Espionatge sense límits

El reportatge de la Directa núm 562 és demolidor. “espionatge sense límits”. Va d’un agent de la policia espanyola que s’infiltra durant tres anys en l’activisme de Barcelona mitjançant la construcció de relacions sexeafectives. Es tracta -diuen- de Daniel Hernández Pons, el segon talp d’estat per espiar l’activisme, que va encadenar i superposar relacions amb dones de diferents projectes polítics de la ciutat de BCN per afermar-se en determinats espais i donar credibilitat al seu personatge.
L’article “Abusos sexuals” de l’Empar Moliner a l’ARA del 4 de febrer és molt clarificador pel que fa al terme abusos sexuals. Planteja un dubte majúscul i definitiu: ¿Mentir per endur-se algú al catre o a l’altar és abús sexual?”
Algunes de les afectades ja han portat el cas als tribunals espanyols que molt em temo que no estaran a l'alçada de les circumstàncies. Hi ha un precedent britànic considerat una vulneració dels drets fonamentals. Una sentència de 2021 va determinar que el desplegament de l’oficial encobert va violar els drets humans i polítics de l’activista.
Llegeixo que el Ministeri d’Interior espanyol ha premiat l’agent de la policia i que ara treballa en una ambaixada. Les places en ambaixades són les més sol·licitades pels agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil perquè tenen sous superiors als 10.000 euros mensuals. El “tot per la pàtria” és inadmissible i injustificable. Trista és l’època en que s’ha de lluitar per coses evidents.