Perdonar i oblidar. La justícia restaurativa

Temps enrere recordo haver sentit una pregunta retòrica suposadament enginyosa, a l’estil de l’estudies o treballes? Era el perdones o oblides? 

Ahir al cineclub una altra molt bona pel·lícula francesa: Las dos caras de la justicia. Víctimes i agressors de diferents delictes experimenten la pràctica de la justícia restaurativa. Tots ells experimenten la ira i l’esperança, el silenci i la paraula, les aliances i les ruptures. La confiança recobrada. I, al final del camí, potser, la reparació de l’ànima.
En l'àmbit polític a la Gran Bretanya aquestes setmanes ha esclatat la polèmica al voltant de la voluntat del govern de Rishi Sunak de tirar endavant una llei d’amnistia especialment beneficiosa pels soldats involucrats en delictes de sang abans dels acords de pau de divendres sant (1998).
El tema és aquest i no cap altre, no del tot resolt: com fer front al passat, als crims del passat, per tirar endavant el futur. El País Basc i, encara una mica més enrere, el franquisme i la guerra civil espanyola també es mouen en aquesta òrbita.
L’Hanna Arendt, intel·ligent i perspicaç, va deixar escrit el següent: L’alternativa al perdó, però de cap manera el seu oposat, és el càstig. Tots dos tenen en comú que tracten de posar fi a alguna cosa que sense fer-hi res podria continuar indefinidament. Les persones són incapaces de perdonar allò que no poden castigar i són incapaços de castigar el que resulta imperdonable.