Ara que estem fent el paperot amb la visita del Papa s'ha revifat un debat que ve de lluny. Cal beatificar i santificar Antoni Gaudí? Per una cosa i l'altra cal ccertificar un miracle. Ja hi ha una bona colla de feligresos recollint proves miraculoses.
I jo em pregunto, que són cecs i babaus tota aquesta colla de cercadors de miracles? Només cal alçar la mirada i contemplar la Sagrada Família. Que no és un miracle que s'aguanti dempeus el temple? Que no és una meravella?
Que el beatifiquin i que el santifiquin, que bé s'ho mereix. I a fer punyetes l'Omella dels trons. Serà totxo!
10 de juny del 2026
8 de juny del 2026
La desafortunada visita del Papa
Innecessari i desafortunat l'espot televisiu del govern que s'emet en cadenes com TV3 per donar la benvinguda a Lleó XIV des de Catalunya. «Hola món, hola Lleó XIV» https://x.com/mondelatele/status/2063898822980325756/video/1
Patètic, lamentable i preocupant tot el que té a veure amb la visita papal a l'Estat espanyol. Una cosa és la llibertat religiosa i una altra de molt diferent és la rendició institucional. Enllaço un parell d'articles sobre el tema.
La visita del papa: un inexplicable espectacle de submissió. Vicent Partal https://www.vilaweb.cat/noticies/la-visita-del-papa-un-inexplicable-espectacle-de-submissio/
No tothom espera Lleó XIV: aquestes són les protestes convocades durant la visita del papa. Andreu Lleonart. https://www.vilaweb.cat/noticies/protestes-visita-papa-lleo-xiv/
Patètic, lamentable i preocupant tot el que té a veure amb la visita papal a l'Estat espanyol. Una cosa és la llibertat religiosa i una altra de molt diferent és la rendició institucional. Enllaço un parell d'articles sobre el tema.
La visita del papa: un inexplicable espectacle de submissió. Vicent Partal https://www.vilaweb.cat/noticies/la-visita-del-papa-un-inexplicable-espectacle-de-submissio/
No tothom espera Lleó XIV: aquestes són les protestes convocades durant la visita del papa. Andreu Lleonart. https://www.vilaweb.cat/noticies/protestes-visita-papa-lleo-xiv/
Ens estan colant un gol amb això del Papa d’esquerres? Sergi Picazo CRÍTIC 10/06/2026 https://www.elcritic.cat/opinio/sergi-picazo/ens-estan-colant-un-gol-amb-aixo-del-papa-desquerres-272410
4 de juny del 2026
Escampant gallinassa a l'hort
Als anys 60 i 70 del segle passat unes de les feines més ingrates que calia fer a les granges avícoles era enretirar la gallinassa, els excrements de les gallines.
A Montblanc, a la granja dels pares, un parell o tres de cops l'any, el Salvador i el Pequeño, un parell de treballadors ja granadets, omplien uns quants camions de gallinassa amb destí a l'horta valenciana si no em falla la memòria. Cadascú amb un carretó de jardineria anaven fent viatges fins a omplir el remolc del camió, una feina que el podia ocupar ben bé una jornada laboral. Una feina bruta i pestilent.
Val a dir que la pudor de la gallinassa era -i és- especialment molesta, encara que potser no tant com la dels excrements dels porcs.
Aquest matí jo també he fer anar un carretó per portar gallinassa del femer al meu hort, a pocs metres de distància, encara que n'he tingut prou amb tres carretonades. La memòria no prescriu i, per uns moments, he viatjat en la màquina del temps a la meva infantesa, l'àmbit de tots els àmbits...
A Montblanc, a la granja dels pares, un parell o tres de cops l'any, el Salvador i el Pequeño, un parell de treballadors ja granadets, omplien uns quants camions de gallinassa amb destí a l'horta valenciana si no em falla la memòria. Cadascú amb un carretó de jardineria anaven fent viatges fins a omplir el remolc del camió, una feina que el podia ocupar ben bé una jornada laboral. Una feina bruta i pestilent.
Val a dir que la pudor de la gallinassa era -i és- especialment molesta, encara que potser no tant com la dels excrements dels porcs.
Aquest matí jo també he fer anar un carretó per portar gallinassa del femer al meu hort, a pocs metres de distància, encara que n'he tingut prou amb tres carretonades. La memòria no prescriu i, per uns moments, he viatjat en la màquina del temps a la meva infantesa, l'àmbit de tots els àmbits...
30 de maig del 2026
La isla de Amrum, el tambor de hojalata i la cinta blanca. Els nazisme amb ulls de nen
El tambor de hojalata i la isla de Amrum són pel·lícules que comencen amb imatges d'uns camps de patates. I, com un altre film memoralbe, la cinta blanca, venen a ser una mirada sobre el nazisme amb ulls de nen. Molt recomanables totes tres. Amb unes interpretacions estelars.
La innocència infantil davant les últimes ombres del nazisme. Primavera de 1945, illa d’Amrum. Mentre espera el retorn del seu pare al final de la guerra, el jove Nanning descobreix un món marcat per l’escassetat, els silencis i les tensions d’una Alemanya que comença a afrontar les conseqüències del nazisme.
La innocència infantil davant les últimes ombres del nazisme. Primavera de 1945, illa d’Amrum. Mentre espera el retorn del seu pare al final de la guerra, el jove Nanning descobreix un món marcat per l’escassetat, els silencis i les tensions d’una Alemanya que comença a afrontar les conseqüències del nazisme.
26 de maig del 2026
Pep Guardiola & Manchester City & Mishima
El Manchester City ha sorprès (i emocionat) Pep Guardiola en el seu acte de comiat. I és que mireu qui hi ha actuat: https://www.catorze.cat/musica/mishima-homenatja-pep-guardiola_1228171_102.html
Pep Guardiola ha acabat la seva etapa com a entrenador del Manchester City. L'equip li ha agraït tot el que ha fet amb un acte multitudinari celebrat al Co-op Live Arena (el pavelló amb més capacitat del Regne Unit). Una de les sorpreses més especials ha estat quan Mishima ha sortit a cantar el Tot torna a començar.
No em faria res una sorpresa similar. Només demanaria canviar la cançó. Jo em demano Roses. El 21 d'abril del 2023 Mishima va celebrar “La nit de les roses” a la Paloma (Barcelona). En aquesta prèvia de Sant Jordi van regalar-nos Roses, una versió esplèndia del Flowers, de Miley Cyrus. https://www.catorze.cat/musica/flowers_1203543_102.html
No em faria res una sorpresa similar. Només demanaria canviar la cançó. Jo em demano Roses. El 21 d'abril del 2023 Mishima va celebrar “La nit de les roses” a la Paloma (Barcelona). En aquesta prèvia de Sant Jordi van regalar-nos Roses, una versió esplèndia del Flowers, de Miley Cyrus. https://www.catorze.cat/musica/flowers_1203543_102.html
29 d’abril del 2026
Un elefant a l'habitació
Un elefant a l'habitació. Aquesta frase és una adaptació del famós microrelat de l'escriptor hondureny-mexicà Augusto Monterroso: «Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era» (en l'original castellà, «Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí»).
Com diu l'Ignasi Aragay (Un elefant a l'habitació. ARA 12/04/2025 https://llegim.ara.cat/opinio/elefant-l-habitacio_129_5334105.html) cada època té el seu elefant a l’habitació. Aquella cosa evident que no volem veure, aquell problema que ens neguem a identificar, a discutir.Avui, la immigració —segur que n’hi ha d’altres— és un gran elefant que tenim davant dels nassos i preferim ignorar: l’explotem, no li donem papers, la tenim malvivint entre nosaltres i, per si no fos prou, li donem les culpes del nostre malestar. Ase dels cops i boc expiatori.
I molt em temo que aquesta nostra època en té uns quants elefants més a l'habitació. La corrupció, la manca d'habitacles, la vida al llindar de la pobresa d'1/3 part de la població, la manca d'escrúpols del capitalisme financer, l'ús gairebé residual -o si més no molt minoritari- del català a casa nostra...
Com diu l'Ignasi Aragay (Un elefant a l'habitació. ARA 12/04/2025 https://llegim.ara.cat/opinio/elefant-l-habitacio_129_5334105.html) cada època té el seu elefant a l’habitació. Aquella cosa evident que no volem veure, aquell problema que ens neguem a identificar, a discutir.Avui, la immigració —segur que n’hi ha d’altres— és un gran elefant que tenim davant dels nassos i preferim ignorar: l’explotem, no li donem papers, la tenim malvivint entre nosaltres i, per si no fos prou, li donem les culpes del nostre malestar. Ase dels cops i boc expiatori.
I molt em temo que aquesta nostra època en té uns quants elefants més a l'habitació. La corrupció, la manca d'habitacles, la vida al llindar de la pobresa d'1/3 part de la població, la manca d'escrúpols del capitalisme financer, l'ús gairebé residual -o si més no molt minoritari- del català a casa nostra...
28 d’abril del 2026
La batalla de la nostra vida
Lúcid i clarivident l'article de Toni Soler (La batalla de la nostra vida. ARA 26/04/2026) https://www.ara.cat/opinio/batalla-nostra-vida_129_5718794.html
Uns fragments remarcables:
La situació d’emergència que viu el català ha contribuït a visualitzar els riscos d’un model econòmic, polític i cultural que, de forma gradual però constant, ens desarrela, ens dilueix i ens empobreix com a comunitat.
Diu Òscar Andreu: “El bilingüisme social és una trampa dels qui t’exigeixen que siguis bilingüe per ells puguin continuar sent monolingües”.
La llengua ha de ser la batalla de la nostra vida.
I la lluita per la llengua serà el gran repte de les noves fornades de ciutadans. Un desafiament titànic i amarat d’història, perquè en aquest país s’hi parla català des de fa un mil·lenni, i ha estat la llengua la que ens ha forjat com a territori i com a país.
Tot depèn de la fermesa dels uns, l’empatia dels altres, i d’unes polítiques tan exigents amb la llengua pròpia com ho són en tots els països del nostre entorn.
En aquest estat de coses, i amb un escarransit 33% de la població catalana que té el català com a llengua habiutal, declaracions com les de la Celeste, una dona argentina que el 2022 va voler aprendre l'idioma doncs assegura que això li permet gaudir més la cultura d'aquí, són reconfortannts, un veritable bàlsam:
"Vaig decidir aprendre català per respecte al lloc on he decidit viure i, una mica, per amor".
Uns fragments remarcables:
La situació d’emergència que viu el català ha contribuït a visualitzar els riscos d’un model econòmic, polític i cultural que, de forma gradual però constant, ens desarrela, ens dilueix i ens empobreix com a comunitat.
Diu Òscar Andreu: “El bilingüisme social és una trampa dels qui t’exigeixen que siguis bilingüe per ells puguin continuar sent monolingües”.
La llengua ha de ser la batalla de la nostra vida.
I la lluita per la llengua serà el gran repte de les noves fornades de ciutadans. Un desafiament titànic i amarat d’història, perquè en aquest país s’hi parla català des de fa un mil·lenni, i ha estat la llengua la que ens ha forjat com a territori i com a país.
Tot depèn de la fermesa dels uns, l’empatia dels altres, i d’unes polítiques tan exigents amb la llengua pròpia com ho són en tots els països del nostre entorn.
En aquest estat de coses, i amb un escarransit 33% de la població catalana que té el català com a llengua habiutal, declaracions com les de la Celeste, una dona argentina que el 2022 va voler aprendre l'idioma doncs assegura que això li permet gaudir més la cultura d'aquí, són reconfortannts, un veritable bàlsam:
"Vaig decidir aprendre català per respecte al lloc on he decidit viure i, una mica, per amor".
27 d’abril del 2026
Poder i glòria... de les esglésies evangèliques a Catalunya
Al programa 30 minuts de TV3 un ltre reportatge interessant: "Poder i glòria", sobre l'auge de les esglésies neopentecostals, especialment als barris obrers. El programa analitza el que busquen els fidels, el perfil dels pastors, els objectius que tenen i la seva inifluència social i polírtica. https://www.3cat.cat/3cat/30-minuts/
S'entrvisten persones que han troba refugi en esglésies d'aqeusts tipus fugint de les drogues, les depressions, la pobresa i el desempar.
Un espectacle majúscul i fins i tot esperpèntic en alguns moments. Res a veure amb les pràctiques habituals que coneixíem fins ara. Els nous pastors garanteixen l'espectacle i fan d'intermediaris amb Déu. Demanen les corresponents donacions a la causa (s'aconsella aportar un 10% dels ingressos), això sí. Dieu-me malpensat però a cap dels pastors li compraria un cotxe de segona mà.
En resum, un molt bon reporttge sobre l'auge de les esglésies evangèliques a Catalunya i com algunes són una peça clau en el gir ultraconservador global.
Tanta necessitat d'autoajuda no pot ser bona per a la salut. Ai si Karl Marx aixequès el cap!
S'entrvisten persones que han troba refugi en esglésies d'aqeusts tipus fugint de les drogues, les depressions, la pobresa i el desempar.
Un espectacle majúscul i fins i tot esperpèntic en alguns moments. Res a veure amb les pràctiques habituals que coneixíem fins ara. Els nous pastors garanteixen l'espectacle i fan d'intermediaris amb Déu. Demanen les corresponents donacions a la causa (s'aconsella aportar un 10% dels ingressos), això sí. Dieu-me malpensat però a cap dels pastors li compraria un cotxe de segona mà.
En resum, un molt bon reporttge sobre l'auge de les esglésies evangèliques a Catalunya i com algunes són una peça clau en el gir ultraconservador global.
Tanta necessitat d'autoajuda no pot ser bona per a la salut. Ai si Karl Marx aixequès el cap!
Molt interessant, com sempre, l'opinió de la Mònica Planas sobre el programa: Un '30 minuts' impactant que podria ser una sèrie Un '30 minuts' impactant que podria ser una sèrie https://www.ara.cat/129_574dc2?utm_source=Redes-Sociales&utm_medium=whatsapp&utm_content=5721538
26 d’abril del 2026
Tercera edat, edatisme i "tardeo"
Pere Estupinyà l'encerta de totes totes, espavilat ell, al seu llibre "Qué quieres ser de mayor". Planteja una quarta edat per fer un llibre optimista sobre la tercera.
Afirma que la tercera edat és la millor etapa de la vida, abans no arribin la fragilitat i les mancances de la quarta. I proposa convertir la maduresa en la millor etapa de la vida.
Afirma que la tercera edat és la millor etapa de la vida, abans no arribin la fragilitat i les mancances de la quarta. I proposa convertir la maduresa en la millor etapa de la vida.
Un jutge pinxo justifica amb cinisme la citació de Jordi Pujol a Madrid: “No vull caure en l’edatisme”. Ai las!
Ahir a la tarda, cap a quarts de 7, una corrua de persones de la tercera edat -i alguna de la quarta- feien cua per entrar a la sessió de tarda - vespre de la discoteca de la rambla de sant Francesc de Vilafranca. És el "tardeo". Ballar, prendre unes copes, fer-la petar i divertir-se una estona abans de la mitjanit quan suposo que la gent jove es fa els putus amos del local.
Ahir a la tarda, cap a quarts de 7, una corrua de persones de la tercera edat -i alguna de la quarta- feien cua per entrar a la sessió de tarda - vespre de la discoteca de la rambla de sant Francesc de Vilafranca. És el "tardeo". Ballar, prendre unes copes, fer-la petar i divertir-se una estona abans de la mitjanit quan suposo que la gent jove es fa els putus amos del local.
24 d’abril del 2026
N-340, la nostra Ruta 66
Molt interessant l'article "N-340, la nostra Ruta 66" (Eliseu T. Climent. El Temps, 1 d'abril de 2026). Ens ve a dir que la icònica carretera Nacional 340 posseeix un valor històric i simbòlic ineludible, herència de la Via Augusta romana. És la nostra Ruta 66, que us convidem a recórrer entre Barcelona i València.
Quan l’1 de setembre de 2021 varen suprimir-se la totalitat dels peatges de l’autopista AP-7, el gruix del trànsit rodat va abandonar la carretera N-340. Des de llavors, la carretera més llarga de l’Estat espanyol amb 1.248 quilòmetres entre Cadis i Barcelona, i hereva de l’antiga Via Augusta romana, és l’alternativa per a desplaçaments de curta distància i per a una experiència turística de conducció lenta i contemplativa. La coneguda popularment com la Tres Quaranta viu en un estat de dolça letargia, a redós de l’atrafegat corredor mediterrani.
Ara que ja estic gairebé convençut que mai no faré la veritable Ruta 66 nordamericana (temps enrere ho havíen comentat amb l'hereu de casa, el Miquel) potser hagi arribar el moment de considerar la carretera N-340 una bona alternativa. De Barcelona a Cadis de ben segur que hi ha moltes coses a veure.
Tinc la samarreta de la Ruta 66, aixo sí, que em van regalar ara fa unes setmanes pel meu aniversari. Qui no està content és perquè no vol!
Quan l’1 de setembre de 2021 varen suprimir-se la totalitat dels peatges de l’autopista AP-7, el gruix del trànsit rodat va abandonar la carretera N-340. Des de llavors, la carretera més llarga de l’Estat espanyol amb 1.248 quilòmetres entre Cadis i Barcelona, i hereva de l’antiga Via Augusta romana, és l’alternativa per a desplaçaments de curta distància i per a una experiència turística de conducció lenta i contemplativa. La coneguda popularment com la Tres Quaranta viu en un estat de dolça letargia, a redós de l’atrafegat corredor mediterrani.
Ara que ja estic gairebé convençut que mai no faré la veritable Ruta 66 nordamericana (temps enrere ho havíen comentat amb l'hereu de casa, el Miquel) potser hagi arribar el moment de considerar la carretera N-340 una bona alternativa. De Barcelona a Cadis de ben segur que hi ha moltes coses a veure.
Tinc la samarreta de la Ruta 66, aixo sí, que em van regalar ara fa unes setmanes pel meu aniversari. Qui no està content és perquè no vol!
23 d’abril del 2026
Saló de plens renovat... amb les mateixes "mòmies" de sempre
El ple municipal del mes d’abril ha recuperat la presència del consistori al renovat saló de sessions de l'ajuntament de Vilafranca del Penedès.
La renovació del saló ha estat més cosmètica que substancial. He constatat el que ja em temia: no s'ha aprofitat la renovació del saló de plens per despenjar i trasllador al bagul dels records la dotzena i mitja de quadres de personatges il·lustres, tot homes excepte la presència testimonial d'una dona.
Ha estat una oportunitat perduda. Ara ja hem begut oli. Ens haurem de resignar a no perdre'ls de vista.
22 d’abril del 2026
Vigília de sant Jordi. Roses a la Paloma
De fa uns quants anys la vigília de sant Jordi a la Paloma es monta una festassa, un concert de petit format de Mishima i altres convidats. Ara fa un parell d'anys Mishima ens va sorprendre amb entusiame amb una versió en català del hit de Miley Cirus Flowers, un himne preciós a l'amor propi i a deixar enrere les relacions que ens fan mal. https://youtu.be/6kgZ9h91b-4?si=kaDLNsLgBfqen9OH
15 d’abril del 2026
Una recança infinita. Mig segle de política catalana, 1975-2025
Acabo de llegir "Una recança infinita. Mig segle de política catalana, 1975-2025" (Josep M. Muñoz, Arcàdia 2025). Un assaig molt encertat sobre els darrers 50 anys de la història del nostre país, un període que ve a coincidir amb la meva cornologia política. El 74 i 75 jo militava a la Joventut Comunista de Catalunya (JCC), a l'escamot montblanquí, i en tinc un bon grapat de records.
Aquest assaig és un intent de repensar la polític catalana recent, per a la qual proposa una interpretació diferent de l'habitual. I a mi ja m'està bé.
Aquest assaig és un intent de repensar la polític catalana recent, per a la qual proposa una interpretació diferent de l'habitual. I a mi ja m'està bé.
Coincideixo gairebé del tot en les seves tesis. I també en el seu desig més pregon: de cara al futur, necessitem, col·lectivament, fer una política més exigent. I tant!
El títol de l'assaig, del tot encerrtat.
El títol de l'assaig, del tot encerrtat.
27 de març del 2026
Amàlia Soler, 73
Acabem d'estrenat casa nova, a Amàlia Soler 73. Casa nostra, si és que hi ha cases d’algú. La casa, l'àmbit de tots els àmbits. Unes quantes reflexions sobre les cases.
“La casa és l’espai propi de la privacitat de les persones, un lloc determinant en el pas pel món per poder ser responsable de la pròpia existència, un marc de referència en un món accelerat sovint desconcertant. No tenir habitatge porta a la pèrdua de reconeixement, a la marginació. Tots sabem que l'emancipació passa per la casa”. Josep Ramoneda
Sílvia Soler cita Leonard Woolf: "Estic convençut, i ho dic en base a la meva experiència, que allò que deixa els senyals més profunds en la vida d’una persona són les diverses cases on viu, més encara que matrimoni i mort i separació.
I segur que també és cert el contrari: que a les cases hi queden impresos els senyals inesborrables de les presències que les han habitades”.
Us recomano un llibre preciós d’Emmanuele Coccia: Filosofia de la casa. El espacio doméstico y la felicidad. Siruela biblioteca de ensayo. 2024.
“Una casa és una intensitat que canvia la nostra manera de ser i la de tot allò que forma part del seu cercle màgic.
Tota casa és una realitat purament moral: construïm cases per acollir en una forma d'intimitat la porció del món –composta per coses, persones, animals, plantes, atmosferes, esdeveniments, imatges i records– que fa possible la nostra pròpia felicitat.
Els banys, les cuines, els passadissos, els dormitoris on passem almenys la meitat de la nostra vida, la pròpia divisió funcional de la casa són la projecció de milers de “ego”
Necessitem pensar la casa: vivim a la urgència de fer d'aquest planeta una veritable llar, o més aviat de fer del nostre habitatge un veritable planeta, un espai capaç d'acollir tothom.
Una casa és la realitat moral per excel·lència: un artefacte psíquic i material que ens permet estar al món millor del que la nostra naturalesa ens permet”.
“La casa és l’espai propi de la privacitat de les persones, un lloc determinant en el pas pel món per poder ser responsable de la pròpia existència, un marc de referència en un món accelerat sovint desconcertant. No tenir habitatge porta a la pèrdua de reconeixement, a la marginació. Tots sabem que l'emancipació passa per la casa”. Josep Ramoneda
Sílvia Soler cita Leonard Woolf: "Estic convençut, i ho dic en base a la meva experiència, que allò que deixa els senyals més profunds en la vida d’una persona són les diverses cases on viu, més encara que matrimoni i mort i separació.
I segur que també és cert el contrari: que a les cases hi queden impresos els senyals inesborrables de les presències que les han habitades”.
Us recomano un llibre preciós d’Emmanuele Coccia: Filosofia de la casa. El espacio doméstico y la felicidad. Siruela biblioteca de ensayo. 2024.
“Una casa és una intensitat que canvia la nostra manera de ser i la de tot allò que forma part del seu cercle màgic.
Tota casa és una realitat purament moral: construïm cases per acollir en una forma d'intimitat la porció del món –composta per coses, persones, animals, plantes, atmosferes, esdeveniments, imatges i records– que fa possible la nostra pròpia felicitat.
Els banys, les cuines, els passadissos, els dormitoris on passem almenys la meitat de la nostra vida, la pròpia divisió funcional de la casa són la projecció de milers de “ego”
Necessitem pensar la casa: vivim a la urgència de fer d'aquest planeta una veritable llar, o més aviat de fer del nostre habitatge un veritable planeta, un espai capaç d'acollir tothom.
Una casa és la realitat moral per excel·lència: un artefacte psíquic i material que ens permet estar al món millor del que la nostra naturalesa ens permet”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)