25 d’abril de 2013

Viure mata

Una dita popular afirma que la mort és llei de vida i constata així un fet quotidià inevitable i lògic.
La mort d'una persona jove, de 40 anys  per exemple, en circumstàncies tràgiques i davant dels nassos de la seva parella i els seus fills, adquireix una dimensió tràgica.
Es té la sensació que és un fet contra natura, que les persones mereixem un recorregut més llarg i que tot, la teva vida, no es pot esmicolar en uns pocs segons.
Al tanatori s'hi respirava tristor, germanor, emoció continguda. A Santa Maria, "la casa de tots", una gernació de camises castelleres omplien un espai ple de dol i de tristesa. I les gralles posaven la pell de gallina a la parròquia, mai més ben dit, amb el toc de matinades. Uns parlaments sentits i emotius. Un acte, en definitiva,  entranyable, mesurat i sense res sobrer.
Com diu un proverbi àrab, les petjades de les persones que caminen juntes mai no s'esborren.

A començament d'any un altre vilafranquí perdia la seva dona. I li dedicava un escrit preciós, ple de vida: hi ha amors com lluernes. Us el recomano. És tota una lliçó d'amor i de vida.

Saps quants anys d'aquesta vida
                                no donaria
             per tenir-te viva encara.

Oriol Izquierdo "Moments feliços"