Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

15 de juliol del 2014

No sóc res sense tu

Fer-se gran amb autonomia personal, rodejat de persones que t'estimen i sense cap dependència econòmica o familiar ha de ser un autèntic privilegi. Gens fàcil d'altra banda.

Ahir dilluns, dia de metges i lleis de dependències. Constato, un cop més, l'escassetat de recursos per a la gent gran de les administracions públiques. És patètic.
A Montblanc. El pare, amb 91 anys, necessita ajuda, consol i atenció continuada. I a 60 km de distància res no és fàcil. Tot penja d'un fil tan prim que, de vegades, m'esborrono.

Després de l'experiència traumàtica de la mare, amb Alzheimer galopant del 2007 fins a la seva mort el 2010, l'abril de 2010, sembla com si res no pogués anar més malament. I no, això no és pas veritat. El futur és incert, com sempre. 

I em ve al cap una fotografia, una vista fixa de Germà Capdevila. Un nedador francès, Fabien Gilot, celebra eufòric una victòria. Medalla d'or en els 4 x 100 relleus a Londres 2012. 
Un detall tatuat a l'interior del bíceps esquerre. Una alenada d'aire fresc, un missatge d'esperança que  recorda  d'on venim i qui som. L'atleta francès duu tatuada una frase, en hebreu, que diu: "No sóc res sense tu".  En honor del seu avi, supervivent del camp d'extermini nazi d'Auschwitz. Va aconseguir la glòria, sí, però no oblida l'esforç i el sacrifici dels que el van precedir. Un exemple de dimensions olímpiques. [Font: Germà Capdevila, vistes fixes. Presència, 2.111, agost 2012].

Que no ens coneguem personalment no vol pas dir, ben mirat, gran cosa, que diria Joan Vinyoli.

Guardo retalls de premsa, vistes fixes que no em deixen indiferent i que, potser tard o d'hora, em seran útils per trabar un escrit com ara aquest, per pensar cap endins i cap enfora.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada