Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

26 de novembre del 2016

Viure mata

Setmana mortífera aquesta. Morts de tota mena i condició. La Rita, mare de  Déu! quant de cinisme i hipocresia de mala qualitat. El Fidel (el Fidel se'n va però Cuba es queda). El Marcos Ana, el poeta que més temps ha passat a les presons franquistes. El Jaume, més proper, que ha mantingut en guàrdia tota la família durant un grapat d'anys.

Altres morts més llunyanes en el temps també es fan presents. Aquests dies la justícia sueca ha decidit reobrir la investigació de l'assasinat d'Olof Palme, mort a Estocolm fa 30 anys, quan era primer ministre, el 28 de febrer de 1986. 
El 10 de setembre de 1986 era assessinada a Ordizia la Dolores González Katarain, àlies Yoyes, que fou una dirigent d'ETA famosa per haver estat la primera dona dirigent d'ETA i la primera morta per la banda sota acusació de traïció. Passejant pel lloc del crim, a Ordizia, encara et tremola el cor. 
Aquestes morts (d'Olof Palme i la Yoyes) són les primeres morts que, des de la distància, he viscut amb consciència política i van ser com un parell de bofetades que van fer trontollar alguns dels meus esquemes mentals d'aleshores.

En Jaume Cela diu que els éssers humans tenim data de caducitat i només sóm eterns en el record, i sort en tenim.
Thèkhov és contundent: enterrem el morts i rescatem els vius.
En Pep Quintana, al seu recull de contes Ni l'apuntador fa una dedicatòria rellevant: a tots els estimats difunts que m'han precedit.
Joan Fuster, més càustic i trencador, deia que morir deu ser deixar d'escriure.
La Sílvia Soler també vol dir la seva: pels que falten, pels que hi som, pels que vindran.

23 de novembre del 2016

Ara és demà

Sóc a la biblioteca Agustí Centelles, al carrer Compte d'Urgell 145, a quatre passes del Clínic. Tot el recinte (el centre cultural Teresa Pàmies, el centre cívic i la biblioteca) semblen uns equipaments esplèndids. Què bé!
Disposo d'unes hores d'espera hospitalària. L'espai és acollidor i funcional. S'hi respira pau i tranquilitat. Som colla i, cadascú al nostre aire i en silenci, feinegem sobre afers diversos, de ben segur. Gent jove i alguna persona jubilada, majoritàriament.

Aprofito l'estona per a fer una primera lectura del document Ara és demà,
un encàrrec de la consellera d’Ensenyament al Consell Escolar de Catalunya de “dur a terme un estudi sobre com el sistema educatiu de Catalunya afronta els reptes emergents, per avançar en qualitat i equitat al servei d’un nou país i n’elabori l’informe corresponent”.
Cinc ponències de 12 a 18 pàgines cadascuna, de perfil ben diferent i amb alguns plantejaments coincidents.
"El Consell Escolar de Catalunya us proposa fer una reflexió sincera, en profunditat i compartida amb tots els sectors de la comunitat educativa sobre el futur de l'educació. Ens interessa molt conèixer el vostre punt de vista sobre qüestions cabdals que afecten l’ensenyar i l’aprendre, per això us invitem a participar en aquest debat a través de les diverses vies que hem obert". Ai las!

Temps d'incerteses educatives a casa nostra. Una allau de convocatòries i de propostes ens reclamen. La innovació, el trencament de l'espai i el temps educatius ens arriba de moltes maneres i ens provoca una certa perplexitat i desconcert. No val a badar. I que no ens falli la toma de terra.

Ara és demà... però demà és avui quan et lleves. Amunt els cors i campi qui pugui.






16 de novembre del 2016

Les veritats íntimes

Carles Capdevila, Premi Nacional 2016 de comunicació. L'enhorabona!
Reevindica l'ètica i la dignitat a la vida i al periodisme en un discurs memorable.
Reevindico les veritats íntimes. Les úniques veritats d'aquest món amb valor per a la postveritat són les íntimes: estar enamorat, estar malalt, ser voluntari...
En part pel fet que parli d'educació i de la vida quotidina. L'Eduquem les criatures d'ara fa una dècada va ser trencador, memorable. Encara recordo la xerrada Educar de molt bon humor, a l'antiga taverna de Vinseum, el 5 d'octubre de 2007. Una gentada que va omplir de gom a gom la taverna, de bon humor, de somriures, de sana complicitat.
Al davant de l'ARA, una trajectòria modèlica. Sis anys al peu del canó en què fins i tot ha creat un estil propi. I els darrers 16 mesos, la frenada vital. Una situació molt dura i, alhora, molt priviligiada. A tots, en algun moment, la vida ens despulla i ens posa davant de les nostres veritats.
Llegint els seus articles i els de l'Eva Piquer anem seguint, sense cap mena de voyeurisme però amb amb un interès vital, l'evolució de la frenada. 
Amunt les atxes i que no ens passi res!