L’art de compartir pis

L’hereu de casa (Miquel, 1996) és músic, ai las! I viu dignament però en precari, com la immensa majoria de joves des de fa una colla d’anys. Compagina 4 o 5 feines de direcció i/o interpretació en diferents entitats musicals. I, des de fa un temps, també actua en tota mena d’actes on se’l lloga per fer algun tipus d’acompanyament musical: festes, aniversaris… i enterraments! (“bodas, bautizos, comuniones y entierros” que es deia abans). Aquesta setmana a tall d’exemple té un “bolo” el divendres al Camp de Tarragona, el dissabte al Berguedà i el diumenge a la Selva. Es tracta en definitiva de fer tots els papers de l’auca… per arribar a fi de mes.
Comparteix vivenda amb 5 joves més. Una casa gran i maca, a les Cabanyes. És un experimentat en l’art de compartir pis -quin remei!-. De la necessitat n’ha fet virtut la seva generació. Anar a viure sol s’ha convertit en un luxe que molts pocs joves es poden permetre.
Compartir pis és tot un art que no ve de sèrie ni tothom té incorporat. Cadascú té integrats els costums de la seva família o del seu propi tarannà i en el dia a dia és quan poden sortir a la llum els conflictes. Pactar l’ús dels espais comuns i les tasques del pis no sempre és cosa fàcil. Durant una dècada jo també vaig compartir mitja dotzena de pisos i sé el que em dic. Sentir-nos a gust a casa és clau per estar bé en els altres àmbits de la nostra vida. 

Compartir pis no és cap invent nou. De sempre que han existit els pisos d’estudiants. És ara que s’ha perllongat indefinidament la cohabitació entre gent jove com a resposta inevitable a uns preus de la vivenda escandalosos i a uns sous de misèria. És una situació que s’està cronificant, que no és recomanable -a no ser que sigui volguda- i que mereix un estudi i una atenció que no tenen a hores d’ara.