Diu un tòpic molt suat que si avui William Shakespeare fos viu treballaria a Hollywood fent guions de cinema o se sèries. A data d’avui vull creure que també faria vaga, en solidaritat amb la resta del gremi.
La tesi de fons de l’assaig “El món, un escenari. Shakespeare: el guionista invisible” (Jordi Balló i Xavier Pérez, Anagrama, 2015) és que en realitat Shakespeare és viu i, en efecte, treballa de guionista. Que té una potència i una versatilitat inesgotables. Afirmen que en la narrativa audiovisual tot surt de l’obra de Shakespeare perquè allà hi és tot i tothom.
Aquests dies Parking Shakespeare representa 'Ricard III' al parc de l’Estació del Nord de BCN. Teatre popular a taquilla inversa, a la intempèrie.
No és fàcil estrenar Ricard III a l’aire lliure però els membres de Parking Shakespeare estan avesats a aquestes aventures, fa catorze anys que ho fan. Les tragèdies demanen una certa intimitat, demanen silenci, atmosferes difícils de trobar al bell mig d’un parc on els actors i les actrius lluiten per clavar el text contra els ressons de festes de nens i nenes cridaners (i els adults que els acompanyen).
El 2017 vaig tenir l’oportunitat d'assistir a la representació de l’obra Els dos cavallers de Verona. Una experiència singular al bell mig del Parc del Nord.
El 1981 vaig assistir al teatre María Guerrero de Madrid a la representació del Somni d’una nit d’estiu en versió de Lindsay Kemp. Encara ara, 42 anys després, ho tinc ben present.
En resum: en sentir el nom de Shakespeare hauríem de fer una reverència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada