30 de juliol de 2014

Jo confesso. Sobre pèrdues i dols.

Ha coincidit en el temps la meva relectura del Jo confesso de Jaume Cabré amb la confessió de Jordi Pujol. 
La dimensió tràgica de la confessió està a l'alçada de la d'algun dels personatges de la novel·la, sens dubte. 
La rellevància del cas és manifesta. La magnitud de la tragèdia, inevitable.

En moments com aquest es posa de manifest la talla moral de tothom que s'atreveix a manifestar-se al respecte. I la veritat és que hi ha hagut de tot, com era d'esperar. 
Algunes opinions han estat d'una vilesa magna. I moltes, ja esperades, de gent d'aquí i d'allà.

Com diu l'Agustí Colomines, la indecència del cas Pujol és la mentida continuada que va quedar sepultada sota un discurs moralitzant i, de vegades, patriòtic.
Jordi Pujol ha tacat la seva biografia, però ha contribuït tant a la història d'aquest país que, passats els anys, la seva figura reflotarà.

Des de la discrepància política, i fugint de l'acarnissament però amb la severitat que cal, lamento el mal tràngol que està passant. I confio que tingui el coratge i l'honestedat que el país es mereix. Que expliqui públicament -i el Parlament seria el marc adient- el per què de tot plegat. 

Perdre no ens agrada gaire, per no dir gens. Admetre que hem d'acceptar pèrdues i dols al llarg de la vida se'ns fa feixuc. Dit això, cal reconèixer que les pèrdues formen part de la nostra existència. Compartir sentiments alleuja el dolor. Confio i desitjo que, per a molta gent del país, el procés de dol sigui saludable.