El 15 i 16 d'agost hem pedalat, en bicicleta de muntanya, de Vilafranca del Penedès a Montserrat. Anada i tornada. Ens hem dosificat, això sí: un dia per anar-hi i un altre per tornar.
Això no desmereix la matada que hem fet. Uns 120 km per pistes, camins i algun tram d'asfalt. Un desnivell acumulat més que considerable i un cos, superats els cinquanta, que aguanta, malgrat els grinyols. Fer aquest trajecte en 11h, 5h i 1/2 d'anada i el mateix temps de tornada, té molt de mèrit a la nostra edat. O no?
Aquest estiu he experimentat en tres ocasions la sensació de forçar el cos fins gairebé el límit. Baixant del Pedraforca per l'alternativa a la tartera de tota la vida ja vaig quedar cruixit, amb unes agulletes que em van durar cinc dies.
Pujant i baixant a la Pica d'Estats des de l'aparcament, en 10h seguides i amb un sol de justicia, va suposar un esforç titànic. Que no tornaré a fer, i això ja ho vaig deixar molt clar: aquest és el 3r cop - i l'últim- que faig el cim per aquesta via, des del refugi de la Vallferrera.
L'anada en bicicleta des de Vilafranca a Montserrat ha estat, d'una banda, una passejada esplèndida per les vinyes i boscos del Penedès, l'Anoia i el Bages. Ara bé, del Bruc fins dalt a la Maçana i fins al monestir, hem hagut de superar una paret. L'esforç ha estat gegantí i els músculs, les articulacions i el cul -ai pobres culs dels ciclistes!- han quedat adolorits durant una bona estona. Quina matxacada !
La baixada de Montserrat a Monistrol, 10 km pendent avall d'autèntica bogeria, sense haver de donar ni un cop de pedal i amb els frens sempre a punt.
La tornada, amb un temps ben variat -boira, núvols, sol- ha estat distreta. Fins arribar al Penedès. Els guals inundables propers a Ca l'Avi ens han tombat. Les pluges de la vigília els van convertir en uns dipòsits de fang, gairebé intransitables per les bicicletes.
La feinada que hem tingut per a poder sortir d'un fangar en intentar travessar-lo tot caminant! Treure a la superfície una sabatilla d'esport que havia quedat colgada de fang ha estat una proesa que recordarem molt de temps.
Això no desmereix la matada que hem fet. Uns 120 km per pistes, camins i algun tram d'asfalt. Un desnivell acumulat més que considerable i un cos, superats els cinquanta, que aguanta, malgrat els grinyols. Fer aquest trajecte en 11h, 5h i 1/2 d'anada i el mateix temps de tornada, té molt de mèrit a la nostra edat. O no?
Aquest estiu he experimentat en tres ocasions la sensació de forçar el cos fins gairebé el límit. Baixant del Pedraforca per l'alternativa a la tartera de tota la vida ja vaig quedar cruixit, amb unes agulletes que em van durar cinc dies.
Pujant i baixant a la Pica d'Estats des de l'aparcament, en 10h seguides i amb un sol de justicia, va suposar un esforç titànic. Que no tornaré a fer, i això ja ho vaig deixar molt clar: aquest és el 3r cop - i l'últim- que faig el cim per aquesta via, des del refugi de la Vallferrera.
L'anada en bicicleta des de Vilafranca a Montserrat ha estat, d'una banda, una passejada esplèndida per les vinyes i boscos del Penedès, l'Anoia i el Bages. Ara bé, del Bruc fins dalt a la Maçana i fins al monestir, hem hagut de superar una paret. L'esforç ha estat gegantí i els músculs, les articulacions i el cul -ai pobres culs dels ciclistes!- han quedat adolorits durant una bona estona. Quina matxacada !
La baixada de Montserrat a Monistrol, 10 km pendent avall d'autèntica bogeria, sense haver de donar ni un cop de pedal i amb els frens sempre a punt.
La tornada, amb un temps ben variat -boira, núvols, sol- ha estat distreta. Fins arribar al Penedès. Els guals inundables propers a Ca l'Avi ens han tombat. Les pluges de la vigília els van convertir en uns dipòsits de fang, gairebé intransitables per les bicicletes.
La feinada que hem tingut per a poder sortir d'un fangar en intentar travessar-lo tot caminant! Treure a la superfície una sabatilla d'esport que havia quedat colgada de fang ha estat una proesa que recordarem molt de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada