “living at an angle”, viure en un angle. En un racó de món, en una cantonada com ara la vall de Maesglasau on transcorre la novel·la, amb les seves boirines, les seves aigües el tou d’herba sota els peus.
Maesglasau és una vall recòndita, un món oblidat i a punt de periclitar que es regeix des de fa mil·lennis pel rime de les estacions i de les collites, i també és el racó -l’angle- d’on provenen els avantpassat de l’autora. La vall, amb un salt d’aigua espectacular i uns turons abruptes és tot un punt de vista, la posició des de la qual l’autora ha decidit explicar el món: des d’un angle gairebé mort. És un angle físic però també espiritual.
Viure en un angle també pot referir-se a un estil o a una filosofia de vida. Viure en un angle, escriure des d’un angle. Escriure coses que no pot escriure ningú més que tu: fer literatura des del teu angle particular. (Marina Espada. La vida des de l’angle).
Una novel·la moderna i emotiva que explica històries amb delicadesa i ofici Molt recomanable!
12 de setembre del 2023
La vida és mòbil
Avui està prevista la presentació de l’iPhone 15 al teatre Steve Jobs a Cupertino, California. Tot un esdeveniment tecnològic d’abast mundial.
L’evolució de la telefonia mòbil és interessant. Els primers telèfons sense fils es van comercialitzar els anys 50, pesaven 40 kg i ocupaven el maleter d’un cotxe. Els primers mòbils van aparèixer al cap de 30 anys, pesaven 800 g i calia una motxilla per portar la bateria. Amb la digitalització, en la dècada dels 90, van arribar els telèfons intel·ligents, els mòbils reals, ja que per les seves dimensions es podien dur a la butxaca. Amb l’aparició de l’iPhone d’Apple el juliol del 2007, el primer amb pantalla tàctil, es va produir un canvi de paradigma en el disseny i la funcionalitat. I aquí estem.
Unes quantes reflexions al voltant del món dels mòbils.
Sabem de què estan fets? Som conscients que els països rics signen acords que faciliten l’espoli de matèries primeres barates i generen dependència als països del sud?
Canviem compulsivament de mòbils pels models nous sense cap necessitat?
Realment cal estar tan envoltat de dispositius tecnològics que faciliten la feina i la comunicació però també augmenten el nivell d’ansietat i condicionen el descans?
Cap tocar la pantalla del mòbil centenars -o milers- de vegades al dia?
Apaguem els aparells tecnològics un parell d’hores abans d’anar al llit?
Cal que els nadons i els nens s’entretinguin amb el mòbil en lloc l’avorrir-se i inventar-se jocs, per exemple?
Un parell de consideracins finals.
Els sensemòbil. Són els últims mohicans de la desconnexió: homes i dones que han renunciat voluntàriament a tenir mòbil. Expliquen que viure sense estar permanentment localitzables i connectats els fa més feliços. Una petita minoria: només en conec un.
La mort digital. No estem preparats per a la mort digital. Ens hem abocat a viure a la xarxa però molt poca gent ha previst què passarà amb tot el que hi té un cop ja no hi sigui. Nem-hi pensant.
L’evolució de la telefonia mòbil és interessant. Els primers telèfons sense fils es van comercialitzar els anys 50, pesaven 40 kg i ocupaven el maleter d’un cotxe. Els primers mòbils van aparèixer al cap de 30 anys, pesaven 800 g i calia una motxilla per portar la bateria. Amb la digitalització, en la dècada dels 90, van arribar els telèfons intel·ligents, els mòbils reals, ja que per les seves dimensions es podien dur a la butxaca. Amb l’aparició de l’iPhone d’Apple el juliol del 2007, el primer amb pantalla tàctil, es va produir un canvi de paradigma en el disseny i la funcionalitat. I aquí estem.
Unes quantes reflexions al voltant del món dels mòbils.
Sabem de què estan fets? Som conscients que els països rics signen acords que faciliten l’espoli de matèries primeres barates i generen dependència als països del sud?
Canviem compulsivament de mòbils pels models nous sense cap necessitat?
Realment cal estar tan envoltat de dispositius tecnològics que faciliten la feina i la comunicació però també augmenten el nivell d’ansietat i condicionen el descans?
Cap tocar la pantalla del mòbil centenars -o milers- de vegades al dia?
Apaguem els aparells tecnològics un parell d’hores abans d’anar al llit?
Cal que els nadons i els nens s’entretinguin amb el mòbil en lloc l’avorrir-se i inventar-se jocs, per exemple?
Un parell de consideracins finals.
Els sensemòbil. Són els últims mohicans de la desconnexió: homes i dones que han renunciat voluntàriament a tenir mòbil. Expliquen que viure sense estar permanentment localitzables i connectats els fa més feliços. Una petita minoria: només en conec un.
La mort digital. No estem preparats per a la mort digital. Ens hem abocat a viure a la xarxa però molt poca gent ha previst què passarà amb tot el que hi té un cop ja no hi sigui. Nem-hi pensant.
11 de setembre del 2023
11 setembre. Fem de la necessitat virtud
Sóc del parer que la solució a un conflicte l'has de trobar amb el teu adversari.
Totalment d’acord amb el Joan Ramon Resina ( Crisi de lideratge. Vilaweb): “Un país on molts consideren execrable pactar res amb l’estat és un país atrapat en la paradoxa. D’antuvi en la paradoxa d’exigir solucions rupturistes sense comptar amb armes polítiques o militars perquè la declaració d’independència sigui performativa. De tant no comptar amb l’estat per a res, l’acaben descomptant, com si fos un malson del qual poguessin despertar-se a voluntat.”
D’acord amb els plantejaments de fons de l’Esther Vera a l’ARA: al revolt del bucle.“Viure en bucle té avantatges. No s’avança, però és confortable. Sobretot quan es comença a veure venir el següent revolt i se’l reconeix perquè ja s’hi ha passat abans. La història d’Espanya és un bucle perfecte pel qual pugem i baixem generacions senceres.
Els progressos podrien arribar fent de la necessitat virtut si es reconeguessin algunes conclusions.
L’aritmètica parlamentària dona avui una oportunitat de negociació privilegiada després de molts anys. Avui no sabem si els polítics seran capaços de sortir d’un bucle que per a uns fa segles que dura i per a d’altres algunes dècades.”
L’Ignasi Aragay també ho té clar (Una negociació, dues derrotes. ARA 8/9/2023).
“Pedro Sánchez necessita retenir la Moncloa sigui com sigui: anar a unes noves eleccions és un risc massa alt (també per a l’independentisme). Espanya està girant cap a la dreta més dura (l’onada és mundial), un esperit contrareformista que el 23-J ha conjurat pels pèls. PP-Vox ja manen en la majoria d’autonomies, diputacions i ajuntaments. Tenen molt poder. Tenen un eco mediàtic fabulós. I a la justícia, l’alt funcionariat i l’exèrcit tenen una claca que els fa molta feina gratis: als inicis de la Transició se'n deia franquisme sociològic i encara existeix. Al PSOE li cal com el pa que menja la palanca del govern de l’Estat per evitar la involució total. Per això negociarà de debò, fent les giragonses discursives que calgui. Els pròxims mesos veurem fins on està disposat a cedir.
Les febleses mútues (de l'independentisme i del PSOE) fan pensar que tots faran de la necessitat virtut. No serà fàcil, esclar. Estem parlant d’un plet històric que fa segles que dura. Després de molta èpica i massa guerres, la gràcia d’aquest cop és que no parlem d’una batalla, sinó d’una negociació entre derrotats: Sánchez va perdre les eleccions a Espanya i l’independentisme les va perdre a Catalunya. A banda i banda tots estan prou dèbils per no pretendre anorrear el rival. La victòria serà compartida o no serà. Tothom haurà de guanyar, però no del tot. Ningú quedarà satisfet. Si hi ha acord, serà tan important el seu contingut en si com explicar-lo bé a les pròpies parròquies: explicar bé el punt mitjà entre ideals i resultats.”
“L'autodeterminació i l'amnistia necessiten una negociació seriosa i els partits han de demostrar que poden fer-la coordinadament. Generositat i mobilització: Això va de forçar l'Estat a abordar democràticament un conflicte polític. I sobretot va de guanyar.” (Xavier Antich. ÒMNIUM, 11/9/2023)
10 de setembre del 2023
La revolta del camp
“Els petits agricultors han dit prou. No poden més. Estan farts de treballar i de no trobar recompensa i han eixit al carrer per reivindicar el seu paper com a mantenidors del territori i proveïdors d’aliments. Mentre això passa, la indústria agroalimentària mou xifres rècord.
A més, des de la gran crisi financera grans grups inversors aliens al camp han girat la mirada cap al sector agroindustrial. A això cal sumar els grans acords comercials amb països tercers, que permeten la introducció d’aliments a preus molt més baixos que no els d’aquí. Tot plegat, una tempesta perfecte que amenaça de mort l’agricultura familiar.”
Aquest text de fa dos anys i mig (Violeta Tena, EL TEMPS, 18/2/2020) és perfectament vàlid a data d'avui. Augmentat i agreujat encara molt més, naturalment.
El problema és l’estratègia de mantenir l'alimentació en la lògica del low cost. I és que la lògica capitalista de la concentració està tenint un alt preu per a l’agricultura tradicional, incapaç de competir davant la posició de domini que estan assumint la resta actors que intervenen en el mercat.
El menjar i el consum són actes polítics. La manera com ens alimentem i com comprem tenen efectes sobre la manera com s’organitza el món.
Cal deixar clar que l’alimentació no és un problema de la pagesia sinó que és responsabilitat de la societat. Cal una aposta decidida pels productes de proximitat, aquells que tenen una petjada energètica menor i a ser possible fer la compra directa o amb el mínim d’intermediaris. Ens cal un comerç just.
“Necessitem que no mori la pagesia perquè no mori el país, amb el territori abandonat i la desaparició progressiva del producte de proximitat, tant lloat i tan poc defensat” (Sílvia Barroso, directora d’El Món).
A més, des de la gran crisi financera grans grups inversors aliens al camp han girat la mirada cap al sector agroindustrial. A això cal sumar els grans acords comercials amb països tercers, que permeten la introducció d’aliments a preus molt més baixos que no els d’aquí. Tot plegat, una tempesta perfecte que amenaça de mort l’agricultura familiar.”
Aquest text de fa dos anys i mig (Violeta Tena, EL TEMPS, 18/2/2020) és perfectament vàlid a data d'avui. Augmentat i agreujat encara molt més, naturalment.
El problema és l’estratègia de mantenir l'alimentació en la lògica del low cost. I és que la lògica capitalista de la concentració està tenint un alt preu per a l’agricultura tradicional, incapaç de competir davant la posició de domini que estan assumint la resta actors que intervenen en el mercat.
El menjar i el consum són actes polítics. La manera com ens alimentem i com comprem tenen efectes sobre la manera com s’organitza el món.
Cal deixar clar que l’alimentació no és un problema de la pagesia sinó que és responsabilitat de la societat. Cal una aposta decidida pels productes de proximitat, aquells que tenen una petjada energètica menor i a ser possible fer la compra directa o amb el mínim d’intermediaris. Ens cal un comerç just.
“Necessitem que no mori la pagesia perquè no mori el país, amb el territori abandonat i la desaparició progressiva del producte de proximitat, tant lloat i tan poc defensat” (Sílvia Barroso, directora d’El Món).
9 de setembre del 2023
L’art de (no) callar. Estarien millor callats
"Només s’ha de deixar de callar quan es té alguna cosa a dir més valuosa que el silenci", escrivia Joseph Antoine Toussaint Dinouart, capellà de la diòcesi d’Amiens. Predicador, polemista, escriptor i defensor dels drets de les dones a la França del segle XVIII. Com és natural, per poc no acaba a la foguera. (Esther Vera)
La vella guàrdia del PSOE surt a pressionar Pedro Sánchez per impedir una amnistia. “No ho suportaré”, exclama Alfonso Guerra, que afegeix la seva veu a la de Felipe González “a la constitució no té cabuda ni l’amnistia ni l’autodeterminació” i Ramón Jáuregui entre d’altres.
L’expresident del govern d’Espanya de 1982 a 1996 ni es recorda de la classe treballadora ni reconeix el dret d’autodeterminació.
Felipe González no va aprofitar la seva llarga etapa de govern per fer els canvis estructurals necessaris al sistema polític, jurídic, mediàtic, cultural i financer. Va inaugurar, això sí, les polítiques de despesa pública sumptuària i d’infraestructures no prioritàries, va continuar la guerra bruta contra ETA i va ser incapaç de tallar d’arrel els casos de corrupció. I un cop jubilat ha estat un bocamoll i un aprofitat que no ha dubtat a apoltronar-se als consells d’administració d’empreses de l’Ibex 35.
Alfonso Guerra queda retratat i rep una bofetada de part de la Maribel Gómez, professora de seciundària del Departament d’Educació: carta de una docente catalana a Alfonso Guerra: “Usted no recuerda, pero nosotros no olvidamos” https://info.nodo50.org/Carta-de-una-docente-catalana-a.html
Aznar va alimentar una bombolla immobiliària que ens acabaria devorant, va tolerar l'entrada de dos milions d’immigrants i va fer inviable qualsevol intent d’entesa entre els territoris de l’estat espanyol.
Fóra desitjable que tota aquesta fauna, que tota aquesta patuleia, almenys, callessin. Com diu Miquel Puig en relació a la seva continuada aparició pública per donar lliçons als seus successors “estarien millor callats”.
La vella guàrdia del PSOE surt a pressionar Pedro Sánchez per impedir una amnistia. “No ho suportaré”, exclama Alfonso Guerra, que afegeix la seva veu a la de Felipe González “a la constitució no té cabuda ni l’amnistia ni l’autodeterminació” i Ramón Jáuregui entre d’altres.
L’expresident del govern d’Espanya de 1982 a 1996 ni es recorda de la classe treballadora ni reconeix el dret d’autodeterminació.
Felipe González no va aprofitar la seva llarga etapa de govern per fer els canvis estructurals necessaris al sistema polític, jurídic, mediàtic, cultural i financer. Va inaugurar, això sí, les polítiques de despesa pública sumptuària i d’infraestructures no prioritàries, va continuar la guerra bruta contra ETA i va ser incapaç de tallar d’arrel els casos de corrupció. I un cop jubilat ha estat un bocamoll i un aprofitat que no ha dubtat a apoltronar-se als consells d’administració d’empreses de l’Ibex 35.
Alfonso Guerra queda retratat i rep una bofetada de part de la Maribel Gómez, professora de seciundària del Departament d’Educació: carta de una docente catalana a Alfonso Guerra: “Usted no recuerda, pero nosotros no olvidamos” https://info.nodo50.org/Carta-de-una-docente-catalana-a.html
Aznar va alimentar una bombolla immobiliària que ens acabaria devorant, va tolerar l'entrada de dos milions d’immigrants i va fer inviable qualsevol intent d’entesa entre els territoris de l’estat espanyol.
Fóra desitjable que tota aquesta fauna, que tota aquesta patuleia, almenys, callessin. Com diu Miquel Puig en relació a la seva continuada aparició pública per donar lliçons als seus successors “estarien millor callats”.
8 de setembre del 2023
Un museu de gamma alta
Valls (aquell poble que hi als afores de Montblanc) obrirà al públic avui 8 de setembre Món Casteller, el Museu Casteller de Catalunya a tocar de l’emblemàtica plaça del Blat, Km0 del fet casteller.
El nou equipament cultural i turístic vol ser un referent museístic del món dels castells i un espai obert per a la interpretació i promoció del fet casteller.
2.800m2 del museu per sentir i viure les emocions dels castells i descobrir els valors i tot el que envolta el fet casteller, una tradició única amb més de dos segles d’història i declarada el 2010 Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco
El recorregut museogràfic destaca per la utilització d’audiovisuals i muntatges immersius i sensorials amb un relat que vol arribar a tot tipus de públics.
El juny de 2009 es va presentar el projecte arquitectònic, obra de l'arquitecte Dani Freixes. Les obres han anat arrossegant diversos retards. Avui es tanca el cercle. Esperem que sigui realment un museu de gamma alta.
Des del meu aterratge al Penedès, el 1990, que segueixo l’actualitat castellera. Sóc soci dels Castellers de Vilafranca i durant un parell de dècades he fet pinya i fins i tot he estat a galeres les diades assenyalades i quan s’han tirat castells de gamma extra.
Si hagués de triar una foto fixa castellera em quedaria amb la del 31 d’agost de 2001: per primera vegada a la història una mateixa colla descarrega dos castells de nou alhora, espectacle meravellós que hem pogut reviure aquesta festa major.
Doncs això: força, equilibri, valor i seny -que falta en fan-!
El nou equipament cultural i turístic vol ser un referent museístic del món dels castells i un espai obert per a la interpretació i promoció del fet casteller.
2.800m2 del museu per sentir i viure les emocions dels castells i descobrir els valors i tot el que envolta el fet casteller, una tradició única amb més de dos segles d’història i declarada el 2010 Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco
El recorregut museogràfic destaca per la utilització d’audiovisuals i muntatges immersius i sensorials amb un relat que vol arribar a tot tipus de públics.
El juny de 2009 es va presentar el projecte arquitectònic, obra de l'arquitecte Dani Freixes. Les obres han anat arrossegant diversos retards. Avui es tanca el cercle. Esperem que sigui realment un museu de gamma alta.
Des del meu aterratge al Penedès, el 1990, que segueixo l’actualitat castellera. Sóc soci dels Castellers de Vilafranca i durant un parell de dècades he fet pinya i fins i tot he estat a galeres les diades assenyalades i quan s’han tirat castells de gamma extra.
Si hagués de triar una foto fixa castellera em quedaria amb la del 31 d’agost de 2001: per primera vegada a la història una mateixa colla descarrega dos castells de nou alhora, espectacle meravellós que hem pogut reviure aquesta festa major.
Doncs això: força, equilibri, valor i seny -que falta en fan-!
7 de setembre del 2023
Beure bé
Lars von Trier és un director i guionista de cinema. En una entrevista recent comentava que, entre altres problemes de salut, patia un alcoholisme “controlat”. Seva és aquella sentència radical: he tornat a beure així que puc tornar a treballar. Ai las!
Em ve al cap el testimoni vital, valent i exemplar de Sebastià Alzamora: Sóc alcohòlic (ARA 18/12/2016). Una confessió demolidora… dedicada als seus pares! Això sí que és coratge i valentia.
L’escriptor i articulista de l’ARA Sebastià Alzamora fa pública en aquestes pàgines la seva difícil relació amb l’alcohol, com va caure molt avall i com se n’ha sortit. És un testimoni colpidor, "un gest d’amor i gratitud a les persones que m’han rescatat". I un crit d'alerta sobre un gravíssim problema social massa sovint ignorat, fins i tot tolerat i frivolitzat. L’alcoholisme és un greu problema de salut pública, o no?
Sebastià Alzamora s’enfronta amb els seus -i els nostres- dimonis, amb els monstres que poden habitar en tots nosaltres. Ha posat al descobert la seva feblesa i la seva fortalesa (Esther Vera). Beure bé, com menjar bé, és tan important com llegir bé. Hem d'ensenyar a veure els menors.
Em venen al cap un parell de pel·lícules relacionades amb el tema: Dies de vi i roses (1962) i Una altra ronda (originalment en danès: Druk) pel·lícula dramàtica danesa de 2020, dirigida per Thomas Vinterberg, amb un tema musical escandalosament bo: What a Life de Scarlet Pleasure.
Sento a la ràdio que a França hi ha excedents de producció vitivinícola. A hores d’ara es veu ⅓ dels 140 litres per persona i any que es bebien fa cent anys.
I a la DO Penedès es preveu un 50% menys de collita que el 2022, que ja va ser ben minsa. La situació és molt complicada i molts pagesos estan lluitant per salvar les seves vinyes després de tres anys de sequera crònica. Salvar les vinyes i salvar la terra. Salvar un mode de vida que s’acaba sense solució de continuïtat. No ens deixem perdre aquesta estructura d’estat!
Em ve al cap el testimoni vital, valent i exemplar de Sebastià Alzamora: Sóc alcohòlic (ARA 18/12/2016). Una confessió demolidora… dedicada als seus pares! Això sí que és coratge i valentia.
L’escriptor i articulista de l’ARA Sebastià Alzamora fa pública en aquestes pàgines la seva difícil relació amb l’alcohol, com va caure molt avall i com se n’ha sortit. És un testimoni colpidor, "un gest d’amor i gratitud a les persones que m’han rescatat". I un crit d'alerta sobre un gravíssim problema social massa sovint ignorat, fins i tot tolerat i frivolitzat. L’alcoholisme és un greu problema de salut pública, o no?
Sebastià Alzamora s’enfronta amb els seus -i els nostres- dimonis, amb els monstres que poden habitar en tots nosaltres. Ha posat al descobert la seva feblesa i la seva fortalesa (Esther Vera). Beure bé, com menjar bé, és tan important com llegir bé. Hem d'ensenyar a veure els menors.
Em venen al cap un parell de pel·lícules relacionades amb el tema: Dies de vi i roses (1962) i Una altra ronda (originalment en danès: Druk) pel·lícula dramàtica danesa de 2020, dirigida per Thomas Vinterberg, amb un tema musical escandalosament bo: What a Life de Scarlet Pleasure.
Sento a la ràdio que a França hi ha excedents de producció vitivinícola. A hores d’ara es veu ⅓ dels 140 litres per persona i any que es bebien fa cent anys.
I a la DO Penedès es preveu un 50% menys de collita que el 2022, que ja va ser ben minsa. La situació és molt complicada i molts pagesos estan lluitant per salvar les seves vinyes després de tres anys de sequera crònica. Salvar les vinyes i salvar la terra. Salvar un mode de vida que s’acaba sense solució de continuïtat. No ens deixem perdre aquesta estructura d’estat!
6 de setembre del 2023
Fotoperiodisme
Perpinyà torna a ser la capital del fotoperiodisme. Com cada any, el festival de fotoreportatge Visa Pour l’Image aterra als carrers de la ciutat per explicar els temes més importants de l’actualitat. Enguany, que és el 35è, el canvi climàtic i la sequera són alguns dels temes principals, tot i que es continua posant el focus en la guerra d’Ucraïna.
Al CCCB de BCN molts anys hem pogut veure el bo i millor del festival, i sempre és una finestra al món.
No sempre una imatge val més que mil paraules però no es pot negar el potencial comunicatiu d’una imatge fixa. l’ARA MIRADES ens ofereix a diari unes imatges fantàstiques i significatives. La vida en estat pur.
Les fotografies del projecte de Jordi Borràs “Tots els colors del negre” són un retrat de l’auge de l’extrema dreta aquests darrers anys a tot Europa.
Al CCCB de BCN molts anys hem pogut veure el bo i millor del festival, i sempre és una finestra al món.
No sempre una imatge val més que mil paraules però no es pot negar el potencial comunicatiu d’una imatge fixa. l’ARA MIRADES ens ofereix a diari unes imatges fantàstiques i significatives. La vida en estat pur.
Les fotografies del projecte de Jordi Borràs “Tots els colors del negre” són un retrat de l’auge de l’extrema dreta aquests darrers anys a tot Europa.
5 de setembre del 2023
Caminar. Medicina forestal. Banys de bosc
Llegeixo un article de la Laura Saula a l’ARA que ens descobreix un dels textos més bonics de Henry David Thoreau, on parla sobre l’art de fer camí com una manera d’obrir l’ànima: “S’ha de caminar com un camell, que ‘rumia’ al mateix temps que camina”. Thoreau reivindica que caminar ens permet retrobar la comunió ancestral, cada vegada més perduda, amb la natura. Que fa un segle i mig una persona manifestés aquestes reflexions, totalment vigents, em sembla una cosa visionària. Quina ment més desperta i intuïtiva!
Avui dia la consigna és clara: en temps convulsos, anem al bosc. Els japonesos ho tenen clar: els banys de bosc, les sessions d’immersió a la natura com a manera de prevenir malalties. La medicina forestal en definitiva.
Ningú no dubta que els espais verds fan disminuir els nivells d’estrès, ansietat, insomni i estat depressiu a la vegada que redueixen l’obesitat i la diabetis i milloren el sistema immunitari. Diuen que 150 quilocalories es consumeixen de mitjana amb un passeig ràpid de mitja hora de durada.
Avui dia la consigna és clara: en temps convulsos, anem al bosc. Els japonesos ho tenen clar: els banys de bosc, les sessions d’immersió a la natura com a manera de prevenir malalties. La medicina forestal en definitiva.
Ningú no dubta que els espais verds fan disminuir els nivells d’estrès, ansietat, insomni i estat depressiu a la vegada que redueixen l’obesitat i la diabetis i milloren el sistema immunitari. Diuen que 150 quilocalories es consumeixen de mitjana amb un passeig ràpid de mitja hora de durada.
L’antropòleg David Le Breton afirma que passejar és una forma elegant de perdre el temps. Diu també que, en termes d’economia tradicional, passejar és temps perdut, malgastat, improductiu. Però, en canvi, per a la pròpia vida, té un benefici immens.
A Collserola es fan banys de bosc col·lectiu per a petits grups. L’associació gironina Acció Natura impulsa des de 2014 el projecte Sèlvans que té per objectiu crear una xarxa de boscos terapèutics arreu del país.
A Collserola es fan banys de bosc col·lectiu per a petits grups. L’associació gironina Acció Natura impulsa des de 2014 el projecte Sèlvans que té per objectiu crear una xarxa de boscos terapèutics arreu del país.
Cal impulsar els banys de bosc com a teràpia preventina per combatre la síndrome de dèficit de natura. Sense caure en l’esnobisme i el postureig ridícul, naturalment!
4 de setembre del 2023
Google en fa 25
Google neix 25 anys enrere, el 4 de setembre del 1998. Larry Page i Sergey Brin, dos estudiants de doctorat en ciències de la computació de la Universitat de Stanford, van aconseguir un cercador eficaç anomenat Google, capaç de mostrar els resultats de la recerca en un ordre jeràrquic condicionat pel nombre de visites. Google ens ha canviat la vida.
Ara ja estem a les portes d’una nova revolució, la intel·ligència artificial. Xavier Martínez-Celorrio manifesta que la intel·ligència artificial pot incentivar una tornada al més bàsic, a escriure, pensar i calcular sense màquines
El 2014, per primera vegada, un robot va escriure una notícia per a ‘Los Angeles Times’. El 2016, el robot japonés Todai ja escrivia millor que la majoria dels batxillers japonesos un assaig sobre el comerç marítim del segle XVII.
L’avenç en intel·ligència artificial és imparable, no en va, només el 2020 es van invertir 44.000 milions d’euros no en l’aprenentatge humà, ni en didàctiques ni estratègies pedagògiques de les escoles, sinó en com aprenen les màquines.
La intel·ligència artificial és la infraestructura sobre la qual descansen la quarta i la cinquena revolució industrial amb canvis encara inimaginables. Se sent algun crit de “pareu màquines”!
Ara ja estem a les portes d’una nova revolució, la intel·ligència artificial. Xavier Martínez-Celorrio manifesta que la intel·ligència artificial pot incentivar una tornada al més bàsic, a escriure, pensar i calcular sense màquines
El 2014, per primera vegada, un robot va escriure una notícia per a ‘Los Angeles Times’. El 2016, el robot japonés Todai ja escrivia millor que la majoria dels batxillers japonesos un assaig sobre el comerç marítim del segle XVII.
L’avenç en intel·ligència artificial és imparable, no en va, només el 2020 es van invertir 44.000 milions d’euros no en l’aprenentatge humà, ni en didàctiques ni estratègies pedagògiques de les escoles, sinó en com aprenen les màquines.
La intel·ligència artificial és la infraestructura sobre la qual descansen la quarta i la cinquena revolució industrial amb canvis encara inimaginables. Se sent algun crit de “pareu màquines”!
3 de setembre del 2023
1.280 individus… aprox
Som davant la sisena extinció en massa? Es parla de la sisena extinció de la història de la Terra. Una d’aquestes extincions s’emportà per sempre els dinosaures fa uns 65 milions d’anys.
És sorprenent l’estudi d’un equip d’investigadors xinès que afirma que un canvi climàtic va produir una gran crisi de població, fa uns 930.000 anys, que va estar a punt de fer net. En aquest període tan sols van sobreviure 1.280 individus, els habitants actuals de Vilobí del Penedès, una minúcia si els comparem amb els 8.000 milions de persones humanes que habitem el planeta a hores d’ara.
Permeteu-me que em mostri escèptic amb aquest tipus d’estudis. És com calcular la mida d’una pedra que cau al mig d’un llac només a partir de les ondulacions que arriben a la riba uns minuts després, diuen alguns entesos.
Em fa pensar en aquell acudit en què un soldat de l’oest americà li pregunta a un altre quants indis s’acosten al galop amb molt males intencions i rep aquesta resposta precisa: 5.003 indis. 3 al davant i uns 5.000 al darrere.
En qualsevol cas, i sigui com sigui, cal limitar la màxim la destrucció de la biodiversitat i aprofitar la recuperació parcial de faunes i flores; en depenem moltíssim, en siguem conscients o no.
És sorprenent l’estudi d’un equip d’investigadors xinès que afirma que un canvi climàtic va produir una gran crisi de població, fa uns 930.000 anys, que va estar a punt de fer net. En aquest període tan sols van sobreviure 1.280 individus, els habitants actuals de Vilobí del Penedès, una minúcia si els comparem amb els 8.000 milions de persones humanes que habitem el planeta a hores d’ara.
Permeteu-me que em mostri escèptic amb aquest tipus d’estudis. És com calcular la mida d’una pedra que cau al mig d’un llac només a partir de les ondulacions que arriben a la riba uns minuts després, diuen alguns entesos.
Em fa pensar en aquell acudit en què un soldat de l’oest americà li pregunta a un altre quants indis s’acosten al galop amb molt males intencions i rep aquesta resposta precisa: 5.003 indis. 3 al davant i uns 5.000 al darrere.
En qualsevol cas, i sigui com sigui, cal limitar la màxim la destrucció de la biodiversitat i aprofitar la recuperació parcial de faunes i flores; en depenem moltíssim, en siguem conscients o no.
2 de setembre del 2023
Elogi de la festa major
La Carme Meix diu que les festes majors són una ocasió renovada any rere any de viure les emocions, les il·lusions, les alegries d’una festa contínua i perllongada: bon menjar i beure, diversió assegurada i no haver de treballar, que suposo que deuen ser des de sempre un dels grans ideals de la humanitat.
La festa representa l’espai que ens permetrà respirar a fons, allunyant-nos d’una realitat massa immediata, sovint ofegadora. Ens ofereix el refugi de la transgressió i de l’espontaneïtat. Els cicles de la vida sempre tornen, encara que nosaltres som distints quan els rebem.
Les festes majors són un element fonamental de la identitat d’un poble. Un moment privilegiat de fer poble en el sentit més noble de la paraula.
Abans la festa era comunitària i intergeneracional, tothom ho celebrava davant l’atenta mirada de tothom. Avui dia a les festes majors s’hi celebren activitats per a totes les edats i cadascú té el seu espai.
Durant dècades, els balls de les festes majors eren el principal lloc de trobada d’homes i dones per festejar, el Tinder dels nostres avantpassats, vaja. Moltes parelles i matrimonis es van formar a les celebracions populars de l’estiu. Els nostres avis es coneixien durant les festes majors, quan l’amor es trobava en un ball, sota l’atenta mirada del control familiar.
És gairebé la mitjanit del 2 de setembre. A punt d’acabar la festa major de Vilafranca. Una FESTA MAJOR majúscula de cinc dies atapeïda d’actes que ens ha aportat una estampa polèmica i transgressora, un pregó esplèndid, una diada castellera de traca i mocador, una mica de pluja a l’entrada del dia 30 i moltes més coses. Ja peta el primer coet que anuncia el castell de focs de cloenda de la festa. Fins l’any que ve!
La festa representa l’espai que ens permetrà respirar a fons, allunyant-nos d’una realitat massa immediata, sovint ofegadora. Ens ofereix el refugi de la transgressió i de l’espontaneïtat. Els cicles de la vida sempre tornen, encara que nosaltres som distints quan els rebem.
Les festes majors són un element fonamental de la identitat d’un poble. Un moment privilegiat de fer poble en el sentit més noble de la paraula.
Abans la festa era comunitària i intergeneracional, tothom ho celebrava davant l’atenta mirada de tothom. Avui dia a les festes majors s’hi celebren activitats per a totes les edats i cadascú té el seu espai.
Durant dècades, els balls de les festes majors eren el principal lloc de trobada d’homes i dones per festejar, el Tinder dels nostres avantpassats, vaja. Moltes parelles i matrimonis es van formar a les celebracions populars de l’estiu. Els nostres avis es coneixien durant les festes majors, quan l’amor es trobava en un ball, sota l’atenta mirada del control familiar.
És gairebé la mitjanit del 2 de setembre. A punt d’acabar la festa major de Vilafranca. Una FESTA MAJOR majúscula de cinc dies atapeïda d’actes que ens ha aportat una estampa polèmica i transgressora, un pregó esplèndid, una diada castellera de traca i mocador, una mica de pluja a l’entrada del dia 30 i moltes més coses. Ja peta el primer coet que anuncia el castell de focs de cloenda de la festa. Fins l’any que ve!
1 de setembre del 2023
1 de setembre, sant Tornem-hi. Va d’abraçades i de petons de cortesia
Avui fa tot just un any que estic jubilat. Com passa el temps! Ja he desitjat un bon curs a la tropa que encara roman a peu de trinxera, a peu d’obra. Els he dit, com cada any, que vinga, que el curs ja s’acaba! (Val més prendre-s´ho bé que malament ja hi va).
El dia 1 era dia d’abraçades i de petons de cortesia. Per sort la pandèmia es va endur els petons de cortesia, totalment estèrils i gratuïts al meu entendre, millor les encaixades o un somriure amable.
Benvingudes les abraçades, el baròmetre d’allò que moltes vegades no gosem dir-nos. Cada abraçada té la seva història, un passat ni que sigui immediat.
Com diu la Mònica Planas (ARA 25/9/2016) mai no entendré els que regalen abraçades pel carrer o els gurus que organitzen cimeres col·lectives per abraçar-se. Si no hi ha història, no hi ha abraçada que valgui. Una abraçada immensa a qui correspongui!
El dia 1 era dia d’abraçades i de petons de cortesia. Per sort la pandèmia es va endur els petons de cortesia, totalment estèrils i gratuïts al meu entendre, millor les encaixades o un somriure amable.
Benvingudes les abraçades, el baròmetre d’allò que moltes vegades no gosem dir-nos. Cada abraçada té la seva història, un passat ni que sigui immediat.
Com diu la Mònica Planas (ARA 25/9/2016) mai no entendré els que regalen abraçades pel carrer o els gurus que organitzen cimeres col·lectives per abraçar-se. Si no hi ha història, no hi ha abraçada que valgui. Una abraçada immensa a qui correspongui!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)