29 d’abril de 2013

"S'ha mort el pare Lluch. No sé horaris"

Setmana aquesta de defuncions i dols. Quatre persones del meu entorn més o menys proper s'han mort aquests darrers vuit dies. Entre poc imassa!

"S'ha mort el pare Lluch. No sé horaris". Aquest és el contundent i inapel·lable whatsapp d'ahir 28 a 2/4 i mig de 9 del vespre. Curt i cerebral.

Ara fa una estona, a casa del pare Lluch i família, hem compartit una estona emotiva. Lluny del tanatori fred i impersonal -pràctic, modern i funcional, això sí, no ens enganyem-. En família, amb les tres generacions que conviuen sota el mateix sostre, com abans.

I, com un llamp, m'ha vingut al cap una imatge i una frase. La imatge de Fabien Gilot, un dels nedadors francesos que van aconseguir la medalla d'or en els 4x100 relleus a Londres 2012. Un detall tatuat a l'interior del bíceps esquerre de Gilot va ser com una alenada d'aire fresc, un missatge d'esperança que va recordat a la humanitat sencera d'on venim i qui som. L'atleta francès duia tatuada una frase, en hebreu, que deia: "No sóc res sense tu". Gilot va fer-se el tatuatge el 2010, quan va morir el seu avi, supervivent del camp d'extermini nazi d'Auschwitz. Va aconseguir la glòria, sí, però no va oblidar l'esforç i el sacrifici dels que el van precedir. Un exemple de dimensions olímpiques, dom deia el Germà Capdevila a la revista Presència l'agost de 2012.

Encara que vivim envoltats d'imatges en moviment, "allò que realment emmagatzema la nostra memòria són imatges fixes". Ben cert! Són icones que resumeixen les nostres vides. I la imatge fixa que jo m'enduc de Guardiola és una imatge nítida, armoniosa, afable i plena de joia. Protagonitzada per unes persones que s'estimen, fins a la mort. Em penso que, arribada l'hora,  no es pot demanar potser res més.

En els títols de crèdit de les pel·lícules sempre figura algú que ha tingut cura de la "foto fixa". Costa d'entendre què hi fa un retratista enmig de les càmeres que filmen el moviment, però és ell qui amb les seves imatges garanteix la continuïtat dins d'una escena filmada en dies diferents.

La continuïtat, a cal pare Lluch, està garantida. I de quina manera! I això és possible gràcies al bon fer, a la generositat i a la convivència plena de les tres generacions.

És un goig poder comptar amb el capital de la seva amistat, de debò. Una forta abraçada!

Hi ha un parell de versos de Rosselló Pòrcel que m'encanten i que s'adiuen a l'ocasió:
             Tota la meva vida es lliga a tu
             com en la nit les flames a la fosca.

                                                                         The  End