31 d’agost de 2015

Diada castellera de somni amb pèrdues ambígües

La diada castellera d'ahir 30 d'agost a Vilafranca del Penedès va ser una fita mai vista. Quatre hores i mitja d'actuació, 13 castells de gamma extra, 3.500 castellers amb camisa, 10.000 persones a la plaça... Un banquet digne dels déus que escriu Joan Beumala.

I un fet inapel·lable: els Castelers de Vilafranca van quedar segons, cosa que no passava des de feia molts anys per sant Fèlix, i molt poques vegades els darrers 20 anys.
Es té la sensació que hi ha un canvi de cicle. Que l'hegemonia total de les dues darreres dècades s'ha acabat. I ja tocava, segurament.

L'experiència de la pèrdua és inevitable per a tots els éssers humans. I això malgrat el concepte de pèrdua no té bona premsa en el nostre entorn. Ens oblidem tot sovint que les pèrdues i els límits són inherets a la vulnerabilitat humana.

Una pèrdua ambígua potser? Alguna cosa s'ha perdut, però alguna cosa encara és aquí. Ara es tracta de crear una perpectiva futura, a partir de la nova realitat.  I continuar gaudint de les aptituds i qualitats que es cotinuen tenint, que en són moltes.

Per a mi també ha estat una diada castellera diferent. El meu amic Conti, company habitual a plaça dels darrers anys, no està en condicions d'anar a plaça. Un altre cas de manual de pèrdua ambígua: un ictus li ha canviat la vida. Sigui com sigui, i no sé ben bé quan, tornarem tots dos  a plaça.
Jo aquest any també he fet campana i m'he acomodat al sofà de casa, per primer cop en vint-i-cinc anys. I no és això, companys, no és això.