Quan el 1922 una periodista li va preguntar a George Mallory (que conjuntament amb Andrew Irwin van morir el 1924 a la part final de l'Everest, envoltats d'un veritable misticisme romàntic, ja que no se sap si van arribar al cim i el seu cos va ser trobat el 1999 per una expedició que hi va pujar expressament a buscar-lo i va tenir sort) per què volia pujar a l'Everest? Mallory li va respondre perquè hi és. No se m'acut cap resposta millor. Genial!
Aquest cap de setmana passat hem pujat el Toubkal, el cim més alt de l'Atlas, 4.167m, perquè hi és. Un colós per a nosaltres, muntanyencs no professionals. És el sostre de gairebé tot el grup. Un cim estimat al qual s'hi torna, per poc que es pugui: és el segon cop que hi vaig i intueixo que no serà l'últim.
Hem combinat la pujada al cim amb una estada de cap de setmana llarg, no com a turistes sinó com a viatgers, a Marràqueix, terra de Déu en amazig. Un viatge d'autor, personalitzat, singular. Amb el Llorenç fent les tasques de guia, un guia premium.
Passejant per la Medina, patrimoni de la Humanitat des del 1985, pel sóc o mercat més gran del Marroc, per la plaça més atrafegada de tota l'Àfrica (anomenada Djemà-el-Fna), trepitjant les adoberies, prenent un té a la terrassa panoràmica del Cafè de France o sopant un cous-cous i una tajine a la terrassa del Riad Omar, el temps flueix sense pressa i es té l'agradable sensació de viure amb intensitat uns moments irrepetibles.
El nom original, Marrúkeix, vés-te'n corrents, tansformat pels francesos en Marrakech, no fa justícia. A Marràqueix s'hi torna. I si és en molt bona companyia, com ha estat el cas, el retorn és inevitable.
Aquest cap de setmana passat hem pujat el Toubkal, el cim més alt de l'Atlas, 4.167m, perquè hi és. Un colós per a nosaltres, muntanyencs no professionals. És el sostre de gairebé tot el grup. Un cim estimat al qual s'hi torna, per poc que es pugui: és el segon cop que hi vaig i intueixo que no serà l'últim.
Hem combinat la pujada al cim amb una estada de cap de setmana llarg, no com a turistes sinó com a viatgers, a Marràqueix, terra de Déu en amazig. Un viatge d'autor, personalitzat, singular. Amb el Llorenç fent les tasques de guia, un guia premium.
Passejant per la Medina, patrimoni de la Humanitat des del 1985, pel sóc o mercat més gran del Marroc, per la plaça més atrafegada de tota l'Àfrica (anomenada Djemà-el-Fna), trepitjant les adoberies, prenent un té a la terrassa panoràmica del Cafè de France o sopant un cous-cous i una tajine a la terrassa del Riad Omar, el temps flueix sense pressa i es té l'agradable sensació de viure amb intensitat uns moments irrepetibles.
El nom original, Marrúkeix, vés-te'n corrents, tansformat pels francesos en Marrakech, no fa justícia. A Marràqueix s'hi torna. I si és en molt bona companyia, com ha estat el cas, el retorn és inevitable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada