Fred, aiguaneu i fins i tot neu a les muntanyes de la meseta, a 600 km del Penedès. Diumenge al migdia, a l’A3 de València a Madrid, ens veiem implicats en l’operació tornada dels madrilenys que es desplacen a la comunitat valenciana, que són molts. Una hora de cues quilomètriques de València a Xiva (a Madrid el dilluns de Pasqua no és festa).
Dilluns a la tarda, de tornada cap a Vilafranca del Penedès, cues i marxa lenta a l’AP7 a l’alçada d’Orpesa i a les terres de l’Ebre a causa d’un autocar avariat i també d’un accident. Una hora i mitja de retard. Les sis hores previstes s’han convertit en set hores i mitja. No recordo haver patit mai res de semblant però què hi farem, és el que hi ha. Això és el que deuen suportar tot sovint moltíssima gent de l’àrea metropolitana a l’estiu o a l’hivern, ja sigui en desplaçament al litoral o al Pirineu.
El setembre de 1966, a trenc d’alba, dalt d’una camioneta atrotinada, els pares, la meva germana i jo vam viatjar de El Cubillo a Montblanc, a la Conca de Barberà, amb totes les pertinences i tota la vida a sobre.
Un llarg viatge a través de Terol que va durar pel que recordo vagament fins a la tarda vespre. Un viatge de no retorn cap a una terra d’acollida que oferia un futur, unes expectatives inexistents al poble. Un camí molt similar al de tantes i tantes famílies migrants de la meseta castellana.
Al llarg de gairebé 60 anys he tornat una dotzena de vegades al poble del qual vaig marxar als 6 anys però això no és ben bé una operació tornada, que mai no s'ha produït.
Vaig desconnectar i vaig refer la meva vida en uns altres indrets, lluny de la meseta, sense cap cordó umbilical que em lligués estretament. Tot plegat, penso, es mereix una reflexió que em cal fer. I deixar constància, negre sobre blanc, de tot plegat, que és la manera més habitual d’evitar que “tot això es perdi, com les llàgrimes en la pluja” (Blade Runner). És una de les tasques que m’he proposat tenir enllestida els propers mesos.
Al llarg de gairebé 60 anys he tornat una dotzena de vegades al poble del qual vaig marxar als 6 anys però això no és ben bé una operació tornada, que mai no s'ha produït.
Vaig desconnectar i vaig refer la meva vida en uns altres indrets, lluny de la meseta, sense cap cordó umbilical que em lligués estretament. Tot plegat, penso, es mereix una reflexió que em cal fer. I deixar constància, negre sobre blanc, de tot plegat, que és la manera més habitual d’evitar que “tot això es perdi, com les llàgrimes en la pluja” (Blade Runner). És una de les tasques que m’he proposat tenir enllestida els propers mesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada