Acabo de llegir “Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l’època del show-business” (Neil Postman, Llibres de l’Índex, 1985) on l’autor es lamenta de la mort de la paraula impresa en favor del model televisiu nord americà, farcit de perills i amenaces.
El més interessant i alliçonador del llibre, el prefaci. No té desperdici. En una pàgina i mitja fa una contraposició entenedora dels postulats d’Aldous Huxley i de George Orwell: ens havíem oblidat que costat per costat de la negra visió d’Orwell a “1984” n’hi havia una altra -una mica més vella, lleugerament menys coneguda, igualment esgarrifosa-: “Un món feliç” d’Aldous Huxley.
Huxley i Orwell -què visionaris tots dos!- no van profetitzar la mateixa cosa. Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament, un Germà Gran que privarà a les persones de la seva autonomia, maduresa i història. Huxley creu que les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats de pensar.
El que Orwell temia era aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. Orwell temia que la veritat se’ns amagaria. Huxley temia que la veritat s’ofegaria en un mar d’irrellevància.
Resumint: Orwell temia que ens destruís el que odiem. Huxley temia que ens destruís el que estimem. Aquest llibre tracta de la possibilitat que fos Huxley qui tingués raó i no Orwell.
A parer meu tots dos van ser uns grans visionaris, tots dos estan carregats de raó, i tots plegats estem patint a hores d’ara els seus presagis.Això em recorda el debat, la polèmica encesa a la meva joventut, sobre els Rolling Stones i els Beatles. La qüestió era quin dels dos grups era el més autèntic, el més revolucionari, el millor en definitiva. Un debat estèril que no tenia fi, una pregunta trampa en definitiva. Personalment m’encanten els dos. Els Rolling, a stones -bona pensada, oi!-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada