La resurrecció del franquisme és una derrota de la democràcia, és el resultat de l’oblit de la memòria perpetrat en l’era del felipisme. Es va fer una operació de maquillatge i una fugida endavant. Es va triar el camí més fàcil: girar full i vendre-ho com un perdó i una reconciliació.
És fàcil compartir el desig de l’Ignasi: estaria bé celebrar els 50 anys de la mort del dictador amb un gir plurinacional que talli de soca-rel el neofranquisme, tant el friqui del carrer com l’enquistat en els aparells de l’estat. O això o la democràcia franquista PP-Vox.
Aprofito per rellegir en diagonal “Els assassins de Franco” (Francesc-Marc Álvaro. L’Esfera dels llibres, 2005). Un títol en forma de sarcasme però molt il·lustratiu. Un judici particular del franquisme i dels que van deixar-lo morir al llit. Una denúncia de la manipulació de la memòria que van dur a terme els polítics de la transició.
La seva tesi és diàfana i compartida per molta gent: la transició com un pacte entre afluents d’origen divers per garantir-se la supervivència mútua. El pacte incloïa un amnistia que, en realitat, era una amnèsia, una gran estafa. S’esborrva la memòria, es neutralitzava el passat i així quedaven impunes tots els crims, totes les responsabilitats.
Una gran impostura en definitiva sobre la qual es fonamenta el nostre sistema polític. Tenim encara un mur al davant apuntalat per gent que no estan disposats a cedir ni una engruna del seu sistema de privilegis tot i que cada cop som és els que només vam viure la Transició com un difuminat record infantil i els que no estem vinculats a les seves servituds.
Fa 48 anys de la mort del dictador. Sembla molt de temps i, això no obstant, la seva allargada ombra continua planejant sobre les nostres vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada