4 d’agost de 2015

Lectures d'estiu: Reparar els vius

De la pila de llibres de les lectures d'estiu començo -i acabo en un dia, que per això estic de vacances- Reparar els vius de Maylis de Kerangal, Angle Editorial, 2015.
És el XVI Premi Llibreter, i acostumo a llegir-los any rere any. Poques vegades m'han defraudat doncs està avalat per un grapat de bons de lectors.

La històra transcorre durant 24h d'un dia d'hivern. Un jove de 19 anys, a resultes d'un accident de trànsit, pateix una mort cerebral. 
Les 24h següents són la trama de la novela. Com viuen la família i l'entorn més proper de Simon Limbres la tràgica notícia. Com actua en aquests casos l'administració sanitaria per aconseguir la donación d'òrgans: cor, ronyons, pulmons, fetge...

Declarar mort un individu quan encara és viu (gracies a la maquinària que li manté la respiració i les constants vitals) és encara més difícil.
Mare i pare van metabolitzant aquest malson d'una maginitud desconeguda. 
El temps, 24 hores justes, es precipita i en qüestió d'hores cal prendre moltes decisions vitals.

Fa de on llegir, està ben ecrit, és un relat creïble i mèdicament interessant. Només la part final, quan parla de la persona receptora del cor, perd interès i es torna anodina i rutinària.
Els personantges estan ben perfilats. La trama és interessant i punyent. L'estructura del llibre combina bé els moments de tensió hospitalària amb altres moments de descompressió: la vida diària privada dels protagonistes.

Les contraportades dels llibres acostumen a ser excessivament generoses i mentideres: "una extraordinària novel·la que situa l'autora entre els més grans autors del s. XXI"; "amb una prosa que ens transtorna"... I, com bé sabem, no n'hi ha per tant.

En un moment donat s'esmenta un diàleg, del tot definitiu en aquesta història:
"Que hem de fer, Nicolas?
Enterrar les morts i reparar els vius".
La mort d'un fill deu ser de les pitjors experiències vitals, si no la pitjor de totes, de ben segur.

Sempre que penso sobre el tema em ve al cap una sèrie de culte i que jo vaig seguir en el seu moment -cosa inaudita!-: Dos metros bajo tierra. Una sèrie en que es mora un personatge en cada capítol i això feia reflexionar sobre la fugaci de la vida, sempre a partir de les circunstancies personals dels protagonistes de cada episodi.