10 de desembre de 2016

El món és un aquari

Ara que la Patti Smith fa de Bob Dylan em ve al cap la pel·lícula argentina El ciudadano ilustre, que aquest cap de setmana hem pogut veure al Cine Club. Una delirant i lúcida comèdia sobre els inconvenients de la fama i la cultura. Va d'un premi Nobel de literatura. Esplèndida i reconfortant.

He acabat de llegir L'Aquari, de David Vann. Molt bona! Avui justament l'Eva Piquer en torna a parlar a l'arallegim. Novel·la dura, duríssima en alguns moments, sense anestèsia. 
Amb un pròleg molt encertat i entenedor de Jordi Puntí, especialment pels que no hem estat mai a Seattle. Una trama molt ben travada i uns personatges de carn i ossos, especialment la Caitlin, una noia de 12 anys que narra la història.
La novel·la va de relacions familiars, i de la dificultat de perdonar segons quines coses a segons quin familiar. Va d'amors incondicionals esquerdats o trencats per sempre. Va d'unes proves duríssimes que la mare fa passar a la filla perquè aquesta senti el que aquella va sentir. El mòn és un aquari. I les relacions humanes, malgrat l'ordre quotidià, tenen un cost salvatge que al final sempre acaba sobreeixint.
Em venen al cap, per alguna associació d'idees, unes paraules de Flannery O'Connor: tant ser val el que facis, robar un cotxe o matar un home, perquè tard o d'hora te n'oblidaràs. Justament el contrari del que parlàvem.

No cal patir, però, que fem el que fem una nova aplicació gratuita per a mòbils, Confesor GO, et connecta en temps real amb un confessor que et facilitarà la declaració voluntària dels pecats a fi de rebre d'immediat l'absolució. Potser hem perdut l'oremus?